Sentencia Penal Nº 802/2010, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 61/2010 de 25 de Octubre de 2010

Documentos relacionados
Ver más documentos relacionados
  • Regulación de la demanda y contestación a la demanda del recurso Contencioso-Administrativo

    Órden: Administrativo Fecha última revisión: 06/02/2017

    Los Art. 52-57 ,Ley 29/1998, de 13 de julio se ocupan de la demanda y la contestación a la misma en el recurso contencioso-administrativo  De la demanda y la contestación a la misma en el orden contencioso-administrativo se ocupan los Art. 52-57 ,...

  • El cómputo de plazos en el procedimiento administrativo

    Órden: Administrativo Fecha última revisión: 19/01/2017

    Para conocer las reglas relativas al cómputo de plazos en el procedimiento administrativo, hay que acudir a lo dispuesto, en la actualidad, en el Art. 30 ,Ley 39/2015, de 1 de octubre. Novedad sustancial de esta última regulación con respecto a la...

  • Responsabilidades por demora en el procedimiento de expropiación forzosa.

    Órden: Administrativo Fecha última revisión: 01/03/2017

    Cuando habiendo transcurrido seis meses desde la iniciación del expediente expropiatorio sin que haya recaido resolución definitiva acerca del justo precio o habiéndose fijado el justo precio y no se hubiese procedido a su pago en ese plazo, el ex...

Ver más documentos relacionados
Ver más documentos relacionados
Ver más documentos relacionados
Ver más documentos relacionados
  • Orden: Penal
  • Fecha: 25 de Octubre de 2010
  • Tribunal: AP - Barcelona
  • Ponente: Vidal Marsal, Santiago
  • Núm. Sentencia: 802/2010
  • Núm. Recurso: 61/2010
  • Núm. Cendoj: 08019370102010100469

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Sala Penal ( Secció 10ª)

Recurs d'apel.lació nº 61/10

Judici de Faltes nº 105/08 R

Jutjat d' Instrucció nº 2 de Barcelona

S E N T È N C I A Nº

Barcelona, vint-i-cinc d'octubre de dos mil deu

VIST en grau d'apel·lació per l'Ilm. Sr. Santiago VIDAL i MARSAL, magistrat de la Secció 10ª d'aquesta Audiència Provincial, el present rotlle derivat de

Judici de Faltes nº 105/08 procedent del Jutjat d'Instrucció nº 2 de Barcelona, en tràmit davant d'aquest tribunal de segona instància amb motiu del recurs

interposat pel denunciat Juan Alberto , contra la sentència dictada el dia 4 de març de 2008 per furt.

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència apel.lada té el contingut literal següent: FALLO " que debo condenar y condeno a Juan Alberto como autor responsable de una falta de hurto, a la pena de 45 DÍAS de multa con una cuota de 6 euros diarios, con una responsabilidad personal subsidiária de un día de privación de libertad por cada dos cuotas no satisfechas. Le condeno al pago de las costas proceales. Absuelvo a Dennis SHEVCHUK de los hechos por los que venía siendo acusado en este procedimiento".

SEGON.- Contra l'esmentada sentència va interposar -dins de termini legal- recurs la defensa del denunciat Don. Juan Alberto . Admès a tràmit per provisió de 25.6.08, prèvia impugnació del Ministeri Fiscal es van remetre les actuacions a aquest tribunal. Per interlocutòria de 19 de novembre de 2009, es va ordenar la devolució de la causa al jutjat atès que quedava pendent resoldre la petició del denunciat a fi i efecte que li fos designat advocat del torn d'ofici, per a la seva defensa en la segona instància. En data 5.3.10 es va esmenar dita omissió i tornaren a elevar-se les actuacions a la Sala.

TERCER.- Per diligència d'ordenació de 9 de setembre de 2010 s'ha designat magistrat ponent d'acord amb el torn de repartiment prefixat, i ha quedat el recurs vist per a sentència sense celebració de vista pública, atès que ni ha estat sol·licitada per la part recurrent ni la considera necessària el tribunal.

QUART.- En la tramitació del present recurs s'han observat les prescripcions exigides en la vigent llei d'enjudiciament criminal.

Hechos

S'ACCEPTA el relat fàctic descrit en la sentència apel.lada, que es dóna per reproduït a fi d'evitar repeticions innecessàries.

Fundamentos

I.- Formalitza la defensa del recurrent a l'empara del que permet l' art. 976 de la Lecrim reformada per la llei 38/2002de 24 d'octubre, en relació amb l'art. 790 , l'apel· lació de la sentència que el condemna a títol d'autor d'una falta de furt, en un escrit d'al·legacions on planteja dos arguments complementaris amb distint rang jeràrquic normatiu: A) Prescripció de la falta objecte de condemna; B) Error en la valoració de la prova i infracció de l' art. 24.2 CE .

Per tal de resoldre d'acord amb el dret la primera qüestió plantejada, cal tenir en compte que l' art. 131 del Codi Penal vigent ( LO 15/03 de 25 de novembre ) estableix diferents terminis de prescripció en funció de la gravetat de l'il·lícit penal objecte d'investigació, i que quan els fets són considerats jurídicament una falta el termini queda fixat en 6 mesos. Al seu torn, el concordant art. 132 matisa que aquests terminis es computaran des del dia en que s'hagi perpetrat el fet punible, amb interrupció de la prescripció des del moment en que el procediment es dirigeixi contra el culpable, començant de nou si es paralitza per causes no imputables al denunciat o conclou sense condemna, com succeeix en els afers on es dicta interlocutòria de sobreseïment provisional o lliure.

Quan el procés penal s'ha iniciat via denuncia policial, como succeeix en el present cas, les STS de 16.7.99 i 30.6.00 han matisat d'afegitó que la presentació de l'atestat en el jutjat opera com "dies ad quem", i que només els actes processals jurídicament rellevants gaudeixen d'entitat adient per a interrompre la prescripció, atès que estem davant d'un institut material clau per a la seguretat jurídica, cosa que permet apreciar-la àdhuc d'ofici i en qualsevol moment de la tramitació del procediment. És per això, que la Sala examinarà la qüestió plantejada en l'escrit de recurs malgrat que no es va al·legar com a qüestió prèvia a l'inici del judici oral de Faltes.

La defensa de l'apel·lant reclama que es consideri el període 20 d'agost de 2008 (data d'admisió a tràmit pel jutjat d'instrucció del recurs d'apel·lació) fins a 19 de novembre de 2009 ( data de la resolució de la Sala on ordena la devolució de la causa per no haver-se resolt la petició d'advocat d'ofici), com a termini de prescripció extintiva de la responsabilitat criminal, atès que van transcorre més de 6 mesos sense que l'acció penal s'hagués dirigit contra l'acusat.

D'acord amb els requisits de legalitat abans esmentats, el motiu del recurs està condemnat al fracàs, atès que la jurisprudència matisa que una cosa és el termini de prescripció hàbil entre la data dels fets i la seva denuncia; una altra, el termini de paralització de la tramitació de la causa en el jutjat instructor; i una tercera, el període que transcorri des que ja s'ha dictat sentència en la primera instància i es resolt el recurs d'apel·lació. Només les dues primeres són susceptibles de provocar l'extinció de la responsabilitat criminal, atès que fins llavors el denunciat és presumptament innocent. Tanmateix, una vegada dictada sentència condemnatòria, la qüestió jurídica és una altra, a saber, la seva fermesa o revocació. Cal no oblidar que la condemna dictada pel jutge penal és executiva llevat que s'interposi recurs dins de termini legal. En aquest afer, l'acusat va manifestar la seva voluntat de recorrer quan li va ser notificada, i simultàniament, va sol·licitar li fos nomenat advocat del torn d'ofici.

Certament, el jutjat va cometre un error involuntari en tramitar dita sol·licitud com un recurs, per la qual cosa la Sala va haver d'esmenar la omissió tot retornant el procediment a fi i efecte que es resolgués si s'acceptava o no cursar la designa col·legial, puix en aquesta classe d'afers la intervenció de lletrat no és obligatòria. La retroacció del procediment i la realització d'aquells tràmits fins a designar al lletrat Jordi Busquets, tenen efecte interruptiu dels terminis.

II.- En el segon motiu de recurs, de caire subsidiari, planteja la defensa l'error en la valoració de la prova i subseqüent infracció del principi constitucional de presumpció d'innocència, art. 24.2 CE , tot afirmant que no es gaudeix de cap testimoni presencial del furt..

Tanmateix, cap dada específica ens permet inferir s'hagi produït infracció de drets fonamentals en els termes que exigeix la STC 124/90 , doncs es limita el recurrent a afirmar que estem davant de versions contradictòries sobre els fets, i que la seva mereix igual o major credibilitat que la de la dependenta de la botiga denunciant. A criteri de l'apel·lant estaríem davant d'un supòsit d'absència absoluta de prova sobre qui va ser l'autor de la sostracció de la xaqueta, puix els Agents van detenir l'acusat quan ja era fora de l'establiment comercial, i aquest afirma que se l'acabava de trobar al terra.

L'estudi de la causa i de l'Acta del judici oral palesa que no és pas exactament així. En el judici es van practicar dues proves adicionals a la declaració dels tres implicats: una de caire personal, és a dir, la testifical dels dos detinguts, qui coincideixen en declarar que eren fora de la botiga i no hi havia arribat a entrar. L'altra, la declaració de l'empleada que afirma va veure Juan Alberto dins la tenda com es mirava la xaqueta que després va trobar a faltar. I aquesta imputació apareix complementada per la dels funcionaris policials que sostenen van veure en tot moment la peça de roba en mans de l'acusat, no pas que la recollís del terra.. Existeix per tant prova de càrrec, i la qüestió a debatre és la seva suficiència o eficàcia adient per tal de bandejar o no el principi "in dubio pro reo".

L'hipotètic error en l'apreciació de les esmentades proves que denuncia la part apel·lant, se centra en qüestionar l'encert del jutge penal a l'hora de valorar les declaracions incriminatòries del testimonis presencials.

La Sala ha de recordar que la nova valoració d'una prova de caire personal en aquesta segona instància és completament inviable per a modificar el veredicte emès pel jutge "a quo", d'acord amb el que recull la reiterada jurisprudència del nostre Tribunal Constitucional, entre moltes d'altres les STC 48/84 de 4 d'abril i 114/88 de 10 de juny , doncs es tracta d'una prova sotmesa al principi d'immediació, la credibilitat de la qual només pot ser verificada per qui l'ha escoltat directament, és a dir, el jutge sentenciador.

Ateses les nostres acotades funcions de Sala revisora de la legalitat i coherència jurídica de la sentència apel·lada, com ens recorden les STC 267/05 de 24 d'octubre i 239/06 de 17 de juliol , és obligat reiterar que el recurs previst en l' art. 790 Lecrim , d'aplicació supletòria en els recursos d'apel·lació en judicis de faltes ( art. 976), només autoritza al tribunal de segona instància a revisar el relat fàctic contingut en la sentència impugnada si s'acredita de forma fefaent i irrefutable pel recurrent que s'ha incorregut pel jutge "a quo" en error flagrant i manifest en la imparcial valoració de les proves practicades en el judici oral, d'acord amb els principis de publicitat, oralitat i contradicció, puix l' art. 741 de la LECRIM disposa que el tribunal sentenciador apreciarà en consciència i de forma conjunta totes les proves facilitades per les parts, amb motivació raonada i extracció de conclusions lògiques.

Com ha senyalat el Tribunal Suprem en sentència de 28 d'octubre de 2000 , la possibilitat de desvirtuar la inicial presumpció d'innocència que protegeix a tot inculpat a l'empara d'allò que disposa l' art. 24.2 CE , es fonamenta en l'anàlisi imparcial i objectiu de les versions explicades pels implicats, essent competència del jutge sentenciador ( i no de la Sala d'apel·lacions) esbrinar qui d'ells és més creïble ateses les circumstàncies perifèriques concurrents, a l'ensems que les possibles contradiccions detectades en relació a allò que han declarat. La STS de 8 de febrer de 1999 , ja va matisar que (sic) "la credibilidad del perjudicado o testigo, está sujeta a la percepción directa del tribunal que la recibe, es decir, a la inmediación, de forma y manera que sólo quien directamente ha escuchado la prueba puede valorarla por ser el destinatario de la actividad verbal y gestual, sin perjuicio de la documentación en el acta del juicio oral que, desde la perspectiva del control casacional, permite constatar que existió efectiva actividad probatoria pero no la valoración de la credibilidad de ese testimonio". Aquesta jurisprudència ha estat recentment reforçada amb les STC 167/02 i STS 41/03 , en el sentit de matisar que -llevat d'error flagrant derivat del propi contingut de l'acta del judici- el tribunal d'apel·lació no pot modificar l'apreciació directa del jutge davant de qui s'han practicat les proves personals, en no gaudir aquesta instància del principi d'immediació.

Les costes processals d'aquesta apel.lació es declaren d'ofici, en no apreciar-se especial temeritat en el recurs.

Vistes les normes legals esmentades i demés d'aplicació al cas sotmès a judici,

Fallo

Que amb desestimació del recurs d'apel.lació formalitzat per la defensa del denunciat Juan Alberto contra la sentència condemnatòria dictada el dia 4 de març de 2008 pel jutjat d'instrucció nº 2 dels de Barcelona , desestimo la petició de prescripció i CONFIRMO l'esmentada resolució. Declaro d'ofici les costes processals generades en aquesta alçada.

Notifiqui's aquesta sentència a totes les parts comparegudes, i feu-los saber que no s'escau interposar-hi recurs ordinari de cap classe. Retorneu les actuacions al jutjat instructor per al seu coneixement i efectes executius.

Deixeu-ne certificació en el rotlle d'apel.lació i arxiveu-lo sense més tràmits. Així ho pronuncio, mano i signo.

E/.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en audiència pública pel magistrat que la signa. En dono fe.

Dies ad quem
In dubio pro reo