Sentencia Social Nº 1882/2009, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 472/2007 de 03 de Marzo de 2009

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

fc

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 3 de març de 2009

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1882/2009

En el recurs de suplicació interposat per Celso a la sentència del Jutjat Social 1 Tarragona de data 21 de juny de 2007 dictada en el procediment

núm. 472/2007 en el qual s'ha recorregut contra la part AUTORITAT PORTUARIA DE TARRAGONA, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

Primer. En data 4 d'abril de 2007 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Reclamacio drets contracte treball, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 21 de juny de 2007, que contenia la decisió següent:

"Que estimando la excepción de falta de acción alegada por la Autoridad Portuaria, no se entra en el fondo de la cuestión solicitada por D. Celso , con D.N.I. nº NUM000 , contra la Autoridad Portuaria de Tarragona".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- El demandante D. Celso , presta servicios por cuenta de la demandada AUTORIDAD PORTUARIA DE TARRAGONA, desde el 28-12- 2004, ostentando la categoría de Agente de la Policía Portuaria.

SEGUNDO.- El actor inició situación de I.T. el 3-2-2005, habiendo finalizado el plazo máximo de 18 meses, el 3-8-2006, cursando la Autoridad Portuaria la baja en la empresa a fin de poder pasar a percibir las prestaciones en pago directo a través de la Seguridad Social.

TERCERO.- El actor en su demanda solicita que se deje sin efecto la baja emitida el 3-8-2006.

CUARTO.- El demandante ha sido dado de alta médica el 8-1-2007.

QUINTO.- El actor agotó la vía administrativa.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària la qual el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Enfront la sentència d'instància que, sense entrar a examinar el fons de l'assumpte, en apreciar l'excepció de manca d'acció, desestimà la demanda interposada per la part actora, s'interposa per aquesta Recurs de Suplicació, en el qual, sense cap emparament processal ni denunciar la infracció de normes jurídiques o de la jurisprudència, s'afirma que ha quedat acreditada la lesió del seu interès, per la qual cosa no procedeix la consideració de manca d'acció.

Basa el jutge la seva decisió en que l'empresa el donar de baixa a l'actor a la Seguretat Social el dia 3.8.2006 perquè en aquell moment havia esgotat el termini de 18 mesos en situació d'Incapacitat Temporal, va actuar correctament, perquè a partir d'aquell moment la prestació li havia d'abonar directament l'Entitat Gestora i això sens perjudici de que el contracte de treball continués en suspensió, en tant no s'extingís per alta mèdica o per passar a la situació d'Incapacitat Permanent.

SEGON. En el seu escrit d'impugnació del recurs l'Advocat de l'Estat afirma que el recurs no s'hauria d'admetre, atès que no compleix cap dels requisits que estableix l' article 191 de la Llei de Procediment Laboral .

Te raó la part demandada en la seva al.legació. És cert que en aplicació del principi de tutela judicial efectiva, que estableix l' article 24.1 de la nostra Constitució , el Tribunal Constitucional ha assenyalat que els Tribunals no han d'aplicar amb rigor formalista les estipulacions que regulen el procediment i requisits per interposar els corresponents recursos, però aquesta doctrina no és aplicable al present supòsit, atès que el recurs de suplicació interposat per la part actora no reuneix cap dels requisits que estableix l' article 191 de la LPL , atès que no es basa en cap dels motius que estableix l'article citat i únicament es limita a afirmar, sense denunciar la infracció de cap norma jurídica o de la jurisprudència, ni sol.licitar la revisió dels fets declarats provats, que les decisions de l'empresa valorades en el seu conjunt demostren una actitud meditada per tractar d'impedir al treballador l'exercici de les accions legals corresponents, perquè l'empresa no va respondre a la seva sol.licitud de passar a la situació d'excedència i també en l'expedient disciplinari de 20.7.2006 en el qual no s'ha dictat cap resolució, amb la qual cosa se l'està situant en clara indefensió, sospita que sembla es veu confirmada quan en el mes de gener de 2.007 l'empresa es va negar a rebre la comunicació d'alta de la Seguretat Social.

Com va posar de relleu aquesta Sala en la sentència de data 25 d'octubre de 2.000 «siendo el suplicación un recurso extraordinario, de carácter "cuasi casacional" -STC de 18.10.1993, no puede el Tribunal revisar o analizar el proceso en toda su dimensión, sino tan sólo las cuestiones que, entre las litigiosas- y en los términos legales, acoten las partes; en otro caso, si se construyesen de oficio los motivos de suplicación por el Tribunal, no sólo se desnaturalizaría la esencia misma del recurso, sino que la Sala saldría de su posición procesal, asumiendo la de parte, lo que no puede sustentarse jurídicamente, en modo alguno...».

En el supòsit judicat l'actor en formalitzar el recurs de suplicació ha infringit l' art. 194.2 de la LPL en ni tan sols mencionar cap precepte o jurisprudència i això obligaria a la Sala a construir d'ofici el Recurs fent menció del concret precepte i apartat d'aquest que estima que la part considera infringit, per entrar a examinar- lo, amb clara infracció dels més elementals principis d'imparcialitat produint, a més, una clara indefensió a la part recorreguda, amb vulneració de l' art. 24 de la Constitució , la qual cosa implica que el recurs hagi de ser desestimat, atès que el requisit de l' art. 194.2 de la LPL és una garantia per la contrapart que no pot resulta perjudicada pels efectes d'inactivitat de l'altre, tal com ha posat de relleu el Tribunal Suprem en les sentències de dates 14 i 28 de gener, 10 de febrer i 9 de setembre de 1986 i consolidà també el Tribunal Constitucional en les seves de 27 de maig i 6 de juny de 1986

TERCER. Amb independència del que s'ha dit anteriorment, cal dir, pel que fa al fons, que també el recurs hauria de ser desestimat. En efecte, tal com posa de relleu la sentència recorreguda, és doctrina constant del Tribunal Suprem, la de que després de la publicació de la Llei de Procediment Laboral de 1990 les accions declaratives son possibles dins de la branca social del dret. Ara bé, tal com posa de relleu la Sentència de 20 de setembre de 2.006, cal que l'acció compleixi una sèrie de requisits. Aquests requisits son, en sentit positiu la necessitat de que existeixi una veritable controvèrsia i, en sentit negatiu, que no es poden plantejar davant l'òrgan jurisdiccional qüestions no actuals ni efectives ni futures o hipotètiques, o quan la decisió no produeixi cap tipus d'efecte en el cercle i interès de l'actor.

En la sentència del TS de 18 de juliol de 2.002, es diu que «Es doctrina reiterada de esta Sala, que por conocida exime de su concreta cita, que para el ejercicio de acciones declarativas resulta necesario que el titular acredite una lesión actual de su propio interés, lo que presupone la existencia de un derecho insatisfecho, al que se trata de tutelar mediante el ejercicio de la acción. No pueden pues plantearse al Juez cuestiones futuras o hipotéticas, o cuya decisión no tenga incidencia alguna en la esfera de derechos e intereses de la parte demandante, ni cabe solicitarle una mera opinión o consejo. De modo que solo allá donde exista un derecho o interés legítimo digno de tutela, existirá un correlativo derecho a obtenerla de los Jueces y Tribunales. Si concurre, habrá de admitirse la demanda y resolver el fondo de la correspondiente acción. En caso contrario, podrá estimarse la falta de acción o, como señala cualificada doctrina científica, la falta de jurisdicción entendida ésta como actividad dirigida a satisfacer pretensiones reales y no a emitir opiniones ni dictámenes».

D'altra banda, la Sentència del Tribunal Constitucional de 20 març de 1984 va posar de relleu que "el contrato de trabajo contiene una amplia gama de derechos y obligaciones estrictamente propios del mismo, unos nacidos de él y, como consecuencia, otros que constituyen intereses jurídicamente protegibles ante los Tribunales, bien en forma de acción de condena o bien mediante petición de concretas y precisas medidas con que pueda ser satisfecha la pretensión ejercitada - cual se desprende del contenido del artículo 80.1, c) y número 4 del siguiente 87, ambos del Texto Procesal aludido-, tendente a amparar una necesidad jurídica, sin que tal derecho a la tutela efectiva que proclama el artículo 24 de la Constitución pueda ampliarse o comprender peticiones de las que no se desprende ninguna efectividad real ni intereses realizables, sino mera expectativa o posibilidades futuras, resultando con ellas, en todo caso, inejecutable la sentencia que llegue a dictarse y precisando de nuevo litigio para cualquier trascendencia efectiva".

En el present cas, l'acció declarativa exercitada no reuneix els requisits mencionats, atès que -tal com posa de relleu la sentència d'instància- l'actor esgotà el termini de 18 mesos del procés d'incapacitat laboral el dia 3.8.2006, per la qual cosa, per imperatiu legal, a partir de l'esmentada data l'actor havia de cobrar el subsidi directament de l'Entitat Gestora i això sens perjudici de que el contracte de treball segueixi suspès en mantenir-se la situació d'Incapacitat Temporal, fins el moment de la seva extinció. En tot cas, si la demandada es nega a readmetre'l en el moment de l'alta mèdica, contra l'esmentada decisió s'haurà de presentar la corresponent demanda, supòsit que no es qüestiona en la present demanda. Pel que fa a que l'actor va demanar l'excedència en el seu dia i la demandada no li va respondre a aquesta petició, és qüestió aliena al present procés. El mateix cal dir de l'expedient disciplinari de 20.7.2006.

La desestimació del motiu comporta la del recurs i la ratificació de la sentència d'instància.

VISTOS els preceptes legals citats, els que concorden i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació interposat pel Sr. Celso contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 1 de Tarragona, en data 21 de juny de 2.007, que va recaure en les Actuacions nº 472/2007 , en virtut de demanda presentada per l'esmentat Sr. contra l'AUTORITAT PORTUÀRIA DE TARRAGONA, en reclamació de reconeixement de dret, i en conseqüència, hem de ratificar i ratifiquem l'esmentada resolució.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.