Última revisión
06/01/2017
Sentencia Penal Nº 746/2016, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 164/2016 de 07 de Septiembre de 2016
GPT Iberley IA
Copiloto jurídico
Relacionados:
Tiempo de lectura: 7 min
Orden: Penal
Fecha: 07 de Septiembre de 2016
Tribunal: AP - Barcelona
Ponente: SOLAZ PONSIRENAS, JULI
Nº de sentencia: 746/2016
Núm. Cendoj: 08019370222016100655
Núm. Ecli: ES:APB:2016:9040
Encabezamiento
Audiència Provincial de Barcelona
Secció Vint-i-dosena
APPEN núm. 164/2016-L.
Referència de procedència:
Jutjat del Penal núm. 25 de Barcelona.
Procediment Abreujat núm. 107/2016-A.
Data sentència recorreguda: 19/05/2016 .
SENTENCIA NÚM. 746/2016
Magistrat/des:
Juli Solaz Ponsirenas.
Patricia Martínez Madero
Mª José Trenzado Asensio
La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 164/2016, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 25 BARCELONA en data 19/05/2016 , en procediment Abreujat núm. 107/2016. Han estat parts apel·lants D. Víctor representat per la Procuradora Dª Ana Belen Porta Bonillo, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent D. Juli Solaz Ponsirenas.
Barcelona, set de setembre de dos mil setze.
Antecedentes
Primer.El dia 19 de maig de 2016 el Jutjat del Penal núm. 25 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent:'Que Debo Condenar y Condeno a Víctor , como autor, sin la concurrencia de circunstancias que modifiquen la responsabilidad criminal, de un delito de quebrantamiento de condena del Artículo 468.2 del Código Penal , ya definido, imponiéndole la Pena de 12 meses de prisión e inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo por el tiempo de la condena, y con imposición de las costas del proceso al condenado.'.
A la citada sentència es declaren provats els fets següents:'Probado y así se declara que acusado Víctor , mayor de edad y condenado, entre otras, por sentencia de 2 de noviembre de 2010 dictada por el Penal 25 de Barcelona por un delito de quebrantamiento de medida cautelar a la pena de 8 meses de prisión, el día 29 de Agosto de 2015 sobre las 3:30 h se hallaba y fue detenido por agentes de policía local en su domicilio sito en C/ DIRECCION000 NUM000 NUM001 de Lloret de Mar en compañía de su ex pareja Joana, pese a que por sentencia firme de 10 de Julio de 2013 dictada por la Ilma AP de BCN de le condeno como autor de un delito de malos tratos del art. 153 CP , entre otras, a la prohibición de aproximarse a la víctima, cuya fecha de inicio era de 25-10-13 y extinción el 24-10-15, según consta en la ejecutoria.'.
Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal d' Víctor , el Jutjat el va admetre a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal sol·licità la desestimació del recurs i la confirmació de la sentència impugnada.
Tercer.-D'aquesta sentència, que expressa l'opinió d'aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.
S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.
Fundamentos
Primer.L'apel·lant impugna la sentència dictada en primera instància adduint, com a únic motiu, la vulneració del dret a la presumpció d'innocència per error en la valoració de la prova.
Segon.El recurs no pot ser estimat, tenint en compte que, correspon al Jutjat d'instància, d'acord amb el que disposa l' article 741 de la Llei d'enjudiciament criminal , fer la valoració de les proves practicades davant seu i que únicament la Sala podrà modificar aquesta valoració si la mateixa es fonamenta en un raonament il·lògic o arbitrari. Aquest supòsit no passa en el cas que ens ocupa.
Així, el jutjat d'instància en el fonament de dret primer de la sentència apel·lada fa una anàlisi detallada de la prova practicada davant seu i, és molt clar, que es pot discrepar d'aquesta valoració però, també és evident, que en l'argumentació de la sentència no es detecta la utilització de criteris il·lògics, irracionals o arbitraris que justifiquin la revocació de la sentència condemnatòria, tal i com pretén, en aquest cas, la part recurrent. Per tant, davant d'una resolució argumentada i suficientment motivada, s'ha de donar prioritat a la valoració imparcial que fa el jutjat del penal, el qual, ha disposat d'una visió directa de les proves practicades en el plenari, per sobre de la interpretació parcial d'una de les parts. A més, en el cas examinat, en el recurs es fan dues al·legacions contradictòries. Així, en primer lloc, es dubta de la declaració de la denunciant, en relació als fets denunciats, la qual cosa, suposa negar l'existència del incompliment pel qual ha estat condemnat l'ara recurrent i, en segon lloc, es diu que la denunciant i el denunciat 'decidieron voluntariamente relacionarse', la qual cosa, implica que efectivament es va produir el referit incompliment però que aquest incompliment consentit no pot ser castigat, segons una jurisprudència d'alguna audiència provincial del anys 2006 i 2007, aplicant una sentència del Tribunal Suprem de 26 de setembre de 2005 . Aquest argument no és de rebut perquè el criteri reflectit en la citada sentència, de 26 de setembre de 2005, no el va mantenir després el Tribunal Suprem , que de seguida el canvià en un sentit radicalment contrari.
Sobre aquest particular convé fer esment d'una de les sentències de l'Alt Tribunal en resolució de recurs de cassació en que el recorrent també adduïa el mateix que l'apel·lant aquí, com la STS de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon '...El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) - salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007 , 'constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno 'a posteriori' esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento'. En la mateixa línea, es pronuncià la sentència de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem, de data 13 de juliol de 2.009 , afirmant que'es doctrina mayoritaria de esta Sala, de la que constituye excepción la sentencia de 14 de marzo de 2.005 , que como tal delito contra la Administración de Justicia se comete independientemente de la voluntad de la mujer de aceptar y consentir el acercamiento'.
Aquest és el criteri que el Tribunal Suprem, en nombroses sentències posteriors, ha mantingut de forma constant i reiterada, per la qual cosa, la tesis del recurrent, en el sentit que el consentiment de la víctima exclou la possibilitat de condemnar per el delicte de trencament de condemna, ha de ser del tot rebutjat, en virtut de la jurisprudència abans esmentada i, per tant, com hem dit abans, el recurs presentat per la representació processal del condemnat, ara recurrent, contra la sentència condemnatòria, dictada contra ell, ha de ser desestimat; i, conseqüentment, la esmentada sentència ha de ser confirmada en tota la seva integritat.
Tercer.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , escau imposar a l'apel·lant les costes causades en aquesta instància.
Fallo
1. Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.
2. Imposem a l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.
Aquesta sentència es ferma.
Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.
