Sentencia Penal Nº 772/2016, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 284/2016 de 15 de Septiembre de 2016

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 284/2016 - M

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 1 TERRASSA

Procediment Abreujat núm. 101/2015

Data sentència recorreguda: 13/11/2015

SENTÈNCIA NÚM. 772/2016

Magistrat/des:

Juli Solaz Ponsirenas

Patricia Martínez Madero

Mª José Trenzado Asensio

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 284/2016, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 1 TERRASSA en data 13/11/2015 , en procediment Abreujat núm. 101/2015. Han estat parts , i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Barcelona, quinze de setembre de dos mil setze.

Antecedentes

Primer.El dia 13 de novembre de 2015 el Jutjat del Penal núm. 1 de Terrassa dictà sentència amb la decisió següent: 'CONDENO a Segismundo como autor responsable de un delito de quebrantamiento de medida cautelar del art. 468.2 C.P ., concurriendo la circunstancia agravante de reincidencia ( art. 22.8 C.P .), a la pena de 9 meses y 1 día de prisión, con inhabilitación especial del derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena.'

A la citada sentència es declaren provats els fets següents: 'ÚNICO.- El día 28 de septiembre de 2.015, sobre las 10:50 horas, Segismundo -mayor de edad, con D.N.I. NUM000 y con antecedentes penales computables a efectos de reincidencia, por cuanto fue condenado ejecutoramente, por un delito de quebrantamiento condena por Sentencia firme dictada por el Juzgado de lo Penal nº 3 de Terrassa, de fecha 27 de marzo de 2.015 -, con pleno y absoluto conocimiento de la prohibición de aproximación a una distancia no inferior a 1.000 metros de la persona de Elvira , su domicilio, lugar de trabajo o cualquier otro frecuentado por la misma, impuesta por Sentencia firme del Juzgado de lo Penal nº 4 de sabadell -firme el día 23 de septiembre de 2.014, se encontraba en la vivienda situada en la CALLE000 , nº NUM001 , de la localidad de Terrassa, en compañía de su pareja sentimental Elvira .' .

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal d' Segismundo , el Jutjat el va admetre a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió.

Tercer.-D'aquesta sentència, que expressa l'opinió d'aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz i Ponsirenas.

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel·lant impugna la sentència dictada en primera instància adduint bàsicament aquests motius: 1. Error en la declaració de fets provats, ja que, a criteri del recurrent no consta acreditat que l'acusat conegués la vigència de l'ordre d'allunyament; 2. Que el consentiment de la víctima implica la atipicitat del comportament de l'ara recurrent; i, 3. Vulneració del principi de presumpció d'innocència en relació a no haver recollit la sentència impugnada la concurrència d'un error de prohibició per part de l'ara recurrent.

Segon.El primer motiu del recurs no pot ser estimat, tenint en compte que, correspon al Jutjat d'instància, d'acord amb el que disposa l' article 741 de la Llei d'enjudiciament criminal , fer la valoració de les proves practicades davant seu i que únicament la Sala podrà modificar aquesta valoració si la mateixa es fonamenta en un raonament il·lògic o arbitrari. Aquest supòsit no passa en el cas que ens ocupa.

Així, el jutjat d'instància en el fonament de dret primer de la sentència apel·lada fa una anàlisi detallada de la prova practicada davant seu i, en especial de perquè entén la jutgessa que l'acusat coneixia la vigència de l'ordre d'allunyament i, és molt clar, que es pot discrepar d'aquesta valoració però, també és evident, que en l'argumentació de la sentència no es detecta la utilització de criteris il·lògics, irracionals o arbitraris que justifiquin la revocació de la sentència condemnatòria, tal i com pretén, en aquest cas, la part recurrent. Per tant, davant d'una resolució argumentada i suficientment motivada, s'ha de donar prioritat a la valoració imparcial que fa el jutjat del penal, el qual, ha disposat d'una visió directa de les proves practicades en el plenari, per sobre de la interpretació parcial d'una de les parts. Així, al marge de les declaracions dels implicats, en el cas que ens ocupa, està perfectament acreditat documentalment, folis 34 a 40, que l'ara recurrent va ser personalment notificat de l'existència, vigència i durada de la pena d'allunyament imposada en una sentència ferma i no com a mesura cautelar i, a més, també en la mateixa documental es fa constar que no es va realitzar cap compareixença de la víctima demanant la revocació de l'ordre d'allunyament, la qual cosa, és molt clar que tampoc hagués tingut cap efecte, ja que, estem parlant d'una pena accessòria imposada en sentència ferma i que, únicament podia ser modificada o revocada per la via del indult governatiu per la qual cosa, com hem dit abans, el primer motiu del recurs presentat per la representació processal del condemnat, ara recurrent, contra la sentència condemnatòria, dictada contra ell, ha de ser desestimat.

Tercer.El segon motiu del recurs tampoc pot ser estimat, atès que, el recurrent no qüestiona que a les actuacions hi hagi prou material probatori per sostenir que hi havia contra seu una sentència ferma de condemna que l'imposava la prohibició d'apropament a la persona i domicili de Elvira , i de comunicar-se amb aquesta, penes que havia de complir des del 23 de setembre de 2014 al 15 de gener de 2016, segons liquidació de condemna que li va ser notificada el 31 d'octubre de 2014, en el mateix acte en que se'l requerí al compliment d'aquestes penes amb l'advertència expressa que 'en cas d'incompliment pot incórrer en un delicte de trencament de condemna' (foli 37 de la causa); ni es qüestiona en el recurs que el 28 de setembre de 2015 l' ací apel·lant estava vivint en el mateix domicili amb Elvira . El que diu és en aquest segon motiu és que, com la citada Naraya consentia la convivència, els fets no constitueixen delicte, d'acord amb el que va establir la STS de 26 de setembre de 2005 .

Aquest argument no és de rebut perquè el criteri reflectit a aquesta sentència no el va mantenir després el Tribunal Suprem, que de seguida el canvià en un sentit radicalment contrari.

Sobre aquest particular convé fer esment d'una de les sentències de l'Alt Tribunal en resolució de recurs de cassació en que el recorrent també adduïa el mateix que l'apel·lant aquí, com la STS de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon '...El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) - salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007 , 'constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno 'a posteriori' esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento'. En la mateixa línea, es pronuncià la sentència de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem, de data 13 de juliol de 2.009 , afirmant que'es doctrina mayoritaria de esta Sala, de la que constituye excepción la sentencia de 14 de marzo de 2.005 , que como tal delito contra la Administración de Justicia se comete independientemente de la voluntad de la mujer de aceptar y consentir el acercamiento'.

Per tant, atesa la actual doctrina jurisprudencial esmentada, és molt clar que, com hem dit abans, el segon motiu del recurs ha de ser completament desestimat.

Quart.Finalment, el tercer motiu del recurs tampoc pot ser estimat en atenció a la jurisprudència de la Sala Segona del Tribunal Suprem, en relació al error de prohibició en casos idèntics al que ara ens ocupa, ja que, el citat Tribunal s'ha pronunciat de forma clara en supòsits semblants, entre d'altres en la seva sentència núm. 1.010/2012, de 21 de desembre , en la qual, s'afirma el següent:

'Consecuentemente, el acusado sabia que pesaba sobre él una orden de alejamiento que le impedía comunicase o aproximarse a su mujer, siendo notorio que las resoluciones judiciales solo pueden ser modificadas o suprimidas por los jueces y tribunales que las han dictado y no por las personas afectadas por las mismas, no siendo elemento determinante para ello el intento de arreglar su matrimonio o los encuentros esporádicos con su cónyuge.

En estas condiciones, aceptar el error de tipo supondría reconocer la posibilidad de una equivocación por parte del autor acerca de la capacidad de cualquier víctima para decidir sobre la vigencia de mandatos judiciales y forma parte de la experiencia comúnmente aceptada que el otorgamiento de esas medidas cautelares, así como las decisiones ulteriores sobre su mantenimiento o derogación, solo incumben al órgano jurisdiccional que la haya dictado.

No puede admitirse tampoco error de prohibición basándose en que no hubo oposición por parte de la mujer a que se aproximara a ella contra lo ordenado por el Juez. No puede ser admitido tal error ante una prohibición tan elementalmente comprensible como lo es la de contravenir una orden expresa del Juez relativa a su obligación de no aproximarse a la mujer maltratada ( STS. 519/2004 de 28.4 ).

El acusado tuvo noticia de la sentencia y de su firmeza -dice la STS. 172/2009 de 24.2 , pues le fue notificada. No puede alegarse error alguno respecto del conocimiento de la obligatoriedad de cumplir lo resuelto por el Juez por encima de los deseos de las partes, pues se trata de un aspecto de general conocimiento. De otro lado, no consta que el recurrente fuera informado de ninguna decisión del Juez que pudiera implicar una suspensión de la pena que le prohibía el acercamiento. Y finalmente, es asimismo claro que el recurrente tuvo a su alcance asesorarse a través de su letrado de sus posibilidades legales de actuación en vista de la condena impuesta, y de las consecuencias que podrían derivarse si incumplía lo acordado.'

Per tant, atesa aquesta doctrina jurisprudencial tan clara i rotunda, no es pot acceptar, en el cas examinat, la concurrència d'un suposat error de prohibició, com sosté el recurrent i; conseqüentment, aquest tercer motiu d'impugnació ha de ser desestimat, per la qual cosa, la sentència apel·lada ha de ser confirmada en tota la seva integritat.

Cinquè.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , escau imposar a l'apel·lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Imposem a l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència es ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.