Sentencia Penal Nº 774/2013, Audiencia Provincial de Girona, Sección 4, Rec 1157/2013 de 17 de Diciembre de 2013

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

SECCIÓ QUARTA (PENAL)

GIRONA

APEL LACIÓ PENAL

ROTLLE NÚM. 1157/13

CAUSA NÚM. 2056/13

JUTJAT PENAL NÚM. 2 DE GIRONA.

SENTÈNCIA NÚM. 774/13

PRESIDENT:

Sr. ADOLFO GARCÍA MORALES.

MAGISTRATS:

Sr. JAVIER MARCA MATUTE.

Sra. Mª TERESA IGLESIAS i CARRERA.

Girona, 17 de desembre de 2013

HEM VISTaquest recurs d'apel lació interposat contra la Sentència dictada en data 31-10-13 pel Jutge del Jutjat Penal núm. 2 de Girona, en la Causa núm. 2056/13, seguida per un delicte de trencament de mesura cautelar. Han estat parts recurrents Aureliano i Zaida , representats per la procuradora, Sra. Juandó i assistit per la lletrada Sra. Carme Massó Aleña i com a part contra la qual es recorre el MINISTERI FISCAL.

Ha actuat com a ponent la Il lma. Magistrada Sra. Mª TERESA IGLESIAS i CARRERA.

Antecedentes

PRIMER.En la sentencia apel lada es va dictar la decisió que literalment diu: ' Que debo CONDENAR Y CONDENO a Aureliano Y Zaida como autores criminalmente responsable de un delito de quebrantamiento de medida cautelar sin concurrir circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal a la pena de seis meses de prisión, inhabilitación especial para el derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena a cada uno de ellosy pago de las costa por mitad ' .

SEGON.La representació processal de Aureliano i Zaida , van interposar recurs contra la Sentència de data 31-10-13 , amb el fonament que expressa en l'escrit de què dimana.

TERCER.S'han complert els tràmits establerts a l' article 790 de la Llei d'enjudiciament criminal .

QUART.No s'accepta el factum de la Sentència contra la qual s'apel la, que es substitueix pel següent: ' Contra Aureliano i Zaida , majors d'edat i sense antecedents penals, hi ha dictada una ordre d'allunyament en favor de les seves filles, menors d'edat, Isidora i Sofía , de data 14-06-13 per la que se'ls hi prohibeix apropar-se a les menors a una distancia inferior a 300 metres, així com al domicili de Carla on resideixen les menors i a qualsevol lloc que sovintegin.

No ha quedat acreditat que el dia 10 de juliol de 2013, Aureliano i Zaida , s'haguessin apropat a una distancia inferior als 300 metres del domicili de Carla , ni al parc infantil situat al Passeig Romeu de Llagostera a les menors Isidora i Sofía .'

CINQUÈ.En la tramitació del present recurs s'han observat les prescripcions legals.

Fundamentos

PRIMER.La representació processal de Aureliano i Zaida , s'alcen contra la sentència d'instància al legant que el Jutge d'instància a incorregut en un error en la valoració de la prova, concretament en la valoració de la distancia del punt on es trobaven els inculpats respecte del domicili de Carla i de les menors Isidora i Sofía .

El motiu del recurs haurà de prosperar.

Te reiteradament declarat aquesta Sala que encara que el recurs d'apel lació té un caràcter ordinari i es pot realitzar en ell una nova valoració de la prova practicada en primera instància, a conseqüència de la transcendental importància que en la ponderació de les proves personals té, tant la percepció directa pel Jutge de les diverses declaracions de les parts i dels testimonis, com la inexistència en el nostre dret Penal de proves taxades o de regles que determinin el valor cert que hagi de donar-se a cada prova, la revisió, tractant-se, precisament d'aquest tipus de proves, queda limitada a examinar, pel que fa al seu origen, la validesa i regularitat processal, i a verificar pel que fa la valoració, si les conclusions que el Jutge ha obtingut resulten congruents amb els resultats probatoris i s'ajusten als criteris generals de raonament lògic segons les regles de l'experiència comunament admeses; per tant, en aquesta instància sense haver presenciat personalment tal prova, només ens podrem apartar de la valoració efectuada pel Jutge que la va presenciar, si es declara provat alguna cosa diferent del que realment va dir el declarant i que no resulti provat per cap altre mitjà probatori, si la valoració de la declaració porta a un resulta il lògic o absurd, i de manera excepcional, si concorren altres circumstancies de les que es desprengui de manera inequívoca la falsedat d'un testimoni acollit com cert o bé, la certesa d'un altre que no s'ha tingut en compte. Es per això que la prova d'instància es immune a la revisió quan depèn de la immediació, però es revisa-la quan afecta a la estructura racional del discurs valoratiu ( STS 29-12-1997 ).

El principi constitucional d'interdicció de l'arbitrarietat ( art:9-3 de la CE ) és un límit a la lliure valoració de l'activitat probatòria reconeguda en l' art: 741 de la LECr , ja que apreciació en consciència no vol dir apreciació omnímoda o arbitrària ( STS 11-10-1991 ), sinó, en tot cas ajustada a les regles de la lògica, als principis de la experiència i als coneixements científics, de manera que l'òrgan d'apel lació pugui revisar l'estructura racional del discurs valoratiu de la prova, censurant aquelles fonamentacions que resultin il lògiques, irracionals, absurdes o en definitiva arbitraries, o bé siguin contradictòries amb els principis constitucionals, per exemple amb les regles valoratives derivades del principi de la presumpció d'innocència o 'nemo tenetur'. Es per això que la prova es immune a la revisió en tot allò que depengui de la immediació, però es revisable en el afecta a la estructura racional del discurs valoratiu ( STS 29-12-97 ).

Íntimament lligat amb això, cal tenir en compte, com recorda la STC 123/2002 de 20 de maig que: ' la presumpció d'innocència comporta el dret a no ser condemnat sense proves de càrrec vàlides, de tal manera que tota sentencia condemnatòria ha d'expressar les proves en que recolza la declaració de responsabilitat penal, aquestes proves s'han d'haver obtingut amb totes les garanties constitucionals, han d'haver-se practicat en l'acte de judici oral i haver-se valorat i motivat pels Tribunals amb ple sotmetiment a les regles de la lògica i la experiència, de manera que la declaració de culpabilitat hagi quedat establerta més en lla de tot dubte raonable'

SEGON.-Traslladant la doctrina exposada al supòsit sotmès a revisió, ens porta necessàriament a concloure que la valoració feta pel Jutjador d'instància no pot ésser compartida per aquesta Sala, al detectar-se que la prova practicada ha estat insuficient per a destruir la presumpció d'innocència.

La presumpció d'innocència, com ja hem apuntat, es configura com una presumpció iuris tantum, destruïble, per tant, mitjançant la incorporació al procés d'una prova de càrrec, obtinguda vàlidament, l'única prova lliure i valorable racionalment pel jutge. És a dir, la presumpció d'innocència suposa que ningú no pot ser condemnat mentre una activitat probatòria de signe inequívocament de càrrec, és a dir, de naturalesa acusatòria, que s'avingui legítimament al procés, sota els principis d'immediatesa i contradicció, no acrediti el contrari ( STS 13-9-1991 ).

Una vegada fixat aquest principi jurisprudencial, cal preguntar-se si hi ha suficient prova de càrrec contra els denunciats per trencar la presumpció d'innocència que les beneficia i fonamentar l'emissió d'una sentència condemnatòria. La resposta haurà de ser negativa en el supòsit que ens ocupa, com després s'exposarà.

Tots els elements configuradors del delicte imputat han de ser acreditats en l'acte del judici oral mitjançant la incorporació a aquest de les corresponents proves de càrrec, obtingudes vàlidament, les úniques lliures i valorables racionalment pel jutge, ja que hi concorren els principis d'immediatesa i contradicció que de forma reiterada exigeix la constant jurisprudència del Tribunal Suprem. Examinada la prova practicada en aquest acte del judici oral, ha estat insuficient per acreditar d'una manera indubtable la falta imputada per l'acusació.

Tenim que la condemna del recurrent s'ha basat única i exclusivament en la declaració dels denunciants i de les menors que manifesten que van localitzar els inculpats a menys de 300 metres de les menors i del domicili de Carla , aquestes declaracions únicament proven aquest fet concret, que els inculpats van ser localitzats a prop de les menors, quan eren al parc infantil amb les seves gossetes i del domicili de Carla , però de cap manera permet provar la intenció o l'ànim necessari, ni que la voluntat dels inculpats era trencar la ordre d'allunyament, ja que els inculpats ho neguen, manifestant que van ant a Llagostera per acompanyar el sue oncle Balbino al Banc de Sabadell, situat a les rodalies del domicili de Carla , però no hi ha cap prova objectiva de la distancia entre el Banc i el domicili de les nenes, ni tampoc ha quedat acreditat si els pares van accedir al Banc, ni que es situessin a una distància inferior a 300 metres del parc on eren les nenes. Les manifestacions dels denunciants son simples conjectures que cap prova objectiva aporten a aquesta causa, es més, ni tant sols consta a la causa un plànol que permeti apreciar mínimament les distancies suposadament infringides, ni les ubicacions de les diferents parts implicades en els fets.

Per tant, amb la única prova practicada en l'acte judici oral que ha estat la declaració dels denunciants que solament ha permès acreditar que els inculpats estaven per la zona on eren les nenes i el domicili de Carla malgrat tenir una prohibició d'apropament de 300 metres, aquest sol fet no permet acreditar l'ànim dels inculpats, ells mateixos neguen els fets tal com venen imputats i per a poder condemnar pel delicte de trencament de condemna es necessari que l'incompliment d'aquella prohibició per part dels inculpats s'hagi produït de manera conscient i voluntària amb la intenció de violar aquella prohibició, cosa que en aquest cas no s'ha pogut acreditar suficientment.

Per altra banda hem de tenir en compte que la fixació en les ordre de prohibició d'apropament d'una distancia té la finalitat de reforçar aquella prohibició, però la exactitud en el seu mesurament amb la finalitat de condemnar de cap manera es pot deixar a la lliure apreciació visual de les parts, ja que de tots es sabut la variabilitat en l'apreciació de les distàncies en el ser humà i la experiència demostra el caràcter completament subjectiu del resultat en la medició ocular de les distancies i una condemna no pot recaure única i exclusivament en base aquella subjectiva forma de mesurar les distancies. La coincidència dels denunciants en aquella distancia no la dota, per sí sol, d'una major exactitud.

La fixació de les distancies a les que s'ha de sotmetre l'allunyament no pretén altra cosa que intentar valorar la intenció de l'inculpat, fent una presumpció ' iure et de iure' de que a distancies superiors a la fixada en la ordre el trencament de condemna es impossible, ara bé, això no implica que l'apropament en distancies inferiors hagi de suposar sempre apropament prohibit i per això l'important en el trencament es esbrinar la intenció de l'inculpat situant-se a una distancia inferior, si la casualitat ajunta la víctima i l'agressor en l'espai prohibit, el delicte no s'activa.

En aquest supòsit la prova ha estat insuficient, tant sobre la voluntat dels inculpats com l'efectiu incompliment en situar-se a una distancia inferior a l'establerta, essent la distància una dada objectivable i per tant mesurable, no es pot deixar descansar la única prova en la que es basa la condemna en el criteri subjectiu dels denunciants, sense cap constatació objectiva quan es perfectament factible com es el cas, per tant davant del dubte ha d'entrar a jugar el principi in dubio pro reo, com tot seguit exposarem.

Tant la doctrina com la jurisprudència tenen declarat de manera constant i reiterada que la presumpció d'innocència només es pot trencar per a fonamentar un pronunciament de condemna amb aquella prova vàlidament practicada en l'acte de judici oral que de manera complida i sense dubte acrediti els fets objecte d'acusació i de cap manera aquell pronunciament de condemna es pot basar, en suposicions, probabilitats o simples conjectures orfes de prova objectiva plenament acreditada.

Hem de concloure que la prova practicada ha estat insuficient per fonamentar una sentència de condemna ja que la presumpció d'innocència exigeix per poder dictar una sentència de condemna que s'hagi practicat prova de càrrec a instància de les parts acusadores que acrediti plenament la participació de l'inculpat en el fet que se li atribueix i com corol lari de l'exposat l'existència de dubtes en l'autoria portarà a l'aplicació del ' principi in dubio pro reo' i a l'absolució de la inculpada.

Pel que s'acaba d'exposar hem de concloure que la valoració feta pel Jutge d'instància de la prova practicada, no te la necessària força per poder- li atorgar el valor de prova apta per a destruir la presumpció d'innocència del condemnat, ja que una condemna penal mai es pot basar, com hem dit, en suposicions o probabilitats, sinó en fets plenament provats i al no existir un altre mitja de prova apte, cal procedir a estimar el recurs, revocar la sentencia impugnada i absoldre l'inculpat del delicte pel que va ser condemnat en primera instància.

TERCER.-No és procedent fer especial imposició de les costes causades en l'alçada.

Fallo

Decidim ESTIMARel recurs d'apel lació interposat per la representació de Aureliano i Zaida , contra la Sentència dictada en data 31-10-13 pel Jutge del Jutjat Penal núm. 2 de Girona, en la Causa núm. 2056/13, seguida per un delicte de trencament de mesura cautelar que aquest Rotlle dimana, REVOQUEMl'esmentada sentència i en conseqüència ABSOLEM Aureliano i Zaida , del delicte que inicialment se l'imputava, amb declaració d'ofici de les costes de l'alçada i l'absolem de les imposades en la instància.

Expediu certificacions de la present resolució per a la seva unió al rotlle corresponent i tramesa al Jutjat de la seva procedència, juntament amb les actuacions originals.

Així, per aquesta la nostra sentència, definitivament jutjant, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Il lma. Magistrat ponent Sra. Mª TERESA IGLESIAS i CARRERA ha llegit i publicat la Sentència anterior en audiència pública. En dono fe.