Sentencia Penal Nº 773/2016, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 289/2016 de 19 de Septiembre de 2016

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 289/2016 - N

Referència de procedència:

Jutjat del Penal núm. 3 de Granollers.

Procediment Abreujat ràpid núm. 124/2015-E.

Data sentència recorreguda: 10/03/2016 .

SENTÈNCIA NÚM. 773/2016

Magistrats/des:

Juli Solaz Ponsirenas

Patricia Martínez Madero

Mª José Trenzado Asensio

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 289/2016, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 3 GRANOLLERS en data 10 de març de 2016 , en procediment Abreujat núm. 124/2015. Han estat parts Celestina , representada pel procurador Ignacio Marsal Ros; Jesús María , representat per la procuradora Consol Cuadra Baile; i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

Barcelona, dinou de setembre de dos mil setze.

Antecedentes

Primer.El dia 10 de març de 2016 el Jutjat del Penal núm. 3 de Granollers dictà sentència amb la decisió següent: 'ABSOLVER a Jesús María de un delito de quebrantamiento de medida cautelar y de un delito leve de injurias de que ha sido acusado por el Ministerio Fiscal y por la Acusación Particular, declarando las costas de oficio.'.

A la citada sentència es declaren provats els fets següents: 'Se declara probado que, en fecha 30 de mayo de 2015, la titular del Juzgado de Instrucción número 1 de los de Granollers dictó Auto en el que se acordaba prohibir a Jesús María acercarse a Celestina , a su domicilio, a su lugar de trabajo y a cualquier lugar donde ésta se encontrase o que fuese frecuentado por ella, a una distancia no inferior a doscientos metros, así como de comunicarse con ella por cualquier medio, de palabra, por escrito, por teléfono o de cualquier otra manera, notificándosele dicha resolución a Jesús María el día 2 de junio de 2015, no constando sin embargo que se le realizaran los apercibimientos oportunos para el caso de incumplimiento, estando vigente lo acordado en dicha resolución por lo menos hasta el día 21 de diciembre de 2015, no constando que en fecha 15 ó 16 de diciembre de 2015 Jesús María se personara en el domicilio de Celestina , sito en la AVENIDA000 , NUM000 , NUM001 , de la localidad de Granollers, ni mucho menos que la insultara con expresiones tales como hija de puta y 'me cago en tus muertos'.'.

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Celestina , el Jutjat l'admeté a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal i la representació processal del acusat han impugnat el citat recurs i han demanat la confirmació de la resolució apel·lada.

Tercer.-D'aquesta sentència, que expressa l'opinió unànime d'aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz Ponsirenas.

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel·lant impugna la sentència absolutòria dictada en primera instància adduint un únic motiu d'impugnació, el d'error en la valoració de la prova, i aquesta prova no es altra que les declaracions de la denunciant, del mateix acusat i d'un testimoni, concretament de Ismael , és a dir, que es tracta de combatre la valoració que fa el Jutjat penal sobre unes proves de caràcter estrictament personal; i, en el citat recurs, no demana la nulitat de la sentència d'instància sinó que reclama que aquesta Sala'revoque la Sentencia que se recurre y CONDENE A Jesús María COMO AUTOR DE UN DELITO DE QUEBRANTAMIENTO DE CONDENA Y DE UN DELITO LEVE DE INJURIAS'.

Segon.Així les coses, el plantejament de la recurrent és a hores d'ara inviable, perquè el vigent article 792.2 de la Llei d'enjudiciament criminal , aplicable al cas per raó de temporalitat, ja que va entrar en vigor el dia 6 de desembre de 2015, data anterior a la incoació d'aquesta causa, disposa que'la sentència d'apel·lació no pot condemnar el 'encausat que va ser absolt en primera instància ni agreujar la sentència condemnatòria que li hagi estat imposada per error en l'apreciació de les proves,';i per atacar en aquests casos la sentència absolutòria (o pretendre agreujar la condemnatòria) per error en l'apreciació de la prova el que es pot fer no es demanar al Tribunal ad quem que, amb revocació de la dictada per l'òrgan a quo, en dicti una altra de condemnatòria (o de més greu), sinó, com disposa el tercer paràgraf de l' article 790.2 de la Llei d'enjudiciament criminal , demanar la nul·litat de la sentència recorreguda.

En definitiva, com sigui que el recurrent demana en aquesta segona instància un pronunciament legalment inviable atès el motiu principal de recurs, i no ens demana el que, per aquest motiu, podria demanar, i que el que ens podria demanar, la nul· litat de la sentència, no el podem disposar d'ofici perquè ho impedeix expressament el paràgraf segon de l'article 240.2 de la Llei orgànica del poder judicial , segons el qual'en cap cas, amb motiu d'un recurs, el jutjat o tribunal no pot decretar d'ofici una nul·litat de les actuacions que no hagi estat sol·licitada en el recurs esmentat, llevat que apreciï manca de jurisdicció o de competència objectiva o funcional o s'hagi produït violència o intimidació que afecti aquest tribunal', hem de desestimar el recurs.

Tercer.Si aquesta raó no fos suficient, és clar que el recurs tampoc podria prosperar, i això per dues raons, cadascuna de les quals conduiria sola al mateix resultat.

Primerament, perquè la valoració de les proves personals que abastament queda reflectida en la sentència recorreguda no només està raonada, sinó que és raonable, i aquesta valoració imparcial del jutge, de les proves produïdes davant seu, amb plenitud d'immediació, no pot ser substituïda per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procés.

I la segona de naturalesa constitucional, perquè com recorda la STC 120/2009, de 18 de maig i d' altres posteriors, per exemple STC 30/2010 i 127/2010 , que de manera constant i reiterativa han mantingut la mateixa tesis, el Tribunal d'apel·lació està vinculat 'por la doctrina fijada a partir de la STC 167/2002, de 18 de septiembre , según la cual 'en casos de apelación de sentencias absolutorias, cuando aquélla se funda en la apreciación de la prueba, si en la apelación no se practican nuevas pruebas, no puede el Tribunal ad quem revisar la valoración de las practicadas en la primera instancia, cuando por la índole de las mismas es exigible la inmediación y la contradicción', és a dir, les proves de caràcter personal, caràcter que precisament tenen les que la recorrent pretén que aquest Tribunal valori de forma diversa a com les va valorar el Jutge del Penal.

En el mateix sentit, la sentència de la Sala Segona del Tribunal Constitucional núm. 184/2013, de 4 de novembre , exposa de manera rotunda i clara la referida doctrina, quan diu:'La STC 167/2002, de 18 de septiembre , que invoca la Sentencia recurrida, como recordara el Pleno de este Tribunal en la STC 88/2013, de 11 de abril , se ocupó del alcance de las garantías constitucionales para quien resulta condenado en la segunda instancia, tras revisar una previa absolución, inspirándose en la doctrina del Tribunal Europeo de Derechos Humanos (entre otras, SSTEDH de 26 de mayo de 1988, caso Ekbatani c. Suecia , o de 27 de junio de 2000, caso Constantinescu c. Rumania ). Según esa doctrina, el respeto a los principios de publicidad, inmediación y contradicción, que forman parte del contenido del derecho a un proceso con todas las garantías ( art. 24.2 CE ), impone inexorablemente que toda condena articulada sobre pruebas personales se fundamente en una actividad probatoria que el órgano judicial haya examinado directa y personalmente en un debate público, en el que se respete la posibilidad de contradicción.

A partir de ello, se ha consolidado una doctrina constitucional, reiterada en numerosas resoluciones (entre las últimas, SSTC 126/2012, de 18 de junio, FJ 2 ; 22/2013, de 31 de enero, FJ 4 ; o 43/2013, de 25 de febrero , FJ 5), según la cual resulta contrario a un proceso con todas las garantías que un órgano judicial, conociendo a través de recurso, condene a quien había sido absuelto en la instancia o empeore su situación como consecuencia de una nueva fijación de los hechos probados que encuentre su origen en la reconsideración de pruebas cuya correcta y adecuada apreciación exija necesariamente que se practiquen en presencia del órgano judicial que las valora -como es el caso de las declaraciones de testigos, peritos y acusados (así, entre otras, SSTC 197/2002, de 28 de octubre, FJ 4 , o 1/2010, de 11 de enero , FJ 3)-, sin haber celebrado una vista pública en que se haya desarrollado con todas las garantías dicha actividad probatoria.

En aplicación de esta doctrina constitucional se han sentado diversos criterios y garantías, que no será preciso reiterar ahora por no estar comprometidos en el presente caso, bastando la remisión a los pronunciamientos del Pleno citados, señaladamente a la STC 88/2013, de 11 de abril , que realiza un recorrido por nuestra jurisprudencia y aclara el encuadramiento constitucional de las exigencias de inmediación y contradicción en la valoración de pruebas personales, así como del derecho del acusado absuelto de ofrecer su testimonio personal sobre los hechos enjuiciados en los supuestos en los que sostiene que no ha cometido el hecho delictivo que se le imputa o que no cabe interpretar su conducta con la intención o ánimo de cometer el hecho delictivo, englobando todo ello dentro del derecho a un proceso con todas las garantías ( art. 24.2 CE ), pero en su proyección frente a condenas en segunda instancia.

En ese sentido, esto es, insistiendo en la identificación de quién es sujeto de la tutela, procede recordar lo que dijimos en la STC 201/2012, de 12 de noviembre , FJ 4: «De la doctrina expuesta se deriva que, si bien en casos excepcionales y en aras a la máxima irradiación de las garantías constitucionales, podría resultar procedente, a partir de una interpretación conforme a la Constitución de la regulación legal del recurso de apelación, celebrar vista oral en segunda instancia con asistencia del acusado o, eventualmente, de otros testigos cuyo testimonio resulte imprescindible para asegurar la debida práctica contradictoria de pruebas admitidas con arreglo al artículo 790.3 de la Ley de enjuiciamiento criminal (LECrim ), la doctrina constitucional no exige o alienta la repetición del juicio ante el órgano ad quem cuando se pretenda revisar una absolución, pudiendo éste, en el ejercicio de la potestad que le otorga el art. 117.3 CE y a partir de una interpretación no arbitraria de la regulación legal del recurso de apelación, confirmar la absolución sin citar a quienes hubieran declarado en primera instancia. En definitiva, lo único que la Constitución proscribe es la revocación de una absolución -o, en general, una revisión in peius de la decisión de primera instancia- sin respeto a las garantías de inmediación y defensa contradictoria.»'.

Per tot això, el recurs ha de ser desestimat i la sentència d'instància ha de ser confirmada en tota la seva integritat.

Quart.Com sigui que la doctrina constitucional esmentada és tan clara i reiterada que el seu desconeixement a hores d'ara resulta clarament temerari i que l'apel·lant també ha ignorat la reforma del article 792.2 de la Llei d'enjudiciament criminal , vigent des de el dia 6 de desembre de 2015; les costes d'aquesta instància s'han d'imposar a la part recurrent, que ha ignorat la citada jurisprudència i la esmentada reforma processal; en aplicació del que disposa l' article 240.3r. de la vigent Llei d'enjudiciament criminal .

Fallo

1. Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència i, per tant, confirmem integrament la sentència dictada, el passat dia 10 de març de 2016, pel Jutjat penal núm. 3 de Granollers, en el seu procediment abreujat ràpid núm. 124/2015-E.

2. Imposem a la part recurrent les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència no és ferma, i contra la mateixa es pot interposà recurs de cassació per infracció de llei si es considera que, atesos els fets que es declaren provats en la resolució, s'ha infringit un precepte penal de caràcter substantiu o una altra norma jurídica del mateix caràcter que hagi de ser observada en l'aplicació de la llei penal, preparant el recurs mitjançant un escrit autoritzat per un advocat i un procurador, si el recurrent no és el Ministeri fiscal, escrit presentat dins dels cinc dies següents al de l'última notificació de la sentència, i en el qual s'ha de demanar testimoniatge de la sentència i manifestar la classe de recurs que s'intenti utilitzar.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.