Sentencia Penal Nº 880/2007, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 3, Rec 189/2007 de 21 de Diciembre de 2007

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Secció Tercera Penal

Recurs d'apel.lació nº 189/07

Judici de Faltes nº 378/07

Jutjat d' Instrucció nº 31 de Barcelona

S E N T È N C I A Nº 880/2007

Barcelona, vint-i-un de desembre de dos mil set

VIST en grau d'apel·lació per l'Ilm. Sr. Santiago VIDAL i MARSAL, Magistrat de la Secció 3ª d'aquesta Audiència, el

present Rotlle derivat de Judici de Faltes nº 378/07 procedent del Jutjat d'Instrucció nº 31 de Barcelona, en tràmit davant aquest

tribunal de segona instància en virtut del recurs d'apel.lació interposat pel denunciat Germán , contra la

sentència condemnatòria dictada el dia 11 de juny de 2007 per una falta de lesions.

Antecedentes

PRIMER.- La part dispositiva de la sentència apel.lada té el contingut literal següent: "debo condenar y condeno a Germán como autor criminalmente responsable de una falta de lesiones, a la pena de 30 DÍAS DE MULTA con una cuota diaria de 5 euros, y al pago de la mitad de las costas procesales. Indemnizará a Millán en la cantidad de 120 euros , en concepto de responsabilidad civil por las lesiones causadas , más el interés legal. Absuelvo a Millán de los hechos que le imputaban en las presentes actuaciones, declarando de oficio la mitad de las costas".

SEGON.- Contra l'esmentada resolució va interposar recurs -dins de termini legal- el denunciat Sr. Germán . Admès a tràmit per provisió de 5.10.07, prèvia impugnació del Ministeri Fiscal i de la defensa del denunciant es van remetre les actuacions a aquest tribunal de segona instància per a la seva resolució d'acord amb el dret. Per diligència d'ordenació de 29 de novembre de 2007 s'ha designat magistrat ponent d'acord amb el torn de repartiment prefixat, i ha quedat el recurs vist per a sentència sense celebrar vista pública, atès que ni ha estat sol·licitada per l'apel·lant ni la considera necessària el tribunal.

TERCER.- En la tramitació del present recurs s'han observat les prescripcions exigides en la vigent llei d'enjudiciament criminal.

Fundamentos

I.- Formalitza el recurrent a l'empara del que permet l' art. 976 de la Lecrim reformada per la llei 38/2002de 24 d'octubre, en relació amb l'art. 790 , l'apel·lació de la sentència que el condemna a títol d'autor d'una falta de lesions ( art. 617.1CP ), en un escrit d'al·legacions escrit del seu puny i lletra, sense assistència jurídica d'advocat, cosa que obliga a la Sala -en clau de tutela judicial efectiva garantida per l' art. 24.1 CE - a analitzar-lo sota els següents epígrafs: A) Error en la valoració de la prova imputable al jutge "a quo". B) Infracció de llei per aplicació indeguda de l' art. 617.1 del Codi Penal .

L'hipotètic error en l'apreciació de la prova que denuncia l'apel·lant, se centra en qüestionar l'encert del jutge penal a l'hora de valorar la testifical practicada en el judici oral. Malgrat no justificar la seva incompareixença al plenari, al·lega el recurrent que tot plegat es va generar per una disputa sobre l'autoria d'uns danys materials que va patir el seu vehicle quan romania aparcat al carrer, i que lluny d'haver agredit al Sr. Millán , va ser aquest qui el va colpejar a ell i li va ocasionar lesions físiques. Sol·licita es revoqui la condemna i se l'absolgui de tota responsabilitat penal o civil.

La Sala ha de recordar que la nova valoració d'una prova testifical en aquesta segona instància és inviable per a modificar el veredicte emès pel jutge d'instrucció, d'acord amb el que recull la reiterada jurisprudència del nostre Tribunal Constitucional, entre moltes d'altres les STC 48/84 de 4 d'abril i 114/88 de 10 de juny, doncs es tracta d'una prova de caire personal la credibilitat de la qual només pot ser verificada per qui l'ha escoltat directament.

És obligat reiterar que el recurs previst en l' art. 790 Lecrim , d'aplicació supletòria en els recursos d'apel·lació en judicis de faltes, només autoritza al tribunal de segona instància a revisar el relat fàctic contingut en la sentència impugnada si s'acredita de forma irrefutable pel recurrent que s'ha incorregut en error manifest en la valoració de la prova practicada en el judici oral, d'acord amb els principis de publicitat, oralitat i contradicció, puix l' art. 741 de la LECRIM disposa que el tribunal sentenciador apreciarà en consciència i de forma conjunta les proves facilitades per les parts, amb motivació raonada i extracció de conclusions lògiques, tenint sempre en compte que el dret penal es regeix pels principis acusatori i "in dubio por reo".

Doncs bé, l'estudi de les diligències practicades en fase d'instrucció, l'acta del judici oral i la sentència, posen de manifest que es va practicar prova testifical consistent en la declaració del denunciant i d'un testimoni presencial, únics que van acudir al plenari. Tots dos coincideixen en allò que és essencial, és a dir, que quan eren aturats davant del semàfor, l'acusat va sortir corrents d'un edifici i es va queixar a crits d'uns danys que suposadament presentava el cotxe de la seva propietat, aparcat al voral. Malgrat li van dir que ells no havien estat pas, el Sr. Germán es va abraonar damunt del Sr. Millán i el va colpejar fins que ambdós van ser separats. El resultat de la batussa van ser les lesions lleus que consten en l'informe mèdic forense unit a la causa.

No és cert , per tant, que estiguem davant de dues versions antagòniques entre denunciant i denunciat sobre què va passar aquell dia i hora en el carrer, sinó davant d'una denúncia de qui acredita documentalment va ser lesionat avalada per la declaració d'un testimoni presencial, la credibilitat del qual correspon valorar en exclusiva al jutge que ha escoltat en el judici oral a tots els implicats. El recurrent no va acudir al judici malgrat constar citat, i en conseqüència, escau rebutjar "ad limine" la seva pretensió de modificar la sentència condemnatòria.

Com ha senyalat el Tribunal Suprem en sentència de 28 d'octubre de 2000 , la possibilitat de desvirtuar la inicial presumpció d'innocència que protegeix a tot inculpat a l'empara d'allò que disposa l' art. 24.2 CE , es fonamenta en l'anàlisi imparcial i objectiu de les versions explicades pels implicats, essent competència del jutge sentenciador esbrinar qui dels dos és més creïble ateses les circumstàncies perifèriques concurrents, i les possibles contradiccions detectades en relació a allò que han aportat els testimonis presencials.

Àdhuc, en sentencia de 8 de febrer de 1999, ha matisat que (sic) "la credibilidad del testigo, está sujeta a la percepción directa del tribunal que la recibe, es decir, a la inmediación, de forma y manera que sólo quien directamente ha escuchado la prueba puede valorarla por ser el destinatario de la actividad verbal y gestual, sin perjuicio de la documentación en el acta del juicio oral que, desde la perspectiva del control casacional, permite constatar que existió efectiva actividad probatoria pero no la valoración de la credibilidad de ese testimonio". Aquesta jurisprudència ha estat reforçada amb les STC 167/02 i STS 41/03, en el sentit de matisar que -llevat d'error flagrant derivat del propi contingut de l'acta del judici- el tribunal d'apel·lació no pot modificar l'apreciació directa del jutge davant de qui s'han practicat les proves personals, en no gaudir aquesta instància del principi d'immediació.

Escau doncs desestimar el primer motiu de recurs atès que l'apel·lant no aporta cap prova adient que ens permeti modificar aquella primera resolució judicial.

II.- El segon motiu de recurs, de caire subsidiari i alternatiu, es recolza en que la conducta executada no mereix cap sanció, atès que ambdós implicats van resultar igualment lesionats.

La Sala no pot compartir aquest criteri en seu d'hipotètica legítima defensa, atès que en no haver comparegut el recurrent al judici oral, no s'ha practicat cap prova adient per a demostrar que es va limitar a defensar-se d'una agressió prèvia, com exigeix l' art. 20.4 del Codi Penal .

Les costes processals d'aquesta apel.lació es declaren d'ofici, en no apreciar-se especial temeritat ni mala fe en la part recurrent.

Vistes les normes legals esmentades i demés d'aplicació al cas sotmès a judici,

Fallo

Que desestimant el recurs d'apel.lació formalitzat pel denunciat Germán , contra la sentència condemnatòria dictada el dia 11 de juny de 2007 pel jutjat d'instrucció nº 31 dels de Barcelona , he de CONFIRMAR i CONFIRMO íntegrament l'esmentada resolució, amb declaració d'ofici de les costes processals devengades en aquesta alçada.

Notifíqueu aquesta sentència a totes les parts comparegudes, i feu-los saber que no s'escau interposar-hi recurs ordinari de cap classe. Retorneu les actuacions al jutjat instructor per al seu coneixement i efectes executius.

Deixeu-ne certificació en el Rotlle d'apel.lació. Així ho pronuncio, mano i signo.

E/.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en audiència pública pel magistrat que la signa. En dono fe.