Sentencia Penal Nº 919/2017, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 210/2017 de 28 de Noviembre de 2017

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel lació penal núm. 210/2017 - M

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 2 TERRASSA

Procediment Abreujat núm. 273/2016

Data sentència recorreguda: 21.04.17

SENTÈNCIA NÚM. 919/2017

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Montserrat Arroyo Romagosa

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel lació núm. 210/2017, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 2 TERRASSA en data 21.04.17 , en procediment Abreujat núm. 273/2016. Han estat parts Belarmino , com apel.lant, represetat el Procurador Cerretero Pérez; Leonor com apel.lada, representada pel procurador Srª Lagunowicz, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, vint-i-vuit de novembre de dos mil disset.

Antecedentes

Primer.El 21 d'abril d'enguany el Jutjat Penal núm. 2 de Terrassa dictà sentència amb la decisió següent: 'Condeno a Belarmino , como autor de un delito de coacciones en el ámbito familiar, previsto y penado en el artículo 172. 2 del Código Penal , en relación con el art. 172.1 del Código Penal , y concurriendo la circunstancia atenuante de reparación del daño causado del art. 21.5 CP , la pena de 6 meses de prisión, la pena de inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo durante el tiempo de la condena, la prohibición del derecho a la tenencia y porte de armas por un período de 1 año y 1 día, y, de conformidad con lo dispuesto en los artículos 57 y 48 del Código Penal , por todos los delitos, la prohibición de aproximarse a Leonor , su domicilio, y a su trabajo, o a cualquier otro lugar que ésta frecuente, a una distancia no inferior a 1.000 metros, así como la prohibición de comunicarse con ella por cualquier medio, ambas prohibiciones por tiempo de 1 año y 1 día. Asimismo, el acusado deberá satisfacer las costas procesales.

Absuelvo a Belarmino de la acción penal entablada contra él, y en concreto, respecto al delito de malos tratos del art. 153.1 CP , al delito de lesiones del art. 147.1 CP , al delito de injurias del art. 208 CP , y al delito de coacciones continuado del art. 172.1 1 y 74 CP , declarando de oficio las costas procesales.

Se apercibe expresamente al acusado que el incumplimiento de la orden de alejamiento impuesta podría constituir un delito de quebrantamiento de condena, el cual lleva aparejada pena de prisión.'.

A la sentència es declaren provats els fets següents: 'Probado y así se declara, que el acusado Belarmino , mayor de edad, de nacionalidad española, con DNI NUM000 y con antecedentes penales no computables a efectos de reincidencia, mantuvo una relación sentimental con Leonor desde principios de 2015 hasta el 23 de agosto del mismo año. La noche del 11 de julio de 2015, ambos fueron a cenar y a tomar unas copas. En el local mantuvieron una discusión por un motivo de celos, que siguió con posterioridad cuando ambos se dirigieron al yate, propiedad de la empresa para la que trabajaba el acusado, amarrado en el puerto de Barcelona. La discusión fue ganando fuerza y ello motivó que la Sra. Leonor quisiera abandonar el yate. No pudo hacerlo, a pesar de pedírselo en reiteradas ocasiones al acusado, porque éste había subido la rampa de acceso al yate. Ante esa situación, la Sra. Leonor cogió su teléfono móvil para pedir ayuda pero el acusado se lo quitó y lo lanzó al agua. Por último, la Sra. Leonor , aprovechó un momento en el que el acusado se metió en el camarote, para salir de la embarcación saltando al muelle. Como consecuencia de la caída, la Sra. Leonor sufrió lesiones, consistentes en la rotura de la tibia y el peroné.

No se ha probado y así se declara, la autoría del acusado en el resto de ilícitos penales, esto es: en el delito de malos tratos del art. 153.1 CP , en el delito de lesiones del art. 147.1 CP , en el delito de injurias del art. 208 CP , ni en el delito continuado de coacciones.'.

Segon.Formulats recursos d'apel lació per les representacions processals d' Belarmino i de Leonor , el Jutjat els admeté a tràmit, hi donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. Als recursos s'oposà el Ministeri Fiscal, i al recurs d' Belarmino s'oposà també Leonor .

No acceptem el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda, que substituïm pel següent: La nit del 10 a l'11 de juliol de 2015, Belarmino , major d'edat i sense antecedents penals computables en aquesta causa, i Leonor , major d'edat, els quals mantenien una relació de parella, es trobaven damunt un vaixell amarrat al port de Barcelona, discutint, i en un moment en que l'home era a la cabina, la dona saltà del vaixell al moll, produint-se, en la caiguda, fractura de tíbia i peroné de la cama esquerra.

Fundamentos

Primer.L'apel lant Belarmino combat la sentència dictada en primera instància enunciant un únic motiu d'impugnació: 'Error en la valoración de la prueba', mentre que l'apel lant Leonor n'enuncia dos: 'Error en la valoración de la prueba respecto al delito de lesiones/lesiones ámbito familiar, delito de injurias. Infracción de la teoría de la credibilidad de la víctima. Infracción del artículo 24.2 CE en cuanto a un proceso con todas las garantías' i 'En cuanto a la concurrencia de los requisitos del delito de lesiones del artículo 147.1 CP y lesiones del artículo 153.1 CP y 208 CP en cuanto a las injurias'.

En el seu recurs, Belarmino demana la seva absolució.

Per la seva banda, Leonor el que demana és la condemna d' Belarmino 'por los delitos que ha sido absuelto por el órgano a quo, solicitando su expresa condena al delito de lesiones y de injurias peticionado por esta acusación particular'.

Segon.Per raons sistemàtiques hem de començar el nostre examen pel recurs de Leonor , ja que planteja qüestions jurídiques la resolució de les quals han de delimitar el debat possible en aquesta alçada.

Primer de tot cal advertir que la protesta d'infracció de l' article 24.2 de la Constitució 'en cuanto a un proceso con todas las garantías' és purament retòrica, perquè res no argumenta en aquest sentit, i sí, quasi exclusivament, en la valoració que considera mereix la seva declaració. En tot cas, que no té objecte aquella protesta resulta palmari, perquè la recurrent no demana la conseqüència jurídica que correspondria a la vulneració constitucional al legada, això és, la nul litat de les actuacions contràries al dret fonamental, i és conegut que, d'acord amb l' article 240.2 de la Llei orgànica del poder judicial ,en cap cas, amb motiu d'un recurs, el jutjat o tribunal no pot decretar d'ofici una nul litat de les actuacions que no hagi estat sol licitada en el recurs esmentat, llevat que apreciï manca de jurisdicció o de competència objectiva o funcional o s'hagi produït violència o intimidació que afecti aquest tribunal, excepcions que no són del cas.

Com diem, el primer motiu del recurs de Leonor gira realment al voltant del valor que, segons la recurrent, s'hauria d'haver donat al seu testimoniatge. Sobre aquest particular hem de començar dient que no existeix cap 'teoría de la credibilidad de la víctima' susceptible d'ésser infringida. La declaració de qui es presenta com a víctima, exerciti l'acció penal, com en aquest cas, o no l'exerciti, és una prova de naturalesa personal subjecta al principi de lliure valoració consagrat a l' article 741 de la Llei d'enjudiciament criminal . És a dir, la valoració d'aquesta prova, que no és taxada, podrà ser adequat o no, correcte o no, però no pot infringir cap teoria sobre 'la credibilidad de la víctima'.

Arribats a aquest punt ja és moment de dir que el motiu de recurs vinculat amb la valoració de la prova, amb el qual l'apel lant persegueix la modificació del relat de fets provats de la sentència impugnada per tal que es pugui fonamentar la condemna per fets que en aquesta resolució no es declaren provats, no pot prosperar encara que només sigui per una raó de naturalesa constitucional, a saber, perquè el Tribunal d'apel lació està vinculatpor la doctrina fijada a partir de la STC 167/2002, de 18 de septiembre , según la cual 'en casos de apelación de sentencias absolutorias, cuando aquélla se funda en la apreciación de la prueba, si en la apelación no se practican nuevas pruebas, no puede el Tribunal ad quem revisar la valoración de las practicadas en la primera instancia, cuando por la índole de las mismas es exigible la inmediación y la contradicción' (FJ 1 in fine)( STC 120/2009, de 18 de maig ), és a dir, les proves de caràcter personal, caràcter que precisament té la predicada declaració de la víctima, que la recurrent pretén que aquest Tribunal valori de forma diversa a com la va valorar la jutgessa a quo.

Tercer.No podem entrar en l'examen del motiu del recurs de Leonor relacionat amb el judici de tipicitat sobre els fets que a la sentència recorreguda es declaren provats sense examinar abans la impugnació que del relat fàctic de la resolució apel lada es fa al recurs d' Belarmino , perquè si aquest recurs prosperés perdrien tota base fàctica els judicis de tipicitat formulats o proposats.

Per donar resposta al motiu del recurs d' Belarmino cal examinar la gravació del judici, que constitueix l'acta de la vista, i d'aquest examen resulta que al plenari es van practicar les proves següents: 1) interrogatori de l'acusat (minuts 36 a 57 del primer arxiu de la gravació); 2) declaració de l'acusadora particular (primers 24 minuts del segon arxiu); 3) testifical de Marí Juana (minuts 25 a 31) i de Begoña (minuts 34 a 39); 4) pericial de la metgessa Fátima (minut 40) i del metge forense (minut 41 a 43), i 5) documental, que les parts donaren per reproduïda (minut 45).

A la vista d'aquestes proves hem de concloure que ens trobem davant de dues versions contradictòries, la de l'acusat i la de l'acusadora particular, i no hi ha cap prova addicional que corrobori la versió de càrrec o desautoritzi la de descàrrec.

Es dirà que l'acusadora particular patí lesions de les quals va ésser atesa d'urgències per la doctora Fátima , de l'hospital del Mar, pèrita que al plenari ratificà l'informe que consta al foli 68 de les actuacions, però aquestes lesions són compatibles, quan a la dinàmica de la causació, amb qualsevol d'aquelles versions, i en aquest sentit tampoc no aporta res l'informe medicoforense que consta als folis 32 i 33, a banda que aquest pèrit manifestà clarament al plenari que no va poder explorar la lesionada, la qual tampoc no aportà cap documentació mèdica, de manera que l'informe d'aquell es limità a recollir les manifestacions que aquesta li feu, i en tot cas els informes mèdics, siguin assistencials o medicoforenses, del que donen raó és de la producció de resultats corporals lesius, no pas de la concreta dinàmica del fet causant.

El que sí permet afirmar l'informe del foli 68 és que l'acusadora particular, quan va ésser explorada per la metgessa d'urgències, no presentava cap lesió que pogués atribuir-se a cops amb els vidres del vaixell contra els quals, segons la seva versió, l'estampà l'acusat abans de la caiguda en sortir de l'embarcació, mancança que, si ha d'operar, ha de ser no precisament a favor de la versió de càrrec, sinó a l'inrevés.

Tanmateix el testimoniatge de Marí Juana no avala gens ni mica la versió de càrrec, perquè la testimoni, proposada per l'acusadora particular i que la nit dels fets traslladà la lesionada des de l'hospital del Mar fins l'hospital de Martorell, preguntà repetidament a aquesta què era el que havia succeït, i l'única resposta que rebé d'ella va ser que es trobava bé.

Però és que, a més a més, segons la versió de càrrec hi havia persones que podrien haver corroborat aspectes rellevants d'aquesta versió, i aquests potencials testimonis no van ser aportats per l'acusació, a la qual corresponia la prova dels càrrecs. Ens referim concretament als empleats del bar musical on s'hauria iniciat la discussió, insultant l'acusat a l'acusadora a crits, i l'empleat del port que hauria preguntat a la dona on anava, quan aquesta es dirigia al vaixell, empleat que, en el silenci nocturn dels pantalans, no podria no haver sentit els crits insultants de l'home, el qual, segons l'acusadora particular, no feia altra cosa que cridar i cridar-la.

Així les coses, considerem irraonable la valoració que de la prova practicada efectuà la jutgessa a quo, perquè la sola declaració de l'acusadora particular no tenia solidesa per enervar, sense cap més prova, la presumpció d'innocència que emparava l'acusat, i tan és així que la pròpia jutgessa a quo, de forma totalment contradictòria amb l'afirmació parcial dels càrrecs, no donà crèdit a aquella declaració en els aspectes relacionats amb l'acusació per delictes de maltractament i injúries.

Conseqüentment, escau estimar el recurs formulat per la defensa de l'acusat, desestimar el formulat per l'acusació particular, revocar els pronunciaments condemnatoris de la sentència impugnada i absoldre l'acusat també del delicte pel qual va ésser condemnat en eixa resolució.

Quart.Els article 239 i 240.2, paràgraf 2n de la Llei d'enjudiciament criminal disposen que en les sentències s'ha de resoldre sobre el pagament de les costes processals, i que les costes en cap cas s'imposaran a l'acusat absolt, de manera que, essent el pronunciament d'aquesta sentència absolutori, s'han de declarar d'ofici les causades en les dues instàncies.

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel lació formulat per la representació processal de Leonor .

2. Estimem el recurs d'apel lació formulat per la representació processal d' Belarmino .

3. Confirmem els pronunciaments absolutoris de la sentència apel lada, i revoquem els seus pronunciaments condemnatoris.

4. Absolem lliurement Belarmino , també, del delicte de coaccions en l'àmbit familiar pel qual va ésser condemnat a la sentència impugnada.

5. Declarem d'ofici les costes processals causades en les dues instàncies.

Aquesta sentència es ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.