Sentencia Social Nº 1182/2010, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 6321/2008 de 10 de Febrero de 2010

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 10 de febrer de 2010

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1182/2010

En el recurs de suplicació interposat per -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social) a la sentència del Jutjat Social 2 Barcelona de data 2 de maig de 2008 dictada en el procediment núm. 511/2007 en el qual s'ha recorregut contra la part Institut Municipal d'Assistència Sanitària (IMAS) i Salvadora ,

ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

Primer. En data 10 de juliol de 2007 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Seguretat Social en general, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 2 de maig de 2008, que contenia la decisió següent:

"Estimo la demanda interpuesta por Salvadora contra el Instituto Nacional de la Seguridad Social (INSS) y el Institut Municipal d'Assistència Sanitària (IMAS), y declaro el derecho de la actora a la jubilación parcial, siendo la base reguladora de la prestación 1895,83 euros mensuales, porcentaje por edad del 100%, porcentaje de la jubilación parcial del 82,50% y fecha de efectos desde el cese en la jornada a tiempo completo, revocando la resolución del INSS, condenando al INSS a estar y pasar por la anterior declaración y al pago de la prestación, con absolución del IMAS"

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- La actora, Salvadora , nacida el 2.03.1947, ha venido prestando sus servicios con la categoría de tecnic mitjà sanitat para el Institut Municipal d'Assistència desde el 1.04.1974 con la condición de funcionaria (f. 45 y 46)

SEGUNDO.-El gerent del Sector de Serveis Generals, per delegació de l'Alcaldia de 18.04.2005, resolvió en fecha 25.04.2006 "acceptar amb efectes de 30 d'abril de 2006, la renúncia a la condició de funcionària de carrera, presentada per Doña. Salvadora , amb la categoría de tècnica mitjana de Sanitat, adscrita a l'Institut Municipal d'Assistència (IMAS) (f. 45)

TERCERO.- En fecha 1.05.2006 el IMAS dio de alta a la actora como trabajadora por cuenta ajena (f. 108)

CUARTO.- En fecha 21.03.2007 la actora suscribió contrato de duración determinada como tècnic mitjà en sanitat llevadora, con una jornada del 82,50% y efectos desde esa fecha hasta el 2.03.2012, suscribiendo el IMAS contrato de relevo con Elisabeth (f. 98 a 104)

QUINTO.- La trabajadora siempre ha realizado las mismas funciones de comadrona en IMAS y su categoría siempre ha sido la misma (interrogatorio actora, testifical Cecilio )

SEXTO.- La actora solicitó el reconocimiento de la jubilación parcial ante el INSS, que la denegó por resolución de fecha 10.04.2007 (f. 94)

SÉPTIMO.-Contra dicha resolución se interpuso reclamación previa, que fue desestimada por resolución del INSS de fecha 22.05.2007 (f. 112 y 113)

OCTAVO.-En caso de estimarse la demanda la base reguladora de la prestación es de 1895,83 euros mensuales, porcentaje por edad del 100%, porcentaje de la jubilación parcial del 82,50% y fecha de efectos desde el cese en la jornada a tiempo completo (hecho no controvertido)

Tercer. Contra aquesta sentència la part codemandaa l'INSS va interposar recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a les parts contràries, i el van impugnar en forma. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Enfront la sentència d'instància, que estimà la demanda interposada per l'actor en reclamació de que se li reconegués el dret a jubilar-se anticipadament de forma parcial, en un 82,5% de la jornada laboral, s'interposa per l'Entitat Gestora Recurs de Suplicació, el qual té per objecte examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència.

En l'únic motiu del recurs, correctament emparat en l'apartat c) de l'article 191 de la Llei de Procediment Laboral , el recurrent afirma que la sentència ha infringit els articles 6.4 i 7 del Codi Civil en relació amb l'art. 166.2 de la Llei General de la Seguretat Social, l'article 12.6 de l'Estatut dels Treballadors i el RD 1131/2002, de 31 d'octubre , pel qual es regula la Seguretat Social dels treballadors contractats a temps parcial, així com la jubilació parcial i al.lega, en síntesi, que l'actora, que ostentava la condició de funcionària pública per l'IMAS des del 1.4.74, va renunciar a la seva condició de funcionària en data 30.4.2006 i un dia després va subscriure un contracte de treball amb la mateixa empresa i amb la mateixa categoria professional i que el 21.3.2007 va reduir la seva jornada en un 82,5% i d'aquests fets dedueix l'Entitat Gestora que la realització d'aquesta última activitat durant un període de temps curt (menys d'un any) ha estat amb la finalitat de poder accedir a la jubilació parcial, atès que aquesta no és possible pels funcionaris públics, per la qual cosa ha existit frau de llei, perquè una cosa és que no s'exigeixi un temps mínim de presència en l'empresa en la que el treballador es jubila parcialment i una altra, ben diferent, que resulti legítim que l'empresa i la treballadora es posen d'acord per a contractar a aquesta en uns termes destinats a possibilitar el seu accés a una jubilació parcial. En recolzament de la seva tesi fa referència a les STS de dates 29.6.2006 i 290.6.2007.

SEGON. En la sentència de 14 de maig de 2.008 el Tribunal Suprem assenyala les diferents teories que ha mantingut sobre el tema del frau de llei i de la seva acreditació, partint de que la doctrina de la Sala és clara en afirmar que el frau de llei no es presumeix i que s'ha d'acreditar per qui l'invoca, atès que la seva existència -com la de l'abús de dret-, només es podrà declarar si existeixen indicis suficients per fer-ho, que necessàriament s'hauran d'extraure de fets que apareguin com provats (STS 25.5.2000) i per aquest motiu "el trabajador no tiene que justificar las razones que le llevaron a abandonar voluntariamente su primer trabajo y no cabe presumir la existencia de fraude por el mero hecho de abandono voluntario de relación indefinida para posterior contratación en régimen de corta temporalidad (en tal sentido y en supuestos de desempleo, las SSTS 06/02/03 -rcud 1207/02-; y 21/06/04 -rcud 3143/03 -)".

Ara bé, rectificant algun criteri aïllat anterior en el que s'havia indicat que «esta Sala ha declarado reiteradamente el fraude de Ley no puede derivarse de meras presunciones» (STS 21/06/90), en l'actualitat de forma unànime es declara que si que és podrà acreditar la seva existència mitjançant proves directes o indirectes, admetent entre aquestes últimes l'art. 1253 (derogat) del Codi Civil i les presumpcions (SSTS 04/02/99 -rec. 896/98-; 24/02/03 -rec. 4369/01-; y 21/06/04 -rec. 3143/03).

També assenyala el TS que l'expressió «no presunción del fraude ha de entenderse en el sentido de que no se ha de partir de éste como hecho dado y supuesto a falta de prueba en contrario [al modo de una inversión de la carga probatoria, ciertamente prohibida a estos efectos], pero naturalmente no excluye en absoluto la posibilidad de que el carácter fraudulento de una contratación pueda establecerse por la vía de la prueba de presunciones [la «praesumptio hominis» del art. 1253 del Código Civil cuando entre los hechos demostrados... y el que se trata de deducir... hay «un enlace preciso y directo según las reglas del criterio humano» (STS 29 marzo 1993 -rec. 795/92-, reproducida por las de 24/02/03 -rec. 4369/01- y 30/03/06 -rcud. 53/05-; aquesta última en obiter dicta).

Pel que fa a l'element fonamental del frau de llei, de forma majoritària la doctrina del TS la fonamenta en la intenció maliciosa de violar la norma, atès que - continua dient la sentència citada- "en la concepción de nuestro Derecho, el fraude es algo integrado por un elemento subjetivo o de intención, de manera que para que pueda hablarse de fraude es necesario que la utilización de determinada norma del ordenamiento jurídico, persiga, pretenda, o muestre el propósito, de eludir otra norma del propio ordenamiento (STS 06/02/03 -rec. 1207/02 -); y en la entraña y en la propia naturaleza del fraude de Ley está la creación de una apariencia de realidad con el propósito torticero de obtener de ella unas consecuencias que la auténtica realidad, no aparente, sino deliberadamente encubierta, no permitirían (STS 05/12/91 -rec. 626/91 -). O lo que es igual, el fraude de Ley que define el art. 6.4 CC es una conducta intencional de utilización desviada de una norma del ordenamiento jurídico para la cobertura de un resultado antijurídico que no debe ser confundida con la mera infracción o incumplimiento de una norma, o con una posible elección errónea del tipo contractual que corresponde a un determinado propósito negocial (así, con cita de diversos precedentes, las SSTS 16/01/96 -rec. 693/95-, en contratación temporal; y 31/05/07 -rcud 401/06 - LFDCF, en contrato de aprendizaje)".

TERCER. Aplicant aquesta doctrina al cas que ens ocupa la Sala entén que en el present supòsit la conducta de l'actora s'ha d'encabir, necessàriament, en l'article 6.4 i 7 del Codi Civil. En efecte, l'article 6.4 del Codi Civil defineix el frau de llei com "els actes realitzats a l'emparament del text d'una norma que persegueixin un resultat prohibit per l'ordenament jurídic o contrari a ell" i seguidament assenyala que aquests actes "no impediran l'aplicació de la norma que s'hagués tractat d'eludir". D'altra banda l'article 7 del mateix Codi estableix que "Els drets s'hauran d'exercitar d'acord amb les exigències de la bona fe".

Tal com assenyala la doctrina del Tribunal Suprem abans citada, el frau de llei no es presumeix, però en el present supòsit és clar, a judici de la Sala, i en contra del que va decidir la resolució d'instància, que la conducta de l'actora demostra que ha tractar d'eludir la norma que -per la seva condició de funcionària- no li permetia, en el moment present, demanar la jubilació parcial. En efecte, es tracta d'una treballadora que mantenia una relació funcionarial amb la demandant des del mes d'abril de 1974, com a tècnic mitjà i que després de treballar a l'empresa com a llevadora renuncia a la seva condició de funcionària el 30.4.2006, i un dia després, el dia 1 de maig, signa un contracte laboral amb la mateixa empresa i per a fer les mateixes funcions. Cal tenir en compte que consta que aquesta renúncia i nou contracte no han suposat cap tipus de benefici a l'actora, com podria ser el que ara estigués ocupant una nova categoria professional, que hi hagués un augment de salari, que potser la jornada laboral s'hagués escurçat o bé que hi hagués qualsevol altre motiu que pogués fonamentar el canvi d'estatus laboral. Res d'això s'ha acreditat, ben al contrari, en els fets provats podem constatar que la seva feina ha continuat sent idèntica a l'anterior, que la categoria professional era la mateixa i també ho era el salari. És a dir, que no hi va haver cap causa objectiva que fonamentés aquest canvi de contracte o almenys ni s'ha al.legat ni acreditat.

En conseqüència no queda cap més possibilitat que entendre que la renúncia a la condició de funcionària (que qualsevol treballador prefereix a la de contractat laboral, perquè, en principi, suposa una major estabilitat en el treball), ens porta a presumir que la conducta de l'actora, d'acord amb l'empresa, va estar encaminada a evitar l'aplicació de la norma que no permet als funcionaris -en el moment present- accedir a la jubilació parcial, mitjançant el canvi a la situació de contractada laboral, atès que en aquest cas sí que podia demanar aquesta jubilació parcial.

QUART. D'altra banda és cert, tal com afirma la sentència d'instància, que l'art. 67.1 de la Llei 7/2007, de 12 d'abril permet l'accés als funcionaris públics a la jubilació parcial. Ara bé, aquesta possibilitat està condicionada a que "reuneixin els requisits i condicions establertes en el Règim de la Seguretat Social que els sigui d'aplicació" i en aquest moment encara no s'ha desenvolupar reglamentàriament aquesta possibilitat, per la qual cosa els citats funcionaris encara no poden accedir a aquesta jubilació parcial, de la mateixa manera que tampoc ho pot fer el Personal Estatutari de la Seguretat Social, tal com ha declarat el Tribunal Suprem en la recents sentències de data 22 de juliol i 3 de novembre de 2.009, en la que s'assenyala que:

"De la misma forma, cuando la Ley 7/2007, de 12 de abril, del Estatuto Básico del Empleado Público, en su Disposición Adicional Sexta , se ocupa de la jubilación de los funcionarios, prevé que "el Gobierno presentará en el Congreso de los Diputados un estudio sobre los distintos regímenes de acceso a la jubilación de los funcionarios que contenga, entre otros aspectos, recomendaciones para asegurar la no discriminación entre colectivos con características similares y la conveniencia de ampliar la posibilidad de acceder a la jubilación anticipada de determinados colectivos".

Tal previsión es sin duda la plasmación normativa a la que alude la exposición de motivos de la propia Ley 7/2007 cuando sostiene que "en desarrollo de este Estatuto Básico, el legislador estatal y el de las Comunidades Autónomas, en el ámbito de sus respectivas competencias, habrán de aprobar o modificar las leyes de función pública de sus Administraciones, así como las normas aplicables a la Administración local, respetando en este último caso la autonomía organizativa de las entidades locales. Dichas leyes podrán ser, asimismo, generales o referirse a sectores específicos de la función pública que lo requieran".

5. Y, aunque por razones cronológicas no resulte de aplicación al caso, como tampoco lo era en el supuesto contemplado por la sentencia de contraste, la Ley 40/2007 , de medidas en materia de Seguridad Social, como criterio interpretativo que confirma o corrobora la firme y permanente voluntad del legislador sobre la necesidad de que exista un desarrollo normativo para que, tanto los funcionarios como el personal estatutario, puedan acceder a la jubilación parcial, conviene traer a colación, en fin, su Disposición Adicional Séptima , conforme a la cual, bajo la rúbrica de "Aplicación de los mecanismos de jubilación anticipada y parcial en el ámbito de los empleados públicos", expresamente se establece que (párrafo primero) "en el plazo de un año, el Gobierno presentará un estudio sobre la normativa reguladora de la jubilación anticipada y parcial de los empleados públicos, así como del personal de las Fuerzas Armadas y al servicio de la Administración de Justicia, que aborde la aplicación de la normativa reguladora de tales modalidades de jubilación, las condiciones en que esta aplicación no genere problemas de sostenibilidad a los sistemas de protección social y la homogeneización, en términos equiparables, de los diferentes regímenes". "En dicho estudio [añade el segundo párrafo] se contemplará la realidad específica de los diferentes colectivos afectados, incluida la del personal al que le es de aplicación la Ley 55/2003, de 16 de diciembre , del Estatuto Marco del personal estatutario de los servicios de salud , tomando en consideración las singularidades que rodean al mismo, desde una perspectiva acorde con las prioridades y garantías que se señalan en el párrafo anterior".

Així doncs, és clar que està prevista la possibilitat de que els funcionaris públics també es puguin jubilar parcialment, però en el moment present aquesta possibilitat encara no és possible, perquè està pendent de desenvolupament reglamentari, per la qual no es pot acceptar que per tal d'evitar l'aplicació de la normativa citada, que no permet la jubilació parcial, l'actora hagi renunciat a la seva condició de funcionària per tal de poder-se jubilar anticipadament, atès que aquesta actuació suposa un evident frau de llei.

L'estimació del motiu comporta la del recurs i la revocació de la resolució recorreguda.

VISTOS els preceptes legals citats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem d'estimar i estimem el Recurs de Suplicació interposat per l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 2 de Barcelona, en data 2 de maig de 2.008 , que va recaure en les Actuacions 511/2007, en virtut de demanda presentada per Doña. Salvadora contra l'esmentat Institut i l'INSTITUT MUNICIPAL D'ASSISTÈNCIA SANITÀRIA (IMAS), en matèria de la prestació de jubilació i, en conseqüència, hem de revocar i revoquem l'esmentada resolució, absolent a l'Entitat Gestora de les pretensions de la demanda.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.