Sentencia Penal Nº 826/2018, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 145/2018 de 02 de Noviembre de 2018

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel.lació procediment de delictes lleus ( apel lació judici sobre delictes lleus ) núm. 145/2018 - B

Referència de procedència:

JUTJAT INSTRUCCIÓ 31 BARCELONA

Judici de Delictes Lleus núm. 521/2017

Data sentència recorreguda: 04/06/2018

SENTÈNCIA NÚM. 826/2018

Magistrat:

Joan Francesc Uría Martínez

La dicta el Magistrat que s'expressa, de la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona, actuant com a Tribunal unipersonal, en recurs d'apel lació en procediment de Delictes Lleus núm. 145/2018, interposat contra la Sentència pronunciada pel Jutjat Instrucció 31 Barcelona en data 04/06/2018, en procediment de Delictes lleus núm. 521/2017. Han estat parts apel.lants, Bernardino, assistit pel Lletrat Alfredo Ascaso Iglesias; Ceferino, assistit pel Lletrat Alex Hernández Lin i apel.lada, Buildingcenter, S.A.U, representada pel Procurador Javier Segura Zariquiey i assistida pel Lletrat Juan Manuel Iserte Gil.

Barcelona, dos de novembre de dos mil divuit.

Antecedentes

Primer.El 4 de juny d'enguany el Jutjat d'Instrucció núm. 31 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: 'Que debo condenar y condeno a Bernardino y a Ceferino como autores responsables de un delito leve de usurpación, a la pena de tres meses de multa con una cuota diaria de dos euros (180 euros) para cada uno de ellos, con el arresto sustitutorio legalmente previsto en caso de impago, y al pago de las costas procesales.

Una vez firme la presente resolución, procédase en el plazo de un mes al desalojo de la vivienda sita en la CALLE000 núm. NUM000, piso NUM001 de Barcelona, con apercibimiento a los penados de ser desalojados por la fuerza pública. '

A la sentència es declaren provats els fets següents: ' que en fecha no determinada pero en todo caso, antes del 14 de Noviembre de 2017, los denunciados Bernardino y Ceferino accedieron, sin que conste el modo, a la vivienda sita en la CALLE000 núm. NUM000, piso NUM001, de Barcelona y han estado residiendo en la misma junto con otros miembros de la familia que residen en otras viviendas del mismo inmueble. El piso pertenece a la sociedad Buildingcenter S.A.U. desde el 24 de Marzo de 2014 quien lo pretende destinar a la venta.'

Segon.Els advocats Alfredo Ascaso Iglesias i Álex Hernández Lin, dient actuar en representació de Bernardino i de Ceferino, respectivament, presentaren escrits formulant recurs d'apel lació contra la sentència, i el Jutjat els admeté a tràmit, hi donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. Als recursos s'oposà la representació processal de Buildingcenter S.A.U.

Atès que els recursos presentats per advocats dient actuar en representació de denunciats no satisfeien les exigències de postulació processal, ja que no estaven signats pels interessats o procuradors que els representessin, es retornaren les actuacions al Jutjat de procedència per tal que es possibilités esmenar el defecte, i el defecte va ésser esmenat.

Accepto el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel lant Bernardino combat la sentència dictada en primera instància enunciant un únic motiu d'impugnació: 'infracción artículo 245.2 del Código Penal ', mentre que l'apel lant Ceferino la impugna adduint ' error en la valoración de la prueba y falta de motivación suficiente de la sentencia'. En el primer recurs s'efectuen una sèrie de consideracions sobre el tipus penal, i en el segon es sosté, a més, que no hi ha prova de que el recurrent ocupés l'habitatge amb vocació de permanència, i en tots dos s'al lega el principi d'intervenció mínima del dret penal.

Segon.Ambdós recursos parteixen d'una concepció del tipus penal de l' article 245.2 del Codi penal (Cp) que no es correspon amb els criteris interpretatius d'aquest Tribunal.

L' article 245.2 Cp castiga el qui ocupi, sense l'autorització pertinent, un immoble, habitatge o edifici aliens que no constitueixin domicili, o s'hi mantingui contra la voluntat del seu titular, i no estableix cap element subjectiu específic de l'injust, ni addicionals elements objectius que s'hagin d'acomplir per a la realització típica. És a dir, constitueixen conductes típiques l'entrada no autoritzada en immoble aliè amb la finalitat d'estar-s'hi, encara que sigui temporalment, el que exclou les ocupacions simplement momentànies i de curta durada, però no cap de les altres; i, produïda una entrada no inserible en la hipòtesi anterior, el continuar dins l'immoble un cop coneguda l'oposició del titular, tret, òbviament, que es disposi d'un altre títol que empari la possessió.

És cert que, com es diu sovint quan es tracta d'aquest delicte, l' article 245.2 Cp incorpora una norma penal polític-criminalment controvertida, però no correspon als jutges determinar la política criminal de l'estat, ni corregir el poder estatal constitucionalment competent per dictar normes penals, per via d'inaplicació de les normes penals procedents del mateix, i és precisament en l'exercici de la funció legislativa, i no pas en la jurisdiccional, on ha de tenir operativitat el principi d'intervenció mínima del dret penal, principi que no autoritza als òrgans jurisdiccionals a deixar impunes conductes que el legislador ha decidit sancionar penalment.

Aclarit això, no hi ha dubte que la primera modalitat del tipus penal de que es tracta no requereix de cap requeriment del titular de l'immoble als seus ocupants per tal que el desallotgin, com a manifestació específica de la seva oposició a una ocupació que no autoritzà i no es pot presumir que consentí, i menys quan la denuncià, i el dol dels autors només requereix coneixement de l'alienitat de l'immoble i de la manca d'autorització del titular per ocupar-lo, i voluntat d'entrar-hi i estar-s'hi.

És precisament la finalitat de l'entrada a l'immoble, per fer-lo servir com a habitatge o com a lloc d'activitats diverses, encara que sigui temporalment, que és el que significar ocupar- lo (prendre possessió, establir-s'hi, instal lar-se), el que exclou estades momentànies de curta durada, on rau el quid de la qüestió plantejada específicament al segon dels recursos recurs ací examinats, i el problema no és d'error en l'apreciació de la prova, perquè el relat de fets proves de la sentència apel lada l'únic que diu és que en un moment donat, anterior al 14 de novembre de 2017, els denunciats passaren a residir en l'immoble de manera estable, i que això va ésser així es reconeix al recurs mateix quant es diu que el recurrent està disposat a desallotjar l'immoble però no immediatament, sinó 'cuando cambie su actual situación de desempleo'.

El problema es centra, per tant, en el judici de tipicitat sobre la base dels fets declarats provats en la sentència apel lada, que és al que respon l'enunciat del motiu del primer dels recursos examinats, i, des d'aquesta perspectiva, el recurs resulta inconsistent, perquè el relat de fets provats d'aquella resolució estableix clarament que els ací apel lants entraren a un immoble respecte del qual no tenien cap títol que els autoritzés l'entrada, títol que, probablement per això mateix, ni tan sols al legaren, i que l'entrada tenia per finalitat fer servir l'habitatge no momentàniament, durant un curt temps, sinó estar-s'hi tot el temps que poguessin abans no els fessin fora, o que els interessés en funció de les seves pròpies conveniències, és igualment clar, com resta explicat anteriorment, i en tot cas el període d'ocupació mínim acreditat, des del 13 de novembre de 2017 fins el dia del judici en primera instància, 31 de maig de 2018, és un període més que suficient per no poder considerar l'ocupació simplement momentània, sense vocació de mantenir-la en el temps, i deixa palesa la intenció inicial de ocupació permanent.

Conseqüentment, essent que els fets declarats provats realitzen la primera de les conductes sancionades a l' article 245.2 Cp, escau desestimar el recurs.

Tercer.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 Cp, escau imposar els apel lants les costes causades en aquesta instància, per meitat.

Fallo

1. Desestimo els recursos d'apel lació expressats en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Confirmo la sentència apel lada.

3. Imposo els apel lants les costes processals causades en aquesta segona instància, per meitat i iguals parts.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa i ho signa el Magistrat que la dicta.