Sentencia Social Nº 1658/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 9216/2007 de 21 de Febrero de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 21 de febrer de 2008

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1658/2008

En el recurs de suplicació interposat per MASTER DISTANCIA S.A. i el SR. Gabriel a la sentència del Jutjat Social 3 Sabadell de data 18 de maig de 2007 dictada en el procediment núm. 1/2007 en el qual s'ha recorregut contra la

part FONDO DE GARANTIA SALARIAL, COMERCIAL DIFUSORA DEL TEXTO SL i MASTER DISTANCIA S.L., ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA .

Antecedentes

Primer. En data 10 de gener de 2007 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Acomiadament disciplinari, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 18 de maig de 2007, que contenia la decisió següent:

"Que estimando la demanda interpuesta por Gabriel frente a MASTER DISTANCIA S.A. , COMERCIAL DIFUSORA DEL TEXTO SL. , y MASTER DISTANCIA SL, debo declarar y declaro la improcedencia del despido operado, condenando a la parte empresarial a que, a su elección, que deberá ejercitar en el plazo de CINCO DIAS siguientes a la notificación de esta Sentencia, opte entre readmitir a la parte actora en su puesto de trabajo en idénticas condiciones a las que regían con anterioridad al despido o abonarle una indemnización ascendente a la suma de 6.5446,21 Euros, entendiéndose que procede la readmisión si no fuera ejercitada la opción en el indicado plazo, con abono, en uno u otro caso, de los salarios devengados desde la fecha del despido (8.11.06) hasta la notificación de la presente resolución o hasta que hubiera encontrado otro empleo si tal colocación fuera anterior. El derecho de opción se deberá ejercitar por la empresa mediante escrito o comparecencia ante la Secretaría de este Juzgado en el plazo indicado y sin esperar a la firmeza de la presente sentencia, advirtiendo a la demandada de que en el caso de no optar en el plazo y forma indicado se entenderá que procede la readmisión.

Sin perjuicio de las responsabilidades que pudieran corresponder al Fondo de Garantía Salarial en virtud de la responsabilidad subsidiaria dispuesta por el art. 33 del E.T . "

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- Gabriel comenzó a prestar servicios por cuenta de la parte demandada mediante contrato mercantil a comisión formalizado en fecha 5.02.01. Finalizada de común acuerdo la vigencia del mismo en fecha 30.04.04, el actor se mantuvo dos meses desvinculado de la empresa, hasta que en fecha 28.06.04 resultó suscrito entre ambas partes un nuevo contrato mercantil (docs. 1 a 3 Ddda., doc n° 1 Dte.).

SEGUNDO.- El actor ha ejercitado por cuenta de la parte demandada Ia actividad de vendedor de cursos y material de formación, percibiendo unos ingresos medios de 2002 EUR/mes durante el último año.

TERCERO.- Durante la práctica totalidad de su vinculación con la empresa el actor se ha hecho cargo del ingreso de las cuotas del régimen de autónomos de la seguridad social.

CUARTO.- La actividad profesional del actor presentaba determinadas características:

- no percibía un salario fijo sino que su contraprestación mensual dependía única y exclusivamente de las comisiones obtenidas por operaciones llevadas a buen fin. En este sentido el actor cobró 27.653,75 EUR el año 2005 y llevaba ingresados 21.192,63 EUR hasta el momento de finalizarla relación en noviembre 2006.

-estaba de alta en IAE, desembolsaba el trabajador la cuota de autónomos.

-se emitían a nombre del actor, a través de una empresa vinculada a la parte demandada, facturas de las operaciones en las que el mismo tuvo intervención.

-en dichas facturas se repercutía IVA.

-con base a tales facturas se formalizaban retenciones de IRPF por trabajo profesional del actor.

- el actor respondía del buen fin de las operaciones, conforme a las estipulaciones de las cláusulas 5a , 4a del contrato, y del importe de las facturas era deducidos los gastos generados por impagados, financiación e intereses.

- para sus desplazamientos el actor utilizaba vehículo propio o transporte pública, gastos de los que no se hace cargo la empresa, así como tampoco de dietas por comidas, gasolina, reparaciones ni seguro del coche (cláusula 6ª contrato).

- la empresa no Se hacía cargo de los gastos de teléfono del actor.

- el actor no estaba sometido por contrato a horario ni jornada fijos. En la prácitca prestaba servicios a jornada completa por cuenta de la parte demandada.

- el actor podía programarse el mismo tos viajes, visitas y periodos vacacionales.

-la empresa está desvinculada de los procesos de Incapacidad Temporal por enfermedad que pudiera haber afectado al actor, cuyos ingresos dependían exclusivamente de las comisiones generadas.

-la empresa ofrece habitualmente a los vendedores los denominados "cupones", fichas sobre posibles clientes que han solicitado información a raíz de las campañas publicitarias de la empresa. Varias veces a la semana el actor pasaba por la delegación a recoger tales fichas informativas, así como para recibir instrucciones e indicaciones sobre el sistema de venta, o formación sobre nuevos productos puestos a la venta.

-hacer uso de los cupones no resulta incompatible con la Venta Directa, sin contar en tal caso con información ni contacto previo por parte del posible cliente. Este tipo de venta está mejor retribuida por la empresa, al quedar desvinculada de los gastos de publicidad de la misma.

- no se exigía exclusividad al actor, siempre y cuando no plantease conflicto de intereses desde el punto de vista de la competencia de mercado con respecto al tipo de producto ofrecido por la demandada.

- tanto en la propia delegación como a través de desplazamientos a otras sedes, la empresa proporciona formación de ventas, y cursos informativos sobre tos productos que van saliendo a la venta que, por versar sobre aspectos técnicos o especializados, requieren de formación específica a fin de que los vendedores posean un buen conocimiento del producto.

QUINTO.- Con fecha 8.11.06 la parte empresarial, siguiendo directrices del Departamento Comercial Central, se comunicó al actor de forma verbal que se prescindía de sus servicios, por considerar insuficiente el volumen de ventas conseguido por el mismo en relación a los objetivos previstos, resolviendo su contrato de Agencia.

SEXTO.- Consta intentado sin efecto por inasistencia de la parte demandada el acto conciliación convocado para el día 27.12.06 ante el Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya.

SEPTIMO.- El demandante no ha ostentado cargo electivo o sindical de representación de trabajadores.

Tercer. Contra aquesta sentència la part codemandada MASTER DISTANCIA S.A. i l'actor SR. Gabriel van interposar un recurs de suplicació, que van formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària i el va impugnar en forma Gabriel i MASTER DISTANCIA S.L. . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.- Enfront la Sentència d'instància, que estimà la demanda presentada per la part actora, i declarà la competència de la jurisdicció social per entendre del present litigi, així com la improcedència del seu acomiadament, s'interposa per ambdues parts Recurs de Suplicació. En primer lloc s'entrarà a examinar el recurs interposat per l'empresa, atès que en aquest es sol.licita es declari la nul.litat d'actuacions, la modificació dels fets provats i que es declari la incompetència de la jurisdicció social per entendre del present plet, per la qual cosa, en cas d'estimació, ja no caldria entrar a examinar el recurs presentat per la part actora, el qual només divergeix de la decisió de la sentència, pel que fa a l'antiguitat reconeguda a efectes del càlcul de la indemnització.

SEGON.- En el primer motiu del recurs, correctament emparat en l'apartat a) de l'article 191 de la Llei de Procediment Laboral , la recurrent al.lega que el jutjat d'instància va resoldre, mitjançant interlocutòria de data 8.3.2007, tenir per desistida a la part actora davant de la seva incompareixença el dia i hora del judici. L'esmentada resolució fou recorreguda per l'actor i el recurs fou estimat mitjançant nova interlocutòria de data 13.4.2008, en el qual s'establi expressament la impossibilitat de que fos recorregut per la recurrent i afirma que la decisió del jutge d'instància, en haver estimat l'al.legació de l'actor, infringeix l' article 83.2. de la Llei de Procediment Laboral i vulnera el principi constitucional de tutela judicial efectiva, així com el principi de seguretat jurídica i li causa indefensió, per la qual cosa sol.licita es reposin les actuacions al moment de dictar-se la Interlocutòria de data 8.3.07.

L' article 191 a) de la Llei de Procediment Laboral reconeix a les parts la possibilitat d'impugnar en Suplicació les sentències dels Jutjats Socials, sempre hi quan es donin dos requisits: a) que s'hagin infringit normes o garanties del procediment i b) que aquesta infracció hagi produït indefensió a la part que demana la nul.litat.

Com ha posat de relleu aquesta Sala en reiteració, en la sentència de data 10 d'abril de 1990, el Tribunal Suprem recordava que «es constante doctrina de la Sala la que afirma que la nulidad de las resoluciones judiciales es una medida excepcional que, por sus negativas consecuencias sobre el proceso, ha de limitarse a los supuestos legalmente tipificados en el art. 238 de la Ley Orgánica del Poder Judicial ) y a los vicios formales especialmente cualificados que menciona el núm. 1 del art. 240 de dicha Ley respecto de los que no pueda operar la subsanación prevista en el núm. 2 de este último artículo, sin que en ningún caso irregularidades formales carentes de auténtica proyección invalidante, al no impedir que el acto alcance su fin ni generar indefensión, puedan justificar la adopción de tal medida con infracción del principio de economía procesal».

També és doctrina reiterada del Tribunal Suprem (sentencia de data 11 de novembre de 1998), que la nul.litat de les resolucions judicials té caràcter excepcional, i només es pot declarar en aquells supòsits en els quals es constatin greus i evidents vicis processals comesos pel magistrat que ha dictat la resolució que s'anul.la i sempre que l'esmentat vici hagi produït indefensió a alguna de les parts processals.

En el present supòsit es demana es reposin les actuacions al moment en que el jutjat va decidir tenir per desistit a l'actor mitjançant la interlocutòria de data 8.3.07 perquè aquest no va comparèixer a celebrar el judici el dia i hora assenyalats pel jutjat. És evident que en aquest cas els requisits que estableix el Tribunal Suprem no es compleixen en absolut, per la qual cosa el motiu s'haurà de desestimar.

En primer lloc cal dir que no hi ha hagut cap infracció de normes processals en l'actuació del Jutge d'instància, perquè davant la incompareixença de l'actor a l'hora de la vista va actuar amb tota correcció quan va decidir tenir-lo per desistit. Ara bé, és evident que aquesta interlocutòria es podia recorre en reposició, tal com va fer la part actora i el jutge va estimar aquest recurs, en una interlocutòria de data 13.4.2008, que està molt raonada, en la qual justifica amb tot detall els motius pel qual decideix estimar el recurs, que es fonamenta, en síntesi, en que l'actor únicament va arribar 15 minuts tard al jutjat el dia en que estava senyalat el judici, que no hi havia pas una voluntat de desistir de la seva demanda, tal com es podia comprovar per la impugnació de la resolució en el que se'l tenia per desistir i en aplicació del principi constitucional de la tutela judicial efectiva que recull l' article 24 de la Constitució , en la interpretació que d'aquest article ha realitzat el Tribunal Constitucional.

Cal dir, a més, que justament l' article 83.2 de la LPL no ha estat infringit, atès que va ser el que va aplicar el jutge per tenir per desistit al treballador, en el moment en que no es va presentar per celebrar el judici a l'hora de la citació i que en aplicació de l'esmentat article el jutge va estimar el recurs, en entendre que l'actor havia al.legat una justa causa pel seu retard.

D'altra banda, cap tipus d'indefensió se li va ocasionar per l'estimació del recurs, ja que va ser correctament notificat de la interposició d'aquest, el qual va poder impugnar, d'acord amb les normes processals, sense que tampoc li produeixi indefensió el fet de que l'esmentada interlocutòria no fos recurrible en suplicació, atès que el jutge d'instància no va fer més que aplicar la legalitat vigent, d'acord amb el que estableix l' article 189.2, 3 i 4 de la LPL .

TERCER.- En el segon motiu del recurs, també correctament emparat, ara en l'apartat c) de l'article 191 de la Llei de Procediment Laboral , el recurrent denuncia la infracció dels articles 1.3. f) i 2.1. f), en relació amb l'art. 8.1 de l'Estatut dels Treballadors. Infracció del R.D. 1438/1985, d'1 d'agost, art. 1 i següents de la Llei 12/1992, de Contracte d'Agència, articles 1.2.1 f), 9 i seg. i al.lega , en síntesi, que l'única relació que existia entre el comissionista i l'empresa eren les relatives al preu dels productes, condicions de venda d'aquests i coneixement de les característiques dels productes ofertats, ja que l'actor utilitzava els seus propis mitjans i sense que en cap moment l'empresa controlés el procés de venda. Tampoc s'exigia exclusivitat, per la qual cosa es tractava d'una relació mercantil, concretament d'un contracte d'agència. Esmenta en recolzament de la seva tesi, la STS de data 2.7.1996.

D'altra banda, en el motiu tercer, cita diverses sentències de les Sales Social dels TSJ, concretament les de la Sala d'Andalusia de data 28.4.05, Gran Canaria de 21.10.04, Comunitat Valenciana de 26.5.2005 i la de Galícia (R. 5678/04 ), les quals, segons afirma, han resolt recursos similars i han resolt en el sentit de que la relació no era laboral.

La jurisprudència i la doctrina s'han ocupat, reiteradament, de cercar i especificar les circumstàncies que delimiten la prestació laboral i la diferencien d'altres prestacions amb les quals de vegades es pot confondre, com son l'arrendament de serveis, el contracte d'agència, els serveis prestats de forma voluntària, però cobrant petites quantitats en concepte de dietes o despeses, etc.

El Tribunal Suprem ha posat de relleu constantment i només cal citar la Sentència de 9 de desembre de 2.004, que cita les d'11 de desembre de 1989 i de 29 de desembre de 1999, que la qualificació dels contractes no depèn de com hagin estat denominats per les parts contractants, sinó de la configuració efectiva de les obligacions assumides en l'acord contractual i en les prestacions que constitueixen el seu objecte.

S'ha de tenir en compte en segon lloc la història de la normativa legal en la matèria. Com apunta la sentència del TS de data 7 de juny de 1986, la configuració de les obligacions i prestacions del contracte d'arrendament de serveis regulat en el Codi Civil no és incompatible amb la del contracte de treball propiament dit, «al haberse desplazado su regulación, por evolución legislativa, del referido Código a la legislación laboral actualmente vigente». En efecte, en el contracte d'arrendament de serveis, l'esquema de la relació contractual és un genèric intercanvi d'obligacions i prestacions de treball amb la contrapartida d'un "preu" o remuneració dels serveis. I el contracte de treball és una mena del mateix gènere que consisteix en l'intercanvi de d'obligacions i prestacions de treball depenent per compte aliena a canvi d'una retribució garantida. Així, doncs, quan concorren, juntament amb les notes genèriques de treball i retribució, les notes específiques d'alienitat del treball i de dependència en el règim d'execució d'aquest, ens troben davant d'un contracte de treball, sotmès a la legislació laboral.

Tal com posa de relleu la sentència abans citada, tant la dependència com el treball per compte d'un tercer son conceptes d'un nivell d'abstracció bastant elevat, que es poden manifestar de diferent manera segons les activitats i les maneres de producció i que, a més, encara que els seus contorns no coincideixin exactament, guarden entre si una estreta relació. És per això que en la resolució dels casos litigiosos s'hagi d'acudir força sovint, per identificar aquestes notes del contracte de treball, a un conjunt d'indicis o fets indiciaris d'una i altra. Aquests indicis son algunes vegades comuns a tots els treballs en general i d'altres vegades específics de certes activitats laborals o professionals.

Els indicis comuns de dependència més habituals en la doctrina jurisprudencial son segurament l'assistència al centre de treball de l'empresari o al lloc de treball designat per aquest i l'estar sotmès a un horari concret. També s'utilitzen com a fets indiciaris de dependència, entre altres, el desenvolupament personal del treball (STS de 23 d'octubre de 1989), compatible amb determinats serveis amb un règim excepcional de suplències o substitucions (STS de 20 de setembre de 1995); la inserció del treballador en l'organització de treball de l'empresari, que s'encarrega de programar la seva activitat (STS de 8 d'octubre de 1992 , STS de 22 de abril de 1996 i) i per contra, l'absència d'organització empresarial pròpia del treballador.

D'altra banda, té raó la recurrent quan al.lega que el Tribunal Suprem ja s'ha pronunciat en relació amb les característiques que diferencien el contracte d'agència, de caràcter mercantil, del contracte laboral, en la sentència de data 2.7.1996. Segons el citat Tribunal, la nota característica que diferencia una i altra figura contractual és, precisament, la de la dependència. Així s'assenyala en la sentència citada que "La nota que diferencia al representante de comercio, sometido a la relación laboral especial antes citada, de quien asume el papel de agente como consecuencia de la válida celebración de un contrato de agencia, radica esencialmente en la dependencia, la que ha de presumirse excluida, con consecuencias eliminatorias de la laboralidad, cuando aquel que por cuenta de una o varias empresas se dedica a promover o a promover y concluir, actos u operaciones de comercio, despliega dicha actividad en términos de independencia, circunstancia ésta que ha de entenderse concurrente en aquellos supuestos en que, al asumir dichas funciones, queda facultado para organizar su actividad profesional y el tiempo que fuera a dedicar a la misma, conforme a sus propios criterios, sin quedar sometido, por tanto, en el desenvolvimiento de su relación, a los que pudiera impartir en tal aspecto la empresa por cuya cuenta actuare".

QUART.- Doncs bé, tenint en compte la doctrina anterior i aplicant-la al supòsit que ens ocupa, el resultat no pot ser més que estimar el motiu, si tenim en compte les dades que ens subministra el fet provat quart de la sentència, en el qual consten les característiques de l'activitat professional de l'actor. En efecte, en l'esmentat fet consta que l'actor:

1) No cobrava un salari fix, sinó que la seva contraprestació mensual depenia, única i exclusivament, de les comissions obtingudes per les operacions que arribaven a bon fi, atès que l'empresa li descomptava del import de les comissions les despeses generades per impagats, finançament i interessos.

2) L'actor no estava sotmès per contracte a horari ni jornada fixos.

3) Es programava per ell mateix els viatges, visites i vacances.

4) No se li exigia exclusivitat en el seu treball, sempre i quan no existís conflicte d'interessos des del punt de vista de la competència del mercat, amb els productes d'altres empreses.

5) L'empresa li oferia informació sobre possibles clientes que havien sol.licitat informació arrel de les campanyes publicitàries de l'empresa. Diverses vegades a la setmana l'actor passava per la delegació a recollir aquesta informació, així com per a rebre instruccions i indicacions sobre el sistema de venda, o formació sobre els nous productes que es posaven a la venda.

6) L'empresa li oferia formació de vendes i cursos informatius sobre els nous productes que es posaven a la venda, atès que en tractar-se de productes tècnics, requereixen una formació específica.

7) L'actor estava donat d'alta a l'IAE i també es pagava la quota del Règim Especial de Treballadors Autònoms.

8) Rebia les seves comissions, mitjançant la presentació de factures, en les quals es repercutia l'IVA.

9) L'actor utilitzava pels seus desplaçaments vehicle propi o transport públic i totes les despeses generades, tant de menjars, reparacions, benzina, etc., estaven al seu càrrec.

Si examinem aquestes dades hem d'arribar a la conclusió de que el treball de l'actor no reuneix les característiques d'un contracte de treball perquè no existeix ni dependència -l'actor no tenia una jornada de treball, ni horari, s'organitzava ell com volia les seves visites als clientes, etc.- característica que, com hem vist abans, és la nota que diferencia el contracte d'agència d'una relació laboral, sinó que tampoc responia del bon fi de les seves operacions, per la qual cosa no es pot incloure la seva relació professional, dins la relació laboral de caràcter especial que recull l' article 2 f) de l'Estatut dels Treballadors , atès que en aquesta relació especial només es poden encabir les persones que intervinguin en operacions mercantils per compte d'un o més empresaris, però sense assumir el risc i ventura d'aquelles.

La sentència d'instància va estimar la demanda en entendre que en el present supòsit l'actor havia de dedicar tota la seva jornada laboral a realitzar la seva feina, atès que havia de visitar client per client, casa per casa, etc., i també, que existia dependència perquè s'ha de tenir en compte el tipus de producte posat a la venda, de difícil sortida comercial per la seva pròpia naturalesa, limitat nombre de possibles interessats i dificultat per identificar-los, la qual cosa fa precís d'un suport empresarial per a gestionar la informació a través dels canals imposats i controlats exclusivament per ella mateixa, el que resulta contradictori amb el contracte d'agència previst en l'àmbit mercantil i també afirma que hi havia una activitat de control per la part empresarial sobre la concreta activitat del personal de vendes. D'altra banda assenyala que és aplicable la presumpció de laboralitat de l' art. 8.1 de l'ET i que les condicions de tipus mercantil que concorren en el present supòsit no son el resultat d'una estipulació de mutu acord entre ambdues parts, sinó que han estat imposades per la demandada al treballador en el marc d'una situació t'avantatja que li proporciona a aquesta la condició d'empresària.

Aquestes consideracions no es poden compartir per la Sala. El contracte d'agència no estableix com a requisit indispensable que els treballadors es dediquin a diversos empresaris, sinó que permet que prestin serveis a una sola empresa, sense que es desnaturalitzi el contracte. Tampoc prohibeix que es dediqui la totalitat de la jornada a un únic client, com succeeix en aquest cas. Com s'ha dit abans, i el Tribunal Suprem ha assenyalat, la única diferència que existeix amb un contracte laboral és, precisament, que no existeixi dependència i en el present cas, el propi fet provat quart que abans hem analitzat ens diu que l'actor no estava subjecte a una jornada laboral, ni a un horari, ni tampoc se li imposaven els dies de vacances. Pel que fa a la feina, ell mateix se l'organitzava i en aquest sentit no es pot admetre que la informació que se li oferia per tal de visitar clientes que l'empresa sabia que estaven interessats en la compra dels productes, el posés en situació de dependència, sinó que era un ajut pel seu treball. El mateix cal dir dels cursos de formació sobre les vendes i els nous productes que anaven sortir al mercat, perquè aquesta formació era imprescindible perquè portés a bon terme la seva feina i ell mateix era el primer interessat en rebre- la. I, pel que fa a que les condicions de treball son una imposició de l'empresa, també s'ha de refusar, perquè en cap cas consta que hi hagués cap vici del consentiment en la signatura del contracte d'agència que regeix les relacions entre les parts.

CINQUÈ.- L'estimació del motiu comporta la del recurs i la revocació de la sentència d'instància, declarant la incompetència de la jurisdicció social per entendre del present plet, atès que la relació de treball que unia a les parts no es pot qualificar com de laboral. el que suposa la revocació de la sentència recorreguda, així com que s'hagi de decretar la devolució a la recurrent de les quantitats dipositada i consignada en el moment d'anunciar el recurs de suplicació, d'acord amb el que estableix l' article 201.2 de la Llei de Procediment Laboral.

També comporta la desestimació del recurs presentat per l'actor, sense entrar al seu examen, en haver-se declarat la incompetència d'aquesta jurisdicció per entendre del present litigi.

VISTOS els preceptes legals citats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem d'estimar i estimem el Recurs de Suplicació interposat per MASTER DISTANCIA, S.A. i hem de desestimar i desestimem el recurs presentat pel Sr. Gabriel contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 3 de Sabadell, en data 18 de maig de 2.007, que va recaure en les Actuacions nº 1/2007 , en virtut de demanda presentada per l' esmentat Sr. Gabriel contra la dita empresa MASTER DISTANCIA S.A., COMERCIAL DIFUSORA DEL TEXTO, S.L. MASTER DISTANCIA S.L. i el FONS DE GARANTIA SALARIAL, en reclamació per acomiadament i, per tant, hem de revocar i revoquem l'esmentada resolució, declarant la incompetència de la Jurisdicció Social per entendre del present litigi, absolvent a la demandada de les pretensions de la

demanda. Es decreta la devolució de les quantitats dipositada i consignada per l'empresa, en el moment d'anunciar el present recurs.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.