Sentencia Social Nº 1941/2010, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 847/2009 de 09 de Marzo de 2010

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

JSP

IL·LM. SR. ANDREU ENFEDAQUE MARCO

IL·LM. SR. FRANCISCO JAVIER SANZ MARCOS

IL·LMA. SRA. MATILDE ARAGÓ GASSIOT

Barcelona, 9 de març de 2010

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 1941/2010

En el recurs de suplicació interposat per SEAT, S.A. a la sentència del Jutjat Social 12 Barcelona de data 16 de juny de 2008 dictada en el procediment núm.

130/2008 en el qual s'ha recorregut contra la part Arturo , -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), Tesoreria general de la Seguridad Social i MC MUTUAL, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. MATILDE ARAGÓ GASSIOT.

Antecedentes

Primer. En data 20 de febrer de 2008 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Accident de treball, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 16 de juny de 2008, que contenia la decisió següent: " Que estimando la demanda formulada por D. Arturo contra el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD, la TESORERÍA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, la MUTUA MC MUTUAL y la empresa SEAT S.A., debo declarar y declaro la responsabilidad empresarial por falta de medidas de seguridad en el accidente de trabajo sufrido por el demandante el 2-3- 07, condeno a los demandados a estar y pasar por esta declaración, y además a la referida empresa a pagar a aquél el recargo del 30% de todas las prestaciones económicas derivadas del mismo " .

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1º) El demandante presta servicios para la empresa SEAT S.A. desde el 23-4-87, ostenta la categoría profesional de oficial de 1ª y percibe un salario de 2.996'10 € mensuales con inclusión de pagas. (Es un hecho pacífico entre las partes).

2º) Sufrió un accidente de trabajo el 2-3-07, que ocurrió en las circunstancias que se refieren en el informe de la Inspección de Trabajo que obra a los folios 30-33, entre otros, cuyo contenido se da aquí por reproducido.

3º) Después de ocurrido el accidente la empresa sustituyó los tornillos de fijación de la clavija a la puerta de la cabina por remaches fijos que debían ser destruidos en caso de desmontaje. [Resulta de la valoración conjunta del informe del Comité de Seguridad y Salud laboral de 5-3-07 (folios 52-53, entre otros) y de las manifestaciones del testigo Sr. Ernesto , gestor de personal en la fábrica de la empresa en que ocurrió el accidente, presentado por ésta en el juicio].

4º) El demandante solicitó al INSS el 8-10-07 la declaración de responsabilidad empresarial por falta de medidas de seguridad en dicho accidente, interesando se impusiera a la empresa el máximo recargo legal en todas las prestaciones derivadas del mismo, tramitándose al efecto el preceptivo expediente administrativo en el que recayó resolución denegatoria de 7-12-07 (folios 108-109, entre otros). Esta resolución le fue notificada el 18-12-07 (según resulta de las propias manifestaciones del demandante expuestas en la reclamación previa ante el INSS a que seguidamente se hará referencia).

5º) Contra dicha resolución formuló reclamación previa ante la Inspección de Trabajo el 9-1-08 (folios 11-14) y ante el INSS el 31-1-08 (folio 15), que fue desestimada por nueva resolución de 18-3-08 (folio 73, entre otros), quedando agotada la vía administrativa.

6º) La empresa había efectuado la evaluación de riesgos del puesto de trabajo del demandante. (Folios 222-230).

7º) El actor había recibido formación preventiva sobre los riesgos derivados de su puesto de trabajo. (Folios 212-214, 263-265, 271-283 y 303-315, entre otros).

8º) La empresa demandante tiene convenio de asociación con la MUTUA MC MUTUAL para la cobertura de las contingencias profesionales (según se desprende de las manifestaciones coincidentes de las partes al respecto).

Tercer. Contra aquesta sentència la part codemandada SEAT, S.A. va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Contra la sentència del jutjat social que desestima la demanda interposada contra el recàrrec per falta de mesures de seguretat, presenta recurs de suplicació únicament l'empresa SEAT, S.A, recurs que ha estat impugnat pel lletrat del treballador accidentat.

SEGON. En el primer motiu del recurs, per la via de l'article 191 c) de la Llei de rites laboral, al.lega la infracció de l'article 71 i el 139 de la LPL , en relació amb la doctrina de les sentències del TSJ Múrcia de 7 de gener de 2002 i TS de 24 de novembre de 1984, reproduint la seva pretensió de caducitat de l'acció i fermesa de la resolució del INSS de 7-12-2007, que denegava la sol licitud de responsabilitat empresarial. Addueix també que la presentació de la reclamació prèvia no es va realitzar davant l'administració que l'havia dictat sinó a la Inspecció de Treball i Seguretat Social, fet que al.lega ha de donar també lloc a no tenir per esgotat aquest tràmit preprocessal.

Aquesta Sala no pot atendre la pretensió del recurrent, ja que tal com valora el magistrat del jutjat social, l'efecte de la reclamació administrativa prèvia extemporània no és la caducitat del dret sinó solament de la instància, i no es pot considerar que generi la fermesa de la resolució si és la pròpia administració, com és el cas que ens ocupa, qui respon a la pretensió i dicta resolució posteriorment entrant en l'objecte proposat reobrint novament el termini per a la presentació de la demanda. Així s'ha de interpretar l'article 71 el 139 de la LPL , quan estableix el requisit de la reclamació administrativa prèvia com a requisit préprocessal ("Será requisito necesario para formular demanda en materia de Seguridad Social que los interesados interpongan reclamación previa ante la Entidad gestora o Tesorería General de la Seguridad Social correspondiente") ja que la finalitat de la reclamació administrativa prèvia és permetre a l'Ens Gestor de la Seguretat Social, tenir coneixement previ de les reclamacions i possibilitat la revisió dels actes propis, qüestió que s'ha garantit en el procés ja que l'INSS, va tenir coneixement previ de la pretensió del recurrent, i va dictar nova resolució administrativa que desestimava la pretensió de l'actor i confirmava l'anterior resolució desestimatòria, en data 18-03-08, reobrint per tant el termini per presentar la demanda, segons es dedueix de l'inalterat fet provat quart de la sentència, que remeten als folis 15 i 73 de les actuacions.

Per altra banda, s'ha de recordar la jurisprudència del TS, dictada en RCUD, 15-10-03, que indica: "como ha recordado esta Sala en su sentencia de 3 de marzo de 1999 (rec. 1130/98) "es doctrina constante de los Tribunales de Trabajo que el transcurso del plazo establecido en el artículo 71 de la Ley de Procedimiento Laboral EDL 1995/13689 sin interponer demanda (o sin que ésta siga su curso por desistimiento) no produce la caducidad del derecho sino sólo la caducidad de la instancia, que puede ser reiniciada en momento posterior, mientras el derecho sustantivo permanezca vivo." Aquesta mateixa doctrina del Tribunal Suprem, interpreta l'exigència d'aquest requisit amb flexibilitat i sense rigidesa, entenent que la reclamació administrativa prèvia "no es forma esencial del juicio, sino procedimiento administrativo anterior a éste"" ni el plazo del art. 71.2 LPL es procesal ni sustantivo, al no afectar al derecho ejercitado, por lo que el incumplimiento del mismo sólo acarrea una pérdida del trámite (SSTS de 21 de mayo de 1997 EDJ 1997/4375 , de 19 de octubre de 1996 EDJ 1996/7065 , y 7 de abril de 1989 EDJ 1989/3734 "), per la qual cosa una cumplimentació defectuosa del tràmit o inclús la seva omissió no pot constituir una vulneració processal causant de indefensió, indefensió que hauria d'haver esta al.legada per l'Entitat Gestora, en tot cas i no pel recurrent. S'ha de rebutjar per tant el primer motiu del recurs i confirmar en aquest punt la sentència de instància quan desestimava la excepció de caducitat de la reclamació.

TERCER. El segon motiu del recurs, també per la via de l'article 191 c) de la LPL , al.lega infracció de normes substantives, que concreta en l'article 123 de la Llei general de la Seguretat Social per errònia interpretació ja que de la valoració alternativa de la prova que realitza, dedueix que no van existir infraccions de mesures de prevenció per part de l'empresa, i cita la interpretació que en fan les sentències del TSJ Galícia 11-07-2000 i TSJ P Basc, de 8-0-1997. En aquest sentit fa referència a què l'accident va ocòrrer en una màquina que disposava de totes les mesures de seguretat necessàries, i que solament pot haver estat la conseqüència del fet que el treballador va actuar de "manera notòriament imprudent i eludint les instruccions donades".

El recurrent va la seva pròpia valoració de com va succeir l'accident, però aquesta Sala ha de partir forçosament dels inalterats fets provats que estableixen que:

1- El demandant treballava a SEAT, S.A., amb categoria professional de Oficial de 1ª, des del dia 23-04-87.

2- Va patir un accident de treball el dia 2-03-07, en les circumstàncies que relata l'informe de la Inspecció de Treball, que reprodueix, que en resum són les següents:

- el demandant estava en el interior de un de les cabines de premses de la línia 93 i acabava de col locar un robot d'alimentació, moment en el què es va posar en marxa d'improvís colpejant amb el braç al demandant i a un altre company.

- el robot es va posar en marxa encara que la cabina estigués oberta perquè va rebre la senyal de porta tancada degut al mal funcionament del conjunt de clavilla- microrruptor.

- la senyal de porta tancada rebuda pel rebot havia de implicar l'absència de persones en la cabina i va fallar. La causa del fallo mecànic, segons es valora en l'informe de la Inspecció de TSS i en la sentència, pot ser deguda a tres hipòtesis:

a) ruptura del microrruptor, al haver estat forçat per la porta al estar desencaixada

b) desmuntatge de la llengüeta en el microrruptor, degut a les vibracions de la instal lació

c) que s'hagués afluixat la llengüeta per manipulació del personal. Aquesta darrera és la valoració que realitzat l'Inspector actuant, com a hipòtesi més provable, no acceptada per la sentència, a la vista de la valoració de la prova practicada en el judici.

3- Després de l'accident l'empresa va substituir els cargols de fixació de la clivella a la porta de la cabina per remaches fixos que havien de ser destruïts en cas de desmuntatge.

4- L'empresa havia realitzat l'avaluació de riscos del lloc de treball del demandant, el qual havia rebut formació preventiva en la matèria.

Hem de partir de que el text de referència, article 123 de la LGSS , estableix que: "Totes les prestacions econòmiques que tinguin la causa en un accident de treball o una malaltia professional s'han d'augmentar, segons la gravetat de la falta, d'un 30 a un 50 per 100, quan la lesió es produeixi per màquines, artefactes o en instal lacions, centres o llocs de treball que no tinguin els dispositius de precaució reglamentaris, els tinguin inutilitzats o en males condicions, o quan no s'hagin observat les mesures generals o particulars de seguretat i higiene a la feina, o les elementals de salubritat o les d'adequació personal a cada feina, ateses les seves característiques i l'edat, el sexe i altres condicions del treballador."

Tal com argumenta la sentència, s'observen com a infringits els preceptes genèrics de prevenció inclosos en l'article 14 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals, 31/1995, de 8 de novembre , que declara el dret dels treballadors a una protecció eficaç en matèria de seguretat en el treball el que es relaciona amb el deure empresarial de protecció dels treballadors i comporta que aquell ha d'adoptar les mesures necessàries per a la protecció de la seguretat dels treballadors al seu servei. Atès l'article 15 de l'esmentada Llei de prevenció de riscos , l'empresari hauria d'haver adoptat en aquest cas mesures adequades per a evitar el risc o combatre'l en el seu origen, que podien ser les que amb posterioritat a l'accident instal la de manera fixa, per garantir la seva efectivitat i que no siguin afluixats.

Els elements configuratius de la mesura sancionadora aquí analitzada (segons continua i pacífica jurisprudència continguda, entre d'altres, en les SSTS 8.3. 16.11.93, 12.2 i 20.5.94, segons la seva conformació legal i doctrinal són els següents: a) Que hagi ocorregut un accident de treball que doni lloc a prestacions del sistema de Seguretat Social; b) Incompliment de les mesures de Seguretat i Higiene en el Treball, bé generals, bé específiques; c) L'existència d'un nexe causal entre l'accident i l'esmentat incompliment, d) L'existència de un perjudici evident causat pel sinistre.

La sentència del TS, dictada en data 8 d'octubre de 2001 (RJ 20031424), en un procediment de similar objecte, aplicable al cas indica que:

"La vulneración de las normas de seguridad en el trabajo merece un enjuiciamiento riguroso tras la promulgación de la Ley de Prevención de Riesgos Laborales 31/1995, de 8 de noviembre (RCL 19953053), norma que estaba ya en vigor cuando acaeció el accidente que hoy se enjuicia. Esta Ley, en su artículo 14.2, establece que «en cumplimiento del deber de protección, el empresario deberá garantizar la seguridad y la salud de los trabajadores a su servicio en todos los aspectos relacionados con el trabajo...». En el apartado 4 del artículo 15 señala «que la efectividad de las medidas preventivas deberá prever (incluso) las distracciones o imprudencias no temerarias que pudiera cometer el trabajador». Finalmente, el artículo 17.1 establece «que el empresario adoptará las medidas necesarias con el fin de que los equipos de trabajo sean adecuados para el trabajo que debe realizarse y convenientemente adaptados a tal efecto, de forma que garanticen la seguridad y salud de los trabajadores». Del juego de estos tres preceptos se deduce, como también concluye la doctrina científica, que el deber de protección del empresario es incondicionado y, prácticamente, ilimitado. Deben adoptarse las medidas de protección que sean necesarias, cualesquiera que ellas fueran. Y esta protección se dispensa aun en los supuestos de imprudencia no temeraria del trabajador. No quiere ello decir que el mero acaecimiento del accidente implique necesariamente violación de medidas de seguridad, pero sí que las vulneraciones de los mandatos reglamentarios de seguridad han de implicar en todo caso aquella consecuencia, cuando el resultado lesivo se origine a causa de dichas infracciones."

En el cas que ens ocupa la exoneració de la responsabilitat empresarial no pot ser atesa, doncs ni resulta dels fets provats cap element de imprudència atribuïble al treballador accidentat, que es limitava a executar les ordres de treball, i ja que la infracció de mesures de seguretat va ser evident, doncs resulta del relat fàctic que el treballador va patir un accident per una funcionament inadequat del robot, que el va colpejar quan estava dins de la cabina, quan no havia de tenir senyals de tancat ni de posada en marxa. No es tracta ni de un cas fortuït, ni imprevisible, ni evitable, ni atribuïble a imprudència temerària de l'accidentat, ja que no s'ha aportat cap element de prova en aquest sentit ni resulta del relat fàctic. Per la qual cosa es donen tots els elements previstos per imposar el recàrrec, i l'element de culpabilitat de l'empresa s'ha de deduir del seu deure de vigilància de la seguretat de la maquinaria que usen els treballadors, inclús tenint en compte les seves pròpies negligències, tal com s'ha valorat anteriorment, i com valora la sentència del jutjat social. En conseqüència, aquest segon motiu de censura jurídica també ha de ser desestimat.

QUART. Les costes s'hauran d'imposar a la part vençuda, si no gaudeix del benefici de justícia gratuïta, segons disposa l'article 233 de la LPL , amb la pèrdua dels dipòsits i consignacions per part del recurrent ja que el recurs no s'estima, tal com indica l'article 202 de la mateixa Llei processal .

Pels fonaments jurídics abans exposats,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació interposat per SEAT, S.A., contra la sentència de data 16 de juny de 2008, dictada en el procediment número 130/08, seguit en el Jutjat Social 12 dels de Barcelona , a instància de Arturo contra SEAT, S.A., INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, TRESORERIA GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL, i MUTUA MC MUTUAL, per recàrrec de prestacions per manca de mesures de seguretat. Confirmar en tots els seus punts la sentència dictada pel jutjat social.

S'acorda la pèrdua del dipòsit i de la consignació a les que es donarà la destinació legal i la condemna en costes al recurrent que xifrem en 300 euros per a la impugnació del recurs, a favor del lletrat de la part actora.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.