Sentencia Penal Nº 81/2014, Audiencia Provincial de Girona, Sección 3, Rec 58/2014 de 11 de Febrero de 2014

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL

SECCIÓ TERCERA (PENAL)

GIRONA

ROTLLE D'APEL LACIÓ Nº 58/2014

PROCEDIMENT ABREUJAT Nº 309/2011

JUTJAT PENAL Nº 1 DE GIRONA

SENTÈNCIA Nº 81/2014

Il lms. Srs.:

PRESIDENTA:

CARME CAPDEVILA I SALVAT

MAGISTRATS:

SONIA LOSADA JAÉN

ILDEFONS CAROL I GRAU

Girona, 11 de febrer de 2014.

VIST en aquesta Sala el present recurs d'apel lació interposat pel Ministeri Fiscal contra la sentència dictada el dia 9/9/2013 pel Sr. Jutge del Jutjat Penal nº 1 de Girona, en el Procediment Abreujat nº 309/2011 seguit per un delicte d'homicidi per imprudència contra el senyor Ignacio ; el qual impugna el recurs, representat per la procuradora senyora Mª. Elena Martínez Pujolar i assistit de la lletrada senyora Esther Borràs i Pérez.

Ha actuat com a Ponent l'Il lm. Sr. Magistrat ILDEFONS CAROL I GRAU, el qual expressa en aquesta resolució el parer unànime del Tribunal.

Antecedentes

PRIMER.-En la indicada sentencia va dictar-se la Decisió que, copiada de manera literal, és com segueix:

'CONDENO a Ignacio como autor responsable de una falta de homicidio por imprudencia leve del artículo 621.2 y 4 del CP a una pena de multa de 1 mes con una cuota diaria de 6 euros, y a la respnsabilidad penal subsidiaria ex. art. 53 CP de un día de privación de libertad por cada dos cuotas de multa insatisfechas, así como la pena de privación del derecho a conducir vehiculos a motor y ciclomotores por tiempo de tres meses.

Todo ello con exprtesa imposción al condenado de las costas procesales causadas.'

SEGON.-El recurs va interposar-se mitjançant escrit del dia 2/10/2013, i contra la sentència de data 9/9/2013 , basant- se en els fonaments que d'ell es dedueixen; oposant-se al mateix el senyor Ignacio mitjançant escrit raonat de data 14/11/2013. Tot seguit es van remetre les actuacions a aquesta Audiència, on van tenir entrada el dia 27/1/2014.

TERCER.-S'accepten els fets provats de la sentència apel lada.

Fundamentos

PRIMER.-El Ministeri Fiscal funda el seu recurs contra la sentència que va absoldre al senyor Ignacio -condemnant-lo només com a autor d'una falta de l' article 621 CP - en un motiu: un suposat error del jutge a quo en la valoració de la prova practicada a la vista, relatiu tant a l'entitat de la imprudència comesa per l'acusat cvom a la influència de l'alcohol en la seva conducció. Motiu pel que sol licita que es dicti nova sentència, condemnant a l'absolt com a autor dels delictes d'homicidi per imprudència i de conducció sota els efectes de l'alcohol que se li imputaven; o, alternativament, que es declari la nul litat de la sentència, per no haver valorat en ella 'la relevancia de la trayectoria de cruce de la víctima'(copiem literalment).

El senyor Ignacio , en el seu escrit, sol licita la confirmació de la sentència, per entendre que no concorre cap error de valoració.

SEGON.- 1-El Tribunal Constitucional espanyol, en la seva STC 80/2009, de 23 de mar ç (on es citen moltes d'altres) ha assenyalat que '...concurre la vulneración del derecho a un proceso con todas las garantías cuando en la segunda instancia, y con base en indicios que provienen inequívocamente de una valoración de las pruebas personales, se corrigen las conclusiones del órgano a quo sin celebrar nueva vista ni haber podido, por tanto, examinar directa y personalmente dichas pruebas'. En particular la STC 167/02, de 18/9 , que va ser la que inicià aquesta línia jurisprudencial, assenyala en el seu FJ 10º -recollint la doctrina del Tribunal Europeu de Drets Humans- que '... cuando el Tribunal de apelación ha de conocer tanto de cuestiones de hecho como de Derecho, y en especial cuando ha de estudiar en su conjunto la culpabilidad o inocencia del acusado ... ha entendido que la apelación no se puede resolver en un proceso justo sin un examen directo y personal del acusado que niegue haber cometido la infracción considerada punible, de modo que en tales casos el nuevo examen por el Tribunal de apelación de la declaración de culpabilidad del acusado exige una nueva y total audiencia del acusado y los demás interesados o partes adversas...'.

2-A la vista de la jurisprudència esmentada, es fa palès que el Tribunal ad quem no pot revocar la conclusió absolutòria assolida pel Jutge a quo si abans no ha celebrat una nova vista en la que hagi pogut examinar, directa y personalment, les proves, siguin favorables o desfavorables a l'acusat. Tanmateix, això resulta d'impossible pràctica en el ordenament penal espanyol, donat que l' article 790.3 LECrim (aplicable també al judici de faltes, per la remissió expressa continguda a l' article 976.2 LECrim ) permet únicament en la segona instància '...la práctica de las diligencias de prueba que no pudo proponer (l'apel lant) en la primera instancia, de las propuestas que le fueron indebidamente denegadas, siempre que hubiere formulado en su momento la oportuna protesta, y de las admitidas que no fueron practicadas por causas que no le sean imputables'. Norma aquesta que, per constituir també una de les garanties processals de que gaudeix l'imputat -doncs no permet la pràctica, per segona vegada, d'aquelles proves que li puguin haver estat beneficioses en la primera ocasió- no pot interpretar-se de manera desfavorable al reu; i que impedeix formalment, sens dubte, la repetició en aquesta alçada de totes les proves de caràcter personal ja practicades en la primera instància. El que suposa buidar de contingut qualsevol recurs d'apel lació contra una sentència absolutòria que es fonamenti en un suposat error en la valoració de la prova practicada a la vista.

3-Dit l'anterior, tanmateix, és cert que el Tribunal Constitucional admet una excepció en els casos en que només es discuteixen qüestions de Dret: així, en la STC 34/2009, de 9/2 , s'assenyala que 'la doctrina sentada a partir de la STC 167/2002, de 18 de septiembre , no resulta aplicable a aquellos casos en los que el núcleo de la discrepancia entre la Sentencia absolutoria de instancia y la condenatoria dictada en apelación es una cuestión concerniente a la estricta calificación jurídica de los hechos que la Sentencia de instancia considera acreditados, y que no se alteran en la segunda instancia, pues para ello no es necesario el examen directo y personal de los acusados o los testigos en un juicio público, sino que el Tribunal de apelación puede decidir adecuadamente sobre la base de lo actuado ( SSTC 170/2002, de 30 de septiembre, FJ 5 ; 256/2007, de 17 de diciembre , FJ 2)'. En consecuencia, únicamente cabrá revocar en la segunda instancia una sentencia absolutoria cuando la condena se base en los mismos hechos que en primera instancia se hayan declarado probados, y provenga únicamente de una distinta valoración jurídica de éstos. Una postura que, a sensu contrario, ratifica la STC 215/2009, de 30/11 , cuando recuerda que 'el derecho fundamental del acusado a un proceso con todas las garantías exige que sólo el órgano judicial ante el que se practiquen, con posibilidad de contradicción y publicidad, pueda valorar las declaraciones de las partes, testigos o peritos. Por consiguiente, ha de estimarse vulnerado aquel derecho si el órgano de apelación condena a quien fue absuelto en la instancia, o agrava su situación en el caso de que hubiera sido condenado, si para ello establece una nueva declaración de hechos probados que tiene su origen en la valoración de pruebas personales, de manera que si en la fase de apelación se debaten cuestiones de hecho suscitadas por la apreciación de aquella clase de pruebas, habrá de celebrarse una vista pública con posibilidad de contradicción, para que el órgano de apelación pueda resolver con un conocimiento directo e inmediato de las mismas, ya que se trata de pruebas cuya cabal valoración exige que se desarrollen ante la presencia del órgano judicial que ha de decidir'.

TERCER.- 1-Començant pel delicte d'homicidi per imprudència, la Sala constata que, en el present cas, la condemna que es demana pel senyor Ignacio no s'hauria de fundar en una nova valoració de la seva declaració exculpatòria, o de les declaracions dels testimonis, doncs la qüestió es redueix a una controvèrsia sobre la interpretació del dret aplicable, a la llum de la jurisprudència; en particular sobre si, a la vista d'aquesta, els fets que es consideren provats integren una imprudència greu o lleu. Pel que, des d'un punt de vista teòric, resulta possible per les raons abans exposades; i, des d'un punt de vista pràctic, val a dir que no podem sinó coincidir amb el Ministeri Públic, per les raons que s'exposaran, en que els fets que es declaren provats a la sentència constitueixen un delicte de l' article 142 CP , i no la falta prevista a l' article 621 CP .

2-Abans de continuar, cal fer esment de la doctrina jurisprudencial relativa a la manera de determinar la gravetat de la imprudència punible. Al respecte, la STS de 15/3/2007 ens recorda que 'Tanto la doctrina científica como la jurisprudencia de esta Sala han coincidido al señalar que el Código Penal de 1.995 ha simplificado la anterior división tripartita de la gravedad de la imprudencia en temeraria, simple con infracción de reglamentos y simple sin infracción de normas reglamentarias, sustituyéndola por dos únicas categorías: imprudencia grave e imprudencia leve, diferencia de entidad que, en el caso de resultado de muerte, determina que el hecho sea calificado respectivamente como delito o como falta.

A este respecto, hemos establecido el criterio -pacífico y reiterado en numerosos precedentes- que para determinar la gravedad de la imprudencia a fin de integrarla en una de estas dos categorías, debe atenderse: a) a la mayor o menor falta de diligencia mostrada por el agente en la acción u omisión desencadenante del riesgo, atendidas las circunstancias concurrentes en cada caso; b) a la mayor o menor previsibilidad del evento que constituye el resultado; y c) la mayor o menor grado de infracción por el agente del deber de cuidado según las normas socio culturales vigentes (véanse SS.T.S. de 18 de marzo de 1.999 y 1 de diciembre de 2.000 , entre otras).

Es ese deber de cuidado el que debe ser examinado en cada caso como elemento esencial de la imprudencia, deber de cuidado que ha de observarse en toda actividad humana y que equivale en Derecho 'a la cautela o precaución requerida para la protección o salvaguardia de los bienes jurídicos'. Es muy importante subrayar que esa cautela o precaución tendrá un nivel máximo de exigibilidad cuando el bien jurídico protegido que se pone en riesgo sea de especial relevancia, como es la vida de las personas, de manera que en esos supuestos la omisión del especial deber de cuidado que requiere la actividad desarrollada por el agente será determinante para la gradación de la gravedad de la imprudencia. Así lo declara nuestra sentencia de 30 de noviembre de 2.001 al destacar que 'la gravedad de la imprudencia está directamente en relación con la jerarquía de los bienes jurídicos que se ponen en peligro y con la posibilidad concreta de la producción del resultado lesivo. En otros términos: cuando la acción del autor genera un peligro para un bien jurídico importante en condiciones en las que la posibilidad de producción del resultado son considerables, la imprudencia debe ser calificada de grave'.

3-La jurisprudència esmentada fa palès que, en el cas que aquí ens ocupa, la actuació del senyor Ignacio ha de qualificar-se com a imprudència greu. En primer lloc, perquè el fet de conduir un vehicle amb 'falta de atención suficiente y adecuada a la carretera'(copiem literalment de la sentència) ja suposa incórrer en tal conducta, doncs només per conduir un vehicle ja es genera un perill per a la vida o salut dels demés usuaris de la via pública, en condicions en les que la possibilitat de producció d'un resultat lesiu són considerables; no diguem, doncs, quan això es fa sense la deguda atenció, fins al punt de no veure el conductor a un vianant que es troba al seu costat de la carretera, en un tram on aquesta es troba 'iluminada artificialmente'(id. ant.). I, en segon lloc, perquè el senyor Ignacio va incrementar encara més -i de manera voluntària- el risc creat, doncs conduïa infringint la llei de Trànsit, Circulació de Vehícles a Motor i Seguretat Vial (Real Decreto Legislativo 339/1990, de 3/3), ja que la sentència declara provat que ho feia amb una taxa d'alcohol en sang de almenys 0,47 mg/l; i l'article 12.1 d'aquella llei ordena que 'No podrá circular por las vías objeto de esta Ley, el conductor de vehículos o bicicletas con tasas superiores a las que reglamentariamente se establezcan de bebidas alcohólicas, estupefacientes, psicotrópicos, estimulantes y otras sustancias análogas'. El que, segons especifica l' article 20.1 del reglament corresponent (RD 1428/2003, de 21/11 ) vol dir que 'No podrán circular por las vías objeto de la legislación sobre tráfico, circulación de vehículos a motor y seguridad vial los conductores de vehículos ni los conductores de bicicletas con una tasa de alcohol en sangre superior a 0,5 gramos por litro, o de alcohol en aire espirado superior a 0,25 miligramos por litro'.

4-Certament, la sentència també declara provat que la víctima es trobava en un lloc de la via no habilitat per al pas de vianants, però això no implica, en absolut, que la senyora Cecilia hagués comés també alguna imprudència que podés haver contribuït a l'atropellamenttravessés la carretera, sinó només que s'hi trobava en el carril dret. I, encara que hagués travessat la via per un lloc no habilitat per a fer-ho, el mateix fet de que el senyor Ignacio no fes cap maniobra per tal d'intentar evitar l'atropellament -i res es declara provat al respecte- evidencia el que sí consta a la mateixa sentència: que l'acusat conduïa sense la necessària atenció a les vicissituds del trànsit. En conseqüència, i vist que en els fets provats es declaren com a tals tots els requisits del tipus penal de l' article 142 CP , procedeix condemnar a l'acusat per un delicte d'homicidi per imprudència; absolent- lo, alhora, de la falta de l' article 621 CP per la que va ser condemnat en primera instància.

El recurs s'ha d'estimar, doncs, pel que fa a aquesta qüestió.

QUART.- 1-Els mateixos arguments exposats al Fonament Primer d'aquesta resolució impedeixen que la Sala pugui acollir la segona pretensió del recurs; és a dir, la condemna del senyor Ignacio per un delicte de conducció sota els efectes de l'alcohol de l' article 379.2 CP . Així, a la sentència es declara provat que l'acusat presentava, després de l'atropellament, unes taxes d'alcohol de 0,47 i 0,48 mg/l en aire espirat, però no que això afectés a la seva capacitat per a conduir; pel que els fets provats no resulten típics, ni per la via del primer incís d'aquell tipus penal (que sanciona 'el que condueixi un vehicle de motor o ciclomotor sota la influència de drogues tòxiques, estupefaents, substàncies psicòtropes o begudes alcohòliques') ni tampoc pel segon paràgraf, que imposa la mateixa pena 'en tot cas' a qui 'condueixi amb una taxa d'alcohol en aire espirat superior a 0,60 mil ligrams per litre o amb una taxa d'alcohol en sang superior a 1,2 grams per litre'.

2-En conseqüència, una hipotètica declaració de culpabilitat del senyor Ignacio respecte del delicte de conducció sota la influència de l'alcohol no podria fundar-se en una interpretació diferent del dret aplicable al cas, sinó que hauria de fer-ho en una nova valoració per la Sala, a la vista de la prova practicada en el judici (la declaració del propi absolt i la dels testimonis) respecte de l'estat físic i psíquic del imputat en el moment de l'accidentfets que van declarar-se provats per, mitjançant la inclusió dels oportuns canvis -en essència, incloure-hi la dada de que l'acusat conduïa sota els efectes de l'alcohol que prèviament havia ingerit- convertir-los en típics. Però aquesta seria una modificació que, com hem dit, resulta inviable segons la jurisprudència constitucional que abans hem exposat; pel que procedeix mantenir l'absolució ja decretada en la instància respecte del delicte de l' article 379.2 CP , desestimant pel que fa a aquest extrem el recurs interposat.

CINQUÈ.- 1-Els fets que es declaren provats, com diem, són constitutius d'un delicte d'homicidi per imprudència greu de l' article 142 CP , apartats 1 i 2, del que és responsable el senyor Ignacio en concepte d'autor, a tenor dels articles 27 y 28, paràgraf 1 del Codi Penal ; en el que concorre, a la vista del que es recull en el Fonament Jurídic Quart de la sentència, una circumstància modificativa de la responsabilitat amb caràcter de simple: la de dilacions indegudes.

2-Vista la dita circumstància, i el que disposa l' article 66.1.1er CP , entenem que serà procedent imposar al condemnat la mínima pena legal; és a dir, la de UN ANY de presó, i privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors per temps també d'un any.

SISÈ.-Finalment, i pel que fa a la pretensió subsidiària de que es declari la nul litat de la sentència per -suposadament- no haver valorat el jutge en ella 'la relevancia de la trayectoria de cruce de la víctima', entenem que no procedeix en absolut. I això perquè la qüestió sí que ha estat objecte d'anàlisi a la resolució, com és de veure al FJ Segon in finede la mateixa.

SETÈ.-Cal declarar les costes d'aquesta alçada d'oficicondemnar al senyor Ignacio al pagament de la meitat d'elles, essent d'ofici l'altra meitat (per haver estat absolt d'un dels dos delictes imputats).

Vistos els preceptes legals esmentats, i els demés de general i pertinent aplicació, procedeix dictar la següent

Fallo

Estimant parcialmentel recurs d'apel lació interposat pel Ministeri Fiscal contra la sentència de 9/9/2013, dictada pel Jutjat Penal nº 1 de Girona en la Causa nº 309/2011 de la qual aquest Rotlle dimana, hem de modificar i modifiquemla resolució apel lada en els següents extrems:

- Condemnemal senyor Ignacio , com autor d'un delicte d'homicidi per imprudència greu comés amb vehicle a motor, amb la concurrència de la circumstància atenuant de dilacions indegudes, a les penes de UN ANY de presó i privació del dret a conduir vehicles de motor i ciclomotors per temps també d'UN ANY;

- L'absolem de la falta d'homicidi per imprudència lleu per la que venia condemnat; i

- El condemnem al pagament de la meitat de les costes de la primera instància, declarant l'altra meitat d'ofici.

Confirmantels demés extrems de la resolució impugnada, i declarant d'oficiles costes d'aquesta alçada.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts personades.

Lliureu certificacions d'aquesta resolució per a la seva unió al Rotlle, i per a la seva remissió al Jutjat de procedència juntament amb les actuacions originals, a fi de que l'òrgan esmentat vetlli pel compliment del que s'acorda.

Per aquesta sentència, definitivament jutjant, ho pronunciem, manem i signem.

PUBLICACIÓ.-La anterior sentència ha estat llegida i publicada en audiència pública per l'Il lm. Sr. Ponent que la subscriu, ILDEFONS CAROL I GRAU, en el mateix dia que figura a l'encapçalament