Sentencia Penal Nº 767/2018, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 191/2018 de 03 de Octubre de 2018

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel lació penals ràpids núm. 191/2018 - B

Referència de procedència:

Jutjat del Penal núm. 8 de Barcelona

Procediment Abreujat núm. 456/2017

Data sentència recorreguda: 10/03/2018

SENTÈNCIA NÚM. 767/18

Magistrats/des:

Juli Solaz Ponsirenas

Maria Josep Feliu Morell

Montserrat Arroyo Romagosa

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel lació núm. 191/2018, interposat contra la Sentència pronunciada pel Jutjat del Penal núm. 8 de Barcelona en data 10/03/2018 , en procediment Abreujat núm. 456/2017. Han estat parts com apel.lant Everardo assistit pel seu advocat Eduard Bueno LLort i representat pel procurador Guillem Urbea Pich, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Maria Josep Feliu Morell.

Barcelona, tres d'octubre de dos mil divuit.

Antecedentes

Primer.El dia 10 de març de 2018 el Jutjat penal núm. 8 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent:'Que debo condenar y condeno a Everardo como responsable en concepto de autor de un delito de quebrantamiento de medida cautelar, sin la concurrencia de circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal, a la pena de seis meses de prisión, con la inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena,y al pago de las costas procesales.'.

A la sentència es declaren provats els fets següents: 'Probado y así se declara que el acusado Everardo , mayor de edad, y con antecedentes penales no computables en la presente causa, respecto del cual el Juzgado de Instrucción n.º 1 de Cornella de Lobregat dictó auto de fecha 16 de septiembre de 2017 en virtud del cual se imponía al acusado la prohibición de aproximarse a Adela a menos de 1000 metros, de su domicilio, lugar de trabajo o cualquier otro lugar donde la misma se encuentre, y la prohibición de comunicarse con la misma por cualquier medio o procedimiento, resolución que le fue notificada personalmente al acusado en fecha 19 de septiembre de 2017 con los requerimientos y apercibimientos legales en caso de incumplimiento.

Sin embargo, el acusado teniendo pleno conocimiento de la existencia de la medida cautelar impuesta y de su vigencia, sobre las 8.20 horas del día 22 de septiembre de 2017, acudió al domicilio de la Sra. Adela sito en la CALLE000 , NUM000 NUM001 de Cornella de Llobregat para hablar con la misma, y consiguió acceder a su interior donde además se quedó dormido, siendo detenido por los mossos d'esquadra que fueron avisados por la Sra. Adela .'.

Segon.Formulat recurs d'apel lació per la representació processal de Everardo , el Jutjat l'admeté a tràmit, li'n donà curs, i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal va presentar escrit d'al legacions impugnant el recurs i demanant la confirmació de la sentencia recorreguda.

S'accepta el relat de fets declarats provats de la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.Per la part apel lant s'al lega com motiu de recurs l'error en la valoració de la proba i la vulneració del principi de presumpció d'innocència. L'apel lant basa la seva pretensió absolutòria en el fet de que va ser la Sra. Adela la que va requerir la presencia de l'acusat a casa seva, li va dir que havia retirat la denuncia i que ja no hi havia l'ordre d'allunyament. Però aquesta es l'afirmació de l'acusat, doncs el cert es que la Sra. Adela va avisar els Mossos quan l'acusat estava a casa seva i s'havia adormit. Però dit això, l'apel lant el que pretén es que amb el consentiment de la víctima no hi pot haver delicte de trencament de mesura cautelar. Així no qüestiona que l'acusat estava a casa la Sra. Adela , que existia la ordre de prohibició d'apropament i que l'acusat tenia coneixement de l'existència de la indicada ordre d'allunyament que li havia esta degudament notificada pel Jutjat, advertint-lo de les conseqüències del seu incompliment.

Sobre aquest particular convé fer esment d'una de les sentències de l'Alt Tribunal en resolució de recurs de cassació en que el recorrent també adduïa el mateix que l'apel lant aquí, com la STS de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon '...El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) -salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007 , 'constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno 'a posteriori' esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento'. En la mateixa línea, es pronuncià la sentència de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem, de data 13 de juliol de 2.009 , afirmant que'es doctrina mayoritaria de esta Sala, de la que constituye excepción la sentencia de 14 de marzo de 2.005 , que como tal delito contra la Administración de Justicia se comete independientemente de la voluntad de la mujer de aceptar y consentir el acercamiento'.

Per tant, el fet de que la Sra. Adela dones el seu consentiment, si es que el va donar. El que no consta degudament acreditat, no exclou la tipicitat ni la culpabilitat de la conducta de l'acusat.

Però a mes, la sala ha de mantenir el criteri de que no concorre cap tipus d'error de prohibició en la conducta de l'acusat, doncs sent plenament conscient de que el Jutjat havia dictat una ordre d'allunyament respecta de la seva exparella, abans de realitzar cap tipus de conducta que puguis suposar un incompliment del mandat judicial, tenia que haver-se assabentat si s'havia deixat sense efectes o s'havia retirat l denuncia. Nomes podem fer notar que l'incompliment es va produir tres dies després de que li fos notificada la prohibició.

El que determina que, la valoració imparcial del jutge penal, de la prova produïda davant seu, amb plenitud d'immediació i amb totes les garanties, no pugui ser substituïda per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procés.

Per tot l'exposat el recurs ha de ser desestimat.

Segon.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , s'imposen a l'apel lant les costes processals causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Es confirma íntegrament la sentencia dictada pel Jutjat Penal num. 8 de Barcelona data 10 de març de 2018 , en el Procediment Abreujat num. 456/2017.

3. S'imposen a la part apel lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència no és ferma, i contra la mateixa es pot interposà recurs de cassació per infracció de llei si es considera que, atesos els fets que es declaren provats en la resolució, s'ha infringit un precepte penal de caràcter substantiu o una altra norma jurídica del mateix caràcter que hagi de ser observada en l'aplicació de la llei penal, preparant el recurs mitjançant un escrit autoritzat per un advocat i un procurador, si el recurrent no és el Ministeri fiscal, escrit presentat dins dels cinc dies següents al de l'última notificació de la sentència, i en el qual s'ha de demanar testimoniatge de la sentència i manifestar la classe de recurs que s'intenti utilitzar.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.