Sentencia Penal Nº 727/2013, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 45/2013 de 20 de Septiembre de 2013

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Sala Penal ( Secció 10ª)

Recurs d' apel·lació núm. 45/13-C

Judici de Faltes núm. 501/12

Jutjat d' Instrucció núm. 10 de Barcelona

S E N T È N C I A Nº

Barcelona, vint de setembre de dos mil tretze

VIST per l'l·lm. Sr. Santiago Vidal Marsal, magistrat de la Secció desena d'aquesta Audiència provincial, la present apel·lació motivada pel Judici de Faltes ressenyat en l'encapçalament, procedent del Jutjat d' Instrucció nº 10 d'aquesta capital, tramitat per lesions, causa que roman en tràmit davant d'aquest tribunal de segona instància amb motiu del recurs formalitzat per la defensa de la denunciant Gracia , contra la sentència absolutòria dictada el dia 20 de novembre de 2012.

Antecedentes

PRIMER.-La part dispositiva de la sentència apel·lada recull el següent pronunciament: 'FALLO que debo absolver y absuelvo a la denunciada Manuela de la falta de lesiones que se le imputaban en este procedimiento, y declaro de oficio las costas procesales'

SEGON.-Contra l'esmentada resolució va interposar recurs la denunciant. Admès a tràmit per provisió de 27 de gener de 2013, previ tràmit d' impugnació de la part apel·lada i del Ministeri Fiscal es van remetre les actuacions originals a aquesta Superioritat. Per diligència d'ordenació de 7.3.13 es va designar magistrat ponent a l'il·lm Sr. Santiago Vidal Marsal. Ha quedat el recurs vist per a resoldre sense celebració de vista pública, atès que no ha estat sol·licitada per la part recurrent ni l' ha considerat necessària el tribunal.

TERCER.-En la tramitació del present recurs s' han observat les prescripcions legals exigides.

S' ACCEPTA íntegrament el relat de fets provats que recull la sentència apel·lada, que es dóna per reproduït a fi d'evitar reiteracions innecessàries.

Fundamentos

I.- La recurrent justifica la revocació de la sentència que va absoldre en la primera instància penal a la denunciada Sra. Manuela de la falta de lesions que li imputava a l'empara de l' art. 617.1 CP , tot argumentant que -al seu criteri- el jutge penal ha comès un error en la valoració de la prova practicada en el judici oral, puix considera prou adient per a desvirtuar el principi constitucional de presumpció d'innocència previst en l' art. 24.2 CE la aportació de la documental mèdica acreditativa de l'abast de les lesions sofertes. Conclou sol·licitant es condemni l'acusada a pena de multa i a indemnitzar-la pels danys i perjudicis soferts.

Les STC 69/84 i 41/03 relatives a l'abast de la tutela judicial efectiva que garanteix l' art. 24.1 CE , matisen que la motivació de les resolucions judicials forma part consubstancial d'aquest dret constitucional, alhora que esdevé un deure a l'empara de l' art. 120.3r CE . L'estudi de la sentència apel·lada palesa que el jutge penal ha complert amb escreix aquesta obligació, atès que en el FD II explica les raons per les quals considera que en aquest afer no es gaudeix de prova objectiva adient (tot i l'aportació d'un informe mèdic de sanitat acreditatiu de l'abast de les lesions) per a declarar destruïda la presumpció d'innocència, atès que no han quedat prou aclarides les circumstàncies que van envoltar l' incident denunciat el dia 24 de maig de 2012, quan ambdues parts es van discutir en l'interior de la finca on viuen.

Les declaracions contradictòries de les implicades no mereixen la credibilitat objectiva que exigeix la jurisprudència, i en aquest context, és necessari que s'aportin altres proves (testifical de tercers) que permetin inferir qui de les dues va començar l'acció física agressiva, més enllà de la simple disputa verbal. La sentència d'instància recull -amb encert- que no es gaudeix de cap testimoni presencial aliè a l'afer, i que en conseqüència, no té cap element perifèric que corrobori la versió d'una o l'altra implicades.

Necessari és recordar que malgrat el recurs d'apel·lació previst en l' art. 976 de la Lecrim en relació al 790 de la llei 38/2002de 24 d'octubre , autoritza en principi al tribunal ' ad quem' a revisar la valoració provatoria -en aquest cas amb resultat absolutori - efectuada en primera instància penal, el més cert és que el sistema jurídic processal espanyol es regeix pel criteri d'apel·lació limitada, doncs el jutge ' a quo' és l'únic davant del qual s'han practicat les proves que permeten dita valoració, complint així els deures d'immediació, oralitat i contradicció que ordena la nostra LOPJ 19/03 de 28 de desembre.

A la Sala, ens correspon -bàsicament- revisar la legalitat de les proves aportades al plenari i la coherència de la motivació recollida en la sentència, per la qual cosa l' apreciació inductiva que en va treure la jutge penal una vegada escoltades totes les parts implicades i examinats els informes o documents respectius aportats al plenari, ha de ser ' a priori' respectada per aquest tribunal de segona instància, llevat que s'apreciï un error manifest i flagrant en el relat fàctic de la sentència apel·lada, i/o incoherència insalvable entre allò que declara acreditat i allò que serveix de base al seu veredicte.

Estem, dins del marc regulat en l' art. 14.5 del PIDCP , davant d'un àmbit limitat de valoració de la prova en segona instància, derivat del fet que el recurs d'apel·lació en el nostre sistema processal penal no comporta la repetició de les proves personals ja practicades davant del primer jutge 'a quo'. Així ho ha vingut matisant la jurisprudència constitucional en les STC de 2 de juny de 2003 i 12 de maig de 2005 . Aquest criteri valoratiu limitat en ordre a les facultats revocatòries de la segona instància ha estat encara més restringit per la sentència del Ple del Tribunal Constitucional 167/02 de 18 de setembre , línea jurisprudencial ratificada por les ulteriors STC 200/02 , 41/03 , 40/04 , 119/05 , 15/07 i 177/08 , que prohibeixen taxativament al tribunal d'apel·lació o cassació condemnar a qui ha estat absolt en la primera, llevat que es torni a escoltar en audiència pública a tots els implicats. En concret, l'Alt Tribunal matisa que ' el jutge d'apel·lació o cassació que hagi d'analitzar qüestions de fet i de dret alhora, i en concret quan ha d'estudiar en conjunt la innocència o culpabilitat de la persona denunciada o acusada, tant si el procés es tramita en persecució d'un delicte com si estem davant d'una falta, cal entendre que l'objecte de debat no es pot resoldre sense infringir el dret fonamental a un procés just, sempre i quan l'acusat negui haver perpetrat l'il·lícit penal que se li imputa, sense practicar de nou tota la prova, i en especial, sense donar oportunitat al/s denunciat/s a explicar la seva versió dels fets davant del nou òrgan d'enjudiciament'. Aquesta nova doctrina garantista d' obligat compliment pels tribunals de la jurisdicció ordinària, ( art. 5.1 LOPJ ) reflex de la jurisprudència emanada del TEDH (sentències de 26.5.88 i 27.6.00 ) , significa que al no haver-se modificat pas l'estructura processal dels recursos d' apel·lació previstos en els arts. 790 y 962 de la Lecrim , ni tant sols en la reforma de la llei 38/2002en vigor des del 24 d'abril de 2003, esdevé impossible tornar a practicar en aquesta alçada aquelles proves que ja es van dur a terme davant del jutge d'instrucció, puix que la llei processal reserva aquesta hipòtesi als casos en que s'hagin proposat en temps i forma, i malgrat tot, el jutge les hagi declarat no pertinents de forma arbitraria, o bé no s'hagin pogut practicar per causes de força major.

No és pas aquest el cas que ens ocupa, doncs en el judici de faltes es van practicar totes les proves que les parts van considerar adients proposar, en aquest cas les declaracions de les dues persones implicades junt amb la documental mèdica. És en aquest context que escau analitzar l'abast de la prova practicada a fi de resoldre si existeixen o no dades suficients per a bandejar el principi constitucional de presumpció d'innocència com reclama la part apel·lant.

Doncs bé, en afers com el que ara ens ocupa, on la prova testifical de tercers és l'única que permet situar amb precisió la conducta de cada un dels implicats, només serà viable la revocació de la sentència absolutòria si s'han aportat a judici elements perifèrics que permetin esbrinar qui d'ells diu la veritat. No ha estat així, doncs els afectats expliquen versions parcialment contradictòries i cap testimoni presencial s'ha presentat a judici per a coadjuvar en la credibilitat d'un o altre.

Certament l'informe de sanitat expedit per l'ICS palesa una lesió lleu de la denunciant (erosions), però obviament no pot determinar qui en va ser l'autor per agressió i qui amb ànim de simple defensa o àdhuc caiguda fortuïta.

Com amb encert indica el jutge ' a quo', en l'àmbit penal correspon sempre a l'acusació ( sigui pública o privada) la càrrega de la prova 'sense dubtes raonables' d'allò que afirma. Aquesta és una conseqüència ineludible derivada del principi constitucional de presumpció d'innocència previst en l' art. 24.2 CE que ' ab initio' empara a tots els ciutadans. Per tant, quan les manifestacions dels implicats són manifestament contradictòries i el jutge no gaudeix de cap testimoni objectiu fiable aliè als fets, no pot sinó concloure que persisteix un dubte plausible sobre el que realment va passar, i aquest dubte ha de beneficiar a la part denunciada.

En quan a la credibilitat dels testimonis o víctimes, ja va matisar el Tribunal Suprem en sentència de 8 de febrer de 1999 , que (sic) ' la credibilidad del denunciante está sujeta a la percepción directa del tribunal que la recibe, es decir, a la inmediación judicial, de forma y manera que sólo el juez que directamente ha escuchado y percibido la prueba puede valorarla por ser el destinatario de la actividad verbal y gestual, sin perjuicio de la documentación en el acta del juicio oral que, desde la perspectiva del control casacional, permite constatar que existió actividad probatoria pero no cual deba ser la valoración de la credibilidad de ese testimonio'.Correspon doncs en exclusiva al jutge d' instrucció que ha presidit el judici oral, verificar el grau de versemblança de tot el que es va manifestar tant per la part denunciant com per la denunciada, puix només ell pot verificar de forma directa i objectiva la claredat i persistència en llurs declaracions. Així ens ho recorda la jurisprudència en les STS de 15 d' abril de 1994 i 5 de maig de 2010 que analitzen l'abast del principi 'in dubio pro reo'.

Aquest principi legal que presideix la nostra legislació penal, implica la obligació del Jutge d' abstenir-se de condemnar hom quan el qui denuncia un fet il·lícit no aporta prou proves o indicis per a bandejar sense dubtes raonables la presumpció constitucional d'innocència que, d'acord amb l' art. 24.2 CE , empara a tot ciutadà. Com senyalava la STS Sala 2ª, de 26 de setembre de 2000 , núm. 1514/2000 ' el principio in dubio pro reo es una regla vertebral de la valoración de la prueba dirigida a los Tribunales de lo Penal, en cuya virtud, en aquellos supuestos a enjuiciar en los que exista una duda razonable derivada de las pruebas de cargo y de descargo presentadas, aquellos deben adoptar siempre el criterio más favorable al reo. Inferir, com es fa en el recurs, que d'una discussió verbal gairebé sempre es passa a una agressió física per part de qui és finalment denunciat, és un plantejament especulatiu mancat de l'imprescindible rigor jurídic.

En conseqüència, cal declarar que no s'ha infringit cap norma de dret positiu, puix l'aplicació al cas de l' art. 617.1 de la LO 15/03 de 25 de novembre , requereix una prèvia declaració de Fets Provats que en aquest cas no es pot relatar, atesa la insuficiència de proves de càrrec.

Les costes processals d'aquesta segona instància es declaren d'ofici, atès que no s'aprecia especial temeritat en la part recurrent.

Vistes les normes legals esmentades i demés d'aplicació al cas,

Fallo

Amb desestimació del recurs d'apel·lació formalitzats per la defensa de la denunciant Gracia , contra la sentència absolutòria dictada el dia 20 de novembre de 2012 en el present Judici de Faltes, tramitat per lesions en el Jutjat d'Instrucció núm.10 de Barcelona, he de CONFIRMAR i CONFIRMOíntegrament l'esmentada resolució, tot declarant d' ofici les costes processals d'aquesta segona instància.

Notifiqueu aquesta sentència a totes les parts processals comparegudes, amb indicació explícita de que no s'escau interposar-hi recurs ordinari de cap classe. Retorneu les actuacions al jutjat de procedència per al seu coneixement i efectes adients en dret.

Així, per aquesta sentència de la que se'n unirà testimoniatge al rotlle d'apel·lació, ho pronuncio, mano i signo.

E/.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en audiència pública pel magistrat que la signa. En dono fe. La secretaria judicial.