Sentencia Penal Nº 999/2018, Audiencia Provincial de Barcelona, Sección 22, Rec 230/2018 de 18 de Diciembre de 2018

Encabezamiento

Audiència Provincial de Barcelona

Secció Vint-i-dosena

Rotlle apel lació penal núm. 230/2018 - M

Referència de procedència:

JUTJAT PENAL 25 BARCELONA

Procediment Abreujat núm. 390/2015

Data sentència recorreguda: 23.07.18

SENTÈNCIA NÚM. 999/2018

Magistrats/des:

Joan Francesc Uría Martínez

Maria Josep Feliu Morell

Patricia Martínez Madero

La dicta la Secció Vint-i-dosena de l'Audiència Provincial de Barcelona en recurs d'apel lació núm. 230/2018, interposat contra la Sentència pronunciada pel Jutjat penal 25 Barcelona en data 23.07.18 , en procediment Abreujat núm. 390/2015. Han estat parts Anton com apel.lant, representat per la Procuradora Blancafort Camprodón; Lorenza com apel.lada, representada pel procurador Asensio Malo, i el Ministeri Fiscal. D'aquesta sentència, que expressa l'opinió del Tribunal, ha estat ponent Joan Francesc Uría Martínez.

Barcelona, divuit de desembre de dos mil divuit.

Antecedentes

Primer.El 23 de juliol d'enguany el Jutjat Penal núm. 25 de Barcelona dictà sentència amb la decisió següent: 'Condeno, con imposición de costas, a Anton , como autor de dos delitos de malos tratos, del artículos 153.1 y 3 CP ., a la pena de 1 año de prisión por cada uno de ellos, inhabilitación especial para el ejercicio de derecho de sufragio pasivo durante todo el tiempo de la condena, privación del derecho a la tenencia y porte de armas por un período de 3 años; y la prohibición del acusado a acercarse a Lorenza , a su domicilio, a su puesto de trabajo, u otro lugar frecuentado por esta, en un radio no inferior a 1.000 metros, ni comunicarse con ella por cualquier medio, incluidos los informáticos y telemáticos, durante el plazo de tres años, conforme al art.57 CP .

En tanto no adquiera firmeza la presente sentencia se mantendrán vigentes las medidas cautelares acordadas en el expediente hasta el fin de la presente causa y con la firmeza de la sentencia.'.

A la sentència es declaren provats els fets següents: 'Primero.- Pronado y así se declara que Anton non NIE. NUM000 , nacional de República Dominicana, en situación administrativa regular, mayor de edad , sin antecedentes penales, era pareja sentimental de la Sra. Lorenza desde hacía un año y medio y convivían en le domicilio sito en C/ DIRECCION000 nº NUM001 de Barcelona.

Allí en el mes de junio de 2914 el acusado, con intención de atentar contra la integridad física de la Sra. Lorenza , le golpeó en la cara causándole hinchazón en el labio superior e inferior, con herida a nivel de la comisura labial del lado derecho del borde irregular; y que requirió de una primera asistencia facultativa que necesitó para su sanidad 7 días, los cuales no fueron impeditivos para sus ocupaciones habituales.

El 19 de septiembre de 2014 ambos se hallaban en el domicilio de la Sra. Lorenza ; sito en C/ DIRECCION000 nº NUM001 de Barcelona cuando, sobre las 15:00 hh se inició una discusión entre ambos en el curso de la cual el acusado con intención de atentar contra la integridad física de la Sra. Lorenza le mordió en la cara y le golpeó en la cara varias veces y le diño varias patadas.A raíz de esto hechos la víctima sufrió: un hematoma de 5x3 cm en región lateral y tercio medio del brazo izquierdo; un hematoma de 3 cm en región posterior y tercio inferior del antebrazo izquierdo; erosión de 2 cm en cara posterior de la muñeca izquierda; una equimosis de 4 cm en tercio superior y cara posterior del antebrazo izquierdo; otra erosión de 3 cm en región posterior y tercio inferior del antebrazo derecho; así como una equimosis de 3 cm de diámetro en región malar derecha: mordedura en región malar izquierda (erosión de 0,5 en párpado inferior del ojo izquierdo). Los mismos requirieron de una primera asistencia facultativa que necesitó para su sanidad 7 días, los cuales no fueron impeditivos para sus ocupaciones habituales.A consecuencia de estos hechos se dictó por parte del Juzgado de Violencia Sobre la Mujer auto de fecha 21 de septiembre de 2014, en virtud del cual se prohibía al acusado acercarse a una distancia no inferior a 1000 metros respecto de la Sra. Lorenza así como su lugar de residencia habitual, lugar de trabajo u otros lugares frecuentados por ella así como comunicarse con ella por cualquier medio.La víctima reclamó la indemnización que le pudiera corresponder.'.

Segon.Formulat recurs d'apel lació per la representació processal de Anton , el Jutjat l'admeté a tràmit, hi donà curs i finalment va remetre les actuacions a aquest Tribunal per a la decisió. Al recurs s'oposaren el Ministeri Fiscal i la representació processal de Lorenza .

Acceptem els apartats primer, quart i cinquè del relat de fets declarats provats en la sentència recorreguda, no així els altres, que suprimim, i entre els apartats primer i quart, què acceptem, introduïm un altre amb la següent redacció: El mes de juny de 2014 Anton i Lorenza discutiren, i el 19 de setembre següent, quan eren al domicili comú, tornarem a discutir, arribant en aquesta ocasió a les mans, colpejant-se mútuament.

Fundamentos

Primer.L'apel lant combat la sentència dictada en primera instància enunciant les seves al legacions: 'vulneración del derecho a la presunción de inocencia del acusado, al no haberse practicado en el plenario prueba de cargo bastante para acreditar su culpabilidad' i 'jurisprudencia que desestima y absuelve al acusado por ser la declaración de la víctima la única prueba de cargo', doble enunciat d'un únic motiu, que respondria a l'enunciat 'error en l'apreciació de la prova', perquè a hores d'ara no es pot ignorar que 'la declaración de la víctima, desde planteamientos de carácter general, puede ser tenida como prueba de cargo suficiente para enervar la presunción de inocencia aun cuando sea la única prueba disponible, según ha reconocido en numerosas ocasiones la jurisprudencia de esta Sala y la del Tribunal Constitucional ' (STS 1422/2011 ).

Segon.Per donar resposta al motiu de recurs cal examinar la gravació digital del judici, que constitueix l'acta de la vista, i d'aquest examen resulta que al plenari es van practicar les proves següents: 1) interrogatori de l'acusat (minuts 1 a 10 de la gravació); 2) declaració de l'acusadora particular (minuts 11 a 22); 3) testifical dels agents del cos de Mossos d'Esquadra amb carnets professionals núm. NUM002 (minuts 23 i 24), NUM004 (minuts 25 i 26) i NUM003 (minut 27), i 4) documental, que les parts donaren per reproduïda (minut 28), destacant d'aquesta darrera prova els informes mèdics d'assistència i medicoforense que consten als folis 23, 24, 43, 56, 57, 124 i 142.

La sentència del Tribunal Suprem parcialment transcrita en el fonament anterior, desprès d'admetre la possibilitat de que la declaració de qui es presenta com a víctima pugui 'ser tenida como prueba de cargo suficiente para enervar la presunción de inocencia aun cuando sea la única prueba disponible', segueix dient que aquella declaració 'debe ser valorada con cautela, pues se trata de un testigo que de alguna forma está implicado en la cuestión, máxime cuando su testimonio es la noticia del delito y con mayor razón aun cuando se persona en la causa y no sólo mantiene una versión determinada de lo ocurrido, sino que apoyándose en ella, sostiene una pretensión punitiva. Cautela que debe extremarse cuando se trata de hechos respecto a los que ha transcurrido un periodo de tiempo importante desde su comisión hasta la fecha de su denuncia'. I l' STS 1367/2011 recorda els requisits que la jurisprudència ha vingut exigint a la declaració de qui es presenta com a víctima per poder 'provocar el decaimiento de la presunción de inocencia', el més significatiu dels quals és l'existència de corroboracions objectives perifèriques de la versió de càrrec, que no depèn de la subjectivitat de la declarant.

Dit això, la declaració de l'acusadora particular resultà manifestament insuficient per enervar la presumpció d'innocència en relació als fets que a la sentència apel lada es declara provat succeïren un dia indeterminat del mes de juny de 2014, i que aquella no denuncià fins el 19 de setembre. I eixa declaració no pot considerar-se suficient per acreditar aquest concret càrrec perquè, a banda la indeterminació temporal del fet denunciat, que s'arrossega des de la denúncia, i l'absència de corroboració objectiva perifèrica de l'agressió relatada (l'informe medicoforense emès el 3 de març de 2015 és referent a un informe odontològic de 21 de juny de 2014 que es limita a atribuir el moviment de bracktes a un cop al què la pacient es referí en una visita de control d'ortodòncia), la declaració de la pròpia acusadora particular al plenari posà de relleu que el fet es produí en un local que, segons ella, 'estaba súper-lleno de gente' i és conegut que la doctrina sobre l'aptitud del testimoniatge de la víctima per poder tot sol enervar la presumpció d'innocència pren com a punt de partida la comissió del delicte en un àmbit d'intimitat que impedeix altres mitjans d'acreditació, premissa que, pel que resulta de la pròpia declaració de l'acusadora particular, insistim, no s'acompleix.

Una resposta ben diferent mereix el recurs en relació als fets succeïts el 19 de setembre de 2014, i no tant perquè la declaració de l'acusadora particular gaudeixi de corroboració objectiva perifèrica mitjançant els informes mèdics d'assistència i medicoforense que consten a les diligències, sobre les lesions que aquella presentà poc desprès dels fets, sinó perquè el propi acusat reconegué al plenari que aquell dia ell i l'acusadora particular es van barallar, agredint-se mútuament, i que l'acusadora particular també agredí a l'acusat, i no només va ser l'agredida, com presentà a la seva versió, resultà corroborat per l'informe mèdic d'assistència sobre les lesions que també presentà l'acusat poc desprès dels fets, lesions què, a diferència de les patides per l'acusadora particular, les quals els testimonis agents del cos de Mossos d'Esquadra que declararen al plenari no recordaven haver observat, aquests testimonis sí recordaven amb claredat per tractar-se d'esgarrapades al pit molt evidents.

Conseqüentment, pel que fa als fets del 19 de setembre de 2014, és del tot inconsistent el motiu de recurs, perquè no és la declaració de l'acusadora particular l'única prova que permet afirmar l'agressió de que va ser objecte l'acusadora particular, tot i que el relat fàctic de la sentència apel lada també s'ha de corregir per acomodar-lo al que resulta de la totalitat de la prova, i no a la versió unilateral d'una de les parts implicades.

Tercer.Atesa la pretensió absolutòria del recurrent i els motius que determinen l'estimació parcial del recurs, hem de pronunciar-nos sobre les penes a que l'apel lant ha d'ésser condemnat pel delicte comés el 19 de setembre de 2014, i com sigui que aquest fet s'emmarca en una baralla mútua, estimem suficient a la gravetat del comportament antijurídic la imposició de les penes mínimes imposables, i únicament de les preceptives, i no de la facultativa, imposada en la sentència impugnada sense cap argumentació que la justifiqui, com resulta inexcusable, precisament per no ser d'imposició preceptiva.

Per tant, imposem les penes de 9 mesos i 1 dia de presó i de 2 anys i 1 dia de privació del dret a la tinença i portament d'armes, que són les mínimes de la meitat superior de les previstes a l' article 153.1 del Codi penal (Cp ), com estableix l' article 153.3 Cp , i la pena de prohibició d'atansament durant un any més que la pena de presó, d'acord amb l' article 57.1 i 2 Cp , sense que estigui justificada la imposició de la pena facultativa de prohibició de comunicació.

Finalment cal advertir que al fonament de dret cinquè de la sentència apel lada es tracta de la responsabilitat civil demanada per l'acusació particular, però a la part dispositiva de la resolució no es conté cap pronunciament de condemna sobre aquest particular, i aquesta és una qüestió que ha de restar fora de la nostra consideració, i no ha d'ésser objecte de pronunciament en aquesta sentència d'apel lació, perquè, d'una banda, no és objecte del recurs, ni ha estat de cap manera adduïda en les oposicions al recurs, i, d'altra banda, l'acusació particular, en l'oposició al recurs, manifestà que estimava la sentència recorreguda 'ajustada y conforme a Derecho en todos sus extremos', demanant que l'òrgan d'apel lació la 'confirme en su integridad', el que objectivament significa acceptació de la manca de pronunciament sobre la responsabilitat civil demandada, matèria disponible per al creditor.

Quart.Essent que estimem parcialment el recurs d'apel lació, escau declarar d'ofici les costes processals causades en aquesta segona instància.

Fallo

1. Estimem parcialment el recurs d'apel lació expressat en l'antecedent de fet segon d'aquesta sentència.

2. Revoquem la sentència apel lada.

3. Absolem lliurement Anton d'un dels delictes de maltractament en l'àmbit de la parella dels què va ésser acusat pel Ministeri Fiscal i Lorenza .

4. Condemnem Anton , com a autor responsable de l'altre delicte de maltractament en l'àmbit de la parella del què va ésser acusat, a les penes de nou mesos i un dia de presó i accessòria d'inhabilitació especial per a l'exercici del dret de sufragi passiu durant el temps de la condemna, dos anys i un dia de privació del dret a la tinença i portament d'armes, i prohibició d'atansament a Lorenza , el domicili i el lloc de treball d'aquesta, i qualsevol altre que la mateixa freqüenti, en un radi no inferior a 1000 metres, durant un any més que la pena de presó.

5. Declarem d'ofici les costes processals causades en aquesta segona instància.

Aquesta sentència es ferma.

Així ho disposa el Tribunal i ho signen els magistrats que el formen.