Sentencia Penal Nº 811/2009, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 128/2009 de 20 de Julio de 2009

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Sala Penal (Secció 10ª)

Recurs d' apel·lació núm. 128/09-C

Judici de Faltes núm. 22/09

Jutjat d' Instrucció núm. 2 de Esplugues de Llobregat

S E N T È N C I A Nº

Barcelona, vint de juliol de dos mil nou

VIST per l'l·lm. Sr. Santiago Vidal i Marsal, magistrat de la Secció 10ª d'aquesta Audiència provincial, la present apel·lació

motivada pel Judici de Faltes ressenyat en l'encapçalament, procedent del Jutjat d' Instrucció nº 2 d'Esplugues i tramitat per

lesions, causa que roman davant d'aquest tribunal de segona instància amb motiu del recurs formalitzat per la denunciant

Celestina , en nom i representació de la seva filla menor d'edat Palmira , contra la

sentència absolutòria dictada el dia 22 d'abril de 2009 .

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència apel·lada recull el següent pronunciament: "FALLO : que absuelvo a la denunciada Carlota de los hechos enjuiciados , declarándose de oficio las costas procesales causadas".

SEGON.- Contra l'esmentada sentència va interposar -dins de termini legal- recurs la denunciant. Admès a tràmit per provisió de 8 de maig de 2009, previ tràmit d' impugnació de la part apel·lada i del Ministeri Fiscal es van elevar les actuacions a aquesta Superioritat. Per diligència d'ordenació de 16.7.09 es va designar magistrat ponent a l'il·lm Sr. Santiago Vidal i Marsal. El recurs ha quedat vist per a resoldre sense celebració de vista pública atès que ni ha estat sol·licitada per la part recurrent ni la considera necessària el tribunal.

TERCER.- En la tramitació del present recurs s' han observat les prescripcions legals exigides per la vigent LECRIM.

Hechos

S'accepta íntegrament el relat de fets provats que recull la sentència apel·lada, el qual es dóna íntegrament per reproduït a fi d'evitar reiteracions inútils.

Fundamentos

I.- El recurs presentat per la part denunciant contra la resolució judicial que va absoldre la denunciada Sra. Carlota , es recolza -a l'empara del que permet l' art. 972 de la Lecrim reformat per la llei 38/2002de 24 d'octubre , en relació a l' art. 790 de la llei d'enjudiciament criminal abreujat - en dos motius subsidiaris: 1) Error en la valoració de la prova de càrrec en relació a la autoria del fet ; i 2) Subseqüent infracció de llei per inaplicació deguda de l' art. 617.1 del Codi Penal .

Tanmateix, i lluny de sol·licitar la revocació de la sentència dictada en la primera instància, conclou sol·licitant de la Sala la nul· litat del judici oral i que s'ordeni la transformació del procediment a diligències prèvies, a fi i efecte que es persegueixi com a delicte de lesions de l' art. 147.1er del Codi Penal .

La pretensió esdevé manifestament inviable per extemporània, atès que una vegada dictada sentència ja no es pot accedir a cap transformació de procediment. L' art. 766.1e Lecrim només permet -per analogía- que contra l'aute d'incoació de Judici de Faltes s'interposi recurs de reforma i subsidiari d'apel·lació, si la part denunciant considera que escau incoar diligències prèvies d'acord amb l' art. 775 Lecrim . L'estudi de les actuacions palesa que al foli 21 es va dictar interlocutòria de 3 de febrer de 2009 on la jutge d'instrucció va qualificar -indiciàriament- els fets com constitutius de simple Falta, no pas delicte de lesions, i contra dita resolució ningú va interposar dins de termini legal cap recurs, per la qual cosa és ferma.

Entrant ja doncs en els motius concrets de recurs, l'apel·lant planteja en primer lloc un hipotètic error de la jutge penal en la valoració de la prova testifical, atès que l'existència de l'informe mèdic d'assistència palesa la realitat de l'agressió soferta i el seu abast, així com que l'autora va emprar puntades de peu per a lesionar a la menor. Després de negar que tot plegat es tractés d'una simple baralla entre dos gossos, i afirmar que el que portava la denunciada estigués lligat o gaudís de morral, demana de la Sala valori la declaració testifical del Sr. Leon que avalaria la versió explicada per la denunciant.

La Sala, ateses les nostres acotades funcions estrictament revisòries de la legalitat en la aportació de la prova al plenari i coherència de la resolució apel·lada, ha de matisar que no apreciem pas cap flagrant error en la valoració de la prova per part de la jutge "a quo", doncs en el relat de Fets Provats ja es recull que l'acció dolosa lesiva executada per un tercer sobre el cos de la denunciant és mereixedora de reprovació penal, però que aquesta no es pot imputar a la denunciada atès que no s'ha aportat cap prova -més enllà de la declaració de la lesionada- que així ho acrediti.

La versió que ambdues parts expliquen en relació a l'escomesa física presumptament executada després que els gossos de llur respectiva propietat s'abraonessin entre sí, és contradictòria i no està recolzada per cap un testimoni presencial objectiu, malgrat aparèixer documentada en l'informe mèdic de lesions, i en conseqüència es obligat concloure que l'aplicació del principi jurídic "in dubio pro reo" que recull la sentència està plenament justificada.

La sentència apel·lada no roman pas òrfena de la motivació raonada que exigeix l' art. 741 Lecrim en relació al 120.3 CE , puix analitza la prova practicada en el judici oral i n'extreu unes conclusions lògiques, que acte seguit motiven el veredicte absolutori per insuficiència de valor incriminatori de la declaració aportada per la denunciant. No vulnera doncs la jurisprudència fixada en les STC de 19/84, 54/85, 41/87 , 101/92, 9/94, 94/02 i 115/07 , a l'hora d'exigir que tota futura revocació d'un veredicte absolutori es recolzi en una "flagrant" i manifesta infracció de la tutela judicial efectiva o dels criteris de raonabilitat. El Tribunal Constitucional ens matisa que si la resolució conté els elements nuclears mínims i valoracions judicials que permeten conèixer quins han estat els criteris jurídics i fonts de prova que han servit per a crear en el jutge penal la convicció de manca de punibilitat de la conducta denunciada, ens trobem davant d'una decisió judicial que no vulnera pas els drets fonamentals del denunciant que tutela l' art. 24.1 CE .

II.- Necessari és recordar també que malgrat el recurs d'apel·lació previst en l' art. 976 de la llei d'enjudiciament criminal , autoritza al tribunal "ad quem" a revisar en la seva globalitat la valoració efectuada en la primera instància, cal sempre no oblidar que el jutge sentenciador és l'únic davant del qual s'han practicat totes les proves, complint així els deures d'immediació, oralitat i contradicció que ordena la nostra LOPJ 19/03 de 28 de desembre, per la qual cosa l' apreciació inductiva que en va treure una vegada escoltades totes les parts implicades, els testimonis presencials, i examinats els informes mèdics sobre l'abast de les lesions, ha de ser "a priori" respectada per aquest tribunal de segona instància, llevat que s'apreciï un error flagrant en el relat fàctic i/o incoherència insalvable entre allò que la sentència declara acreditat i allò que serveix de base al veredicte. D'afegitó, només si la resolució és insuficientment motivada podem parlar de decisió arbitrària amb infracció del preceptiu raonament silogístic que ordena l' art. 741 de la Lecrim . , interpretat d'acord amb la recent jurisprudència que recullen les STC 86/00 de 27 de març , 17/02 de 28 de gener , i STS de 12 de març de 2003.

Aquest criteri valoratiu limitat en ordre a les facultats revocatòries de la segona instància, ha estat encara més restringit per la sentència del Ple del Tribunal Constitucional 167/02 de 18 de setembre , línea jurisprudencial ratificada por la ulterior STC 200/02 i acceptada ja de forma vinculant per les STS 41/03 i 139/06 , que prohibeixen taxativament al tribunal d'apel·lació o cassació condemnar a qui ha estat absolt en la primera instància, llevat que es torni a escoltar en audiència pública a l'acusat i demés testimonis rellevants.

En concret, l'Alt Tribunal matisa que "el jutge d'apel·lació o cassació que hagi d'analitzar qüestions de fet i de dret alhora, i en concret quan ha d'estudiar en conjunt la innocència o culpabilitat de la persona denunciada o acusada, tant si el procés es tramita en persecució d'un delicte com si estem davant d'una falta, cal entendre que l'objecte de debat no es pot resoldre sense infringir el dret fonamental a un procés just, sempre i quan l'acusat negui haver perpetrat l'il·lícit penal que se li imputa, sense practicar de nou tota la prova de caire personal, i en especial, sense donar oportunitat al/s denunciat/s a explicar la seva versió dels fets davant del nou òrgan d'enjudiciament". Aquesta nova doctrina garantista d' obligat compliment pels tribunals de la jurisdicció ordinària, reflex de la jurisprudència emanada del TEDH, suposa que en no haver-se modificat pas l'estructura processal dels recursos d' apel·lació previstos en els arts. 790 y 976 de la Lecrim , ni tant sols en la reforma de la llei 38/2002en vigor des del 29 d'abril de 2003, esdevé impossible tornar a practicar en aquesta alçada aquelles proves que ja es van dur a terme davant del jutge d'instrucció, puix que la llei processal reserva aquesta hipòtesi als casos en que s'hagin proposat en temps i forma, i malgrat tot, el jutge les hagi declarat no pertinents de forma arbitraria. No és pas aquest el cas que ens ocupa, doncs en el judici de Faltes es van practicar totes les proves que les parts van considerar adients, sense que la Sala consideri que la declaració de les dues parts implicades analitzada pel jutge penal "a quo", permeti arribar irrefutablement a un veredicte distint del que s'ha dictat.

No podem tampoc escoltar de nou al testimoni Don. Leon com demana la defensa de la recurrent, i sí només examinar si de la seva declaració en el judici oral se'n dedueix inequívocament la culpabilitat de la denunciada. No és així, atès que ja va matisar que només va poder veure com els dos gossos s'atacaven entre sí després que el boxer de la denunciada ja hagués tingut un incident amb el que portaven ell i el seu fill Eduardo. En quan a l'agressió entre les dues noies aclara que ja les va veure totes dues al terra i no va escoltar cap insult. És a dir, la seva aportació és perifèrica i no permet esbrinar com i qui va començar l'atac. El "dubio pro reo" aplicat en la sentència apel·lada gaudeix doncs de fonament fàctic i jurídic adient.

Les costes processals d'aquesta segona instància es declaren d'ofici, atès que no s'aprecia especial mala fe en la part recurrent , d'acord amb el que preveuen els arts. 123 del Codi Penal i 240 de la Lecrim .

Vistes les normes legals esmentades i demés d'aplicació al cas, decideixo la següent

Fallo

Amb desestimació del recurs d' apel·lació formalitzat per la representació processal de la denunciant Celestina contra la sentència absolutòria dictada el dia 22 d'abril de 2009 en el present Judici de Faltes tramitat pel Jutjat d'Instrucció nº 2 d'Esplugues de Llobregat , he de confirmar i confirmo l'esmentada resolució. Declaro d' ofici les costes processals d'aquesta segona instància.

Notifiqueu aquesta sentència a totes les parts processals comparegudes, amb indicació explícita de que no s'escau interposar-hi recurs ordinari de cap classe. Retorneu les actuacions al jutjat de procedència per al seu coneixement i efectes adients en dret.

Així, per aquesta sentència de la que se'n unirà testimoniatge al rotlle d'apel·lació, ho pronuncio, mano i signo.

E/.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en audiència pública pel magistrat que la signa. En dono fe.