Sentencia Penal Nº 986/2019, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 289/2019 de 16 de Diciembre de 2019

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel·lació penals ràpids núm. 289/2019 - BB

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 17 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 459/2018

Data sentència recorreguda: 23/07/2019

SENTÈNCIA NÚM. 986/2019

Magistrats/da:

Joan Francesc Uría Martínez

Juli Solaz Ponsirenas

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel·lació núm. 289/2019, interposat contra la Sentència pronunciada pel JUTJAT PENAL 17 BARCELONA en data 23/07/2019, en procediment Abreujat núm. 459/2018. Han estat parts: apel·lant: Penélope representada pel procurador RUBEN VILLEN ROCA, apel·lat: Luis Andrés representat per la procuradora ELIZABETH CONDORI PAREDES i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent el magistrat Sr. Juli Solaz Ponsirenas.

Barcelona, setze de desembre de dos mil dinou.

Antecedentes

Primer.El dia 23 de juliol de 2019 el Jutjat del Penal núm. 17 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: 'Que he de absolver y absuelvo a D. Luis Andrés del delito de Maltrato Sobre la Mujer del art 153.1 y 3, del Delito Leve de Injurias y Vejación Injusta del art 173.4, y del Delito de Amanazas del art 171.1 y 4, todos ellos del Código Penal por los que fue acusado, con levantamiento de todas las medidas cautelares acordadas en su contra cuando esta sentencia sea firme y con declaración de las costas procesales de oficio.'.

A la citada sentència es declaren provats els fets següents: 'Probado y así se declara que entre el acusado, Luis Andrés mayor de edad y sin antecedentes penales y su esposa, Dª Penélope, tuvo lugar, sobre las 23:00 horas del día 11 de octubre de 2018 un incidente en el domicilio en el que ambos convivían, sito en la AVENIDA000, núm NUM000 de la localidad de Cervelló'.

Segon.Formulat recurs d'apel·lació per la representació processal de Penélope, el Jutjat l'admeté a tràmit, li donà curs i finalment va remetre les actuacions originades a aquest Tribunal per a la decisió. El Ministeri Fiscal s'ha adherit al citat recurs i la representació processal de l'acusat l'ha impugnat i ha demanat la confirmació de la resolució apel·lada.

Tercer.-D'aquesta sentència, que expressa l'opinió unànime d'aquest Tribunal, ha estat ponent Juli Solaz i Ponsirenas.

S'accepten els fets declarats provats en la sentència recorreguda.

Fundamentos

Primer.L'acusació particular, com a part apel·lant, amb l'adhesió del Ministeri fiscal, impugna la sentència absolutòria dictada en primera instància i demana la seva nul·litat, adduint com a motius d'impugnació, l'omissió de fets declarats provats i per manca de racionalitat en la valoració de les proves practicades en el plenari; i com a conseqüència d'aquest error, entén que s'ha produït una vulneració de les normes processals, concretament, per inaplicació indeguda del precepte penal que configura el delicte pel qual s'ha formulat acusació per la part ara recurrent.

Segon.Plantejat així el debat, és clar que el recurs no pot prosperar, i això per les següents raons. L' article 790.2 de la Llei d'enjudiciament criminal estableix clarament que 'Cuando la acusación alegue error en la valoración de la prueba para pedir la anulación de la sentencia absolutoria o el agravamiento de la condenatoria, será preciso que se justifique la insuficiencia o la falta de racionalidad en la motivación fáctica, el apartamiento manifiesto de las máximas de la experiencia o la omisión de todo razonamiento sobre alguna o algunas de las pruebas practicadas que pudieran tener relevancia o cuya nulidad haya sido improcedentemente declarada.'. En el cas que ens ocupa, formalment, ens trobem en un supòsit com el contemplat en el precepte legal transcrit, és a dir, l'acusació particular demana la nul·litat de la sentència impugnada per haver comès el jutjat del penal, en opinió de l'apel·lant, una omissió en el relat de fets provats i, a més, un error en la valoració de les proves practicades davant seu, per concorre una manca de racionalitat en la esmentada valoració probatòria; però, a la vista del contingut del citat relat de fets provats i de la fonamentació de la esmentada sentència i dels arguments esgrimits en el seu recurs per la part recurrent, també es constata que, en el cas objecte d'aquest recurs, no concorre cap dels supòsits previstos en el citat article 790.2 per tal de poder estimar-lo i, conseqüentment, acordar la nul· litat de la sentència apel·lada.

Així, pel que fa al primer motiu, és evident que no hi cap omissió en el relat de fets provats de la resolució impugnada, atès que, en el citat relat es fa una descripció en positiu dels fets que la jutgessa d'instància declara provats i, a més, al marge que es tracta d'un relat breu i concís, conté tots els elements fàctics suficients per identificar els fets objecte del present procediment, ja que, s'identifiquen clarament les persones implicades, es diu quina era la seva relació i es detalla el moment cronològic i el lloc on es produïren els fets objecte d'acusació. En aquest sentit, hem de recordar la jurisprudència de la Sala Segona del Tribunal Suprem, en relació a la nul·litat de les sentències per manca o omissió de fets provats, com per exemple, entre moltes d'altres, la sentència del citat Tribunal, de 30 de novembre de 2015, en la qual es diu el següent: ' La jurisprudencia ( SSTS 24/2010 de 1 de febrero, 643/2009, de 18 de junio o 1028/2013, de 1 de diciembre entre otras) ha elaborado algunos parámetros interpretativos sobre tal motivo casacional ( art. 851.2 LECrim):

a) En las resoluciones judiciales han de constar los hechos que se estimen enlazados con las cuestiones que hayan de resolverse en el fallo, con declaración expresa y terminante de los que se consideren acreditados.

b) La Sala es libre para redactar del modo que estime más acertado los acontecimientos que repute acreditados. Pero nada le exime de esa tarea esencial.

c) El juzgador no tiene obligación de transcribir en sus fallos la totalidad de los hechos aducidos por las partes o consignados en las respectivas conclusiones; solo los acreditados.

d) El vicio procesal existe no sólo cuando la carencia de hechos sea absoluta sino también cuando la sentencia se limita a declarar genéricamente que no están probados los hechos base de la acusación. Es necesario un relato en positivo. No basta una genérica negativa.

El art. 851.2 LECrim sanciona, así pues, la omisión por la sentencia de la premisa mayor de la labor de subsunción. Es componente esencial de una sentencia una descripción precisa, clara y terminante de los hechos que el Tribunal estima justificados de manera que proporcionen la base del correlativo juicio jurídico acerca de su tipicidad o atipicidad de los hechos relatados. La ausencia de toda narración deja sin soporte fáctico la decisión y sin apoyo la capacidad de discutir por vía de recurso la corrección del juicio jurídico. Cuando en los hechos probados se consignan los contenidos en las conclusiones definitivas de las acusaciones, añadiendo que no consta que los hechos se desarrollasen en esa forma, o precedidos de la fórmula 'no ha quedado acreditado que...' la sentencia incurrirá en el defecto procesal analizado. No se pretende que la Sala refleje datos, extremos o acontecimientos cuya probanza no ha alcanzado cotas de acreditación suficiente para convencerla de su realidad. Pero es preciso fijar -aunque sean mínimos- los hechos que han sido probados a salvo los casos excepcionales y poco frecuentes, aunque reales e imaginables (v.gr. nulidad de toda la actividad probatoria), en que nada puede reputarse acreditado. Solo en esos supuestos puede prescindirse de ese apartado de la sentencia sin perjuicio de la necesaria justificación a desarrollar en los fundamentos de derecho.

Es exigible y está en la esencia del derecho a la tutela efectiva, el deber del órgano judicial de exponer en términos positivos, con claridad y coherencia los hechos que se consideran probados. Constituyen la materia prima de una adecuada calificación jurídica, y en definitiva del pronunciamiento condenatorio o absolutorio.'.

Aplicant aquesta doctrina al cas examinat, constatem que la sentència impugnada conté un relat positiu i no negatiu i que aquest relat és suficient per identificar els elements fàctics essencials per desprès poder fer una valoració jurídica correcta. Per tant, aquest primer motiu de nul·litat, com hem dit abans, ha de ser desestimat, ja que, en realitat, el que pretén la recurrent, segons el desenvolupament argumentari d'aquest primer motiu, és que s'incloguin en el relat de fets aquelles circumstàncies fàctiques que conduirien a la condemna de l'acusat pels fets objecte d'acusació; fets que la jutgessa d'instància no ha donat com a provats i, per tant, no ha inclòs, de forma correcta en l'apartat de fets provats de la sentència impugnada.

Tercer.En relació al segon motiu d'impugnació, constatem que en el fonament de dret segon de la sentència apel·lada, es fa una anàlisi detallada, exhaustiva i minuciosa de la prova practicada en el judici oral i, és molt clar, que es pot discrepar d'aquesta valoració però, també és evident, que en l'argumentació de la sentència no es detecta la utilització de criteris il·lògics, irracionals o arbitraris que justifiquin la pretensió de la recurrent. Per tant, davant d'una resolució argumentada i suficientment motivada, s'ha de donar prioritat a la valoració imparcial que fa el jutjat del penal, el qual, ha disposat d'una visió directa de les proves practicades en el plenari, per sobre de la interpretació parcial d'una de les parts. En aquest sentit, en realitat el que està plantejant la recurrent és si mereix més credibilitat el testimoni de la part denunciant o el de la persona acusada, ja que, les proves objectives, com son els documents mèdics aportats, poden avalar una o altra versió. Per tant, el jutjat penal no ha utilitzat criteris il·lògics, irracionals o arbitraris per tal de valorar la prova practicada davant seu sinó que ha arribat a la conclusió, i així ho ha argumentat, de forma clara, suficient i lògica, que ens trobem en una situació de versions contradictòries per part dels dos intervinents que, en aplicació del principi in dubio pro reo, necessàriament ha de conduir a un pronunciament absolutori en favor de la persona acusada en aquesta causa, per la qual cosa, com hem dit abans, el recurs presentat per la representació processal de l'acusació particular, amb l'adhesió del Ministeri fiscal, contra la sentència absolutòria, dictada pel jutjat del penal, ha de ser desestimat; i, conseqüentment, la esmentada sentència ha de ser confirmada en tota la seva integritat.

Quart.D'acord amb l' article 240 de la Llei d'enjudiciament criminal, s'han de declarar d'ofici les costes processals causades en aquesta instància.

Fallo

1. Desestimem el recurs expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Declarem d'ofici les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència no és ferma, i contra la mateixa es pot interposà recurs de cassació per infracció de llei si es considera que, atesos els fets que es declaren provats en la resolució, s'ha infringit un precepte penal de caràcter substantiu o una altra norma jurídica del mateix caràcter que hagi de ser observada en l'aplicació de la llei penal, preparant el recurs mitjançant un escrit autoritzat per un advocat i un procurador, si el recurrent no és el Ministeri fiscal, escrit presentat dins dels cinc dies següents al de l'última notificació de la sentència, i en el qual s'ha de demanar testimoniatge de la sentència i manifestar la classe de recurs que s'intenti utilitzar.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.