Sentencia Social Nº 1530/2010, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 7575/2008 de 23 de Febrero de 2010

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

MDT

IL·LM. SR. MIGUEL ÁNGEL SÁNCHEZ BURRIEL

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL PURCALLA BONILLA

Barcelona, 23 de febrer de 2010

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1530/2010

En el recurs de suplicació interposat per Schneider Electric España, S.A. a la sentència del Jutjat Social 2 Barcelona de data 22 de febrero de 2008 dictada en el

procediment núm. 825/2007 en el qual s'ha recorregut contra la part Juan Enrique , ha actuat com a ponent Il·lm. Sr. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ.

Antecedentes

Primer. En data 20.11.07 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Reclamació quantitat, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 22 de febrero de 2008, que contenia la decisió següent:

"Estimo en parte la demanda interpuesta por Juan Enrique contra la entidad Schneider Electric España, S.A, condenando a Schneider Electric España, S.A a hacer pago al actor de la cantidad de quince mil setecientos cincuenta y seis euros y veinticuatro céntimos (15.756,24 euros), más el interés legal correspondiente."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- Juan Enrique , mayor de edad, ha venido prestando sus servicios para Schneider Electric España, S.A desde el 13.11.2000 hasta el 13.07.2007, fecha en que causó baja voluntaria, con la categoría de licenciado (f.34 y 38)

SEGUNDO.- En fecha 15.02.2006 el actor firmó nuevo contrato con la empresa como Responsable Desarrollo Recursos Humanos, Selección y Formación (Área Recursos Humanos). En dicho contrato, cuyo contenido se da por reproducido se hace constar: "Estatus y Clasificación: estará vd. Sujeto a la categoría de "Ingenieros, Licenciados e Ingenieros Técnicos Titulados", y su estatus estará regido por al Legislación Social Española y por el ET". En el apartado VII se recoge expresamente una cláusula de no competencia con el siguiente tenor literal "teniendo en cuenta la naturaleza de sus funciones, que le dan acceso a informaciones de carácter confidencial o estratégico con relación a la Empresa, se le prohíbe, caso de rescindirse el presente contrato, sea cual sea la causa, el trabajar o colaborar con sociedades fabricantes o vendedoras de productos y servicios idénticos, similares o afines, que puedan competir con lo fabricado o vendido por la Empresa, o interesarse en ellos, directa o indirectamente, sea cual sea la forma. Esta prohibición de Competencias está limitada a una duración de 12 meses a partir de la fecha del final efectivo del presente contrato de trabajo. En contrapartida de la aplicación de la presente cláusula, una vez finalizado efectivamente el presente contrato, y durante el período citado, la Empresa le abonará una indemnización compensatoria mensual equivalente al 50% de la media mensual de la remuneración bruta percibida a lo largo de los últimos 12 meses anteriores al cese del contrato. Siendo la indemnización compensatorio mensual prevista, la contrapartida de la cláusula de no competencia, dejará de ser percibida en caso de violación de la cláusula, independientemente de los daños y perjuicios que puedan serle reclamados por todo medio jurídico. Por otra parte, la Empresa podrá liberarle de la presente cláusula de no competencia, a condición de prevenirle por escrito, en los ocho días siguientes a la ruptura efectiva del contrato de trabajo" (f. 36 y 37)

TERCERO.- La firma del referido contrato implica la inclusión del actor en el estatus "de cuadro", que supone un estatus dentro de la empresa al que se asocian unos beneficios como la inclusión en la póliza de seguro de vida y en asistencia sanitaria (interrogatorio partes, f. 70)

CUARTO.-El actor percibió en los 12 meses anteriores al cese la remuneración bruta de 47.268,80 euros (hecho no controvertido)

QUINTO.-Al comunicar el cese voluntario en la empresa el Sr. Juan Enrique reclamó el cumplimiento de la cláusula de no competencia. Por escrito de 20.07.2007 la empresa comunicó al actor que le liberaba de la cláusula de no competencia con efectos de esa fecha (f. 38 a 40)

SEXTO.- La empresa demandada se dedica a la siderometalúrgia y tienen unos 3000 trabajadores. El actor está actualmente presta sus servicios en Expo Hoteles (interrogatorio actor)

SÉPTIMO.-En fecha de 24.10.2007 se celebró acto de conciliación que terminó sin avenencia entre las partes (f. 3)

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandada va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària lo impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Es deriva de les presents actuacions que el senyor Juan Enrique i l'empresa demandada signaren en data 15.02.2006 un nou contracte en el què es pactà la clàusula de no competència postcontractual que consta en el fet provat segon abans referit, amb pagament diferit del 50 % de la remuneració mensual bruta al llarg de dotze mesos. El dit actor cessà en els seus serveis per a l'empresa en data 13.07.2007, sol licitant el pagament de la clàusula acordada, amb resposta de la demandada que l'alliberava dels compromisos adquirits de no concurrència. Instada demanda en reclamació de la dita compensació, ha obtingut una resposta positiva del jutjat del social.

Als dits efectes, la magistrada del primer grau desestima la pretensió empresarial de nul litat de la clàusula discutida, en considerar que -en contra de l'afirmació de la demandada en relació a la inexistència d'un interès industrial o comercial de no competència en el cas del demandant- l'ocupadora no pot anar contra els seus propis actes, manifestats a través de l'esmentat contracte, sense que d'altra banda concorrin els elements observats a l'art. 1265 CC . Així mateix, es desestima la possibilitat de deslliurament del pacte per pròpia decisió unilateral, en aplicació de la doctrina cassacional que s'esmenta, en relació a l'art. 1156 CC . I, finalment, es desestima l'existència de cap enriquiment injust o la concurrència d'un contingut abusiu.

Contra el dit pronunciament s'alça ara en suplicació l'empresa demandada pels motius que tot seguit analitzarem.

SEGON. Per la via de l'apartat b) de l'art. 191 TRLPL se'ns demana la modificació del relat fàctic de la sentència. En concret, es postula el canvi de redactat de l'ordinal segon, en relació als documents que es citen i consten en els folis 78 a 99, amb la següent proposta d'addició final: "El presente pacto de no competencia post contractual, suscrito con el actor, se formalizó asimismo con más de 300 empleados de la Empresa, debido a que se incorporaba como "cláusula tipo" a todos los contratos del personal que ostentaba la denominación interna de "cuadro"."

És evident que el motiu està condemnat al fracàs, atès que altres sis treballadors varen subscriure el pacte de no concurrència aquí discutit, sense que per obvis motius de manca d'acreditació podem acceptar que la xifra de persones subscriptores abasta la què es postula, sense que tinguem cap element fàctic o de convicció que ens pugui dur a la pretesa conclusió que el dos per cent de la xifra que s'indica i que s'ha acreditat es deu a un simple mostreig.

TERCER. Per la via de l'apartat c) de l'art. 191 TRLPL es denuncia la infracció de l'art. 21.2 a) TRLET, en relació a l'art. 6.3 CC i la seva jurisprudència interpretadora. La tesi del recurs passa en aquest punt per la consideració que no concorre en el present cas cap interès industrial o comercial en la clàusula de no concurrència discutida.

El motiu ha de decaure. En efecte, a banda de les reflexions que en ell es contenen en relació a la generalització quantitativa de l'acord -el què anava íntimament relacionat amb l'estimació, decaiguda, de la revisió fàctica-, hem d'observar que difícilment pot la Sala compartir la tesi de nul litat de l'acord per no tenir l'empresa cap interès al respecte. Certament, és criteri cassacional consolidat -com el d'aquesta pròpia Sala- que aquest interès determina la plena eficàcia del pacte, de tal manera que si no existeix el dit interès estratègic per part de l'ocupadora la clàusula de no-competència s'ha de tenir per no posada (per totes, SSTS 21.06.1974, 23.10.1982, 02.01.1991, etc) Ara bé, com és lògic pensar la inclusió de la dita clàusula no sorgí de l'autonomia de la voluntat de l'actor. Més enllà de si fou o no imposada per l'empresa, allò que és obvi és que la seva inclusió determinà una declaració de voluntat expressa per la recorrent -certament, amb la concurrència de la del treballador- de considerar que la feina del demandant tenia el dit valor estratègic, atès que són els interessos de l'empresa i no els de l'assalariat els què es protegeixen. I cap sentit té que qui pacta expressament una salvaguarda dels seus interessos -i no de la contrapart- postuli després, un cop finit el contracte, la ineficàcia de la clàusula asseguradora dels seus interessos. I per bé que en determinats supòsits hom podrà discutir-se si la clàusula pot tenir eficàcia -el què no implica la seva nul litat- és obvi que no té la Sala cap element fàctic que ens pugui dur a una conclusió d'aquesta mena, atès que per bé que la feina del treballador s'emmarcava en funcions de comandament del personal i no en el terreny estrictament productiu, és evident que pot existir un interès d'empreses de la competència per conèixer aspectes com les tècniques de gestió de la mà d'obra, la major o menor qualificació dels treballadors o les persones més destacades en la seva activitat. I escau ressaltar, en aquest sentit, que sembla obvi que la demandada quan subscriví el dit acord -que, reiterem, vetllava pels seus interessos- coneixia cabdalment quines eren les funcions dutes per l'actor al respecte, sense que consti cap element fàctic que ens puguin dur a la conclusió que a l'interí es produí un canvi funcional en les activitats de comandament. I tampoc podem acceptar l'argument que l'actor no desenvolupa a l'actualitat cap activitat relacionada amb l'anterior; i això per dos motius: a) en primer lloc, perquè és precisament la finalitat del pacte de no concurrència postcontractual; i b) perquè no consta tampoc cap element fàctic que ens porti a la conclusió que la nova ocupació en un hotel fos coneguda per la demandada amb anterioritat a la negativa del compliment del pacte.

En conseqüència, aquest motiu ha de decaure.

QUART. Per la mateixa via anterior es denuncia la infracció dels arts. 1895 i ss CC i la jurisprudència de desenvolupament, atès que, es diu, concorre un clar enriquiment injust del treballador, doncs la conducta de l'empresa no li ha ocasionat cap perjudici.

Hem de recordar que el pacte de no competència és una de les manifestacions del deure bona fe contractual, connex amb la previsió expressa contemplada a l'art. 5 d) TRLET . En paraules del Tribunal Suprem, "la bona fe és consubstancial al contracte de treball, que per la seva naturalesa sinalagmàtica genera drets i deures recíprocs, traduint-se el deure mútua fidelitat entre empresari i treballador en una exigència de comportament ètic jurídicament protegit i exigible en l'àmbit contractual". Pot definir-se la bona fe en sentit objectiu com un principi general de dret que imposa un comportament conforme a valoracions ètiques, que condiciona i limita per això l'exercici dels drets subjectius ( arts. 7.1 i 1258 CC ), que es tradueix en directives equivalents a lleialtat, honorabilitat, probitat i confiança (SSTS de 21 de gener de 1986, 22 maig de 1986, 26 de gener de 1987, etc.).

Així, doncs, el dit pacte és sinalagmàtic, atès que l'empresa surt beneficiada pel fet que s'assegura que el treballador no utilitzarà els coneixements interns, de producció o professionals en perjudici seu respecte les empreses de les competències i, en contrapartida, la persona assalariada percep una prestació econòmica, que rescabala el fet que s'hagi compromès a apartar-se al llarg d'un concret període d'allò que és la seva activitat. I és obvi que en el present cas, per bé que l'actor s'ha empleat en una altra feina respecte la què és pacífic que no existeix concurrència estratègica, no consta cap element que ens pugui dur a la convicció que existí una conducta de mala fe o que cerqués l'al legat enriquiment injust. És més, tampoc consta cap element fàctic que pugui determinar que l'apartament del demandant d'allò que era la seva activitat sectorial anterior res té a veure amb el compliment del pacte en el seu dia assolit.

CINQUÈ. Les anteriors consideracions, doncs, han de comportar la desestimació del recurs, en tant que el jutjador d'instància ha valorat adequadament la qüestió jurídica plantejada, amb la conseqüència de la plena confirmació del decideixo de la sentència recorreguda, així com la pèrdua de les consignacions efectuades a les que es donarà la destinació legal, amb imposició de les costes d'impugnació del recurs interposat per la recorrent inclosos els honoraris de lletrat de la part demandada actuant en el recurs, que la Sala fixarà en la part dispositiva d'aquest pronunciament, tot això atès el disposat en els arts. 202 i 233.1 de la Llei de Procediment Laboral i atès el principi de venciment.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de suplicació interposat per SCHENEIDER ELECTRIC ESPAÑA, SA contra la sentència dictada pel jutjat del social número 2 dels de Barcelona en data 22 de febrer de 2008 , recaiguda en actuacions 825/2007, en virtut de la demanda instada per Juan Enrique contra el dit recorrent en reclamació de quantitat i, en conseqüència, hem de confirmar i confirmem la dita resolució, amb pèrdua dels dipòsits i consignacions constituïts per recórrer, imposant a la recorrent les costes produïdes pel seu recurs, i fixant en concepte d'honoraris del lletrat de la impugnant la quantitat de tres- cents (300.-) euros, que li hauran de ser abonats per la dita recorrent.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de la doctrina, que haurà de preparar-se davant aquesta Sala en els deu dies següents a la seva notificació, amb els requisits previstos en els números 2 i 3 de l'art. 219 de la Llei de Procediment Laboral

Notifiqueu aquesta sentència a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i lliuris testimoni que restarà unit al rotllo corresponent, incorporant-se l'original al corresponent llibre de sentències.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.