Sentencia Penal Nº 817/2015, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 306/2015 de 26 de Noviembre de 2015

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 306/2015 - I

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 17 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 39/2015

Data sentència recorreguda: 14.09.15

SENTÈNCIA NÚM. 817/2015

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

María Josep Feliu Morell

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 306/2015, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 17 BARCELONA en data 14.09.15 , en procediment Abreujat núm. 39/2015. Han estat parts Moises com apel.lant, representat pel Procurador Srª Elisabeth Canoles Medina i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent María Josep Feliu Morell.

Barcelona, vint-i-set de novembre de dos mil quinze.

Antecedentes

Primer.El 14 de juliol d'enguany el Jutjat penal núm. 17 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: ' Que condeno al acusado Moises como criminalmente responsable en concepto de autor de un delito de quebrantamiento de medida cautelar, sin la concurrencia de circunstancia alguna modificativa de la responsabilidad criminal y le impongo las penas de seis meses de prisión.

Deberá abonar las costas procesales causadas''.

A la sentència es declaren provats els fets següents: ' Unico.- El acusado Moises , nacional de Bolivia, que carece de autorización para residir en España según certificación de la Brigada Provincial de Extranjería y fronteras de fecha 29 de enero de 2015, mayor de edad y con antecedentes penales no computables a efectos de reincidencia.

El acusado acudió sobre las 7:50 horas del día 29 de enero de 2015 al domicilio de su ex-pareja Gloria sito en la CALLE000 nº NUM000 de L'Hospitalet de LLobregat, accediendo a su interior con el consentimiento de Gloria .

En virtúd de auto de fecha 2 de abril de 2014 del Juzgado de Violencia sobre la Mujer nº 1 de L'Hospitalet de LLobregat (dictado en el marco de las Diligencias Urgentes 119/2014 por la comisión de un delito del maltrato en el ámbito familiar) se imponía como medida cautelar la prohibición al acusado de aproximarse a Gloria , a su domicilio, lugar de trabajo o cualquier otro frecuentado o en el que la misma se encontrare a una distancia de 500 metros.

Esta resolución le fue notificada personalmente en fecha 2 de abril de 2014 con los correspondientes apercibimientos. Esta medida estaba vigente al tiempo de los hechos.

No se interesa su expulsión del territorio nacional al tner una hija menor de edad en España'.

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Moises el Jutjat l'admeté a tràmit, li'n donà curs, i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal s'oposa al recurs d'apel· lació i demana la confirmació de la sentencia.

S'accepta el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel·lant impugnà la sentència dictada en primera instància adduint un únic motiu d'impugnació que enuncià com 'error en la apreciación de la prueba' per la inasistencia del acusat i de la víctima a l'acte del judici i dicta'n una sentencia condemnatoria basada en la testifical dels agents que van compareixia al domicili alertats per la víctima, afegint que tota la prova practicada no ha esta suficient per enervar la presunció d 'innocència de la que gaudeix el seu defensat. .

Segon.A l'acte del judici es practica autentica prova de càrrec, la voluntària incompareixença del imputat i de la víctima degudament citats a l'acte del plenari, no implica que no constitueixi veritable prova directa la declaració dels agents que van compareixia al domicili de Gloria . El recorrent no qüestiona que a les actuacions hi hagi prou material probatori per sostenir que hi havia contra seu una interlocutòria de data 2 d'abril de 2014 que l'imposava la prohibició d'apropament a la persona i domicili de Gloria , i de comunicar-se amb aquesta, mesures que havia de complir des del mateix dia 2 d'abril, segons interlocutòria que li va ser notificada el mateix dia, en el mateix acte en que se'l requerí al compliment d'aquestes mesures sota ' apercebiment d'incórrer en un delicte de quebrantament de mesure cautelar' (foli 33de la causa); ni es qüestiona en el recurs que l' ací apel·lant estava en el moment en que van comparèixer els agents en el domicili de Gloria , en el que també estava un fill de la parella. El que diu és que, nomes va anar al domicili, on va entrar perquè la víctima li va permetre, per poder veure a la seva filla i que estava tranquil, presentant una elevada ingesta de begudes alcohòliques, el que el fa tributari de una eximent de l' article 20.2 del C. penal .

Sobre aquest particular convé fer esment d'una de les sentències de l'Alt Tribunal en resolució de recurs de cassació en que el recorrent també adduïa el mateix que l'apel·lant aquí, com la STS de 30 de març de 2009 , que diu en el seu fonament jurídic segon '... El motivo no puede prosperar porque el criterio aceptado por la referida sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2005 , según el cual la existencia del quebrantamiento de condena no puede admitirse cuando se reanuda la convivencia de las personas a las que afecta la prohibición de trato, con el consentimiento de la persona protegida por la sanción penal impuesta a la otra, ha sido abandonado por esta Sala, por entender que, en tales casos, el consentimiento de la víctima protegida por la condena penal no puede eliminar la antijuricidad del hecho (v. STS de 19 de enero de 2007 ). La sanción penal que impone el alejamiento de determinadas personas como consecuencia de la conducta de agresión o amenazas por parte de una de ellas contra la otra, o de la comisión de alguno de los delitos especialmente previstos en la ley (v. arts. 57 y 48 CP ), en cuanto constituye una pena impuesta por la autoridad judicial implica su obligado cumplimiento (v. arts. 988 y 990 LECrim ) -salvo resolución judicial legalmente fundada o concesión de indulto-, pero sin que, en ningún caso, pueda quedar al arbitrio de los particulares afectados, que es lo que aquí viene a sostener la parte recurrente. Como pone de manifiesto la STS de 28 de septiembre de 2007 , 'constituiría, en el presente caso, un verdadero contrasentido el que precisamente la constatada frustración del fin pretendido por la pena precedente, que no era otro que el de la evitación de la ulterior reiteración delictiva, tras resultar desgraciadamente justificada de modo pleno 'a posteriori' esa previa imposición, por la comisión de nuevas infracciones, se venga a permitir la impunidad del autor de semejante quebrantamiento'. En la mateixa línea, es pronuncià la sentència de la mateixa sala segona del Tribunal Suprem, de data 13 de juliol de 2.009 , afirmant que 'es doctrina mayoritaria de esta Sala, de la que constituye excepción la sentencia de 14 de marzo de 2.005 , que como tal delito contra la Administración de Justicia se comete independientemente de la voluntad de la mujer de aceptar y consentir el acercamiento'.

Dit això i centrant-nos en la valoració de la prova, hem de recordar que l'òrgan de la primera instància és qui està en millors condicions per valorar les proves de caràcter personal que es produeixen al judici oral, per raó de la immediació amb la producció de la font de coneixement, i la valoració feta per aquell l'ha de respectar l'òrgan d'apel·lació sempre que no resulti absurda, il· lògica o arbitrària. Doncs bé, aquest defectes que no es poden predicar de la valoració de la prova personal que queda reflectida els fonaments de dret primer i segon de la sentència recorreguda, on l'òrgan de primera instancia partint de la declaració dels testimonis, estima la existència de prova sobre la presencia del acusat en el domicili, la existència de una ordre d'allunyament (consta a les diligencies folis 29 i 30) que li impedia acudir al domicili de la víctima i finalment el fet de l'estat del acusat, que si ve presentava símptomes de haver consumit begudes alcohòliques, segons manifesten els dos testimonis a l'acte del judici, no consta que aquesta ingesta provoques cap alteració en les seves capacitats cognitives. El que determina que al no haver aportat el recurrent raons objectives que invalidin les afirmacions dels testimoni directes, n'hi hagi acreditat l'afectació de la capacitat del acusat, la valoració imparcial del jutge penal, de la prova produïda davant seu, amb plenitud d'immediació i amb totes les garanties, no pot ser substituïda per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procés.

El recurs es desestima.

Tercer.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , s'escau imposar l'apel·lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel·lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Confirmem la sentència apel·lada.

3. Imposem l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.