Sentencia Social Nº 2/2006, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 22/2005 de 12 de Enero de 2006

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

MDT

IL·LMA. SRA. ÁNGELES VIVAS LARRUY

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

IL·LMA. SRA. Mª PILAR RIVAS VALLEJO

Barcelona, dotze de gener de dos mil sis

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt, ha dictat aquesta sentència.

SENTÈNCIA NÚM. 2/2006

En les actuacions nº 22/2005 iniciades en virtut de demanda de Conflicte Col.lectiu en

reconeixement de Dret, interposada per Jaime en representació del Comitè d'empresa de Tecnología en Prevención S.L. contra l'empresa Tecnología de Prevención S.L., ha actuat com a ponent l'I.lm. Sr. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ.

Antecedentes

Primer.- El dia 08.11.2005 tingué entrada a la Sala la demanda de conflicte col·lectiu que origina aquestes actuacions. En el dit escrit, havent al·legat els fets i raonaments jurídics oportuns, es demanava sentència en la qual es reconegués el dret dels treballadors de l'empresa demandada al cobrament d'un complement de fins al 100 per cent del seu salari en el cas d'incapacitat temporal per qualsevol tipus de contingència i des del primer dia.

Segon.- Admesa a tramitació la demanda, es va assenyalar per a la celebració de l'acte del judici el 14.12.2005, en què va tenir lloc a presència judicial.

Tercer.- En l'acte del judici, la part demandant va ratificar la demanda, si bé aclarí que la petició de la demanda es referia al denominat "personal d'estructura", tot concretant que el nombre de persones afectades era de vuitanta. La demandada s'hi oposà, al·legant en primer lloc la falta de legitimació passiva, atès que l'escrit rector anava signat pel President del Comitè d'empresa (tot i que en tràmit de conclusions desistí de la dita argumentació) i no pel dit organisme com a tal i pel fet de que existeixen centres de treball en altres localitats, el què comportava també la falta de competència d'aquesta Sala; manifestà també la prescripció del dret, doncs la pràctica a la què es fa esment a la demanda finalitzà a l'any 2003, havent transcorregut el termini legal ex art. 59 TRLET , en canviar l'adscripció de Conveni col·lectiu. I en relació al fons de l'assumpte s'al·legà que la fi de la pràctica que es postula a la demanda finalitzà, en la data expressa, arrel de la dita adscripció convencional, sense que es pugui parlar prèviament d'una pràctica consolidada, atès que pel tipus de feina que realitzen en terceres empreses, no existeix un control específic dels processos d'incapacitat temporal, en que comportà un pagament íntegre dels períodes en què els afectats es trobaven de baixa, sense que, d'altra banda, es pugui parlar d'una pràctica generalitzada, doncs la major part del personal no percebia complement. Es realitzà rèplica i dúplica. Es realitzaren les proves documentals i d'interrogatori de part, proposades i admeses, i en tràmit de conclusions, les parts les elevaren a definitives.

Quart.- En la tramitació d'aquest procediment s'han observat les normes processals de caràcter essencial aplicables al cas, llevat el termini per dictar sentència, atesa l'acumulació d'assumptes a la Sala.

Hechos

Primer.- L'empresa demandada es dedica a la prestació de serveis de prevenció per a terceres mercantils

Segon.- A la dita empresa demandada existeix un col·lectiu, anomenat "d'estructura", que realitza la seva prestació laboral a les dependències de la demandada en el carrer Bruc i l'Avinguda Diagonal de Barcelona, la Clínica Delfos i Granollers, essent aquest personal l'afectat pel present conflicte

Tercer.- Fins al mes de febrer de 2003 les parts regien les seves condicions laborals pel Conveni col·lectiu d'Oficines i despatxos. A partir de la data esmentada (i sense que consti oposició) s'aplicà el Conveni sectorial estatal d'empreses consultores de Planificació, Organització d'empreses i comptable

Quart.- Fins al moment en què es produí el canvi d'adscripció convencional i des de data indeterminada, els treballadors i les treballadores "d'estructura" venien percebent en cas d'iniciar processos d'incapacitat temporal, el 100 % del salari des del primer dia de la baixa, sense diferenciació en funció de la contingència causant.

Cinquè.- A partir del dit moment, i en tot cas des del mes d'agost de 2003, la demandada deixà de complementar econòmicament la prestació d'incapacitat temporal, en aquells casos en els què així ocorria prèviament.

Sisè.- En data 30 de juliol de 2004 tingué lloc una reunió entre el Comitè d'empresa i la demandada, en la què el dit organisme de representació dels treballadors reiterà que l'aplicació del cent per cent del salari s'aplicava en l'anterior Conveni i en els casos de que no es substituís a la persona de baixa, supòsit en el qual s'estaria a allò disposat a la Llei, remetent-se a l' art. 25.1 del Conveni actual . En nova reunió de 26 de gener de 2004 les parts manifestaren que no hi havia substitucions en cas de baixes laborals en administratius i tècnics.

Setè.- En data 15.11.2004 el senyor Juan Ramón en nom del Comitè d'empresa interposà denúncia davant la Inspecció de Treball i Seguretat Social en la què s'afirmava que després de varis intents de negociació l'empresa no abonava el complement discutit, fent esment a l' art. 25 del Conveni col·lectiu rector . Als dits efectes existí una mediació per part del dit organisme administratiu

Vuitè.- Si més no, en dates 14.03.2005, 08.04.2005, 03.05.2005 existiren negociacions o propostes de les parts per tal d'arribar a acords en la matèria que aquí s'enjudicia. En data 23.06.2005 el Comitè d'empresa feu públic un comunicat en el què palesava que, atesos els constants incompliments empresarials, es decidia a portar a terme les actuacions que considerés oportunes. La dita nota fou contestada per comunicat de l'empresa de 30 de juny de 2005 en el què, entre d'altres aspectes, es feia esment a la impossibilitat legal d'acumular períodes de baixa.

Novè.- En data 31 de maig de 2005 es constituí el Comitè d'empresa de la demandada, composat per no persones. En data 7 de juny de 2005 s'elegí com a President del dit organisme de representació al senyor Jaime. Posteriorment, el dia 13 de setembre del mateix any s'acordà la creació d'una "Comissió Jurídica" en el sí del Comitè amb la potestat de "realitzar gestions legals i acudir als judicials als quals se'ls requereixi"

Desè.- En data 20 d'octubre de 2005 es realitzà acte de mediació en el present conflicte, finalitzant amb el resultat de sense avinença.

Fundamentos

PRIMER.- La relació de fets que es declaren provats s'ha deduït de la valoració conjunta de la prova aportada, d'acord amb els principis de la sana i imparcial crítica i valorant en especial les proves documentals d'ambdues parts.

Val a dir que gran part dels elements que conformen en substrat fàctic de la present litis són pacífics i conformes, en no haver estat discutits. Ocorre això respecte els ordinals primer a tercer, cinquè i desè de l'anterior relat de fets provats.

Per la seva banda, ens hem basat en la documental aportada per tal de determinar el contingut dels ordinals sisè (folis 42 a 45), setè (folis 46 a 54), vuitè (folis 174 a 195) i novè (folis 38 a 41).

Respecte el fet provat quart, cal destacar que allò que s'ha senyalat (el que constituí, en gran part, l'element de major discussió en el judici) es basa en les següents consideracions:

a)La demandada al·legà en el judici que s'abonava el complement salarial en funció de les circumstàncies de descentralització del servei que presta, el que l'impedia el coneixement cabdal de les situacions d'incapacitat temporal, d'aquí que no es produís descompte de cap mena. Tanmateix, però, hem de destacar que, a banda de que el personal afectat pel present conflicte és el conegut com d'"estructura" (on no existeix prestació laboral en missió), consta en la prova documental per les parts que el complement prestacional discutit es percebia com a tal en forma singularitzada i individualitzada en els respectius fulls de salari, el què impedeix l'estimació de la tesi central formulada al respecte per la dita part. Si bé no tenim elements per negar que respecte a aquells treballadors que presten els seus serveis fora de l'estructura la dita afirmació pot ser certa, no cal oblidar que l'àmbit del present conflicte es limita al personal d'estructura, el que impedeix tenir en consideració aquesta al·legació.

b)No deixa d'estar mancat de sentit que si la pràctica de complement prestacional que aquí es discuteix no estava consolidada, la demandada iniciés un procés de negociació en la matèria amb la representació dels treballadors, arrel la denúncia i la posterior mediació de la Inspecció de Treball i Seguretat Social, entrant-se en un joc de propostes i contrapropostes per les parts.

c)En relació a la documental aportada, hem de destacar que el ram de prova de l'actora (folis 55 a 85) consten, efectivament situacions d'incapacitat temporal en les què s'ha meritat i abonat el complement discutit, havent-se de remarcar que les dites nòmines no han estat aportades per la demandada, el que descarta el caràcter exhaustiu al·legat en judici del processos de baixa als què es fa esment en el llistat realitzat per l'empresa (folis 467 a 469). A la qual cosa ha d'afegir-se que, com consta en l'acte del judici, aquest darrer llistat fa esment a tots els treballadors de l'empresa i a tots els llocs on es presten serveis, més enllà de l'àmbit personal d'aquest conflicte.

b)Finalment, no podem deixar de constatar l'evident inconcreció i incongruència de les manifestacions fetes per la representant de l'empresa en l'acte del judici en prova de confessió o interrogatori de part, atès que -com consta a l'acta- reconegué l'existència de la reunió del dia 30 de juliol -recollida en el fet provat sisè-, afirmant-se que prèviament al canvi d'unitat convencional no existia criteri ni pauta de cap mena, per indicar-se que tot seguit que sovint el coneixement era posterior, sense indicació per part del client de la situació de baixa, el que resulta evidentment incongruent amb la prova documental de l'actora a la què abans s'ha fet menció.

Les dites consideracions porten a la Sala, doncs, a declarar l'existència de la dita pràctica d'empresa, sense que d'altres aspectes (com ara la substitució dels afectats o l'acumulació de períodes de baixa) tinguin transcendència en la present litis, en no constituir pretensió processal de les parts. Cal destacar, finalment, que les concretes condicions del gaudi de la prestació (des del primer dia, en relació al salari íntegre i per qualsevol contingència) no han estat negades per la demandada en cap moment, atès la seva oposició a aquest punt pel motiu ja exposat.

SEGON.- Com s'ha dit prèviament en la narració d'antecedents, la demandada al·legà en l'acte del judici la falta de legitimació activa dels actors. Retirada en fase de conclusions la referència a la signatura i representació del President del Comitè, resta aquí per analitzar si -com es va dir- concorre la dita qüestió processal. Val a dir que la tesi de l'empresa en aquest punt consistí en afirmar que l'objecte del conflicte superava l'àmbit de representació de l'organisme actuant, en afectar a tots els treballadors de l'Estat, d'on es col·legi en paral·lel la manca de competència funcional de la Sala, en favor de la de l'Audiència Nacional.

No podem, però, acceptar la tesi de la demandada, ni en relació a la falta de competència material, ni respecte la falta de legitimació passiva.

En efecte, escau observar, d'entrada, que l'àmbit del present conflicte col·lectiu resta limitat als treballadors d'estructura dels centres de treball propis que s'han ressenyat en l'ordinal segon dels fets provats: així consta a la demanda i s'aclarí a tots els efectes en el judici. És evident, per tant, que si aquest és l'àmbit del conflicte, la Sala ha de ser-ne competent, ex art. 7 TRLPL , en afectar l'àmbit de la Comunitat Autònoma i superar el de dos partits judicials. A idèntiques conclusions escau arribar en relació a l'àmbit de representativitat del organisme actuant, en no haver-se negat per la demandada el vincle subjectiu amb l'esmentat personal d'"estructura".

Certament, no som desconeixedors del fet de que si la dita pràctica afectés també a altres territoris fora de Catalunya, la qüestió analitzada restaria fora del parc dispositiu del dit Comitè i, respecte al coneixement jurisdiccional, d'aquesta Sala. Escau observar que la norma foral reguladora de la competència material -l' article 10.2 h), en relació amb l'article 2.l), ambdós de la Llei de Procediment Laboral - contempla com a fur natural decisori dels conflictes col·lectius aquell al qual "es produeixin els efectes del conflicte". La dita norma permet, com és evident, una interpretació dual, bé de caràcter subjectiu (entenent com a "efectes" els limitats a les persones afectades per l'àmbit d'aplicació específic de l'acció), bé de caràcter objectiu (circumscrivint l'efectivitat a l'àmbit d'aplicació de la norma o la decisió o pràctica empresarial, essent aquesta la que, en conseqüència, determinaria el fur efectiu). És veritat que la norma esmentada permet la indicada doble interpretació. No és gens menys cert, però, que la doctrina de cassació ordinària s'ha decantat per la segona de les hermeútiques esmentades. Així, entre moltes d'altres, en les Sentències TS 15.06.1994, 22.12.1995, 18.01.997, 18.03.1997, 15.07.1997 i 21.07.1998 es diferencia entre l'abast del conflicte col·lectiu i el de la norma o pràctica objecte del mateix, essent aquesta la determinat. Així, s'afirma en varis dels esmentats pronunciaments: " Si bien en principio el objeto procesal queda determinado por la pretensión inicial en aplicación del principio dispositivo ello quiebra cuando con el ejercicio de la acción se pretende obtener en pronunciamiento con vocación de generalidad cuyo alcance personal y territorial pueda rebasar los límites inicialmente trazados, añadiendo que dado el carácter de las sentencias recaídas en proceso de conflicto colectivo, a los que el art. 157,3 (hoy 158) LPL atribuye efectos de cosa juzgada sobre los procesos individuales pendientes o que puedan plantearse sobre idéntico objeto, su ámbito personal y funcional no puede quedar al arbitrio de las partes, no siendo lícito reducir artificialmente el ámbito del conflicto". A idèntiques conclusions i pels mateixos motius hauríem d'arribar en matèria de falta de legitimació activa dels actuants.

Ara bé, per a que les dites normes i l'esmentada hermenèutica resultessin d'aplicació seria del tot necessari (a més de l'acreditació, en el seu cas, de la manca de representació del Comitè actuant en relació als treballadors de fora de Catalunya), l'acreditament de que la dita pràctica compensatòria de la incapacitat temporal superava l'àmbit del conflicte. Ja hem vist, però, en la prèvia valoració de la prova, que no és així, atès que si bé en relació a la resta de treballadors pot ser certa l'argumentació de l'empresa relativa a la manca de control de les situacions d'incapacitat temporal, no ocorre el mateix, pels motius ja exposats, respecte el personal d'estructura (atès que la prestació d'incapacitat temporal es complementava en forma expressa). Tanmateix, però, no pot obviar-se que l'objecte del present conflicte és l'existència d'una condició més beneficiosa en funció de la millora complementària expressa vigent a l'empresa per a aquest darrer col·lectiu (en ser aquesta la pretensió processal de l'actora), sense que les possibles omissions o inèrcies atenyents a la resta de personal formin part del debat processal en aquesta litis.

En conseqüència, escau desestimar l'al·legada falta de legitimació passiva i falta de competència per raó de la matèria de la Sala.

TERCER.- A idèntica conclusió desestimatòria hem d'arribar en relació a l'al·legada prescripció del dret.

Hem de constatar, d'entrada, que la tesi de la demandant és difícilment compatible amb allò previst a l' art. 1969 CC , doncs difícilment hom pot imputar-se a l'actora una conducta negligent en la conservació dels seus drets quan el "dies a quo" d'inici del còmput de la prescripció és indeterminat. Això impedeix que es pugui exigir als treballadors diligència en la preservació de drets (amb els conseqüents efectes sinalagmàtics patrimonialistes per a la demandada) quan en cap moment ha existit per l'empresa -o, si més no, no consta- una expressa declaració de voluntat d'extingir la prèvia situació, amb l'abolició del complement discutit. No podem obviar, així, que la demandada manifestà en l'acte del judici que l'extinció de la prestació complementària es produí en el moment del canvi d'unitat convencional (reiterem que sense que consti una declaració expressa), tot i que ho seguí mantenint fins a l'agost següent. En aquestes circumstàncies és impossible determinar una data concreta a partir de la qual l'organisme de representació actuant pot exercir el dret per la via del conflicte col·lectiu, doncs el moment a partir del qual s'evidencia aquesta voluntat extintiva per l'ocupadora amb caràcter general és inconcreta.

Tanmateix, però, encara que no fos així, hem de ressenyar que si la mesura extintiva definitiva es produí per primera vegada a la pràctica en el decurs del mes d'agost del 2003, ja en la reunió del mes de juliol de 2004 la representació dels treballadors manifestà la corresponent reclamació de l'objecte de la present litis, mantenint aquesta exigència al llarg del període transcorregut fins a la presentació de la demanda a través de denúncies i mediacions administratives i negociacions entre les parts. Per tant, resulta d'aplicació allò disposat a l' art. 1973 CC , sense que en cap cas hagi transcorregut el fatídic termini previst a l'art. 59.2 TRLET (i sense que, d'altra banda, en tractar-se de Seguretat Social complementària sigui descartable l'aplicació del termini contemplat a l'art. 43 LGSS )

I, finalment, tampoc no podem accedir a la tesi de la demandada, atès que l'objecte la present litis - com no pot ser d'una altra manera, en tractar-se d'un conflicte col·lectiu- és el manteniment d'un dret, no la reclamació de concretes quantitats meritades. Cal fer esment que és molt antiga la doctrina (remuntant-se a l'extint Tribunal Central de Treball) que ve afirmant que las accions declaratives de drets no prescriuen mentre el vincle contractual segueix en vigor i allò que queda afectat per la prescripció són les conseqüències dels drets que siguin de tracte únic o les de caràcter econòmics de tracte successiu que s'hagin meritat amb anterioritat al termini contemplat a l' art. 59.1 i 2 . En el present cas, vista la naturalesa periòdica i indeterminada de la meritació, no resulta d'aplicació el termini general de les accions de tracte únic del art. 59.2 , sinó que és d'aplicació el més general del propi art. 59.1 , en virtut del qual les acciones del contracte de treball que no tenen un termini especial prescriuen a l'any de la seva finalització, sense perjudici de la referència ja fet a l'art. 43 LGSS Al tractar-se d'un acció declarativa de dret l'acció per exercitar aquesta pretensió subsisteix mentre l'empresari desconegui el dret la declaració del qual es pretén, sempre que el contracte es trobi en vigor. No obsta a aquesta declaració que el dret reclamat pugui derivar-se d'obligacions de contingut econòmic, atès que en aquest cas, com a molt, podrà estimar- se l'existència de dues accions: una declarativa, per tal que es reconegui el dret i una altra de quantitat, adreçada a obtenir les percepcions econòmiques corresponents, de manera que aquesta darrera acció serà la que prescriurà a l'any contat des de que l'acció pugui exercitar-se.. En tant que allò que aquí es discuteix és el dret (i en cap cas, les quantitats) hem d'arribar a una nova conclusió desestimatòria en relació a la dita prescripció, atès que cap sentit tindria que el possible dret individual pogués exercir-se en qualsevol moment (sense perjudici de la prescripció en el seu cas de determinades quantitats) en demandes de quantitat, i que, pel contrari, la demanda de conflicte col·lectiu fos desestimada per prescripció.

QUART.- Dit l'anterior, doncs, només resta a la Sala determinar si en la present litis concorre o no la situació de condició més beneficiosa, atès que és tracta, en definitiva, del fons de l'assumpte. Val a dir, en aquest punt, que paradoxalment, la demandada no feu cap reflexió al respecte en el judici, ni tant sols amb caràcter subsidiari. És obvi, però, que aquesta omissió no impedeix a la Sala, en el seu cas, poder arribar a la conclusió de que no resulta d'aplicació la dita institució iuslaboralista.

El principi general de "condició més beneficiosa", característic del Dret de Treball, apareix dintre de les fonts de la regulació del contracte de treball com elaboració d'origen jurisprudencial. Em aquest marc, la condició més beneficiosa implica l'existència de punts concrets del règim jurídic de la relació de treball que es resisteixen a desaparèixer enfront de normes (o situacions) sobrevingudes que no els reconeixen.

El seu concepte depèn del partit que es prengui sobre quins són les fonts de les quals emana. Pot ser definit, en un sentit ampli, com dret de millora d'una condició laboral, que s'ha incorporat al nexe contractual que uneix a les parts i que ha estat autèntica i pacíficament gaudit pel treballador. També és remarcable un concepte restringit, si es parteix que no pot tenir origen normatiu i que només neix de la concessió o del pacte; les condicions més beneficioses no són més que drets atribuïts als treballadors sense consideració i per sobre dels límits fixats en les normes de dret necessari, integrant un avantatge patrimonial emanat del propi voler de les parts que tenen l'abast i significat que aquestes els donin bé de forma expressa, bé a través de la reiteració d'actes inequívocs que reflecteixin el seu contingut real.

Com reiteradament ha posat de manifest la doctrina, per a que neixi la condició més beneficiosa és del tot precís que concorrin una sèrie de requisits, a saber: a) que sigui un benefici o un dret millorador de les condicions laborals o de les derivades del contracte de treball; b) que sigui una efectiva millora d'allò previst a la Llei o al Conveni; c) que el seu origen es trobi en la voluntat de les parts, expressa o tàcita; d) que si és tàcita sigui pacíficament gaudit pel treballador al llarg del temps; e) que s'incorpori al nexe patrimonialístic del contracte; i f) que no sigui contrari a normes de dret necessari, legals o convencionals.

Quan concorren les dites notes, la millora passa a formar part del contingut del contracte de treball, de tal manera que no pot ser abolida, sense més per la voluntat unilateral de l'empresari, llevat la concurrència d'allò previst, en el seu cas, a l' art. 41 TRLET .

Ara bé, no sempre existeix condició més beneficiosa pel simple gaudi d'un dret pel decurs del temps. Es doctrina reiterada (entre molts d'altres pronunciaments, les SSTS 15.06.1992, 03.11.1992, 20.12.1993 i 25.01.1999 o, també entre moltes d'altres, Sentència de la Sala de 03.02.2000 ) que la simple reiteració en el temps d'una determinada conducta per part de l'ocupador no és suficient per tal de consolidar una condició més beneficiosa, essent necessari -a aquest respecte- un "quantum" afegit a la dita conducta: que es palesi en forma inequívoca la seva voluntat tàcita o expressa de concedir un benefici als assalariats. D'aquí que quan es produeix un error, administratiu o substantiu, o una situació de mera tolerància, no es consolidi la situació anterior.

Resulta evident que en el present cas es compleixen tots i cadascuns dels requisits anunciats.

En efecte, cal descartar, d'entrada, l'existència de possibles errors o omissions en la conducta de l'ocupador. Podria ser valorable la dita casuística en aquells casos -com el de la resta del personal de la demandada- en que s'ha vingut abonant el salari íntegre per desconeixement de la situació de baixa. Hem vist, ja però, que en relació als treballadors afectats pel conflicte no podem arribar a la dita conclusió, atès que el complement prestacional se'ls abonava en forma expressa en els fulls de salari. Per tant, l'existència d'una concreta voluntat de millora de les condicions contractuals per part de la demandada resta evident.

Així mateix, és indubtable que ens trobem davant una millora convencional, atès que el Conveni que anteriorment regia les condicions laborals entre les parts (el d'oficines i despatxos de Catalunya) observava en el seu article 28 una sèrie de millores en l'acció protectora de la Seguretat Social i, en concret de la situació d'incapacitat temporal. Val a dir, però (com ho palesa un simple cop d'ull a la dita norma convencional) que la pràctica empresarial de complementar íntegrament el salari des del primer dia i fos quina fos la contingència és una clara "reformatio in mellius" d'allò disposat en el Conveni.

D'altra banda, no pot considerar la Sala que el canvi d'adscripció d'unitat convencional, en passar les parts a regular les seves condicions contractuals pel Conveni sectorial estatal d'empreses consultores de Planificació, Organització d'empreses i comptable, justifica la fi de la dita condició més beneficiosa. En efecte, tant l' art. 8 com l'art. 25 de la dita norma convencional consagren el respecte a les prèvies condicions més beneficioses. Al què s'ha d'afegir que aquest darrer article contempla condicions complementàries en matèria d'incapacitat temporal similars -per bé que no idèntiques- a les del Conveni català d'oficines i despatxos. Per tant, en cap cas el canvi del Conveni col·lectiu rector no pot emparar la fi d'una condició més beneficiosa, màxim quan per la demandada no se'ns han aportat argumentacions que puguin justificar l'aplicació del principi "rebus si stantibus".

No ens trobem, en conseqüència, davant error o actes de simple tolerància empresarial, sinó d'una clara voluntat de millora, en relació al personal afectat, de les prestacions de Seguretat Social, consolidada en el temps. Millora que va passar a formar part del contingut patrimonialístic del dit personal, sense que el canvi de norma convencional aplicable expliqui la supressió del dret. S'havia engendrat així un estat de coses que era assumit pels treballadors com una contraprestació més en retribució dels seus serveis. Una vegada incorporada aquesta condició a les restants del contracte no podia ser unilateralment suprimida. Si efectivament les condicions referides havien de ser modificades per concórrer causalitat corresponia a la demandada emprar el procediment establert en l' article 41.4 TRLET per a la modificació substancial de les condicions del contracte, sense que li fos lícit la unilateral supressió del benefici voluntàriament atorgat i igualment mantingut durant llarg temps, sense acudir al procediment legalment previst (STS 19.03.2001 )

CINQUÈ.- Correspon, per tant, atendre la demanda i reconèixer el dret del personal d'estructura de la demandada que realitza la seva prestació laboral a les dependències en el carrer Bruc i l'Avinguda Diagonal de Barcelona, la Clínica Delfos i Granollers al cobrament d'un complement de fins al 100 per cent del seu salari en el cas d'incapacitat temporal per qualsevol tipus de contingència i des del primer dia.

Atesos els raonaments exposats:

Fallo

Que hem d'estimar i estimem la demanda de conflicte col·lectiu interposada per Jaime, en representació del Comitè d'empresa de la demandada, contra TECNOLOGÍA DE LA PREVENCIÓN, SL i, en conseqüència, hem de reconèixer i reconeixem el dret del personal d'estructura de la demandada que realitza la seva prestació laboral a les dependències del carrer Bruc i l'Avinguda Diagonal de Barcelona, la Clínica Delfos i Granollers al cobrament d'un complement de fins al 100 per cent del seu salari en el cas d'incapacitat temporal per qualsevol tipus de contingència i des del primer dia, condemnant la demandada a estar i passar per la dita declaració

Notifiqueu aquesta sentència a les parts, feu-los saber que no és ferma i que s'hi pot interposar recurs de cassació davant la Sala Quarta del Tribunal Suprem, que podrà anunciar-se davant aquesta Sala en el termini de DEU DIES hàbils des de la notificació, podent fer-lo mitjançant manifestació de la part o del seu Lletrat al ser-li notificada, o mitjançant escrit presentat en aquesta Sala dintre del termini dalt assenyalat.

Al temps de personar-se davant la Sala del Tribunal Suprem, el Recurrent, si no gaudeix del benefici de Justícia gratuïta, haurà d'acreditar haver fet el diposito de 300,51 euros previst en l' art. 227 de la Llei de Procediment Laboral , en el compte corrent del Tribunal Suprem Sala social nombre 2410, del Banc Espanyol Crèdit, oficina de la C/ Urbana Neula, 49-28004 Madrid.

Així ho jutgem, ho pronunciem i ho manem.

DILIGÈNCIA.- La sentència anterior, ha estat publicada i llegida en audiència pública pel magistrat que la subscriu, l'original es conservarà en el llibre corresponent, i s'unirà per certificació a les actuacions. En dono fe.