Sentencia Penal Nº 972/2010, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 10, Rec 188/2010 de 18 de Noviembre de 2010

Encabezamiento

AUDIÈNCIA PROVINCIAL DE BARCELONA

Sala Penal (secció desena)

Recurs d'apel.lació nº 188/10-C

Procediment Abreujat nº 660/08

Jutjat Penal nº 9 de Barcelona

S E N T È N C I A

Il.lms magistrats

Sr JOSE MARIA PIJUAN CANADELL

Sr JOSE MARIA PLANCHAT TERUEL

Sr SANTIAGO VIDAL I MARSAL

Barcelona, divuit de novembre de dos mil deu

Vist en grau d'apel.lació per la Secció 10ª de l'Audiència provincial, la causa de procediment abreujat nº 660/08 del Jutjat Penal nº 9 dels de Barcelona, en tràmit

en aquest tribunal de segona instància amb motiu dels recursos formalitzats per la respectiva representació processal de l'acusat Eulalio i de

l'acusació particular exercida per Juliana , contra la sentència dictada per l'esmentat òrgan unipersonal el dia 26 de març de 2010, per

delicte de lesions. Ha estat designat ponent l'Il.lm Sr. SANTIAGO VIDAL I MARSAL, qui exposa la decisió unànime de la Sala.

Antecedentes

Primer.- La part dispositiva de la sentència apel.lada recull el següent contingut literal: "FALLO que debo condenar y condeno a Eulalio como autor responsable de un delito de lesiones, con la concurrencia de la circunstancia modificativa agravante de parentesco, a la pena de 24 MESES de PRISIÓN con la accesoria de inhabilitación especial para el ejercicio del derecho de sufragio pasivo. Asimismo le impongo el pago de las costas procesales, incluidas las de la acusación particular, y que indemnice a Juliana en la cantidad de 15.000 euros por las lesiones y secuelas, más el interés legal".

Segon.- Contra l'esmentada resolució van interposar -dins de termini legal- recurs d'aclaració ambdues parts, que van ser parcialment estimats mitjançant interlocutòria de 13 d'abril de 2010.

Tercer.- S'ha formalitzat recurs d'apel·lació tant per la defensa de l'acusat com per l'acusació particular. Admesos a tràmit per provisió de 3 de juny de 2010, prèvia impugnació del Ministeri Fiscal i recíproca d'ambdues parts es van elevar les actuacions a aquesta Superioritat. Per interlocutòria de 5 de novembre es va designar magistrat ponent i es va assenyalar el proppassat 10 de novembre per a deliberació, votació i decisió del recurs, sense celebració de vista pública atès que no ha estat sol·licitada per cap de les dues parts recurrents ni la considera necessària el tribunal.

Tercer.- En la tramitació d'aquest recurs s'han respectat totes les prescripcions exigides per la llei d'enjudiciament criminal.

Hechos

S'accepta íntegrament el relat fàctic de la sentència apel·lada , que es dóna per reproduït a fi d'evitar repeticions innecessàries, si bé escau afegir la següent frase: " en la data dels fets, la relació d'amistat inherent al parentiu entre acusat i lesionada estava malmesa per múltiples enfrontaments anteriors de tipus verbal. La tramitació de la causa ha durat més de 5 anys".

Fundamentos

Ateses evidents raons de coherència jurídica, caldrà analitzar i resoldre en primer lloc el recurs formalitzat per la defensa de l'acusat Eulalio .

I.- La defensa del recurrent formalitza a l'empara de l'art. 790 de la Lecrim 38/2002de 24 d'octubre , d'enjudiciament criminal abreujat, l'apel·lació de la sentència condemnatòria dictada pel jutjat penal, tot al·legant: 1) Error en l'apreciació de la prova testifical i aplicació indeguda de l'art. 147.1 del Codi Penal . 2) Vulneració de l'art. 20.4t derivada d'inaplicació de l'exement de legítima defensa; 3) Infracció de l'art. 23 CP per aplicació indeguda de l'agreujant de parentiu; 4) Infracció de l'art. 21.6è per inaplicació de la circumstància atenuant analògica de dil·lacions indegudes; 5) Vulneració del principi de proporcionalitat en la determinació de la responsabilitat civil; i 6) Petició d'exclusió de les costes de l'acusació particular.

Argumenta en síntesi la defensa que la sentència condemnatòria s'ha construït exclusivament en base a la versió dels fets explicada per la denunciant i l'existència d'un informe mèdic de lesions, sense tenir en compte la declaració de l'acusat que des d'un principi va negar haver fet caure al terra intencionadament la seva cunyada, amb el resultat de lesions de l'art. 147.1 del Codi Penal . D'afegitó, enumera diverses contradiccions en la declaració de la presumpta víctima i recorda que hi ha testimonis presencials de l'afer, altres membres de la familia que han explicat versions discordants, cosa que -al seu entendre- justificarien un dubte raonable vers la credibilitat de la tesi incriminatòria. Finalment, al·lega que ni tant sols se li pot imputar el dany a títol de "dolo eventual", puix mai va pensar que es pogués produir un resultat tant greu, raó per la qual sol·licita es consideri el cas com un accident fortuït.

Cal recordar, que el recurs d'apel.lació autoritza en principi al tribunal "ad quem" a revisar la valoració de la prova efectuada per la jutjadora d'instància, però limita tota possibilitat de modificació del relat de fets provats i conseqüent qualificació jurídica revocatòria de la condemna, a la constatació flagrant que en l'apreciació dels elements fàctics bàsics la jutge penal hagi incorregut en un error manifest. No pot el tribunal d'apel·lació substituir pel seu personal criteri una valoració conjunta raonable i motivada emesa pel jutge "a quo", atès que només ell ha gaudit dels principis d'immediació, oralitat i contradicció propis del plenari, la qual cosa predetermina que el tribunal de segona instància hagi de respectar la seva apreciació imparcial si analitza el material provatori d'acord amb les regles d'anàlisi sil·logístic recollides en l'art. 741 Lecrim ., i alhora, motiva de forma raonada la conclusió que predetermina el veredicte, bandejant tot dubte raonable en favor de l'acusat. Així ho recull la constant jurisprudència del nostre Tribunal Suprem, de la que n'és un clar exponent la STS de 28.10.00 .

En aquest cas, s'han complert aquests requisits legals puix que -com ens recorda la STS de 16.01.97 - estem davant d'una simple discrepància valorativa per part de la defensa de l'acusat sobre una prova de caire personal, com és la declaració testifical en el plenari de la lesionada i dos testimonis ( el seu fill i una cosina). L'estudi de la resolució apel·lada i l'acta de judici oral, ens permet copsar que la jutjadora ha motivat de forma prou adient quines han estat les proves de càrrec que ha tingut en compte per a formar la seva plena convicció de culpabilitat, tot atorgant major credibilitat a la versió explicada per aquells que no pas a la dels dos familiars aportats per la defensa.

Aquest tribunal de segona instància , en estricte compliment de la seva funció revisora de la legalitat i coherència de la resolució apel·lada, no aprecia cap error evident en el judici d'inferència explicitat en la sentència que ara s'apel·la, per la qual cosa, ha de mantenir el relat de fets provats i la correcta tipificació penal que conté d'acord amb la tipicitat de la conducta recollida en l'art. 147.1 del Codi Penal .

Dita norma inclou el dany ocasionat amb intencionalitat directa i amb dolo eventual, és a dir, quan l'autor pot preveure raonablement que de la seva acció en resultarà un perjudici físic per a la persona agredida. Escometre una persona d'edat tot fent-li la traveta per a provocar la seva caiguda al terra, és una acció que permet a qualsevol imaginar d'antuvi que amb l'impacte es pot produir una lesió òsea. Així ho recullen en afers similars les STS de 18 de novembre de 1999 i 16 d'octubre de 2002 en configurar els requisits de la necessària relació de causalitat entre fet i resultat.

II.- En seu de legítima defensa, al·lega el recurrent que la seva intervenció va venir provocada per un clima de tensió entre la seva muller i la germana, conseqüència d'altres incidents anteriors on ambdues s'havien insultat mútuament. Convençut que s'anava a produir una agressió física imminent de la Sra. Juliana , es va interposar entre l'una i l'altra, amb la mala sort que fruït del forcejament aquella va caure al terra puix pateix de problemes d'inestabilitat. Demana l'aplicació de la causa de justificació eximent de la responsabilitat prevista en l'art. 20.4 del Codi Penal .

Cal recordar, que la jurisprudència ens matisa que si hom lesiona a un tercer actuant única i exclusivament amb ànim de defensa, ha de demostrar que en l'acció va concorrer necessitat racional i proporcionada de repel·lir una agressió precedent no provocada. No n'hi ha prou amb al·legar-ho, com fa el recurrent. Cal invertir la càrrega de la prova en aquest punt una vegada objectivades les lesions de la denunciant, doncs és evident que les circumstancies modificatives de la responsabilitat criminal que beneficien a l'autor han de ser demostrades per qui les vol fer valer davant del tribunal. Així ho matisa constant jurisprudència, entre les que destaquen les STS de 11.3.97, 29.1.00 i 7.4.01 . En aquest cas la hipòtesi d'una legítima defensa es recolza en l'element clau -segons al·lega el recurrent- que la seva cunyada anava a agredir la seva germana ( és a dir, l'esposa del apel·lant) i per això va voler evitar l'acció.

La reacció verbal d'insults previs va quedar demostrada en el plenari en coincidir tots els testimonis que l'incident va succeir enmig d'una greu disputa familiar, però l'intent d'agressió física imputable a la Sra. Juliana no consta pas provada, puix cap dels testimonis que han declarat en el plenari haver-ho vist. Escau recordar d'afegitó, que -àdhuc acceptant parcialment la versió de l'acusat- l'escomesa no es va arribar a produir, la qual cosa exclou tota viabilitat jurídica a l'esmentat eximent, d'acord amb el que matisa la STS de 22.1.01 . Com amb encert ja matisa la sentència apel·lada, mancaria doncs el requisit d'agressió il·legítima prèvia i provocació adient.

III.- Tot seguit, argumenta la defensa que no escau aplicar en aquest cas la circumstància agreujant de parentiu de l'art. 23 CP que recull la sentència, puix les relacions entre ambdues germanes estaven malmeses des de feia molt de temps, i tant l'acusat com la lesionada s'havien declarat en múltiples ocasions anteriors la seva enemistat.

Caldrà estimar el motiu del recurs atès que la sentència apel·lada només té en compte la dada objectiva de l'esmentat parentiu, oblidant que la jurisprudència és constant ( entre moltes d'altres les STS de 12 de juliol 1994 i 9 de gener de 2004 ) en el sentit d'exigir que concorri el vincle d'afectivitat . Si aquest està trencat des de fa temps no entra en joc l'agreujant puix el bé jurídic que protegeix en augmentar la resposta punitiva són les bones relacions familiars, inexistents quan hi ha enemistat manifesta.

Cal no oblidar que es tracta d'una circumstància modificativa de la responsabilitat de tipus mixt, és a dir, que pot operar com a agreujant però també com a atenuant, en funció del tipus penal aplicable. Amb caràcter general escau apreciar un major disvalor en la conducta quan es tracta de delictes de naturalesa personal, com és el de lesions, però el simple element objectiu del parentiu esdevé irrellevant quan entre víctima i agressor no existia relació afectiva, puix llavors opera com una acció executada per un tercer aliè al vincle familiar.

L'estimació d'aquest motiu de recurs tindrà efectes en la mètrica penològica, d'acord amb el que disposa l'art. 66.1 del Codi Penal .

IV.- La següent al·legació de la defensa fa esment a la circumstància atenuant analògica de dil·lacions indegudes, atès que entre la data de la denuncia , 27 de març de 2005, i la celebració del judici oral -23 de març de 2010- han transcorregut cinc anys.

Imputa al jutge instructor un retard i paralització del procediment fins al mes de juliol de 2007, data en que va declarar per primera vegada com a imputat. I també atribueix al jutjat penal un endarreriment de més d'un any en convocar les parts a judici una vegada rebudes les actuacions.

L'estudi de les actuacions palesa que una vegada incoat el procediment penal es va dictar interlocutòria qualificant el fet de simple falta de l'art. 617.1 del Codi, i es va convocar ambdues parts a judici pel següent 11 de novembre de 2005. En el decurs de l'any 2006 només es van practicar diligències pericials en relació a l'informe forense de sanitat, cosa que va motivar la conversió en diligències prèvies puix les lesions havien requerit tractament mèdic, i no és fins al 30 de gener de 2007 ( foli 108) quan es pren declaració a l'imputat. Els escrits de conclusions provisionals del Ministeri Fiscal i l'Acusació Particular són del mes d'abril de 2007, per la qual cosa esdevé inadmisible -en termes del dret a un judici just dins d'un termini raonable- que fins al mes d'octubre de 2008 no es passés la causa a la defensa per qualificar, foli 172. Tampoc és admisible que el jutjat penal tardés més d'un any en dictar la interlocutòria d'admisió de proves i convocatoria al judici oral, d'acord amb l' art. 792.1r de la Lecrim , malgrat ser conscients de l'enorme acumulació d'assumptes que han de suportar aquesta òrgans jurisdiccionals de primera instància penal.

La STS de 14 de novembre de 2007 , que recull l'abundant jurisprudència fixada en aquesta matèria, ens recorda que els paràmetres que escau tenir en compte per tal d'apreciar o no aquesta atenuant analògica són: A) la complexitat del cas; B) la duració habitual del procés en altres afers de la mateixa naturalesa; ©) la conducta processal de l'acusat; D) la càrrega de treball acumulada per l'òrgan judicial; i E) l'existència d'escrits d'impuls de la tramitació paralitzada presentats per la defensa.

Atès l'iter processal que abans em resenyat, considerem que en aquest afer sí concorren els esmentats requisits puix l'acusat no ha tingut cap intrvenció obstructiva en la normal tramitació del procediment, i aquest ha durat més temps del que és raonable d'acord amb l' art. 61. del CEDH . Tanmateix, s'apreciarà com a simple analògica i no pas com a qualificada, com demana el recurrent.

V.- El darrer motiu de recurs se centra en dues qüestions complementàries. D'una banda impugna la determinació quantitativa de la responsabilitat civil, que considera excessiva; i de l'altra sol·licita l'exclusió de la condemna en costes a favor de l'acusació particular, atès que la seva intervenció no ha estat rellevant.

El recurs està condemnat d'antuvi al fracàs, atès que tota l'argumentació fàctica i jurídica de parteix d'una premisa errònia , com és la de considerar que el jutge "a quo" està vinculat per la petició indemnitzatòria sol·licitada pel Ministeri Fiscal ( 11.800 euros), atès que les bases de càlcul responen als dies d'ILT i seqüeles que recull l'informe del metge forense-

Escau matisar que en aquests afers de lesions doloses no regeix el principi vinculant dels barems indemnitzatoris establerts per la llei 30/95 de responsabilitat civil . Aquest criteri només seria admissible si les lesions ocasionades pel culpable s'haguessin produït amb motiu d'un accident de circul·lació, és a dir, a títol d'imprudència culposa, i atès que el delicte imputat és de caire dolós ( lesions en agressió de l'art. 147 del Codi Penal ), esdevé obvi que la determinació quantitativa individualitzada que fa la sentència apel·lada no està sotmesa a control del tribunal de segona instància, puix és matèria discrecional.

La determinació de la indemnització civil en els delictes de lesions intencionades correspon en exclusiva al jutge de primera instància penal, d'acord amb l' art. 109 del Codi , norma legal que preveu que l'execució d'un fet descrit en la llei com a delicte o falta obliga a reparar els danys i perjudicis ocasionats. Aquesta responsabilitat civil és directament subordinada a la criminal, i com ens recorda la STS de 25.02.91 ha de ser proporcional al perjudici realment ocasionat, tant des de la vessant reparatòria econòmica ( dies d'incapacitat o ILT), com per dany moral i seqüel·les. La sentència apel·lada motiva l'import atorgat per ambdós conceptes tot partint de la prova documental i pericial acreditativa de l'abast de les lesions, i si bé és cert que pren com a base orientativa de càlcul l'informe forense no per això ha de subjectar-se a cap Barem fixat en l'esmentada llei 30/95 .

Atès que el tribunal de segona instància no gaudeix de competència per a revisar i modificar les sumes atorgades pel jutge "a quo" en l'àmbit civil, llevat d'error aritmètic manifest en la seva determinació o excés en relació a la suma postulada, segons ens recorda la STS de 27.05.94 , cal desestimar tota pretensió de l'acusat en aquest àmbit.

En quan a la condemna en costes, l'art. 123 del Codi Penal és taxatiu en recollir que la seva imposició a l'acusat declarat culpable és imperativa, llevat de supòsits excepcionals. La part acusadora particular ha intervingut en tot el procediment de forma equitativa i eficient, sense que el fet de sol·licitar major indemnització que l'atorgada en sentència sigui motiu de rebuig del seu dret a rescabalar-se de les despeses que li ha ocasionat la defensa jurídica.

Estudi del recurs formalitzat per l'acusació particular exercida per Juliana .

VI.- La defensa de la part apel·lant acusadora planteja en tots i cada un dels apartats del seu escrit de recurs que no està pas d'acord amb l' assignació de dies de lesions impeditives, hospitalització i no impeditius que fixa la sentència, un total de 194 dies, o en qüestionar la puntuació que la jutge penal concedeix a cada una de les seqüel·les, com la implementació de material d'osteosíntesi, artrosis postraumàtica i perjudici estètic lleu en una de les extremitats inferiors.

Sol·licita en concret que la Sala valori també com a danys indemnitzables el patiment psicològic que de per vida haurà de suportar atès el greu stress postraumàtic ocasionat, i la clínica ansioso depresiva que recull l'informe pericial aportat per l'especialista en valoració de danys psíquics. Alhora reclama també que s'augmenti la puntuació del perjudici estètic, que considera greu, i que es determini per separat una indemnització en concepte de dany moral. Conclou insistint en que l'import total hauria de pujar a 30.954 euros.

Com matisa la STS de 14.12.99 , en els delictes de lesions intencionades, sigui a títol de dol directe o eventual, la jurisdicció penal fixa una indemnització de restitució substitutiva "in integrum", que inclou el "pretium doloris" i els perjudicis ocasionats a la víctima. La jurisprudència constitucional ha validat reiteradament aquest criteri excloent -en els delictes dolosos- de la naturalesa vinculant de la legislació "ad hoc" derivada d'accidents de trànsit, tot recordant que en tractar-se d'una indemnització "ex delictu" només exigeix acreditació documental i/o pericial en la causa, alhora que motivació raonada en la sentència, a fi i efecte de complir el deure prescrit en l' art. 120.3 CE . Ambdós requisits es compleixen en aquest afer, per la qual cosa, la decisió indemnitzatoria discrecional adoptada per la jutge "a quo" és plenament ajustada a dret i no pot ser esmenada per la Sala, atès que la nostra funció com a tribunal de segona instància es limita a revisar la legalitat i coherència de la resolució impugnada.

Malgrat no consta detallat en el corresponent fonament de dret, l'anàlisi de l'apartat corresponent a la responsabilitat civil permet inferir que la sentència ha tingut en compte els dies d'incapacitació per un import aproximat de 9.000 euros, i les dues seqüel·les que recullen els Fets Provats, a les que assigna un total de 6.000 euros. No apreciem pas que el perjudici estètic hagi estat menysvalorat, doncs cal no oblidar que es troba en una part habitualment oculta del cos com és el peu. En quan als danys psíquics i morals, la seva determinació esdevé molt difícil, puix es tracta de conceptes no objectius que depenen en gran mesura del propi perjudicat. Tot delicte d'agressió física comporta un cert stréss postraumàtic, que desapareix amb el temps si se segueix el tractament farmacològic adient. I tot incident greu d'àmbit familiar comporta un dany moral, però en aquest cas hem de recordar que precisament hem apreciat no concorre la circumstància agreujant de parentiu precisament perquè la relació afectiva entre ambdues families estava malmesa d'antuvi.

En conseqüència, caldrà ratificar la suma de 15.000 euros que globalment atorga la resolució apel·lada, en ser ajustada a dret.

Les costes processals generades en aquesta segona instància es declaren d'ofici, en no apreciar-se especial temeritat ni mala fe en els recurrents.

Vistes les normes legals esmentades i demés de general aplicació al cas, prèvia la preceptiva deliberació i votació d'aquest òrgan jurisdiccional col.legiat, decidim la següent

Fallo

Que amb desestimació del recurs d'apel.lació interposat per la representació processal de la part acusadora particular exercida per Juliana , i estimació parcial del formalitzat per la defensa de l'acusat Eulalio , contra la sentència condemnatòria dictada en data 26 de març de 2010 pel Jutjat Penal nº 9 dels de Barcelona , hem de revocar i revoquem l'esmentada resolució en el sentit de considerar escau aplicar la circumstància atenuant analògica de dil·lacions indegudes, a l'ensems que no escau apreciar concorri l'agreujant de parentiu, per la qual cosa reduïm la condemna imposada a SIS MESOS de presó , tot mantenint inalterables la resta de pronunciaments, i declarant d'ofici les costes processals d'aquesta segona instància.

Notifiqueu aquesta sentència a totes les parts comparegudes, i feu-los saber que no s'escau interposar-hi cap recurs ordinari. Tot seguit, retorneu les actuacions originals al jutjat penal de procedència per a la seva execució d'acord amb el dret.

Deixeu-ne Testimoniatge en el Rotlle d'apel.lació incoat en aquest tribunal i arxiveu-lo sense més tràmits.

Així ho pronunciem i signem els magistrats resenyats a la capçalera.

E/.

PUBLICACIÓ.- L'anterior sentència ha estat llegida en el dia d'avui i en audiència pública per l'Il.lm Sr. magistrat ponent. En dono fe.

-