Sentencia Social Nº 1085/2013, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 6554/2012 de 13 de Febrero de 2013

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RM

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 13 de febrer de 2013

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1085/2013

En el recurs de suplicació interposat per Expostore, S.L. a la sentència del Jutjat Social 1 Figueres de data 17 de juliol de 2012 dictada en el procediment núm. 337/2012, en el qual s'ha recorregut contra la part María Rosa i Fons de Garantía Salarial, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

PRIMER.En data 31 de maig de 2012 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre acomiadament disciplinari, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 17 de juliol de 2012 , que contenia la decisió següent:

'Estimando la demanda que da origen a estas actuaciones declaro improcedente el despido disciplinario, debiendo optar la empresa, en el plazo de cinco días desde la notificación de la sentencia, entre la readmisión de la trabajadora o el abono de una indemnización por importe de 5751,81 eur. Si opta por la readmisión, la trabajadora tendrá derecho a los salarios de tramitación, a razón de 39,02 euros diarios. En el supuesto de no optar en el plazo legal, se entenderá que procede la readmisión.

Pudiendo ser los hechos constitutivos de infracción de menor entidad, se autoriza a la empresa la imposición de una sanción adecuada a la gravedad de la falta, que podrá imponer en el plazo de caducidad de los 10 días siguientes a la firmeza de la sentencia, previa readmisión de la trabajadora realizada en la debida forma.

No procede hacer pronunciamiento alguno respecto del FOGASA.'

SEGON.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

'PRIMERO.- La actora, Dña. María Rosa comenzó a prestar servicios en la empresa EXPOSTORE, SL el día 02.07.2008, con la categoría profesional de ayudante de dependienta y percibiendo un salario de 962,56 euros brutos mensuales con inclusión de pagas extras, lo que representa un salario bruto diario de 32,09 euros con inclusión de pagas (hechos no controvertidos, constando además el contrato de trabajo y las nóminas).

SEGUNDO.- La Sra. María Rosa venía realizando en la empresa funciones de cajera (hecho no controvertido).

TERCERO.- La empresa en fecha 10.05.2012 comunicó a la trabajadora su intención de extinguir el contrato con efectos de ese mismo día, por despido disciplinario, por haber incurrido en un incumplimiento grave y culpable, mediante una carta del siguiente tenor literal:

' EXPOSTORE, SL

RDA. SUR POLIGON 7 NAVE 3

17600 FIGUERES

Figueres a 10 de mayo de 2012

Doña. María Rosa

CL. DIRECCION000 , EDIF DIRECCION001 , NUM000 NUM001 - NUM001

17600 FIGUERES

Sra. María Rosa :

Mediante la presente le comunicamos la decisión de la empresa de proceder a su despido disciplinario por haber incurrido en un incumplimiento grave y culpable según el Art. 54.2 del Estatuto de Trabajadores , con efectos del mismo día de hoy 10 de mayo de 2012.

La decisión de la empresa se basa en los hechos que seguidamente relatamos:

El pasado lunes 7 de Mayo, entregó un documento a la encargada de la tienda, la Sra. Leticia comunicando a la empresa la apropiación de 650 euros de la recaudación de la caja de este mismo día en concepto de pago de salarios del mes de Abril.

La Sra. Leticia , no es la persona indicada para autorizar o no el abono de salarios, ni para permitir los movimientos extraordinarios de la caja registradora.

Esta sustracción se ha podido demostrar como verídica mediante la comprobación de la recaudación diaria; además del testigo de la Sra. Leticia .

Sus funciones en nuestra empresa consisten en llevar a cabo tareas consideradas por su superior, de tal manera que usted no tiene ningún tipo de permiso de nuestra dirección para poder operar con nuestros productos ni con las recaudaciones finales de cierre que diariamente se generan en caja.

Esta apropiación supone un agravio para la empresa ya que de los cobros realizados a los clientes, como cualquier otra empresa dedicada al comercio al menor, se realizan el pago a proveedores, a la hacienda estatal, a la seguridad social y como no, al resto de los trabajadores de la empresa, compañeros suyos.

La empresa considera esta conducta como inadmisible, al transgredir la buena fe contractual, ya que con esta actitud usted ha perseguido un beneficio particular actuando de forma fraudulenta al apropiarse de dinero sin ninguna autorización. Además del acto de indisciplina y desobediencia que suponen estos actos, al no contar con la autorización de los superiores.

Por estos hechos que exponemos consideramos que son hechos imputables y calificables como faltas muy graves aplicándose la sanción máxima, es decir, DESPIDO DISCIPLINARIOsegún lo que determina el art. 54 b) y d) del Real Decreto Legislativo 1/1995, de 24 de marzo, por el que se aprueba el texto refundido de la Ley del Estatuto de los Trabajadores .

Sin otro particular,

EXPOSOTORE, S.L. RECIBÍ,

Sra. María Rosa '

CUARTO.- La trabajadora ha interpuesto demanda impugnando tal despido por entender que si bien son ciertos los hechos que se el imputan, no revisten la gravedad necesaria para dar lugar a una sanción como la que le ha sido impuesta.

QUINTO.- Se intentó la conciliación administrativa previa, con resultado 'intentado sin efecto' al no haber recibido la empresa la citación, por ser incorrecta la dirección (f.116).

SEXTO.- No consta que la trabajadora ostente ni haya ostentado la condición de representante de los trabajadores durante el tiempo que estuvo vigente su contrato en la empresa demandada ni que estuviera afiliada a algún sindicato y le constara a la empresa (hecho no discutido).

SÉPTIMO.- Se consideran probados los hechos imputados a la trabajadora por la empresa y que sirvieron de fundamento para despedirla y que, en síntesis consisten en que el día el día 7 de mayo de 2012 entregó un documento a la encargada de la tienda, Doña. Leticia , comunicando a la empresa la apropiación de 650 euros de la recaudación de la caja de este mismo día en concepto de pago de salarios del mes de abril, pasando dicho escrito por fax a la administración de la empresa (hechos no controvertidos, constando además en las actuaciones el documento entregado, f.44 y la denuncia interpuesta por la empresa contra la trabajadora donde reconoce haber recibido el fax).

OCTAVO.- En aquellos momentos no había otro responsable de la tienda que la encargada, que no obstante, no podía autorizar el abono de salarios (interrogatorio de la demandada, practicado a petición de la misma en la persona de la Sra. Leticia ).

NOVENO.- Era habitual que la empresa abonara con retraso las nóminas a todos los trabajadores, procediendo en ocasiones a efectuar pagos parciales y retrasándose hasta un mes en el pago. El día 7 de mayo de 2012 no había todavía abonado las nóminas del mes anterior (interrogatorio de la demandada y testificales de los otros dos trabajadores, además de la propia documental aportada por la empresa).

DÉCIMO.- En los días y horas previos a la entega de esta misiva a la encargada del establecimiento, la trabajadora María Rosa había venido reclamando el cobro del salario, haciendo trámites la encargada con la administración de la empresa, no autorizando el pago de cantidad alguna. (Interrogatorio de la parte demandada, en la persona de la encargada del establecimiento).

DÉCIMOPRIMERO.- La Sra. María Rosa había pedido dinero prestado a otro trabajador de la empresa, el Sr. Rubén y había intentado vender objetos de su hijo a otra trabajadora, la Sra. María Inmaculada con la finalidad de obtener alguna cantidad de dinero, sin conseguirlo debido a que también estos otros trabajadores sufrían retrasos en el cobro de sus salarios y no se hallaban en condiciones de ayudar a María Rosa . (Estos hechos se consideran probados mediante la declaración testifical de estos dos trabajadores).

DÉCIMOSEGUNDO.- La relación laboral que vincula a la trabajadora despedida con la empresa EXPOSTORE, SL está regulada por el Coneni Col·lectiu de treball del sector del comerç en general de la provincia de Girona (código 1700035) (hecho no controvertido).'

TERCER.Contra aquesta sentència la part demandada, Expostore S.L. va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, la qual el va impugnar, María Rosa . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.-Enfront la Sentència d'instància, que estimà la demanda interposada per la part actora i declarà improcedent el seu acomiadament, amb les conseqüències legals inherents a aquesta declaració, s'interposa per l'empresa demandada Recurs de Suplicació que s'estructura en tres motius, els dos primers destinats a revisat els fets declarats provats i el tercer a examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència que s'hi han comès.

La sentència d'instància va estimar la demanda en entendre que els fets imputats a l'actora, que no van ser controvertits, encara que censurables, no es podien considerar com una falta molt greu, atès que els va posar en coneixement de l'empresa el mateix dia i tampoc no va existir cap ànim de lucre, per la qual cosa no va incorre en un robatori ni en un fur, acciones que es consideren falta molt greu per l'Acord per a la substitució de l'Ordenança de Comerç de data 21.3.1996, aplicable a les parts, en virtut del que disposa el Conveni Col.lectiu del Conveni Col.lectiu de treball del sector del comerç en general de la província de Girona, valorant, així mateix, que l'actora es trobava en una situació de necessitat perquè la demandada no li havia pagat el salari corresponent al mes anterior.

SEGON.-Abans d'entrar a examinar els dos primers motius d'impugnació, correctament emparats en l'apartat b) de l' article 193 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , en els quals es sol.licita la revisió dels fets declarats provats, cal posar de relleu que el legislador ha configurat el procés laboral com un procés al qual és consubstancial la regla de l'única instància, la qual cosa significa que no existeix un doble grau de jurisdicció, i ha construït el recurs de suplicació com un recurs extraordinari, que no constitueix una segona instància i que participa d'una certa naturalesa cassacional, tal com afirma la Sentència del Tribunal Constitucional 3/1983, de 25 de gener . Aquesta naturalesa es manifesta, fonamentalment, en la limitació de la impugnació de la resolució d'instància, en el sentit que aquesta només es pot impugnar per alguna de les causes establertes per la Llei.

Concretament, la Llei de Procediment Laboral, estableix els motius d'impugnació en l'article 191. L 'apartat b) d'aquest article disposa que es podran revisar els fets declarats provats a la vista de les proves documentals i pericials practicades. En la interpretació d'aquest article, el Tribunal Suprem exigeix, perquè pugui tenir èxit la revisió, els següents requisits: a) La concreció exacta del que s'hagi de revisar, especificant la supressió, modificació o addició que es proposi, especificant la nova redacció que es proposa, sempre que no es demani la seva supressió total i b) Es requereix també que la revisió sigui transcendent per modificar la decisió.

D'altra banda, i pel que fa a la forma de realitzar-ne la revisió, s'ha de tenir en compte el següent: a) Es limiten els mitjans, de tal manera que només són idonis la prova documental i la pericial aportats a les actuacions, b) S'ha d'assenyalar específicament el document o perícia objecte de l'esmentada revisió; cal que l'errada del jutge sigui evident del document o perícia assenyalats, de tal manera que es demostri aquesta sense que el recorrent realitzi hipòtesis, raonaments o deduccions més o menys lògics, per la qual cosa no es poden incloure afirmacions, valoracions o judicis crítics sobre la prova practicada i c) no poden ser combatuts els fets provats, si aquests han estat obtinguts pel magistrat en el mateix document en que la part pretén l'emparament del recurs.

Tenint en compte els anteriors principis, cal ara examinar els motius al.legats per la recurrent. Demana en primer lloc la modificació del fet provat novè, pel qual proposa la modificació següent:

' NOVENO.-Pese a que la empresa había abonado el salario correspondiente a las mensualidades de octubre de 2011, así como enero, febrero y marzo de 2012 con retraso (folios 51 a 68 y 73 a 86), el día 7 de mayo de 2012 la trabajadora se hallaba al corriente de pago de todos sus salarios, teniendo solamente pendiente el cobro de la mensualidad de abril de 2012, que se le abonó el día 10 de mayo de 2012 (folios 48 y 49). La empresa había venido realizando pagos a cuenta de los salarios adeudados a la trabajadora, además de los que se le realizaban junto al resto de trabajadores, que constan en los folios 51, 54, 55, 57, 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65, 66, 67 y 68, en fechas 25 de abril, 19 de abril, 23 de marzo y 27 de febrero de 2012 (folios 52, 53, 56 y folio detrás del 57 de autos, no foliado).

En fecha 4 de mayo de 2012 se le hace un pago a la trabajadora de los 78,16 euros que tenía pendientes de cobro en aquella fecha, mientras que al resto de trabajadores de la empresa se les pagan cantidades que van de los 289 euros a los 481 euros (folio 51).'

Fonamenta la revisió en els folis esmentats i en una sèrie de raonaments sobre que l'empresa estava al dia en el pagaments del salari quan van tenir lloc els fets que s'estan judicant, perquè no entra en mora fins el dia 10 del mes següent.

El motiu ha de ser desestimat amb tota contundència, perquè la redacció que proposa no demostra en absolut cap error de la jutgessa d'instància en la valoració de la prova, atès que en el citat fet ja es reconeix que l'empresa procedia a fer pagaments parcials del salari i que el dia 7 de maig de 2012 no havia abonat encara les nòmines del mes anterior.

Seguidament es demana la modificació del fet provat desè, en el sentit de que s'hi afegeixi la redacció següent: '... mas allá de las cantidades correspondientes a los salarios atrasados correspondientes a la mensualidad de marzo de 2012 y cuyos justificantes de pago constan en los folis 51, 52 y 53 de las actuaciones'.

Tampoc es pot accedir a la modificació sol.licitada, perquè ja figura en el fet provat anterior que el dia dels fet l'empresa no havia abonat les nòmines del mes anterior, sense que calgui fer referència a salaris abonats amb endarreriment d'altres mesos, atès que cap transcendència pot tenir per a modificar la decisió de la sentència impugnada.

TERCER.-El tercer motiu del recurs, també correctament emparat, ara en l'apartat c) de l' article 193 de la LRJS , està dedicat a denunciar la infracció de normes jurídiques o de la jurisprudència. Concretament, denuncia la recurrent la infracció de l'article 54.2 b i d) de l'Estatut dels Treballadors, en relació amb els articles 16 i 18 de la Resolució de 21.3.1996 pel que es publicà el text de l'Acord per a la substitució de l'Ordenança de Comerç, aplicable a la relació laboral en virtut del que disposa l'art. 43 del Conveni col.lectiu de treball del sector del Comerç en general de la província de Girona per als anys 2009-2013.

Argumenta la demandada que, en virtut de la norma abans citada, és d'aplicació al present litigi l'art. 43 del Conveni col.lectiu d'aplicació, que no contempla cap règim normatiu i estableix com a dret supletori l'Estatut dels Treballadors i l'Acord que va substituir a l'Ordenança de Treball, però que l'acomiadament no es basa en el citat acord, sinó en l'article 54.2 b) i d) de l'Estatut dels Treballadors, ja que l'apropiació per part de la demandant de 650€ s'ha de considerar una transgressió de la bona fe contractual, a més d'un acte d'indisciplina i desobediència, en no tenir autorització dels seus superiors per agafar la citada quantitat.

Així mateix afirma que les imputacions que l'empresa va fer a l'actora en la carta d'acomiadament van ser acreditades i que en contra del que es diu a la sentència, la recurrent sí que havia fet a la demandant pagaments relatius a endarreriments salarials anteriors, fins hi tot en major quantitat que a la resta dels seus companys i que la gravetat de la seva actuació s'ha de valorar tenint en compte que era caixera i que tenia al seu càrrec la recaptació de les vendes, les quals serveixen per pagar als proveïdors i a la resta de companys de la demandant, per la qual cosa la seva actuació significa una gravíssima transgressió de la bona fe contractual.

Així mateix afirma que no hi va haver incompliment per part de l'empresa en el pagament del salari, perquè no existeix cap norma que assenyali quin dia s'ha de pagar el salari i no s'incorre en mora fins el dia 10 del mes següent i, per últim, que l'actora no va acreditar que es trobés en situació de necessitat.

QUART.-Censura jurídica clarament condemnada al fracàs. L'article 54 de l'Estatut dels Treballadors, permet, en el seu nº 1, que l'empresari pugui acomiadar els treballadors quan aquests incorrin en un incompliment greu i culpable de les seves obligacions contractuals. Entre els esmentats incompliments, el nº 2 del mateix article inclou, en l'apartat b) 'la indisciplina o desobediencia en el trabajo' i en l'apartat d) 'La transgressió de la buena fe contractual, así como el abuso de confianza en el desempeño del trabajo'.

Com es pot veure del raonaments de l'empresa, en realitat el que s'imputa a la treballadora en el present supòsit és la transgressió de la bona fe contractual. Doncs bé, sobre aquesta falta, la sentència d'aquesta Sala de data 23 de desembre de 2004 , amb cita de la sentència del Tribunal Suprem de data 4 de març de 2001 , assenyala que la bona fe contractual que el precepte legal té cura de guardar, és la que deriva dels deures de conducta i del comportament que l'article 5 a), en relació amb l'article 20.2, tots dos de l'Estatut dels Treballadors, imposa al treballador, bona fe en el seu sentit objectiu, que, com declarà la sentència de la mateixa Sala de 22 de maig de 1986 , després seguida per d'altres, «constituye un modelo de tipicidad de conducta exigible o, mejor aún, un principio general de derecho que impone un comportamiento arreglado a valoraciones éticas, que condiciona y limita por ello el ejercicio de los derechos subjetivos ( arts. 7.1 y 1258 del Código Civil ), con lo que el principio se convierte en un criterio de valoración de conductas con el que deben cumplirse las obligaciones, y que se traduce en directivas equivalentes a lealtad, honorabilidad, probidad y confianza». i com recorda l'esmentada sentència no qualsevol transgressió de la bona fe contractual justifica l'acomiadament, sinó només aquella que per ser greu i culpable «suponga la violación trascendente de un deber de conducta del trabajador, esto es la que tenga calidad bastante para que sea lícita y ajustada la resolución contractual basada en el incumplimiento del trabajador ( art. 1124 del Código Civil )».

D'altra banda també va assenyalar la Sala, en l'esmentada sentència, que cal tenir en compte la doctrina del Tribunal Suprem relativa a que l'enjudiciament de l'acomiadament s'ha d'abordar de forma gradualista, buscant la necessària proporció entre la infracció i la sanció. Així en la sentència de data 24 de setembre de 1990, s'afirma que: 'Esta Sala en aplicación de la llamada teoría gradualista ha declarado que por ser la sanción de despido la última por su trascendencia y gravedad de entre todas las que puede imponer el empresario, en virtud de su poder disciplinario, ha de responder a las exigencias de proporcionalidad y adecuación entre el hecho cometido y la sanción impuesta, teniendo en cuenta todas las circunstancias concurrentes, llevando a cabo una tarea individualizadora de la conducta del trabajador a fin de determinar si procede o no mantener la sanción impuesta.', doctrina reiterada en la sentència de data 16 de maig de 1992 . I pel que fa a aplicar la màxima sanció, com és l'acomiadament, les Sentències de dates 23 de setembre de 1986 i 31 de març de 1987 afirmen que s'ha de reservar 'para aquellos incumplimientos dotados de una especial significación por su carácter grave, trascendente e injustificado y siempre que la culpabilidad -sea a título de dolo o de negligencia inexcusable- resalte de un modo patente, no cuando resulte atenuada o atemperada en virtud de las circunstancias concurrentes'.

CINQUÈ.-Per tot això en el cas present s'ha de valorar la gravetat de l'incompliment de l'actora tenint en compte els fets que se li van imputar, que no són controvertits i que es recullen en la relació de fets provats de la sentència ara impugnada i d'aquesta valoració la Sala comparteix la mateixa decisió que la magistrada d'instància, és a dir, s'arriba a la conclusió de que les irregularitats detectades i acreditades no suposen un incompliment greu i culpable per part de la demandant que s'hagi de sancionar amb l'acomiadament i això pels motius següents:

a) Té raó la jutgessa d'instància, en contra del que afirma la recurrent, que els articles 16 i 18 de l'Acord per a la substitució de l'Ordenança de Comerç, aplicable a la relació laboral en virtut del que disposa l'art. 43 del Conveni col.lectiu de treball del sector del Comerç en general de la província de Girona per als anys 2009-2013, és d'aplicació al present litigi, ja que regula el règim disciplinari de les persones que presten serveis en el citat sector, però en cap cas seria d'aplicació el nº 5 de l'article 16, del citat Acord, que regula les faltes molt greus, atès que en el citat apartat es qualifica com a tals el robatori, el furt o malversació, ja que l'actuació de l'actora no es pot pas qualificar com a tals, com la recurrent mateix reconeix.

Ara bé, si que l'actuació de la demandant es podria incloure dins de l'apartat 3 del citat article, en el que també es qualifica com a falta molt greu el frau, deslleialtat o abús de confiança en les gestions encomanades, que és el que l'empresa imputa a la treballadora. Actuació que és considerada com a motiu d'acomiadament per l'apartat d) de l'art. 54.2 de l'Estatut dels Treballadors, per la qual cosa s'haurà d'entrar a valorar si la seva conducta es pot incloure en el citat apartat.

b) Doncs be, cal tenir en compte que l'actora, juntament amb els seus companys, venia patint diversos endarreriments en el pagament del seu salari per part de l'empresa (la qual cosa aquesta mateix reconeix i que consta en el fet provat novè) i que el dia 7 de maig de 2012 encara no havia cobrat el seu salari. D'altra banda també es va acreditar que ja dies abans a la data citada, la demandant havia reclamat el pagament del salari, fins al punt que l'encarregada de la tenda havia fet tràmits amb l'administració de l'empresa en relació amb aquesta qüestió, sense que aquesta no autoritzés cap tipus de pagament.

Davant d'aquestes dades la Sala no pot compartir l'afirmació de la recurrent de que es trobava al dia en el pagament dels salaris. Sobre aquesta qüestió no es pot acceptar l'al.legació de l'empresa de que fins el dia 10 del mes següent no s'entra en mora en el pagament dels salaris. L'article 29 de l'Estatut dels Treballadors estableix que la liquidació i pagament del salari es faran puntual i documentalment en la data i lloc convinguts o conforme als usos i costums.

En el conveni col.lectiu d'aplicació a les parts no s'ha convingut res sobre aquesta qüestió, per la qual cosa s'haurà d'estar al que estableixin els usos i costums i és evident que en defecte de pacte, el salari s'ha d'abonar de forma immediata a l'acabament del mes en que el citat salari s'ha meritat, és a dir, com a màxim l'últim dia del mes o bé el dia següent. Així doncs, la recurrent sí que es trobava en situació de mora en el pagament del salari quan el dia 7 de maig encara no l'havia abonat i, a més, ella mateixa reconeix que pocs dies abans havia abonat a l'actora una quantitat pendent encara del mes anterior (març).

Sobre aquesta qüestió cal recordar que la manca de pagament o endarreriment en el pagament dels salaris suposa un incompliment greu per part de l'empresa que, fins hi tot, quan és continuada, pot donar lloc a que el treballador demani la rescissió del contracte amb una indemnització idèntica a la de l'acomiadament declarat improcedent.

c) D'altra banda també es va acreditar, en contra del que afirma la recurrent, que l'actora es trobava en una veritable situació de necessitat per l'endarreriment en el pagament del seu salari, tal com consta en el fet provat onzè, en el que es diu que l'actora havia demanat diners prestats a un altre treballador de l'empresa i fins hi tot havia intentant vendre objectes del seu fill a una companya, amb la finalitat d'obtenir alguna quantitat de diners per poder fer front a les seves despeses més immediates.

d) Doncs bé, tenint en compte aquestes circumstàncies, la Sala comparteix els raonaments de la sentència en el sentit de que l'actuació de l'actora, que consta en el fet provat setè, no és tributària d'una sanció tan greu com és l'acomiadament. En efecte, és cert que el seu comportament no va ser correcte, atès que és evident que no podia decidir pel seu compte cobrar una part del seu salari pel procediment d'agafar 650€ de la recaptació de la caixa en la qual treballava, perquè es tractava d'uns diners que no eren seus.

Ara bé, cal tenir en compte totes les circumstàncies anteriors, que han d'actuar com atenuació de la falta que va cometre i, a més, altres atenuants com són que en cap moment va haver cap tipus d'ànim de lucre per la seva part, perquè va deixar molt clar que aquests diners eren per cobrar una part del salari que ja havia meritat i que l'empresa no li abonava, malgrat les seves reclamacions i, a més, tampoc va existir cap tipus d'ocultació, perquè la seva decisió la va posar en coneixement de l'encarregada de la tenda, mitjançant el lliurament d'un document en que reconeixia aquest fet, el qual va ser enviar per fax a l'administració de la recurrent.

Pels arguments anteriors la Sala entén que l'actuació de l'actora, encara que censurable, com també afirma la magistrada d'instància en la seva sentència, no suposa una conducta greu i culpable, ni suposa una transgressió de la bona fe contractual tan greu com per ser sancionada amb l'acomiadament per la qual cosa el motiu ha de ser desestimat, sens perjudici de que la recurrent li pugui imposar una sanció adequada a la gravetat de la falta.

SISÈ.-La desestimació del motiu comporta la del recurs i la ratificació de la sentència d'instància així com, d'acord amb el que estableix l' article 233.1. de la Llei de Procediment Laboral , imposar les costes processals a l'empresa recorrent, inclosa la minuta del Lletrat impugnant del recurs, que es fixa en la quantitat de 500€. Així mateix procedeix acordar la pèrdua del dipòsit efectuat en el moment de recórrer i de la quantitat consignada, a les quals es donarà el destí previst legalment, tal com disposa l'article 202.1 de la mateixa llei.

VISTOS els preceptes legals citats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat per EXPOSTORE, S.L. contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 1 de Figueres, en data 17 de juliol de 2012 , que va recaure en les Actuacions 337/2012, en virtut de demanda presentada per Doña. María Rosa contra l'esmentada empresa, en reclamació per acomiadament i, per tant, hem de confirmar i confirmem l'esmentada resolució i condemnem la recorrent a que pagui les costes legals, inclosa la minuta del Lletrat impugnant del recurs, que es fixa en la quantitat de 500€. Així mateix s'acorda la pèrdua de les quantitats dipositades i consignades, a les que es donarà el seu destí legal.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el Banc Espanyol de Crèdit -BANESTO-, en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.