Sentencia Penal Nº 794/2013, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 73/2013 de 04 de Octubre de 2013

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Sala Penal (Secció 10ª)

Recurs d'apel.lació nº 73/13-C

Judici de Faltes nº 988/11

Jutjat d' Instrucció nº 5 de Barcelona

S E N T È N C I A Nº

Barcelona, quatre d'octubre de dos mil tretze

VIST en grau d'apel·lació per l'Ilm. Sr Santiago VIDAL MARSAL, magistrat de la Secció 10ª d'aquesta Audiència provincial, el present rotlle derivat de Judici de Faltes nº 988/11 procedent del Jutjat d'Instrucció nº 5 de Barcelona, en tràmit davant d'aquest tribunal de segona instància amb motiu del recurs interposat pel denunciat Hilario , contra la sentència condemnatòria dictada el dia 24 d'octubre de 2012 per lesions, amenaces verbals i injúries.

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència apel.lada té el contingut literal següent: FALLO ' que debo condenar y condeno a Hilario como autor responsable de una falta de lesiones a la pena de 30 DÍAS de multa con una cuota de 6 euros diarios, una falta de vejaciones injustas a la pena de VEINTE DÍAS de multa con igual cuota, y una falta de ofensas a Agentes de la Autoridad a la pena de otros VEINTE DÍAS de multa, total 70 días a 6 euros/día) , que en caso de impago se sustituiran por un día de privación de libertad por cada dos cuotas no satisfechas. Indemnizará a Rafaela en la cantidad de 433 euros por las lesiones causadas. Debo absolver u absuelvo a Rafaela de las imputaciones que se le hacían en esta causa. Impongo al acusado las costas procesales'.

SEGON.- Contra l'esmentada sentència va interposar -dins de termini legal- recurs la defensa del denunciat Sr. Hilario . Admès a tràmit per provisió de 31.1.13, prèvia impugnació del Ministeri Fiscal i de la part apel·lada es van remetre les actuacions a aquest tribunal. Per diligència d'ordenació de 5 d'abril 2013 s'ha designat magistrat ponent d'acord amb el torn de repartiment prefixat. Per provisió de 17 de maig 2013 va quedar el recurs vist per a sentència sense celebració de vista pública, atès que ni ha estat sol·licitada per la part recurrent ni la considera necessària el tribunal.

TERCER.- En la tramitació del present recurs s'han observat les prescripcions exigides en la vigent llei d'enjudiciament criminal.

S'ACCEPTA el relat fàctic descrit en la sentència apel·lada, que es dóna per reproduït a fi d'evitar repeticions innecessàries.

Fundamentos

I.- Formalitza la defensa del recurrent a l'empara del que permet l' art. 976 de la Lecrim reformat per la llei 38/2002de 24 d'octubre, en relació amb l'art. 790, l 'apel·lació de la sentència que el condemna a títol d'autor d'una falta de lesions en conexitat amb una de vexacions injustes lleus i una altra d'injúries a Agents de l'Autoritat, en un escrit d'al·legacions on planteja quatre arguments subsidiaris amb distint rang jeràrquic normatiu: A)Prescripció de les faltes objecte de condemna; B)Infracció de normes constitucionals per vulneració de l' art. 24.2 CE en relació a la presumpció d'innocència; C)Error en la valoració de la prova de càrrec, i subseqüent infracció de llei per aplicació indeguda dels arts. 617.1 , 620.2 i 6341 CP ; D)Desproporció en la determinació de la multa acumulativa.

En relació a la prescripció de la falta imputada, al·lega el recurrent que des que es va convocar la primera vista del judici oral fins que aquest es va poder celebrar, després de dues suspensions, havia transcorregut ja el termini de 6 mesos que l' art. 131 CP estableix com a màxim per a la persecució dels il·lícits penals menors tipificats en el Llibre II del Codi Penal. Considera que els actes processals intermedis no són aptes per a interrompre l'esmentat termini legal, per la qual cosa caldria revocar la condemna dictada en la primera instància penal.

La petició ha de ser desestimada, atès que la jurisprudència fixada en aquesta matèria pel Tribunal Constitucional en la seva STC 63/05 , ha estat matisada pel Legislador en la LO 5/10 de 22 de juny, en el sentit que els terminis de la prescripció queden interromputs. Per les actuacions processals amb contingut material, d'acord amb el que recull l'art. 132 del Codi.

Cal tenir en compte que l' art. 131 del Codi Penal vigent estableix diferents terminis de prescripció en funció de la gravetat del il·lícit penal objecte d'investigació, i que quan els fets són considerats una simple falta -infracció menor-, el termini queda fixat en 6 mesos a comptar des que es va cometre el fet punible. Al seu torn, el concordant art. 132 matisa que aquests terminis es computaran amb interrupció de la prescripció des del moment en que el procediment es dirigeixi contra el culpable, començant de nou si es paralitza per causes no imputables al denunciat o conclou sense condemna, com succeeix en els afers on es dicta interlocutòria de sobreseïment provisional o lliure.

Quan el procés penal s'ha iniciat via denuncia, com succeeix en el present cas, les STS de 16.7.99 i 30.6.00 han matisat d'afegitó que la presentació de l'atestat o de l'escrit en el jutjat opera com ' dies ad quem', i que tots els actes processals jurídicament rellevants gaudeixen d'entitat adient per a interrompre la prescripció, atès que estem davant d'un institut legal clau per a la seguretat jurídica, cosa que permet apreciar-la àdhuc d'ofici i en qualsevol moment de la tramitació del procediment, encara que no s'hagi al·legat en la primera instància.

La defensa de l' apel·lant reclama que es consideri el dia 8.3.12 com dia inicial i el 27.9.12 com a termini de prescripció atès que fins llavors no es va poder celebrar la vista oral convocada. D'acord amb els requisits de legalitat abans esmentats, el motiu del recurs està condemnat al fracàs, atès que la provisió de 19 d'abril que ordenava la convocatòria de nou dia de judici prèvia pràctica d'una prova pericial forense (foli 82) és una resolució amb contingut jurídic rellevant.

És cert que el Tribunal Constitucional va donar una interpretació restrictiva a la jurisprudència consolidada pel Tribunal Suprem, però des de llavors, han estat moltes les STS que han recordat a l'Alt Tribunal que en tractar-se d'una qüestió de legalitat ordinària no gaudeix de competència per a establir jurisprudència vinculant. Com ja hem avançat, el legislador de la última reforma introduïda en el Codi Penal, en vigor des del 23 de desembre de 2010, ha resolt definitivament la disputa interpretativa en disposar literalment en l'apartat 2.2on del nou art. 131 que ( sic) ' la presentació de la denuncia formulada davant d'un jutjat suspendrà el còmput del termini durant 2 mesos, si dins aquest període es dicta resolució judicial contra el denunciat, gaudint per tant d'efectes retroactius a tots els efectes'. En conseqüència, escau rebutjat la qüestió de previ pronunciament extintiva de la responsabilitat criminal al·legada, i entrar en l'estudi del segon motiu de recurs.

II.-Planteja la defensa del recurrent recull una hipotètica vulneració constitucional del dret a la presumpció d'innocència, atès que ens trobem davant de dues versions contradictòries, la que explica el Sr. Hilario i la que va denunciar la Sra. Rafaela . Conclou sol·licitant s'apliqui el principi 'in dubio pro reo'.

L'estudi de la causa i de l'Acta del judici oral palesa que no és pas així. En el judici es van practicar tres proves: una de caire personal percebuda directament per la jutge ' a quo' ( les declaracions dels tres implicats, el Sr. Hilario , la Sra. Rafaela y la Sra. Celia ); una testifical plural consistent en les manifestacions de dues persones que van presenciar tot l'incident dins del bar, complementada per la declaració dels Agents Mossos d'Esquadra que van acudir al lloc dels fets; i la pericial forense relativa a l'abast dels danys corporals soferts per la lesionada, amb el suport d'una documental mèdica ( informe d'assistència sanitària). Existeix per tant prova de càrrec.

La Sala ha de recordar que la nova valoració d'una prova de caire personal en aquesta segona instància és completament inviable per a modificar el veredicte emès pel jutge d'instrucció, d'acord amb el que recull la reiterada jurisprudència del nostre Tribunal Constitucional, entre moltes d'altres les STC 48/84 de 4 d'abril i 114/88 de 10 de juny , doncs es tracta d'una prova sotmesa al principi d'immediació, la credibilitat de la qual només pot ser verificada per qui l'ha escoltat directament, és a dir, la jutge penal.

Ateses les nostres acotades funcions de Sala revisora de la legalitat, motivació i coherència jurídica de la sentència apel·lada, com ens recorden les STC 267/05 de 24 d'octubre i 239/06 de 17 de juliol , és obligat reiterar que el recurs previst en l' art. 790 Lecrim , d'aplicació supletòria en els recursos d'apel·lació en judicis de faltes ( art. 976), només autoritza al tribunal de segona instància a revisar el relat fàctic contingut en la sentència impugnada si s'acredita de forma fefaent i irrefutable pel recurrent que s'ha incorregut per la jutge 'a quo'en error flagrant i manifest en la imparcial valoració de les proves practicades en el judici oral, d'acord amb els principis de publicitat, oralitat i contradicció, puix l' art. 741 de la LECRIM disposa que el tribunal apreciarà en consciència i de forma conjunta totes les proves facilitades per les parts, amb motivació raonada i extracció de conclusions lògiques, tenint sempre en compte que el dret penal es regeix pels principis acusatori i 'in dubio por reo'.

Doncs bé, l'estudi de l'acta del judici oral gravat en DVD i la sentència posen de manifest que la descripció de l'incident en el relat de Fets Provats es fonamenta en la declaració dels propis implicats, que van reconèixer estaven dins del local quan el Sr. Hilario es va apropar a les dues noies i va intentar 'lligar' amb elles; atesa la resposta negativa, va anar més enllà i va posar les mans damunt del cos d'una d'elles, alhora que feia gestos ostensibles amb la seva mà sobre els genitals. La reacció de l'afectada ( funcionària de presons) exhibint la seva placa oficial per tal de dissuadir al denunciat va ser plenament justificada, però ineficaç atès que aquest ( Agent policial fora de servei) lluny d'aturar la seva censurable conducta, la va colpejar al coll. El nexe causal entre acció il·lícita i resultat lesiu és per tant irrefutable.

Planteja la defensa una resposta desproporcionada per part de l'agredida, quan acte seguit va donar una puntada de peu als genitals de l'agressor, i tot seguit va avisar una patrulla policial. No apreciem pas cap excés en aquesta conducta, car estava fent ús del dret a la legítima defensa que permet l' art. 20.4t del Codi Penal .

La jutge penal ha valorat l'informe d'assistència sanitària i la pericial forense que recullen les lesions d'ambdós afectats, i conclou que existeix proporcionalitat, valoració que és compartida per aquest tribunal.

Per a tancar el sil·logisme de culpabilitat previst en l' art. 741 Lecrim , d'acord amb la jurisprudència fixada per la STC 2/2010d'11 de gener, cal tenir també en compte que tant la testimoni presencial amiga de l'agredida ( Paula) com els dos empleats del bar, van coincidir en assignar al denunciat Sr. Hilario una actitud prepotent, ofensiva i provocadora, raó per la qual ha estat desestimada la pretensió del Sr. Hilario en el sentit que es condemni també a la Sra. Rafaela per les esmentades lesions lleus. Aquesta versió plural va ser confirmada pels dos Agents d'uniforme que van acudir al lloc dels fets, funcionaris públics que si bé és cert que no van presenciar els fets succeïts dins del bar, sí van poder comprovar com el denunciat es negava a obeir les seves ordres i els amenaçava verbalment amb conseqüències disciplinàries si continuaven la seva intervenció policial, tot abusant de la seva condició d'Agent amb més antigüitat dins del cos.

Com ha senyalat el Tribunal Suprem en sentència de 28 d'octubre de 2000 , la possibilitat de desvirtuar la inicial presumpció d'innocència que protegeix a tot inculpat a l'empara d'allò que disposa l' art. 24.2 CE , es fonamenta en l'anàlisi imparcial i objectiu de les versions explicades pels implicats, essent competència del jutge d'instància (i no de la Sala d'apel·lacions) esbrinar qui d'ells és més creïble ateses les circumstàncies perifèriques concurrents, a l'ensems que les possibles contradiccions detectades en relació a allò que han declarat. La coadjuvant STS de 8 de febrer de 1999 , ja va matisar que (sic) ' la credibilidad del perjudicado o testigo, está sujeta a la percepción directa del tribunal que la recibe, es decir, a la inmediación, de forma y manera que sólo quien directamente ha escuchado la prueba puede valorarla por ser el destinatario de la actividad verbal y gestual, sin perjuicio de la documentación en el acta del juicio oral que, desde la perspectiva del control casacional, permite constatar que existió efectiva actividad probatoria pero no la valoración de la credibilidad de ese testimonio'. Aquesta jurisprudència ha estat recentment reforçada amb la STS de 5 de maig de 2010 , en el sentit de matisar que -llevat d'error flagrant derivat del propi contingut de l'acta del judici- el tribunal d'apel·lació no pot modificar l'apreciació directa del jutge davant de qui s'han practicat les proves personals, en no gaudir aquesta instància del principi d'immediació.

III.-Atesos els anteriors raonaments jurídics, la tipificació de la conducta executada pel denunciat mereix ser qualificada de falta de lesions de l'art. 617.1er, vexacions injustes de l'art. 620.2 i 634 del Codi. Escau, per tant, rebutjar la queixa de la defensa en relació als elements objectius i subjectius de l'injust.

IV.-Finalment, i a títol subsidiari, reclama el recurrent que la Sala modifiqui la determinació econòmica pecuniària, atès que considera excessives les multes imposades, art. 638 CP , i sol·licita que -alternativament- se li substitueixin per TBC o localització permanent.

La petició ha de ser igualment desestimada, atès que l' art. 53 CP permet un ventall sancionador en concepte de multa que va dels 3 als 400 euros diaris, i el jutjat va fixar la quota en només 6 euros/dia, és a dir, molt propera al límit mínim legal.

No apreciem tampoc motius d'equitat que justifiquin la substitució -art. 88- per TBC o localització permanent, ateses les circumstàncies objectives del fet i personals -Agent policial- de l'autor, qui encara que en el moment de cometre els fets estigués fora de servei, ha de comportar- se sempre d'acord amb els principis rectors que recull el Codi Ètic Europeu 1/2001, incorporat a la llei de Seguretat Pública de Catalunya.

Les costes processals d'aquesta apel.lació es declaren d'ofici, en no apreciar-se especial temeritat en el recurrent, d'acord amb el que recullen els arts. 123 CP i 240 de la Lecrim .

Vistes les normes legals esmentades i demés d'aplicació al cas sotmès a judici, decideixo la següent

Fallo

Que amb DESESTIMACIÓ del recurs d'apel.lació formalitzat per la defensa del denunciat Hilario contra la sentència condemnatòria dictada el dia 24 d'octubre de 2012 pel jutjat d'instrucció nº 5 de Barcelona, he de CONFIRMAR i CONFIRMOl'esmentada resolució i declaro d'ofici les costes processals generades en aquesta alçada.

Notifiqueu aquesta sentència a totes les parts comparegudes, i feu-los saber que no s'escau interposar-hi recurs ordinari de cap classe. Retorneu les actuacions al jutjat instructor per al seu coneixement i efectes executius. Deixeu-ne certificació en el rotlle d'apel·lació. Així ho pronuncio, mano i signo.

E/.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en audiència pública pel magistrat que la signa. En dono fe. La secretaria judicial.