Sentencia Social 430/2022 Juzgado de lo Social de Palma nº 3, Rec. 24/2020 de 13 de diciembre del 2022

PRIMER. D'acord amb el que estableix l' article 97.2 de la Llei reguladora de la jurisdicció social (en endavant LRJS), s'ha de posar de manifest que els fets provats que s'acaben d'exposar resulten de la documental i de l'expedient administratiu que consten en les actuacions, documents que s'han assenyalat, per a una major claredat expositiva, en els propis fets provats.

SEGON. En aquest cas es van imposar 3 sancions en base a les correlatives infraccions, totes elles impugnades en la demanda iniciadora d'aquestes actuacions, a cadascuna de les quals -i per facilitar el respectiu anàlisis- es dedicarà el corresponent fonament de dret.

La primera de les mencionades sancions deriva de la imputació d'una infracció relativa a la vulneració dels límits convencionals i legals en matèrica de jornada diària. Concretament, a la resolució de 12/08/2019 es fonamentava aquesta imputació en que es realitzaven torns de treball de 12 hores, per molts treballadors, durant el període comprés entre el 1 de juliol i el 31 de desembre de 2018, i en els mesos de gener i febrer de 2019, el que contrariaria la normativa relativa a la duració màxima de la jornada ordinària establerta al segon paràgraf de l' art. 20.a) del V Conveni col·lectiu del sector del transport de malalts i accidentats en ambulància i d'assistència extrahospitalària de les Illes Balears (BOIB núm. 16, de 01/02/2014), en relació amb el segon paràgraf de l' art. 34.3 de l'Estatut dels Treballadors (en endavant ET).

Sobre aquesta infracció, en la seva demanda i en síntesis, la part actora al·lega que no existeix la mencionada vulneració de la jornada diària, en no considerar totes les hores com de treball efectiu, i en comprendre que la major part de les hores són de "presència". Afegeix que, per treball efectiu, s'entén el temps que transcorre entre l'inici i la finalització de la jornada en el lloc de treball, segons el recollit per l' art. 34.5 de l'ET, i que per hores de presència s'entenen aquelles en les que el treballador es troba a disposició de l'empresari sense prestar treball efectiu, com estableix l' art. 8 del Reial Decret 1561/1995; temps de presència que no computaria a efectes de la jornada de treball pactada en el contracte, amb cita de l'art. 14 del Conveni.

Sobre aquesta qüestió, en la seva contestació, la demandada va al·legar que havia quedat constatat que fins a 46 treballadors de l'entitat demandant efectuaren diversos torns de guàrdia consecutius de jornades ordinàries de 12 hores durant el període comprés entre els mesos de juliol de 2018 i febrer de 2019, fets que no van ser negats de contrari, i que l'argument relatiu a la distinció entre l'existència d'hores de "treball efectiu" i de "presència", mancava de cap sosteniment, perquè li corresponia al demandant acreditar tant l'existència d'aquestes "hores de presència" com la seva distribució en relació amb les hores de treball efectiu mitjançant la documental pertinent i havent tingut diversos tràmits a tal efecte, amb cita de l'art. 14 del Conveni, en el sentit que era obligació de l'actora disposar de la corresponent documental i haver-la aportat a la Inspecció de Treball i Seguretat Social (en endavant ITSS), amb cita també del punt IV de l'Acord de 29/11/2016 entre l'empresa i el comitè de vaga, en relació a que s'exposava la creació específica d'un torn de 12 hores, les quals no tindrien la consideració ni el caràcter d'hores extraordinàries ni d'hores de presència; excés de la jornada laboral al que s'aplicarien els arts. 20.a) del Conveni, 34 de l'ET, i 7.5 i 40 de la Llei sobre Infraccions i Sancions en l'Ordre Social (en endavant LISOS).

Sobre aquesta qüestió, i com també al·lega la demandada, no s'ha desvirtuat el fixat a l'acta d'infracció, sent convenient recordar que existeix la presumpció de certesa dels fets constats pels Inspectors de Treball i Seguretat Social o pels Subinspectors d'Ocupació i Seguretat Social actuants, que es formalitzin en les actes d'infracció observant els requisits legals -establerta en el segon paràgraf de l' art. 151.8 de la LRJS, a l' art. 23 de la Llei 23/2015, a l' art. 53.2 de la LISOS, i a l' art. 15 del Reial Decret 928/1998 i sobre la que hi ha nombrosa doctrina judicial (per totes, STSJ AND núm. 2330/2019, de 10/10, FJ 4t)-, presumpció que es limita a aquells fets que siguin susceptibles de percepció directa per l'Inspector o Subinspector, o als immediatament deduïbles d'aquells o als acreditats per mitjans de prova consignats a la pròpia acta, com poden ser documents o declaracions incorporades a la mateixa.

Consegüent ment s'ha de donar per acreditar que es realitzaren torns de treball de 12 hores, pels treballadors relacionats en la mencionada acta, durant el període comprés entre el 1 de juliol i el 31 de desembre de 2018, i en els mesos de gener i febrer de 2019, el que efectivament contravé la normativa relativa a la duració màxima de la jornada ordinària regulada a l' art. 20.a) del Conveni d'aplicació, que estableix: " La jornada ordinària de treball per al personal que no sigui de moviment és de quaranta hores de treball a la setmana o la legal que en cadamoment existeixi. La jornada de treball per al personal de moviment és de quaranta hores setmanals i de 1.800 hores/any de treball efectiu,que es computa com cent seixanta hores quadrisetmanals de treball efectiu i sempre en jornada contínua.

Temps de treball efectiu: és aquell en què el treballador/a es troba a disposició de l'empresari o en l'exercici de la seva activitat, exercint les funcions pròpies de la conducció del vehicle o mitjà de transport o altres treballs durant el temps de circulació d'aquests, o treballs auxiliars que s'efectuïn en relació amb el vehicle o mitjà de transport, els seus passatgers/eres o la seva càrrega.

Temps de presència: és aquell en què el treballador/a es troba a disposició de l'empresari sense prestar un treball efectiu, per raons d'espera, expectatives, serveis de guàrdia, viatges sense servei, avaries, dinars en ruta o altres de similars. La jornada màxima diària no ha de superar les nou hores de treball efectiu, ni menys de sis hores, a l'efecte de pagament d'hores extraordinàries, exceptuant-ne els serveis de llarg recorregut que no es pugui interrompre; de manera que en aquests el treballador/a descansarà, la jornada laboral immediata, les hores sobrepassades. En tot cas, les hores extraordinàries poden ser compensades per l'empresa amb temps de descans equivalent sempre que el treballador/a hi estigui d'acord. El descans mínim entre jornada i jornada és de dotze hores. Les empreses estan facultades per organitzar el treball d'acord a les necessitats del servei, i poden establir els corresponents torns entre el personal per assegurar l'atenció preventiva i real, des de les zero fins a les vint-i-quatre hores, durant tres-cents seixanta-cinc dies a l'any. " Consegüentment, també es vulnera l'establert al segon paràgraf de l' art. 34.3 de l'ET , que disposa que: " El número de horas ordinarias de trabajo efectivo no podrá ser superior a nueve diarias, salvo que por convenio colectivo o, en su defecto, acuerdo entre la empresa y los representantes de los trabajadores, se establezca otra distribución del tiempo de trabajo diario, respetando en todo caso el descanso entre jornadas. "

Com també va dir la part demandada, l'actora podia haver acreditat la seva asseveració de que la majoria de les hores eren de presència, i no pas de treball efectiu, el que normalment hauria d'haver fet mitjançant la documentació prevista en el tercer paràgraf de l'art. 14 del propi Conveni, segons el qual: " Mensualment la representació social i la direcció de l'empresa firmaran una relació documental en la qual es recolliran les hores de presència que hagin fet els treballadors el mes de què es tracti." Documental que no ha estat aportada per la demandant, pel que, no havent-se acreditat aquest extrem, perd sentit entrar a valorar la diferència existent entre hores de treball efectiu i de presència, establerta en el transcrit precepte convencional.

Conseqüentment, s'ha de desestimar aquesta pretensió.

TERCER. La segona infracció és la relativa a la vulneració dels límits convencional i legals en matèria de treball nocturn. Concretament, en la resolució de 12/08/2019, es fa referencia a que la realització d'una jornada de treball de 12 hores consecutives al dia (en molts casos havent-se constatat que el mateix treballador realitzava aquesta jornada durant 5 dies consecutius), conformades per 8 hores realitzades en horari nocturn i unes altres 4 addicionals, el que seria contrari al contingut de l' art. 36 de l'ET, en relació amb el segon paràgraf de l'art. 34.3 de la mateixa norma, i amb els arts. 19 i 20.a) del Conveni d'aplicació.

Sobre aquesta infracció, en la seva demanda i en síntesis, la part actora al·lega que es respecta, en tot cas, el descans entre jornades, en no superar les 8 hores diàries en horari nocturn, doncs aquestes hores nocturnes estan considerades com hores de presència i no de treball efectiu, en trobar-se els treballadors a disposició de l'empresa però no en el seu lloc de treball; afegeix que les empreses estan facultades per a organitzar el treball d'acord amb les necessitats del servei, podent establir els corresponents torns per a assegurar l'atenció preventiva i real, des de les 0 a les 24 hores, durant 365 dies a l'any, i que, fins i tot realitzant jornades de 12 hores, no es sobrepassarien les 1.560 hores anuals.

En la seva contestació, i també resumidament, la part demandada va al·legar que havia quedat constatat que fins a 35 treballadors realitzaren treballs nocturn de 12 hores consecutives al dia durant el període comprés entre els mesos de juliol de 2018 i febrer de 2019, fets que tampoc havien estat negats de contrari, argumentant novament que havia de distingir-se entre hores de presència i de treball efectiu, però sense acreditar ni la seva existència ni la seva distribució, donant per reproduïts els arguments ja esgrimits, resultant d'aplicació en aquest cas els arts. 36 de l'ET, 19 del Conveni i 7.5 i 40 de la LISOS.

Novament s'ha de concordar amb l'al·legat amb la part demandada, pel que, havent-se de donar per provat (seguint l'argumentat en el fonament de dret anterior) que fins a 35 treballadors realitzaren una jornada de treball de 12 hores consecutives, de les quals 8 hores ho foren en horari nocturn i 4 en horari diari, havent-se constatat que en molts casos el mateix treballador realitzava aquesta jornada durant 5 dies consecutius, s'infringí l'establert en el segon paràgraf de l' art. 36.1 de l'ET (art. 36 al que es remet l'art. 19 del Conveni en respecte al que es considera treball nocturn): " La jornada de trabajo de los trabajadores nocturnos no podrá exceder de ocho horas diarias de promedio, en un periodo de referencia de quince días. Dichos trabajadores no podrán realizar horas extraordinarias.", si es posa en relació amb l'establert als ja transcrits segon paràgraf de l'art. 34.3 de la mateixa norma i 20.a) del Conveni.

Conseqüentment, també s'ha de desestimar aquesta pretensió.

QUART. La tercera infracció és la relativa a la vulneració de la normativa en matèria de permisos. En la indicada resolució de data 12/08/2019, aquesta infracció es sustenta en la denegació per l'empresa a diversos treballadors de la concessió de dies d'assumptes propis, tot i complir aquells els requisits establerts en el Conveni (previ avís i no superar el màxim de de 3 dies), i motivar la denegació en que un altre treballador ja havia sol·licitat el mateix dia, sense identificar-lo, infringit els arts. 37.3 de l'ET i 32.h) del Conveni aplicable.

Sobre aquesta infracció, en la seva demanda i en síntesis, la part actora al·lega que la jurisprudència permet a les empreses denegar la concessió d'assumptes propis quan existeixin raons organitzatives que ho justifiquin, com succeïa en tots els casos recollits a l'Acta, sent els treballadors coneixedors d'aquests motius, doncs eren totalment conscients que en els seus respectius departaments o faltava personal o eren dies d'excessiu treball o un altre treballador del mateix servei havia sol·licitat el seu permís d'assumptes propis amb antelació i havia estat concedit. Amb cita de la STS de 14/03/2011, relaciona la justificació de les diferents denegacions, de la següent forma:

" 1.- A Almudena se le deniega por no especificar el día, únicamente solicita un día de asuntos propios sin determinar de qué día se trata.

2.- Secundino solicita un día en el que ya se concedió a otro trabajador, por lo que no es posible para no generar deficiencias en el servicio.

3.- A Amelia se le deniega para no generar inoperatividad en su departamento, y debido a la dificultad que entraña el encontrar una persona que la sustituya ese día en un departamento tan importante como el suyo.

4.- Almudena, quién lo solicitó el 6/8/2018, vuelve a solicitar día de asuntos propios, en este caso, el 2/11/2018, día que es denegado porque ya hay un trabajador con asuntos propios ese mismo día.

5.- Víctor solicita días de asuntos propios, siéndole denegado para no generar inoperatividad, al igual que a su compañera Amelia.

6.- Bibiana solicita días de asuntos propios, obteniendo la misma respuesta, no se le pueden conceder porque en esos días ya figuran algunos solicitados anteriormente por otros trabajadores. "

Es pregunta també sobre quin apartat de l' art. 37.3 de l'ET ha infringit, afegint que aquest precepte no regula els permisos per assumptes propis, pel que no hi ha hagut cap infracció, i que, en relació a la no comunicació de quins són els treballadors que havien sol·licitat anteriorment els dies d'assumptes propis, no té la potestat ni l'obligació de fer-ho, doncs ha de preservar la privacitat de cada persona atenent a la LO 3/2018 en relació amb el Reglament 2016/679 del Parlament Europeu i del Consell de 27/04/2019, destacant-ne els seus arts. 4 i 6, apreciant a partir del darrer d'ells que, si hagués facilitat el nom del treballador que havia sol·licitat el permís per assumptes propis i al qual se li havia concedit, hauria incorregut en una il·licitud, el que comportaria la seva corresponent sanció. També al·lega que el Conveni recull com a requisits el previ avís i la no superació del màxim de 3 dies per treballador, incloent l'art. 32 del mateix un altre requisit, consistent en que els treballadors aportin una justificació que demostri la necessitat de no assistir al seu lloc de treball aquell dia concret, tot i que en cap d'aquests casos la falta de justificació motivés la denegació de la concessió d'assumptes propis.

En la seva contestació, i també resumidament, la part demandada va al·legar que en cap moment s'havia negat de contrari la denegació de la concessió de dies d'assumptes propis fins en deu ocasions i a treballadors que complien els requisits legalment establerts, justificant aquesta negativa en meres qüestions organitzatives, les quals no es justificaren ni als propis treballadors, ni a la Inspecció de Treball i Seguretat Social. Amb cita dels arts. 37.3 de l'ET i 32.h) del Conveni, afirma que la pròpia jurisprudència del TS sosté que únicament es podran denegar els permisos i llicències quan existeixin "raons fundades", amb la finalitat de garantir que les empreses no abusin d'aquesta prerrogativa en perjudici dels drets dels treballadors. Afegí que, en aquest cas, la demandant no ha sabut justificar ni acreditar els motius pels que va denegar als treballadors el seu dret a permisos i llicències. També va dir que tampoc és vàlid el pretext de la privacitat dels treballadors, en existir diferents mètodes i vies per a poder acreditar aquests motius sense revelar cap dada, i sense que l'acreditació davant la ITSS sigui susceptible de ser catalogada com infracció a la protecció de dades, resultant d'aplicació les arts. 7.5 i 40 de la LISOS.

Sobre aquesta qüestió convé recordar que l' art. 37.3 de l'ET estableix que la persona treballadora, previ avís i justificació, pot absentar-se, amb dret a remuneració per algun dels motius i pel temps que seguidament relaciona, sense regular, com al·lega la demandant, els permisos per assumptes propis. Per tant, el permís per assumptes propis (o dies de lliure disposició) no té un origen legal, sinó convencional, havent-se d'acudir a la norma paccionada, la qual sí que el regula en el seu art. 32.h), en establir que: " El treballador/a, amb previ avís i justificació, es pot absentar del treball amb dret a remuneració per algun dels motius i pel temps següents:

[...]

h) Tres dies de lliure disposició per al treballador/a. "

En relació a aquesta infracció no s'ha posat en dubte que els sol·licitants reunissin els requisits exigits pel precepte, debatent-se únicament si l'empresa va justificar les causes adduïdes per a dur a terme la denegació, afegint-se, per als casos en que aquesta es va basar en que un altre treballador/a ja havia sol·licitat aquell mateix dia, que no s'identificava el corresponent operari. Sobre aquesta temàtica cal dir que, el fragment transcrit de la STS de 14/03/2011 per la part actora, no ajuda a resoldre aquesta controvèrsia, doncs fa referència a una temàtica diferent, concretament, a la ja antiga discussió de si aquests dies han de considerar-se com temps de lliure disposició o de treball efectiu -la doctrina tradicional (de la que és una exponent la citada STS) considerava que els dies d'assumptes propis no computaven a efectes de la jornada anual i que havien de ser recuperats, perspectiva que ja no és tant clara, en haver-se considerat en algunes resolucions que aquesta qüestió depèn de l'establert a cada conveni-. Tot i així, ambdues parts convenen en que l'empresa pot denegar la concessió de dies d'assumptes propis quan existeixen raons que ho justifiquin. Ara bé, sent, com s'ha dit, un dret de configuració convencional, és a la norma paccionada a la que s'ha d'acudir per a examinar aquest extrem.

Un exemple de la importància que té el Conveni en quant a la interpretació d'aquest dret, el trobem a la STSJ CAT núm. 1470/2018, de 05/03, en la que es pot llegir: " El permiso por asuntos propios aparece regulado por el artículo 32 del Convenio Colectivo del Comercio del Metal de la provincia de Barcelona, en los siguientes términos:

"El trabajador puede disponer, con un preaviso de 7 días naturales, de hasta 24 horas anuales de licencia sin sueldo para atender asuntos personales o familiares manteniéndose de alta en la Seguridad Social. En el caso de que se solicite simultáneamente por dos o más personas de la misma sección o departamento, se requerirá el acuerdo de la dirección de la empresa. Se solicitará preferentemente a razón de jornadas completas y medias jornadas. De mutuo acuerdo se podrá pactar la recuperación en lugar de descuento de las horas realizadas".

[...]

El tenor literal del artículo 32 del Convenio evidencia que el disfrute de la licencia, no retribuida, por asuntos propios, únicamente exige la comunicación por parte del trabajador con un preaviso mínimo de 7 días naturales, sin que contemple una concesión discrecional por parte de la empresa, como tampoco condicionada a las necesidades del servicio o a las dificultades organizativas que pueda provocar, de forma que única y exclusivamente cuando exista petición simultánea de dos o más personas de la misma sección o departamento, circunstancia que no consta que concurra en el presente caso, se requiere acuerdo de la dirección, pero fuera de tal caso podría decirse que estamos ante un derecho de ejercicio automático y unilateral por parte del trabajador. " (FD 2n).

I també que: " Como ya ha quedado expuesto, el derecho a la licencia del artículo 32 del Convenio opera automáticamente si se preavisa en el plazo previsto y no existen peticiones simultáneas en el mismo departamento o sección, lo que determina que no esté facultada la empresa, conforme a la normativa convencional de aplicación, a impedirle al trabajador el ejercicio de tal derecho en base a meras alegaciones de "necesidades del servicio", puesto que las mismas no están contempladas por el convenio colectivo como un supuesto que exija acuerdo o conformidad empresarial con el uso de la licencia, por lo que en principio no estamos ante una orden emitida en el ejercicio regular del poder de dirección, [...] " (FD 3r).

En aquest cas, el Conveni ni tant sols contempla l'excepció relativa a una sol·licitud simultània, el que fa que, en principi, aquest permís es configuri -una vegada complerts els requisits establerts en la norma- com un dret d'exercici automàtic i unilateral per part del treballador. Ara bé, com tots els drets tenen un caràcter limitat, i han d'articular-se en el marc d'un sistema en el que sigui possible l'exercici de tots ells, es pot admetre (com fa la pròpia demandada) la denegació del mateix per causes fonamentades, corresponent a l'empresa acreditar una causa impeditiva que justifiqui la limitació del referit dret. A la demanda es diu que els permisos es denegaren: per no concretar el dia sol·licitat, per no generar deficiències en el servei (el dia ja s'havia concedit a un altre treballador), per no generar inoperativitat en el seu departament, perquè ja hi havia un treballador amb assumptes propis aquell mateix dia, per a no generar inoperativitat i perquè en aquells dies ja figuraven alguns sol·licitats anteriorment per altres treballadors. Tenint en compte la literalitat del Conveni, és clar que denegar el referit permís al·legant, simplement, que hi havia altres treballadors als que ja s'havia concedit el permís, o que el mateix generaria "inoperativitat," són raons insuficients per a fer-ho, pel que es conclou que l'empresa sí va infringir aquest precepte convencional; és a dir, el rellevant en aquest extrem no és si l'empresa va identificar o no als altres treballadors a qui s'havia concedit el permís, sinó si va denegar l'exercici del referit dret de forma justificada, la qual cosa havia d'acreditar, el que no ha fet, tenint la càrrega de fer-ho.

Conseqüentment, també s'ha de desestimar aquesta pretensió.

CINQUÈ. Al suplico de la demanda es peticiona, de forma subsidiària " que se determine por el tribunal el carácter leve de la actuación de mi representada con las consecuencias inherentes a tal declaración todo ello por cuanto se indica." Ara bé, no s'hi argumenta en cap moment perquè s'haurien de valorar les mencionades infraccions com a lleus. Tot i així, sobre aquesta qüestió, la part demandada va al·legar que sí es va fonamentar per l'Administració la classificació de les infraccions, en atenció a l'establert als arts. 7.5, 39 i 40 de la LISOS.

Sobre aquesta qüestió es dirà, concordant amb el manifestat per la demandada, que les tres infraccions estan tipificades al citat art. 7.5 de la LISOS, precepte que disposa que la transgressió de les normes i dels límits legals o pactats tant en matèria de jornada, com de treball nocturn com de permisos (entre d'altres) constitueixen infraccions greus, pel que les infraccions foren correctament qualificades. Altrament, tot i que ni tant sols s'ha discutit aquest extrem, també fou correcta la graduació de les sancions imposades, en aplicació del disposat als arts. 39 (criteris de graduació de les sancions) i 40 (quantia de les sancions) de la LISOS (en la versió vigent en el moment dels fets), doncs en respecte a les dues primeres infraccions es va imposar la sanció en la quantia màxima del seu grau màxim (6.250 euros, per art. 40.1.b) LISOS), i en la tercera en la quantia màxima del seu grau mitjà (3.125 euros), en atenció a les circumstàncies concurrents: en les dues primeres atenent al número de treballadors afectats (46 i 35) i a les actuacions anteriors de la ITSS, i la tercera en base a aquest segon motiu, criteris explícitament recollits en el primer paràgraf de l' art. 39.2 de la LISOS.

En conseqüència, s'ha de desestimar també aquesta pretensió formulada de forma subsidiària i, per tant, la demanda, per ajustar-se a dret l'acte impugnat.

SISÈ. En els processos d'impugnació d'actes administratius en matèria laboral compresos en l' art. 191.3.g) de la LRJS només es pot interposar recurs de suplicació davant la Sala Social del TSJ de les Illes Balears quan la quantia litigiosa superi els 18.000 euros. Com en aquest cas no es supera l'anterior quantia, no es pot interposar recurs.

Vistos els preceptes citats i altres de general aplicació,