Sentencia Penal Nº 923/2019, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 164/2019 de 27 de Noviembre de 2019

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel.lació procediment de delictes lleus ( apel·lació judici sobre delictes lleus ) núm. 164/2019 - M

Referència de procedència:

Jutjat d'instrucció núm. 6 de Barcelona.

Judici sobre delictes lleus núm. 769/2019-G.

Data sentència recorreguda: 20/09/2019.

SENTÈNCIA NÚM. 923/2019

Magistrat:

Juli Solaz Ponsirenas

La dicta el Magistrat que s'expressa, de la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona, actuant com a Tribunal unipersonal, en recurs d'apel·lació en procediment de Delictes Lleus núm. 164/2019, interposat contra la Sentència pronunciada pel Jutjat Instrucció 6 Barcelona en data 20/09/2019, en procediment de Delictes lleus núm. 769/2019. Han estat parts com apel·lant Tomasa assistida pel lletrat Oriol Francés Matas, i el Ministeri Fiscal.

Barcelona, vint-i-set de novembre de dos mil dinou.

Antecedentes

Primer.El 20 de setembre de 2019 el Jutjat d'instrucció núm. 6 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: ' Que condeno a Tomasa como autora de un delito leve de hurto a la pena de multa de 24 días con una cuota diaria de 5 euros ( 120 € en total); por cada dos cuotas que deje de satisfacer será privado un día de libertad y costas.'.

A la citada sentència es declaren provats els fets següents: ' En la tarde del pasado 21 de agosto, en la playa de la Barceloneta, Tomasa, con ánimo de hacer propio lo ajeno se acercó a un turista y aprovechando su descuido le cogió la bolsa con sus pertenencias. El turista se dió cuenta y siguió a Tomasa hasta los baños donde ella se encerró. El turista vió en ese momento a la policía que llamó a la puerta del baño hasta que Tomasa abrió y en su poder se ocupó la bolsa del turista.'.

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per Tomasa, el Jutjat l'admeté a tràmit, li dona curs, i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri fiscal ha impugnat el citat recurs i ha demanat la seva desestimació i la confirmació de la sentència apel·lada.

S'accepta el relat de fets declarats provats de la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel·lant combat la sentència dictada en primera instància adduint: error en l'apreciació del material probatori per inexistència de prova de càrrec suficient per enervar el principi de presumpció d'innocència; i, subsidiàriament, infracció de llei per vulneració de l' article 234.2 del Codi penal en relació als articles 16 i 62 del mateix text legal, demanant, en aquest cas, que la pena de multa imposada a l'ara recurrent sigui fixada en quinze dies enlloc dels vint-i-quatre dies aplicats en la sentència apel·lada.

Segon.El primer motiu del recurs no pot ser estimat, tenint en compte que, correspon al Jutjat d'instància, d'acord amb el que disposa l' article 741 de la Llei d'enjudiciament criminal, fer la valoració de les proves practicades davant seu i que únicament, en aquesta alçada, es podrà modificar aquesta valoració si la mateixa es fonamenta en un raonament il·lògic o arbitrari. Aquest supòsit no passa en el cas que ens ocupa.

Així, el jutjat d'instància en el fonament de dret segon de la sentència apel·lada fa una anàlisi suficient i clara de la prova practicada davant seu i, és evident, que es pot discrepar d'aquesta valoració però, també és palmari, que en l'argumentació de la sentència no es detecta la utilització de criteris il·lògics, irracionals o arbitraris que justifiquin la revocació de la sentència condemnatòria, tal i com pretén, en aquest cas, la part recurrent. Per tant, davant d'una resolució argumentada i suficientment motivada, s'ha de donar prioritat a la valoració imparcial que fa el jutjat d'instància, el qual, ha disposat d'una visió directa de les proves practicades en el plenari, per sobre de la interpretació parcial d'una de les parts. En aquest sentit, la declaració de l'agent de la Guàrdia Urbana de Barcelona, amb número de carnet professional NUM000, que ha comparegut en el plenari, ha estat molt clara i contundent sobre l'actuació de la denunciada, de tal manera que aquestes manifestacions son una prova de càrrec suficient per tal de poder desvirtuar la presumpció d'innocència que, inicialment, emparava a l'ara recurrent i sense que la versió exculpatòria d'aquesta hagi estat acreditada de cap manera quan podia aportar el testimoni de les amigues o, almenys d'alguna d'elles, que podien corroborar, encara que fos parcialment, la seva versió dels fets.

Tercer.El segon motiu del recurs, plantejat de forma subsidiària, sí que ha de ser estimat, ja que, segons el relat dels fets provats, contingut en la sentència impugnada, ens trobem davant d'un delicte lleu de furt, en la seva modalitat de temptativa acabada, per la qual cosa, en aplicació del que es disposa en els articles 16 i 62 del Codi penal, la pena a imposar ha de ser un grau inferior a la prevista pel delicte consumat, com així ho ha declarat la jurisprudència del Tribunal Suprem, entre moltes d'altres, en la seva interlocutòria de 2 de desembre de 2010, en la qual es fa constar el següent:'Con respecto al tema de la tentativa, la jurisprudencia de esta Sala, al interpretar el alcance del art. 62 del CP , ha declarado reiteradamente que el criterio esencial establecido en el artículo 62 del Código Penal , para decidir entre la aplicación de uno o dos grados de rebaja de la pena, respecto de la prevista para el delito consumado, cuando ante una mera tentativa nos hallamos, no es otro que la del grado de consumación que alcanzase la conducta delictiva enjuiciada. De modo que si se tratase de lo que doctrinalmente se denomina como 'tentativa acabada' (antigua figura de la 'frustración'), es decir cuando el agente haya llevado a cabo todos los actos precisos para la producción del resultado y éste no se hubiera alcanzado por causas ajenas a su voluntad, lo procedente es aplicar una reducción penológica de tan sólo un grado sobre la pena prevista para la consumación. Mientras que cuando lo que acontezca sea que se inició la ejecución nuclear del ilícito pero, de nuevo por causas ajenas a la voluntad de su autor, la conducta delictiva no se hubiere concluido, es decir, en los supuestos de la denominada 'tentativa inacabada', el criterio general habrá de ser el de la rebaja en dos grados de la pena inicialmente establecida para ese delito. Tan sólo en circunstancias excepcionales, caracterizadas por el 'peligro inherente al intento', a que también se refiere el artículo 62 del Código Penal , dicho criterio general podría verse alterado pero, obviamente, mediando la adecuada justificación expresa en la resolución que impone la pena concreta de que se trate (cfr. SSTS 954/09, 30 septiembre , 154/2006, 15 de febrero , 625/2004, 14 de mayo , entre otras)'.

Aplicant aquesta doctrina jurisprudencial, en el cas que ens ocupa, la pena inferior en grau seria la de quinze dies a trenta dies de multa i, seguint el mateix criteri expressat pel jutjat d'instrucció, en el seu fonament de dret tercer de la sentència apel·lada, on es diu que la pena de vint-i quatre dies, 'es de las más bajas posibles para este tipo de hechos', quan és evident que aquesta afirmació no és certa, ja que, 'la más baja posible', evidentment és la de quinze dies i no la de vint-i-quatre dies, per la qual cosa, haig d'estimar la pretensió de la recurrent en el sentit de rebaixar la pena de multa, fixant-la en quinze dies enlloc dels vint-i-quatre aplicats en la sentència ara parcialment revocada, mantenint tots els altres pronunciaments de la referida resolució, entre ells, la quantitat de cinc euros de la quota diària relativa a la multa imposada.

Quart.D'acord amb l' article 240 de la Llei d'enjudiciament criminal, s'han de declarar d'ofici les costes processals causades en aquesta instància.

Fallo

1. Estimo parcialment el recurs d'apel·lació expressat a l'antecedent de fet segon d'aquesta resolució i confirmo la sentència apel·lada modificant únicament la durada de la pena de multa imposada a l'ara recurrent, fixant-la en QUINZE dies enlloc dels vint-i-quatre aplicats en la sentència apel·lada, mantenint tots els altres pronunciaments de la resolució impugnada.

2. Declaro d'ofici les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència és ferma.

Així ho disposa i ho signa el Magistrat que la dicta.