Sentencia Social Nº 1113/2012, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 6893/2011 de 10 de Febrero de 2012

Encabezamiento

Procedimiento: Recurso de suplicación

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

MM

IL·LM. SR. MIGUEL ÁNGEL SÁNCHEZ BURRIEL

IL·LM. SR. DANIEL BARTOMEUS PLANA

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

Barcelona, 10 de febrer de 2012

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1113/2012

En el recurs de suplicació interposat per Solomat, S.L. a la sentència del Jutjat Social 1 Terrassa de data 26/04/2011 dictada en el procediment núm. 493/2010 , en el qual s'ha recorregut contra la part Carlos Alberto , ha actuat com a ponent Il·lm. Sr. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ.

Antecedentes

Primer.En data 12/05/2010 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre acomiadament en general, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 26/04/2011 , que contenia la decició següent:

' Que, estimando la demanda interpuesta por DON Carlos Alberto contra SOLOMAT S.L.,

1. Declaro la nulidad del despido por causas objetivas del actor producido con efectos de 22 de abril de 2010.

2. Condeno a la sociedad demandada a readmitir al actor en las mismas condiciones anteriores al indicado despido, así como a abonar al actor los salarios dejados de percibir desde el despido hasta la readmisión, a razón de un importe diario de 64,87 euros. '

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

1. DON Carlos Alberto ha prestado servicios por cuenta y bajo la dependencia de SOLOMAT S.L. desde el 12 de septiembre de 2005, con una categoría profesional de viajante y un salario bruto mensual de 1.972,88 euros con prorrata de pagas extra.

2. El demandante no ostenta la condición de representante legal o sindical de los trabajadores, ni lo ha hecho en el último año.

3. La empresa demandada se dedica al sector del comercio de material para la construcción.

4. El 20 de octubre de 2009 la empresa demandada y el actor firmaron un documento de reconocimiento de deuda, en el que el actor indicaba que como consecuencia del préstamo de diversas cantidades tenía contraída con la empresa una deuda de 16.073,73 euros, que reconocía adeudar. En dicho acuerdo las partes pactaron que la indicada cantidad se hiciese efectiva en los siguientes términos: «a razón de 150 euros mensuales, y en su defecto podrá ser descontado de los haberes que la entidad acreedora haya de satisfacer como consecuencia de la relación laboral que une a ambas entidades».

5. El 23 de abril de 2010 la empresa demandada notificó al actor su despido por causas objetivas con efectos de 22 de abril de 2010, por los motivos que se reflejan en la comunicación entregada al demandante, obrante a los folios 8 a 11 de los autos, que se da por reproducida. En la indicada comunicación, entre otras cosas, se señalaba que le correspondería al actor una indemnización de 8.421,47 euros y la suma de una mensualidad, en cuantía bruta de 1972,88 euros, que se corresponde (según la carta de despido) con una cuantía neta de 1.696,68 euros, en sustitución del plazo de preaviso. No obstante, se señalaba que en virtud de un reconocimiento de deuda suscrito por el actor y la empresa el 20 de octubre de 2009, existía un saldo a favor de la empresa por importe de 1.097,46 euros, por lo que la empresa indicada que no procedía hacer entrega al demandante de cantidad alguna por la extinción de su contrato de trabajo. La comunicación de cese obra a los autos y se da por reproducida.

6. Se ha intentado sin efecto la conciliación previa.

Tercer.Contra aquesta sentència la part demandada va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.Es deriva de les presents actuacions que l'actor fou acomiadat per causes objectives en data 23 d'abril de 2010. Prèviament, no obstant, havia signat un reconeixement de deute amb l'empresa -fet provat 4-, per quantia de 16.073 euros amb 73 cèntims, que retornaria'a razón de 150 euros mensuales, y en su defecto podrá ser descontado de los haberes que la entidad acreedora haya de satisfacer como consecuencia de la relación laboral que une a ambas entidades'.

En el moment de l'anterior acomiadament l'empresa fixà com indemnització aplicable la de 8.421 euros amb 47 cèntims, més 1.972 euros amb 88 cèntims com a liquidació per fi de contracte. Tanmateix, la demandada indicava a la missiva que no procedia a lliurar cap quantitat en benefici del treballador per compensació del crèdit existent.

L'actora interposà demanda en reclamació de nul litat -atès que l'acomiadament és anterior a la data d'entrada en vigor del RD Llei 10/2010 - per entendre que s'havia incomplert el requisit de posada a disposició de la indemnització legal; i, subsidiàriament, se'n postulava la improcedència.

La sentència del primer grau jurisdiccional ha estimat aquella pretensió principal, per considerar que per bé que l' art. 1156CC permet l'extinció de les obligacions per compensació, no es compleixen els requisits de l' art. 1196 , atès que'El acuerdo de aplazamiento contenido en el reconocimiento de deuda es vinculante para ambas partes, sin que se establezca en el mismo que la empresa pueda resolverlo anticipadamente en caso de resolución de la relación laboral y sin que tampoco quede clara la existencia de un incumplimiento por parte del trabajador de los términos del aplazamiento, que pudiere dar lugar a una resolución del acuerdo por parte de la empresa de acuerdo con el artículo 1124 del Código Civil , al punto de que en la carta de despido no se aduce un incumplimiento por parte del trabajador de los términos del aplazamiento, sino que la posibilidad de compensación se basa, precisamente, en los términos del acuerdo. Sin embargo, en contra de las tesis de la empresa, entiendo que el acuerdo no ayala un vencimiento anticipado en caso de resolución de la relación laboral ni, por ello, la posibilidad de descontar en ese momento la suma adeudada de la indemnización que debía abonarse al trabajador', arribant a la conclusió que'Por ello, no puede afirmarse que la deuda del trabajador, más allá de la suma de 150 euros mensuales, fuese vencida, líquida ni exigible, por estar el resto amparada por los términos del aplazamiento pactado entre las partes, de forma que no podía operar la compensación realizada por la empresa'.

S'alça ara en suplicació la demandada. I ho fa a través de varis motius. Així, per la via de l' apartat b) de l'art. 191 TRLPL se'ns demana l'addició d'un nou fet provat en relació a la situació de desocupació del demandant amb efectes des del 15 de maig, l'addició d'un nou fet provat en el què es faci constar la situació econòmica de l'empresa i l'addició d'un nou fet provar respecte els deutes amb tercers que té pendents. I, per la via de l' apartat c) de l'art. 191 TRLPL , es denuncia la infracció dels arts.1156, 1195, 1196, 1203, 1281 i 1282CC , en considerar que la compensació de deutes efectuada tenia plens efectes; la infracció dels arts. 52 c) i 53 TRLET -per considerar que existí pagament de la indemnització i que existia causa extintiva-; i, finalment, el què es qualifica com infracció de la jurisprudència, citant al respecte una sèrie de pronunciament respecte als salaris de tramitació aplicables en aquests supòsits.

Per tant, la lògica del recurs pot estructurar-se a partir dels següents paràmetres: a) existí pagament a través de la compensació, pel què ha de decaure la declaració de nul litat; b) del judici de causalitat i de proporcionalitat de la mesura es deriva la procedència de l'acomiadament -incloent-hi al respecte la revisió fàctica proposada-; i c) no s'ha de meritarsalaris de tramitació -també en relació a la revisió fàctica proposada-.

Les singularitats del present cas obliguen la Sala a analitzar en primer lloc si existí o no compensació. I això no únicament per motius d'índole metodològic: a més, si arribéssim a la conclusió que aquesta existí, el fet cert és que això obligaria a la Sala a la qualificació de la procedència -pretensió de la demandada- o la improcedència -pretensió subsidiària de la part actora- de l'acomiadament. I ocorre que en el relat fàctic no consta cap relat de la situació econòmica i financera de l'empresa, pel que les reflexions que poguéssim fer al respecte privarien les parts del dret a la fixació dels fets provats al respecte per part del jutge del primer grau, sense possibilitat de revisió fàctica en via de recurs. I això obligaria, inevitablement, a retornar les actuacions al jutjat del primer grau, per tal que completés el relat fàctic respecte la situació de l'empresa, deixant imprejutjats la resta de motius. Al què caldrà afegir que, en tot cas, en el dit supòsit les pretensions recursals sobre els salaris de tramitació també haurien de sustanciar-se, en el seu cas, en seu de primer grau jurisdiccional, en virtut de la qualificació que es fes al respecte

D'altra banda, si compartíssim les conclusions del jutjador del primer grau en relació a que la compensació és il lícita, és clar que les modificacions fàctiques relatives a la causalitat -no així, pel que fa als salaris de tramitació- haurien de restar imprejutjades, atès que cap sentit té una referència a la situació econòmica de l'empresa si l'acomiadament esdevé nul, per falta dels requisits legals -aplicables al present supòsit- sense perjudici de que, un cop es produeixi la readmissió i complint els dits requisits, la recorrent pugui tornar a acomiadar per les mateixes causes al treballador, per bé que és un aspecte que hauria de ser abordat en un altre plet.

SEGON.Per tant, entrant en l'anàlisi de l'existència o no de compensació, caldrà que comencem les nostres reflexions indicant que en el nostre sistema jurídic la compensació equival al pagament, en consistir en el negoci jurídic en què dos subjectes són creditors i deutors entre ells i recíprocament, de forma que s'extingeixen els deutes i crèdits fins la quantitat concorrent entre ambdós. Per això s'ha dit que la compensació és un pagament abreujat o que compensar és pagar en el sistema d'obligacions, en relació a l' art. 1156CC .

La figura, tal i com es contempla a l' art. 1196 , es defineix pels següents trets configuradors: a) cadascun dels obligats ho està principalment i és, alhora, creditor de l'altre; b) ambdues deutes ho han de ser en diners o bens fungibles; c) ambdues deutes han d'estar vençudes; d) ambdues deutes han de ser líquides i exigibles; i e) cap dels deutes ha d'estar gravada per retenció o plet promogut per tercera persona i notificada oportunament al deutor.

Cal ressenyar, en tot cas, que la compensació és una figura un tant estranya a la relació laboral, atès que el caràcter de tracte continuat el contracte de treball i la prestació de treball per part de l'assalariat, essent l'empresari el deutor econòmic, més enllà de la previsió específica contemplada en l' art. 26.5 TRLET , de llarga evolució iuslaboralista en els casos de concurrència de fonts diferents en matèria retributiva i que no obeeix a la mateixa lògica jurídica de fons, com remarca la STS 29.06.2001 -RJ 20019575 -. Ara bé, és cert que es tracta d'una figura aplicada en determinats supòsits -especialment en els darrers anys- en aspectes com ara la compensació entre les indemnitzacions per acomiadament abonades i les reclamades judicialment (per totes, SSTS UD 27.05.1997, RJ19976128 i 12.05.2005, CENDOJ ROJ STS 3018/2005 ), entre indemnització per fi de contracte temporal i per acomiadament improcedent ( SSTS UD 31.05.2006, RJ20063353, 09.10.2006, RJ20067187 , etc.), per incompliment pel treballador dels terminis convencionals de preavís respecte altres deutes reclamats ( SSTS UD 17.09.2004, RJ2004 7305 i TSJ Catalunya 01.10.2004, JUR2004314565 , etc-) No obstant, en general, aquests pronunciaments allò que han vingut a contemplar és la diferència entre la institució processal de la demanda reconvencional i la compensació de crèdits substantiva. Al què caldrà afegir que en tots aquests casos la compensació no és convencional -ni legal- sinó estrictament judicial (és a dir, davant la reclamació judicial d'un deute la part demandada invoca la compensació d'un altre), a banda de la Sentència a la què posteriorment es farà esment. I caldrà recordar, en tot cas -i sense afectació al present supòsit per la data de la demanda- que la nova Llei Reguladora de la Jurisdicció Social ve a consagrar aquesta diferenciació en l' art. 85.3 -

Escau observar, en tot cas, que -a banda de les reflexions que després farem- la compensació contractual té òbvies dificultats en el terreny laboral, per la posició de sotmetiment del treballador, la qual cosa determina, a la fi, que no existeixi la igualtat entre les parts que amara la dita figura. I això és especialment en aquells casos -com el present- en els què es practica la compensació en forma unilateral per part de l'ocupador, en un exercici de l'autotutela que caracteritza la seva posició contractual, atès que caldrà recordar que la dita figura és un contracte autònom, de naturalesa bilateral.

No obstant, trobarem algun pronunciament de suplicació que ha abordat supòsits similars al present. Així, la STSJ Andalusia -Granada- de 27.10.2011 -AS2011517 - en la què s'afirma: 'resulta absurdo diferir a otro proceso ulterior la reclamación del crédito dimanante del préstamo a favor de la empleadora, crédito que resulta vencido por disponerlo así el articulado del contrato y el texto del art 35 in fine del Convenio , así como exigible y líquido por el detallado cuadro de amortización del préstamo no impugnado por el actor, por lo que perfectamente podía operar la compensación convencional pretendida ex art 1195 del C. Civil , deuda que en todo caso resulta ser la más onerosa para la empresa, que como deudora puede imputar la compensación del crédito como medio extintivo a la deuda que le resulta más gravosa, de aceptar hipotéticamente que pueda existir otra en su contra, en aplicación de lo establecido en los arts 1172,1174, y 1201 del C. Civil '. Val a dir, no obstant, que tot i les evidents similituds d'aquest supòsit amb el cas aquí enjudiciat, en el conveni col lectiu rector existia una específica clàusula conforme a la qual els préstecs als treballadors havien de ser cancel lats en el moment de finalització del contracte. I, per altra banda, la STSJ Castella i Lleó -Burgos- de 29.04.2010 -AS20101806 -, en la què es venia a considerar que no era possible compensació - tot i existir també una clàusula convencional similar a la de la Sentència abans citada- perquè aquí concorrien interessos, de tal manera que la determinació del principal pendent de liquidació no era pacífica entre les parts, el què excloïa el requisit de liquidat.

Amb tot, escau recordar que la compensació convencional ha estat també abordada per la STS UD 07.03.1990 -RJ19901777 - en la què -per bé que es debatia interessos per mora- s'afirmava: 'En cuanto al actor señor B. la única duda, para la estimación de su recurso, solo puede venir originada, por la posibilidad de conflictividad derivada de la compensación de lo pendiente, por la amortización del crédito de vivienda, al no existir tampoco discrepancias en cuanto al montante de la indemnización, ni en cuanto a lo pagado a cuenta de la misma, dado, que lo fijado en la instancia, no ha sido rebatido, aparte de que las diferencias que pudieran existir, con ocasión de calcularse separadamente para cada trabajador el importe de la indemnización, tanto en este caso como en el anterior no priva al respectivo crédito, la condición de líquido, cuando, como aquí ocurre se hallan predeterminadas en su plenitud, como esta Sala declaró,la reglas para efectuarla', el què es interpretat per l'esmentada STSJ Castella i Lleó en el sentit que'cabe perfectamente, en materia de indemnización por despido, la amortización de dicho saldo con la cantidad pendiente de devolución, por parte del trabajador, en concepto de amortización del crédito de vivienda. Siempre y cuando no exista discrepancia en cuanto al montante de la indemnización, ni en cuanto a lo pagado a cuenta de la misma, dado, que lo fijado en la Instancia, no ha sido rebatido'. I en el precedent d'aquest pronunciament, la STS 28.09.2009 -RJ 19896541 i també respecte la mora- s'indica: 'En la segunda parte del motivo, con cita de los artículos 1195 y siguientes del Código Civil , se alega que resulta improcedente computar como cantidad recibida a cuenta el importe de lo adeudado a la empresa por algunos de los hoy recurrentes, por el concepto de préstamo para vivienda que recibieron de ésta. Pero no cabe apreciar la infracción que se denuncia por cauce no adecuado; y no por esto último, sino porque, siendo correctas las cantidades computadas bajo tal concepto, la posibilidad de su compensación deviene de que en la concesión de tales créditos, después de establecer que su amortización se haría mediante retención mensual de una parte del salario,se añade que si se extinguiera el contrato de trabajo antes de la amortización total del crédito se entenderían vencidos, desde tal momento, los plazos pendientes, obligándose el prestatario a su inmediato reintegro, lo que supone que la cantidad pendiente tendría la cualidad de líquida, vencida y exigible, haciendo pocedente la compensación, conforme resulta precisamente de los invocados artículos 1195 y 1196 del Código Civil '

És clar que en el present cas existeix una posició creditícia sinalagmàtica -el treballador és deutor del préstec a l'empresari, i aquest ho és respecte aquell per la indemnització extintiva-, que ambdós deutes són dineraris i que no consta l'existència de cap reclamació o deute de tercer. No obstant, com s'ha vist, el jutjador del primer grau nega el caràcter de deute vençuda, líquida i exigible per part del treballador, en relació a l'acord que ambdues parts varen subscriure en el seu moment i, per tant, el pagament a termini, sense que aquests hagin esdevingut fins al moment final.

I és aquest un raonament que la Sala forçosament ha de compartir. Allò que les parts en el seu moment varen pactar, a partir del reconeixement del deute pel treballador, és el pagament en forma ajornada, el què comportà una evident novació contractual, del què es podria extreure la conclusió que, en el seu cas, el que es trobava vençut en el moment de l'extinció era el termini corresponent a un mes, però en cap moment no el total del deute, doncs les parts, en exercici de l'autonomia col lectiva varen pactar el seu pagament fraccionat. Certament, no obstant, en línia amb la doctrina cassacional i de suplicació a la què anteriorment s'ha fet esment, els contractes 'ad hoc' o els convenis col lectius poden en supòsits com el present establir clàusules de salvaguarda del creditor pel cas que finalitzi la relació laboral, de tal manera que, en el dit moment, el treballador està obligat a reintegrar les quantitats que deu, el què determina que el deute ajornat passi a ser líquid, vençut i exigible. Però no és això allò que s'acordà en e dit acord de 20 d'octubre de 2009, en el què, com s'ha vist, el treballador es comprometia a abonar a l'empresa la quantia de 150 euros mensuals 'y en su defecto podrá ser descontado de los haberes que la entidad acreedora haya de satisfacer como consecuencia de la relación laboral que une a ambas entidades'. És a dir, si el treballador no abonava els dits 150 euros, la demandada es guardava la garantia del seu descompte en la nòmina. I és de veure com al fulls de salari que consten a les actuacions -març 2010, foli 49, i abril del mateix any, foli 73- no es produeix cap deducció efectiva de quantia per raó del préstec.

És obvi que davant la situació d'acomiadament ambdues parts podien haver acordat la compensació de mutu acord, de tal manera que la indemnització total o parcial amortitzés la totalitat o part del deute. Però això en cap moment legitima que l'empresa, unilateralment -i oblidant el caràcter bilateral de la compensació convencional- exerceixi una autotutela que no deriva de la llei, i que no fou expressament pactada per l'acord que en el seu dia varen subscriure. Res impedia al demandant continuar pagant a l'empresa els cent cinquanta euros mensuals, encara que el vincle contractual hagués finalitzat, ostentant l'empresa l'acció corresponent si aquesta obligació no es complia.

En conseqüència, aquest motiu ha de ser desestimat. La qual cosa ens obliga a entrar en l'anàlisi de la modificació fàctica proposada en quant els salaris de tramitació, sense que -pels motius ja exposats- podem entrar en la valoració de la situació econòmica i productiva de la demandada.

TERCER.Així, per la via de l'apartat b) i als efectes referits, es postula la modificació de l'ordinal setè, en relació als documents dels folis 39 i 52, amb la següent proposta d'addició:'El actor se encuentra en situación de desempleo desde el día 15 de mayo de 2010 y con derecho reconocido hasta el día 14.11.11, percibiendo la correspondiente prestación a razón de una base reguladora diaria de 64,98 euros'.

Per bé que els elements fàctics dels que es postula la inclusió es deriven clarament de dels documents que es citen, el motiu ha de ser desestimar, per resultar irrellevant, pels motius que direm en el següent fonament jurídic.

QUART.Per la via de l' apartat c) de l'art. 191 TRLPL es denuncia la infracció d'allò previst a 'la jurisprudència', invocant al respecte la STS 28.10.2003 , així com la nostra Sentència de 3 d'abril de 2007 -que no és, ex art. 1.6CC , jurisprudència- en considerar que la percepció de la prestació de desocupació és incompatible amb els salaris de tramitació.

El motiu ha de ser desestimat, per l'evident confusió de conceptes que amaga. En efecte, allò que es tracta en els referits pronunciament és la inexistència del dret als salaris de tramitació en el cas que es declari la improcedència de l'extinció disciplinària. Però aquesta lògica no resulta apreciable en el supòsit de declaració de nul litat, en el què la previsió legal determina l'obligació de readmissió forçosa i amb pagament dels salaris deixats de percebre, sense perjudici, en el seu cas, del reintegrament de les prestacions de desocupació per la via de l' art. 209.5 b) LGSS .

CINQUÈ.Les anteriors consideracions, doncs, han de comportar la desestimació del recurs, en tant que el jutjador d'instància ha valorat adequadament la qüestió jurídica plantejada, amb la conseqüència de la plena confirmació del decideixo de la sentència recorreguda, així com la pèrdua de les consignacions efectuades a les que es donarà la destinació legal, amb imposició de les costes d'impugnació del recurs interposat per la recorrent inclosos els honoraris de lletrat de la part demandada actuant en el recurs, que la Sala fixarà en la part dispositiva d'aquest pronunciament, tot això atès el disposat en els arts. 202 i 233.1 de la Llei de Procediment Laboral i atès el principi de venciment.

Atesos els preceptes legals esmentats, els seus concordants i demès disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de suplicació interposat per SOLOMAT, SL contra la sentència dictada pel jutjat del social número 1 dels de Terrassa en data 26 d'abril de 2011, recaiguda en actuacions 493/2010 , en virtut de la demanda instada per Carlos Alberto contra el dit recorrent en reclamació pera acomiadament de quantitat i, en conseqüència, hem de confirmar i confirmem la dita resolució, amb pèrdua dels dipòsits i consignacions constituïts per recórrer, imposant a la recorrent les costes produïdes pel seu recurs, i fixant en concepte d'honoraris del lletrat de la impugnant la quantitat de tres-cents cinquanta (350.-) euros, que li hauran de ser abonats per la dita recorrent.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdició Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l' article 229 del text processal laboral , tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclós pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdició Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el Banc Espanyol de Crèdit -BANESTO-, en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdició Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.