Sentencia Penal Nº 968/2016, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 186/2016 de 09 de Noviembre de 2016

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penal núm. 186/2016 - L

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 7 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 235/2016

Data sentència recorreguda: 16/06/2016

SENTÈNCIA NÚM. 968/2016

Magistrats/da:

D. Joan Francesc Uría Martínez

D. Juli Solaz Ponsirenas

Dª. Maria Josep Feliu Morell

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació penal núm. 186/2016, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL Nº7 de BARCELONA en data 16/06/2016 , en procediment Abreujat núm. 235/2016. Han estat parts apel·lants Dª Celia representat per la Procuradora Dª Laura de Manuel Tomás i defensada pel Lletrat D. Francisco Ibáñez López i parts apel·lades D. Bruno representat pel Procurador D. José Manuel Luque Toro i defensat per la Lletrada Dª. Judith Mojeda Utrera, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Dª. Maria Josep Feliu Morell.

Barcelona, nou de novembre de dos mil setze.

Antecedentes

Primer.El 16 de juny de 2016 el Jutjat penal núm. 7 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: 'Que debo absolver y absuelvo a Bruno del delito de malos tratos en el ámbito familiar previsto y penado en el art 153.1 y 3 del C.P. del delito de injurias leves del 173.4 del C.P . y del delito de amenazas del art 171.4 del C.P ., con declaración de las costas del procedimiento de oficio Queden sin efecto las medidas acordadas por auto de 26de mayo de 2.016 por el Juzgado de Instrucción nº 4 de Igualada en diligencias urgentes 67/2016 .'.

A la sentència es declaren provats els fets següents: 'Probado y así se declara Bruno , mayor de edad y sin antecedentes penales ha mantenido una relación sentimental con convivencia con Celia en el inmueble sito en la CALLE000 nº NUM000 en la localidad de Casteollí; que se encontraban en fase de separación y no se ha acreditado que el día 14 de marzo de 2.016 en un clima de discusión, Bruno con el propósito de menoscabar la integridad corporal de Celia la asiera fuertemente contra la pared, la escupiera y la volviera a empujar lanzándola contra la puerta. No se ha acreditado ni el origen ni la autoría de las lesiones objetivadas en fecha de 15 de marzo consistentes en herida incisa en cuero cabelludo, hematoma circular en ambos brazos, hematoma en cresta ilíaca, hematoma en rodilla izquierda y algias costales, de las que tardó en sanar 7 días no impeditivos, que precisaron una primera asistencia facultativa. No ha sido objeto de apertura de juicio oral los mensajes remitidos en fecha de 15 y 16 de mayo de 2.016, así como tampoco de las amenazas de fecha de 14 de febrero de 2.016.'.

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Celia el Jutjat l'admeté a tràmit, li'n donà curs, i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. la representació de Bruno i el Ministeri Fiscal s'oposan al recurs d'apel·lació i demanen la confirmació de la sentencia.

S'accepta el relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'apel·lant impugnà la sentència dictada en primera instància adduint un únic motiu d'impugnació que enuncià com 'error en l'apreciació de la prova i vulneració de l' article 24 de la CE ' al·legant que de la prova practicada a l'acte del judici s'acredita la realitat dels fets denunciats i demana que es dicti una sentencia condemnatòria per l'acusat Bruno com autor d'un delicte de maltractaments en l'ambit familiar de l' article 153.1 i 3 del C. penal , un delicte d'amenaces de l' article 171.4 del C. penal i un delicte lleu de vexacions injustes de l' article 173.4 del C. penal a les penes i mesures sol· licitades a l'acte del judici oral'

Segon.L' article 792.2 de la LEcrim estableix que 'La sentencia de apelación no podrá condenar al encausado que resultó absuelto en primera instancia ni agravar la sentencia condenatoria que le hubiera sido impuesta por error en la apreciación de las pruebas en los términos previstos en el tercer párrafo del artículo 790.2.

No obstante, la sentencia, absolutoria o condenatoria, podrá ser anulada y, en tal caso, se devolverán las actuaciones al órgano que dictó la resolución recurrida. La sentencia de apelación concretará si la nulidad ha de extenderse al juicio oral y si el principio de imparcialidad exige una nueva composición del órgano de primera instancia en orden al nuevo enjuiciamiento de la causa.'i l' article 790.2 tercer apartat de la LECrim ., estableix que 'Cuando la acusación alegue error en la valoración de la prueba para pedir la anulación de la sentencia absolutoria o el agravamiento de la condenatoria, será preciso que se justifique la insuficiencia o la falta de racionalidad en la motivación fáctica, el apartamiento manifiesto de las máximas de experiencia o la omisión de todo razonamiento sobre alguna o algunas de las pruebas practicadas que pudieran tener relevancia o cuya nulidad haya sido improcedentemente declarada'. En aquest cas, l'apelant impugna la sentencia absolutoria dictada pel Jutjat Penal, al·legant com motiu de recurs l'error en la valoració de la prova, i a la vista de que els fets enjudiciats i l'incoació del procediment penal es posterior el dia 6 de desembre de 2015, data d'entrada en vigor de l'ultima reforma de la LEcrim, en la que es modifica la redacció dels preceptes abans esmentats, entre altres, s'evidencia que l'apel·lant tenia, en el cas d'apreciar error en la valoració de la prova en primera instancia, haver sol·licitat, fent les oportunes al·legacions per justificar el que preveu l' article 790.2 tercer apartat de la LEcrim ., la nulitat de la sentencia dictada en primera instancia i no única i exclusivament la seva revocació, vetada per l'article 790,2 de la mateixa llei, que trasllada al text de la llei el que ha estat notoria i reiterada jurisprudencia del Tribunal Constitucional, tal com senyala la STC de 17 de novembre de 2014 'La doctrina sobre las condenas penales en segunda instancia previa revocación de un pronunciamiento absolutorio, iniciada en la STC 167/2002, de 18 de septiembre (FFJJ 9 a 11) y reiterada en numerosas Sentencias posteriores (entre otras muchas, SSTC 182/2007, de 10 de septiembre ; 28/2008, de 11 de febrero ; 1/2009, de 12 de enero , 24/2009, de 26 de enero y más recientemente, SSTC 22/2013, de 31 de enero ; 195/2013, de 2 de diciembre ; y 105/2014, de 23 de junio ), expresa que el respeto a los principios de publicidad, inmediación y contradicción, que forman parte del contenido del derecho a un proceso con todas las garantías ( art. 24.2 CE ), impone inexorablemente que toda condena se fundamente en una actividad probatoria que el órgano judicial haya examinado directa y personalmente y en un debate público en el que se respete la posibilidad de contradicción. También inciden en el tema las Sentencias del Tribunal Europeo de Derechos Humanos, ( SSTEDH) de 29 de octubre de 1991, caso Jan Ake Andersson c. Suecia y de 5 de diciembre de 2002, caso Hoppe c.Alemania.

En aplicación de esta doctrina hemos dicho que el respeto a los citados principios de publicidad, inmediación y contradicción exige que el Tribunal de apelación oiga personalmente a los testigos, peritos y acusados que hayan prestado testimonio y declaración en el acto del juicio, dado el carácter personal de estos medios de prueba, a fin de llevar a cabo su propia valoración y ponderación y corregir la efectuada por el órgano de instancia, de manera que el órgano de apelación no puede operar una modificación de los hechos probados que conduzca a la condena del acusado, si tal modificación no viene precedida del examen directo y personal de los acusados o testigos en un debate público en el que se respete la posibilidad de contradicción.'

Dit aixo, la Sala ha de posar de manifest l'imposibilitat legal de declarar d'ofici la nul·litat de la sentencia dictada en primera instancia, doncs tal com estableix l' article 240.2 apartat segon de la LOPJ 'En ningún caso podrá el Juzgado o Tribunal, con ocasión de un recurso, decretar de oficio una nulidad de las actuaciones que no haya sido solicitada en dicho recurso, salvo que apreciare falta de jurisdicción o de competencia objetiva o funcional o se hubiese producido violencia o intimidación que afectase a ese Tribunal'.

Per tant, la Sala no pot entrar en valoracions sobre l'existència o no d'error en l'apreciació de la prova en els supòsits de sentencies absolutòries, quan la part apel·lant no ha sol·licitat de forma fonamentada la nul·litat de la sentencia, perquè si no es possible en segona instancia la condemna de l'acusat absolt en la primera, i el Tribunal tampoc pot acordar d'ofici, sense petició del recurrent, la nul·litat de la sentencia dictada en primera instancia, s'haurà de desestimar el recurs d'apel·lació interposat amb impossibilitat de entrar en el fons de la qüestió plantejada al no ser possible la seva estimació en els termes en que esta interessada.

Respecta a l'al·legació relativa a que la sentencia no realitza cap valoració respecta dels delictes d'amenaces i de vexacions injustes pels que es va formular acusació. Hem de dir, que l'interlocutòria que acorda l'obertura del judici es per un delicte de maltractaments a l'àmbit de la llar, el que evidencia que no poden ser objecta d'acusació fets que no es corresponguin amb aquesta infracció comesa el dia 14 de març de 2016, per tant, tots els altres fets imputats, tal com diu la sentencia no estan inclosos en l'interlocutòria d'obertura del judici, encara que aquesta hauria d'haver fet constar a part de l'expressió maltractaments a l'àmbit de la llar, els fets que considerava objecte del procediment.

Per tot l'exposat, es procedent la desestimació del recurs d'apel·lació.

Tercer.Com sigui que la doctrina constitucional esmentada és tan clara i reiterada que el seu desconeixement a hores d'ara resulta clarament temerari, les costes d'aquesta instància s'han d'imposar a la part recurrent, que l'ha ignorada en aplicació del que disposa l' article 240.3r. de la vigent Llei d'enjudiciament criminal .

Fallo

1. Desestimem el recurs d'apel·lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Confirmem la sentència dictada pel Jutjat penal num.7 de Barcelona en data 16 de juny de 2016 en el Procediment Abreujat num. 235/2016

3. Imposem l'apel·lant les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència no és ferma, i contra la mateixa es pot interposà recurs de cassació per infracció de llei si es considera que, atesos els fets que es declaren provats en la resolució, s'ha infringit un precepte penal de caràcter substantiu o una altra norma jurídica del mateix caràcter que hagi de ser observada en l'aplicació de la llei penal, preparant el recurs mitjançant un escrit autoritzat per un advocat i un procurador, si el recurrent no és el Ministeri fiscal, escrit presentat dins dels cinc dies següents al de l'última notificació de la sentència, i en el qual s'ha de demanar testimoniatge de la sentència i manifestar la classe de recurs que s'intenti utilitzar.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.