Sentencia Penal Nº 87/2015, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 30/2015 de 11 de Marzo de 2015

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 30/2015 - L

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 13 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 150/2014

Data sentència recorreguda: 12/11/2014

SENTÈNCIA NÚM. 87/2015

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 30/2015, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 13 BARCELONA en data 12/11/2014 , en procediment Abreujat núm. 150/2014. Han estat parts l'apel.lant, Nicolas , representat pel Procurador Luís Samarra Gallach i assistit per la Lletrada Mª Nieves Andreu Agüero; l'apel.lada, Justa , representada per la Procuradora Cristina Leandro Fernández i assistida pel Lletrat Eloi Claramunt Sarró, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, onze de març de dos mil quinze.

Antecedentes

Primer.El 12 de novembre de 2014 el Jutjat penal núm. 13 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: ' Que condeno al acusado, Nicolas , como autor penalmente responsable de un delito de lesiones en el ámbito familiar, no concurriendo circunstancias modificativas de la responsabilidad criminal, a las penas de once meses de prisión e inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo por el tiempo de la condena, así como privación del derecho de tenencia y porte de armas por tiempo de dos años y seis meses, y prohibición de que en adelante se aproxime a menos de mil metros de Justa , o de su domicilio o lugar de trabajo, por tiempo de dos años.

Absuelvo al acusado del delito de amenazas en ámbito familiar y de la falta de injurias por los que también se pedía su condena.

Condeno asimismo al acusado al pago de una tercera parte de las costas procesales causadas en esta instancia, incluidas las de la acusación particular, y declaro de oficio los dos tercios restantes'.

A la sentència es declaren provats els fets següents : 'Ha resultado probado que sobre las 20,00 horas del día 15 de enero de 2014 el acusado, Nicolas , mayor de edad y sin antecedentes penales, mantuvo una discusión con su mujer, Justa , cuando se hallaban en el interior de la vivienda de la NUM000 , sito en el nº NUM001 de la CALLE000 , en la ciudad de Sant Boi de Llobregat. En el curso de la discusión el acusado conminó a su esposa a dirigirse hacia la cocina, y una vez allí, tras decirle, entre otras cosas, 'has estado con una comecoños como tú y has llevado a mi hija con vosotras', la agredió agarrándola por el cabello y golpeándola contra las paredes y el marco de la puerta. Seguidamente trató de arrebatarle el teléfono móvil, agarrando a la Sra. Justa por las muñecas y los brazos, logrando finalmente su propósito.

Como consecuencia de lo anterior, Justa sufrió lesiones consistentes en excoriaciones en muñeca izquierda y hombro izquierdo y hematoma en región interna del brazo izquierdo y cefalea, de las que curó en 7 días no impeditivos para sus ocupaciones habituales tras una primera asistencia facultativa, y por las que no reclama '.

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Nicolas , el Jutjat l'admeté a tràmit, li'n donà curs, i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió.

S'accepta el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda, treta la frase ' y golpeándola contra las paredes y el marco de la puerta', que substituïm per ' y golpeándole la espalda contra una pared'.

Fundamentos

Primer.L'apel·lant combat la sentència dictada en primera instància enunciant els següents motius d'impugnació: 1) ' error en la apreciación de la prueba, infracción legal por indebida aplicación del art. 153.1 y 3'; 2) ' infracción de precepto constitucional, vulneración del derecho a la presunción de inocencia'; i 3) ' determinación de la pena'.

Els dos primers motius són complementaris i s'han d'examinar junts, perquè només és pot predicar valorada erròniament la prova si existeix prova de càrrec, l'absència de la qual determinaria la vulneració del dret constitucional invocat, sense que, d'altra banda, aporti res al debat la referència que fa el recurrent a ' infracción legal por indebida aplicación del art. 153.1 y 3', perquè predicar aquesta infracció suposa qüestionar el judici de tipicitat sobre la base dels fets que a la sentència impugnada es declaren provats, i no és això el que qüestiona el recurrent, qui no accepta aquests fets i, perquè considera que no van ser provats, entén que no hauria d'haver estat condemnat pel delicte que no discuteix constituirien els fets si s'haguessin provat.

I en el tercer motiu es limita l'apel·lant a dir, sense cap justificació, que la pena ' debería haberse aplicado en su límite mínimo'.

Segon.La resposta als dos primers enunciats del recurs requereix l'examen de la gravació de la vista del judici, i d'aquest examen resulta que al plenari es van practicar les proves següents: interrogatori de l'acusat (minuts 0 a 5), declaració de l'acusadora particular (minuts 6 a 17) i documental, que les parts donaren per reproduïda (minut 20), destacant, d'aquesta prova, els informes d'assistència mèdica d'urgències i medicoforense de l'acusadora particular (folis 30, 31 i 48).

A la vista de la prova practicada, l'al·legació de vulneració del dret a la presumpció d'innocència no resisteix la crítica, doncs es podrà discutir la valoració de la prova que efectuà el jutge a quo, però no negar l'existència de prova de càrrec, perquè si bé és cert que els informes mèdics, siguin d'assistència o medicoforenses, del que donen raó és de la producció de resultats lesius, i no de la concreta dinàmica del fet causant, de manera que la prova de la causació l'hem de buscar normalment en la testifical, respecte de la qual els informes poden operar com a corroboració objectiva perifèrica, la declaració de l'acusadora particular va tenir un contingut netament incriminatori de l'acusat, no incompatible amb els informes que consten als folis 30, 31 i 48 de les actuacions, i encara que la declaració de qui es presenta com a víctima ' no es propiamente un testimonio (declaración de conocimiento prestada por una persona ajena al proceso) sino una declaración de parte, en cuanto que la víctima puede personarse como parte acusadora particular o perjudicada civilmente en el procedimiento' ( STS 1.505/2003 , citada a l' ATS de 21 de setembre de 2010 ), es coneguda la doctrina jurisprudencial sobre la aptitud d'aquesta declaració per enervar la presumpció d'innocència, jurisprudència de la que es fa ressò tan el jutge a quoa la sentència impugnada, com l'apel·lant al seu recurs.

Afirmada l'existència de prova de càrrec apta per enervar la presumpció d'innocència, cal entrar en el qüestionament de la valoració de la prova existent, i precisament perquè la declaració de qui es presenta com a víctima no es pròpiament un testimoniatge, s'ha d'exigir que acompleixi els requisits que la jurisprudència assenyala per dotar-la d'aptitud per a l'acreditació del càrrec sense cap més prova, bàsicament persistència en la incriminació sense contradiccions significatives i existència de corroboracions perifèriques de caràcter objectiu. Pel que fa al primer dels requisits, és cert que, com es ve a sostenir al recurs, no es pot parlar de persistència en la incriminació sense cap contradicció, perquè a la denúncia es diu que el denunciat ' ha cogido a la denunciante del pelo, golpeándola contra la pared de la cocina' (foli 3) i seguidament va haver-hi una baralla en la qual ' ella intentaba defenderse todo el rato y le ha mordido a él' (foli 4), mentre que a la declaració al Jutjat d'instrucció manifestà la denunciant ' que a parte de tirarle del pelo y con independencia del forcejeo que mantuvieron no existió otra agresión... (y) durante el forcejeo la declarante se defendió y llegó incluso a morder a su marido por encima de la ropa' (foli 46), és a dir, que en aquesta declaració va desaparèixer el cops contra la paret de la cuina, cop al que l'acusadora particular va tornar a fet esment al plenari (minut 9 de la gravació de la vista). Ara bé, aquesta contradicció en els relats efectuats per l'acusadora particular sobre el desenvolupament de l'incident agressiu, no són de tal entitat que no permetin atribuir-la a un lapsus en la verbalització o en la plasmació escrita de la declaració davant el Jutjat d'instrucció, de la mateixa manera que no es pot considerar que no obeeixi a causes semblants la contradicció entre les manifestacions fetes per l'acusat en fase d'instrucció i en el plenari, ja que davant el Jutjat d'instrucció reconegué que ' hubo un forcejeo' (foli 51), mentre que en judici oral negà que es produís un forcejament, dient que ' solo le pegué un pequeño empujón para quitármela de encima' (minut 1). Així les coses, no es pot sostenir seriosament que no es compleixi el requisit de persistència en la incriminació sense contradiccions significatives. I pel que fa al requisit d'existència de corroboracions objectives de caràcter perifèric, no és admissible l'argument del recurrent segons el qual les lesions que li van ésser observades a l'acusadora particular pels serveis mèdics d'urgència poc després dels fets ' son de carácter leve... y... no se corresponden con los hechos probados de la sentencia consistente la agresión en agarrarla del pelo y golpearla contra las paredes y el marco de la puerta, cuya acción provocaría lesiones más graves'; aquest plantejament argumental no resulta admissible perquè confon la reconstrucció que dels fets fa el jutge a quoal relat fàctic de la sentència, que pot ésser no gaire afortunada pel que fa a la presentació de l'esdevenir de l'agressió, amb la declaració de la lesionada, que no relatà nombrosos cos al cap contra la paret i el marc de la porta, sinó que ' me agarra por la parte izquierda de la cabeza y me da un fuerte empujón... y me golpea fuerte la zona de la espalda y del hombro contra esa pared' i va ésser al forcejament que seguí, a causa de la utilització d'un telèfon mòbil, que ' me sujeta las muñecas fuerte y no deja de golpearme contra el mueble' (minut 9), de manera que el cop contra la paret sí és compatible amb la lesió observada a l'espatlla esquerra pel servei d'urgències mèdiques, com són compatibles amb subjecció l'erosió al canell i l'hematoma a regió interna del braç, també consignades a l'informe d'assistència (foli 30).

Finalment, no té cap sentit, en els casos de violència familiar exigir, per reconèixer a la declaració de la víctima aptitud per enervar la presumpció d'innocència, que la relació d'aquesta amb l'acusat sigui la mateixa que tindrien dos estrany entre els qual no hagués hagut mai cap conflicte que pogués ser presentat com a motiu per dubtar de la veracitat de la declaració d'aquella. I no té sentit perquè per la pròpia naturalesa de les coses els implicats en la violència familiar no són estranys, ans el contrari han estat intensament vinculats, i no és exigible la neutralitat de l'estrany en la consideració de l'altra; i sostenir el contrari és, planerament, donar a un dels membres de la relació, el més fort, patent de cors per fer amb l'altra, el més feble, el que vulgui, sempre que ho faci en àmbits d'intimitat, fora de la vista de tercers, perquè la declaració de la víctima no servirà de res, en cap cas. El que sí és exigible al testimoni de la víctima és que no hi hagin raons mínimament acreditades que permetin albirar motivacions espúries en llur testimoniatge, motivacions que no es poden confondre amb el simple manteniment de les disputes que puguin existir amb motiu de la ruptura de la relació i els efectes d'aquesta ruptura. Doncs bé, en el cas examinat, entre acusadora i acusat hi ha un conflicte, però és un conflicte propi de la ruptura de la relació conjugal, i res no permet pensar que la dona hagi faltat a la veritat en llur testimoniatge, per motivacions espúries.

Per tant, al plenari es practicà prova suficient per afirmar que els fets es produïren com relatà l'acusadora particular, i del que no hi ha prova és de que es produïssin com predica el recurrent, que limita l'incident lesiu a un forcejament, negant que hi hagi prova que fos un acte de dominació masclista, doncs ' la acusación no ha probado el perfil de mujer maltratada de la denunciante', qüestió aquesta que ens porta a una ulterior consideració, a saber, que en aquest Tribunal, seguint la jurisprudència del Tribunal Suprem segons la qual el tenor literal de l' article 153.1 del Codi penal ' no implica excluir toda excepción, como cuando la acción agresiva no tiene connotaciones con la subcultura machista' ( STS 1177/2009 , per totes), hem considerat, i és el criteri que mantenim, que aquest article no estableix cap element addicional a l'existència actual o pretèrita de relació matrimonial o d'anàloga afectivitat entre el subjecte actiu home i la subjecte passiva dona, però com sigui que el que justifica, des d'una perspectiva constitucional, el tractament punitiu desigual entre home i dona és que l'acte violent del que és autor l'home i pateix la dona sigui manifestació del domini de l'home sobre la dona en el marc relacional de la parella ( STC 201/2009 ), la inexistència d'un marc relacional de dominació de l'home sobre la dona opera com a excepció a l'aplicació d'aquell tipus penal. La conseqüència que d'aquesta concepció es deriva és clara: a l'acusació li correspon la càrrega de provar la relació matrimonial o d'anàloga afectivitat, actual o pretèrita, entre el subjecte actiu home i el subjecte passiu dona, i a la defensa li pertoca provar la inexistència d'un marc relacional de dominació de l'home sobre la dona, de manera que en cap cas es produeix vulneració de la presumpció d'innocència pel fet que l'acusació no provi expressament l'existència d'un marc relacional de dominació de l'home sobre la dona, marc que, en principi, la llei identifica amb l'agressió de l'home a la dona que és o ha estat la seva parella.

En conclusió, com és conegut, l'òrgan de la primera instància és qui està en millors condicions per valorar les proves de caràcter personal que es produeixen al judici oral, per raó de la immediació amb la producció de la font de coneixement, i que la valoració feta per aquell l'ha de respectar l'òrgan d'apel·lació sempre que no resulti absurda, il·lògica o arbitrària, i aquests defectes no es poden predicar de la valoració de les proves personals que queda reflectida en el fonament de dret primer de la sentència recorreguda, valoració que no només està raonada, sinó que és raonable, i aquesta valoració imparcial del jutge, de les proves produïdes davant seu, amb plenitud d'immediació i amb totes les garanties, no pot ser substituïda per la parcial de qui té interès personal en el resultat del procés. I altra cosa és que el jutge a quono hagi estat prou afortunat a l'hora de descriure l'agressió en el relat de fets provats, com ja hem explicat abans, relat que podríem mantenir perquè corregir-lo no afecta al judici de tipicitat, però que corregim per adequar-lo més precisament a la declaració de la víctima, que és la prova que bàsicament fonamenta la condemna.

En definitiva, els dos primers motius de recurs els desestimem.

Tercer.Pel que fa al tercer motiu de recurs, sosté el recurrent que la pena imposada ' es desproporcionada y que debería haberse aplicado en su límite mínimo, teniendo en cuenta las circunstancias personales del acusado'.

La nul·la justificació del recurrent a la pretensió d'imposició de la pena mínima imposable, perquè cap justificació és limitar-se a adduir ignotes ' circunstancias personales del acusado', contrasta amb la individualització motivada de la imposició de la pena efectuada pel jutge penal al fonament de dret cinquè de la sentència apel·lada. Això seria suficient per desestimar el motiu del recurs, perquè la individualització de la pena només pot conduir a la imposició de la mínima legal quan hi ha motius que ho justifiquen, i, insistim, cap motiu ha adduït l'apel·lant que justifiqui que aquets Tribunal corregeixi la individualització de les penes feta pel jutge de la primera instància. Però és que, a més a més, la pena mínima imposable seria irraonable imposar-la, perquè en aquest cas no concorren circumstància que atenuïn o minvin el desvalor mig del comportament criminal, representat per la pena mitja imposable i, en conseqüència, com a mínim s'havia d'imposar la pena mitja imposable, no pas la mínima, que és el que es demana al recurs.

Quart.D'acord amb els articles 240.2n de la Llei d'enjudiciament criminal i 123 del Codi penal , s'escau imposar l'apel·lant les costes causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel·lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Confirmem la sentència apel·lada.

3. Imposem l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.