Sentencia Social Nº 2112/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 1808/2006 de 16 de Marzo de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

MDT

IL·LM. SR. MIGUEL ÁNGEL SÁNCHEZ BURRIEL

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

IL·LM. SR. FRANCISCO ANDRÉS VALLE MUÑOZ

Barcelona, 16 de març de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 2112/2007

En el recurs de suplicació interposat per MIDAT MUTUA i Mutua Asepeyo a la sentència del Jutjat Social 16 Barcelona de data 26 de juliol de 2005 dictada en el procediment núm. 900/2004 en el

qual s'ha recorregut contra la part -T.G.S.S.- (Tesorería Gral. Seguridad Social), -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social), Eurohueco, S.A. i Darío , ha actuat com a ponent Il·lm. Sr. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ.

Antecedentes

Primer. En data 22.12.04 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Incapacitat temporal, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 26 de juliol de 2005 , que contenia la decisió següent:

"Que estimando la demanda interpuesta por D. Darío contra el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, TESORERÍA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, MIDAT MUTUA, MUTUA ASEPEYO y la empresa EUROHUECO, S.A., debo declarar y declaro que el proceso de incapacidad temporal iniciado por el actor el día 7.10.2003 deriva de accidente de trabajo condenándose a los demandados a estar y pasar por esta declaración y al pago de la prestación a la Mutua Asepeyo en la cuantía del 75% de una base reguladora 72,56.- Euros diarios y a Midat Mutua al 75% de la diferencia entre la indicada base y la de 88,40.- Euros diarios."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1°.- El actor D. Darío , con D.N.I. n° NUM000 , afiliado a la Seguridad Social con el n° NUM001 y en situación de alta en el Régimen General, el día 7.10.2003 inició un proceso de incapacidad temporal siendo dado de baja desde dicho día por la Mutua Midat por accidente de trabajo siendo luego anulada por entender que la baja derivaba de enfermedad común..

2°.- El actor presta servicios en la empresa Eurohueco, S.A. quien tiene concertadas las contingencias profesionales con Midat Mutua estando al corriente de sus cotizaciones.

3°.- El día 7.10.2003 el actor tras dejar aparcado su vehículo en el parking de la empresa y cuando se disponía a entrar en la misma para iniciar su jornada laboral, presentó un intenso dolor torácico irradiado al cuello y la extremidad superior izquierda con pérdida del conocimiento y tras ser atendido en el servicio médico fue trasladado al Hospital de Sant Joan de Deu siendo diagnosticado de dolor anginoso.

4°.- El actor en fecha 1.8.95 sufrió un infarto de miocardio al finalizar su jornada laboral iniciando un proceso de I.T. que fue declarado como derivado de accidente de trabajo por sentencia de este mismo Juzgado de 7.3.97 y confirmada por otra del T.S.J. de Cataluña de 11.12.98 .

5°.- En aquella fecha la empresa demandada tenía concertadas las contingencias profesionales con la Mutua Asepeyo, estando al corriente en sus cotizaciones, siendo la base reguladora de aquel proceso de 362.190.-pts. (2.176,81 .-?).

6°.- Ante la negativa de Midat Mutua a considerar la baja de 7.10.2003 como accidente de trabajo, el actor instó un expediente de determinación de contingencia dictándose una resolución por el INSS en fecha 23.7.2004 declarando que el proceso de I.T. deriva de enfermedad común siendo esa entidad gestora la responsable del pago de la prestación.

7°.- Formulada por el actor la preceptiva reclamación previa, fue desestimada por resolución definitiva de 2.11.2004.

8°.- En el informe del ICAM figura que "dados los antecedentes consideramos que la clínica actual puede considerarse derivada del proceso sufrido en 1995" y que "la patología cardiaca actual es secundaria a la sufrida en 1995", si bien la CEI consideró que la baja del 7.10.2003 deriva de enfermedad común al no suceder el evento en tiempo y lugar de trabajo.

9°.- El actor en el año 1996, sufrió un cuadro anginoso siendo ingresado y realizándosele una revascularización quirúrgica completa.

10°.- La base de cotización tanto por contingencias comunes como profesionales de los meses de septiembre y octubre de 2003 asciende a 2.652,00.- ? mensuales.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora i la demanda Midat Mutua van interposar un recurs de suplicació, que van formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a les parts sent impugnat el interposat per l'actora per la demandada Midat Mutua i Darío i el interposat per la Mutua Midat es impugnat per la Mutua Asepeyo i Darío . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Es deriva pacíficament de les presents actuacions, que el treballador va patir al 1995 un infart de miocardi, en finalitzar la seva jornada laboral, gaudint de la prestació d'incapacitat temporal derivada d'accident de treball, que abonà la codemandada Mútua ASEPEYO.

Posteriorment -havent canviat de Mútua l'empresa, passant la dita activitat a MIDAT- el dit treballador va tornar a patir un episodi cardíac, aquest cop en data 07.10.2003, a l'aparcament de l'empresa i quan es disposava a entrar en la mateixa per iniciar la seva jornada laboral.

L'objecte de la present litis és la determinació de la contingència de la incapacitat temporal derivada d'aquest segon episodi i, en el seu cas, la fixació del règim de responsabilitats entre les entitats col laboradores.

Val a dir que el magistrat d'instància ha estimat la demanda, declarant que la contingència és imputable a un accident de treball, per entendre que ens trobem davant una recaiguda d'una lesió anterior -imputada com accident de treball-, afegint que, a més, el segon atac cardíac es produí en l'aparcament de l'empresa, la qual cosa ha de determinar l'extensió del règim de presumpcions legals ex art. 115.3 TRLGSS . I, en relació al règim de responsabilitats, aplicant la doctrina que esmenta condemna a ASEPEYO al pagament de la prestació a raó del salari aplicable respecte el moment de la primera baixa per cardiopatia i a MIDAT al pagament de la diferència fins completa la quantia resultant.

S'alcen ara en suplicació ambdues entitats col laboradores, tot i que en els dos casos no s'ataquen els fets provats. I així, el recurs de MIDAT es denuncia la vulneració de l' art. 115.3 TRLGSS i la doctrina cassacional que s'esmenta, per tal d'entendre que la situació causant no és un accident de treball. I, en segon lloc, en relació al règim de responsabilitats, s'invoca la infracció de les sentències del TS que s'esmenten, postulant-se la condemna única a l'altra Mútua. Per la seva banda, aquesta s'oposa en un únic motiu a la determinació de la contingència, invocant la infracció de l' art. 115.1 TRLGSS -negant l'existència d'un accident de treball-, l'apartat 3 de la mateixa norma -també en relació a la presumpció de laboralitat allà recollida- i, sense cita de cap precepte, s'afirma que no existeix cap mena de recaiguda, atès el temps transcorregut. Atesa l'existència d'una clara connexió entre ambdós recursos, els analitzarem en forma conjunta, estudiant, en primer lloc, si la situació descrita és o no un accident de treball, per abocar-nos, cas de resposta positiva de la dita qüestió, a l'anàlisi del règim de responsabilitats que denuncia MIDAT.

SEGON. Doncs bé, pel que fa la determinació de la contingència causant, ha de compartir la Sala més els raonaments d'ambdós recursos.

En efecte, escau recordar la figura de l'accident de treball (actualment contemplada a l' art. 115 TRLGSS ) ha anat desplegant al llarg dels anys una mena de "vis atractiva", arrossegant tota una sèrie de figures que, tot i poder tenint alguna relació directa o indirecta amb el treball, no es situaven, en principi, dins la noció original, estricta, d'accident de treball.

Un bon exemple d'aquesta tendència el trobarem en aquelles patologies (generalment d'índole cardíaca o neurològica) que debuten en puntuals atacs, tot i que -lògicament- les seves causes han de buscar-se en malformacions, malalties o hàbits o estils de vida de les persones afectades. La doctrina judicial ha vingut interpretant generalment l' art. 115 LGSS -és a dir, la determinació del concepte d'accident de treball- com tota lesió que pateixi el treballador amb ocasió de l'exercici de la seva feina. I, en aquest marc, escau referir que -atès allò disposat a l'apartat tres de la norma esmentada- el nexe causal entre lesió i laboral es presumeix legalment, si bé es tracta d'una presumpció que accepta prova en contra ( SSTS 07.03.1987, 29.09.1988, UD 22.09.1998 , etc.), en tenir naturalesa iuris tantum.

La doctrina unificada, així, ha vingut considerant (entre moltes d'altres, SSTS 10.01.1981, UD 18.10.1996, 18.06.1997, 12.07.1999, 23.11.1999 , etc.) que, en exercici de la dita presumpció, els infarts de miocardi o altres afectacions cardio-vasculars similars ocasionades al llarg de la prestació laboral o com conseqüència de la mateixa han de ser considerades com accident de treball. S'ha defugit d'un concepte d'"accident" equiparat a una "acció súbita", incloent-hi també aquells supòsits que es dimanen de "las enfermedades o alteraciones de los procesos vitales que pueden surgir en el trabajo" ( SSTS UD 22.03.1985, 25.09.1986, 29.09.1986, UD 27.10.1992, 27.12.1995, 12.07.1999, 06.10.2003 , etc). I, en aquest sentit, l'existència de factors de riscs o prèvies malalties esdevenen intrascedents -llevat, de nou prova en contrari- per a la conceptuació com a laboral del fet causant ( SSTS 16.02.1989, UD 27.12.1995, 27.01.1997, 23.01.1998, 23.07.1999 , etc.). Aquesta línia doctrinal s'ha eixamplat també respecte a aquells supòsits en els què la mort o l'infart esdevé fora de l'horari laboral, però té un clar nexe causal amb la feina, si bé en aquest cas es precisa acreditació probatòria (entre d'altres, STS UD 15.11.1999 ), llevat que el treballador es trobi en missió per compte de l'empresa, en que regeix la presumpció general ( STS UD 24.09.2001 )

Atesa la simptomatologia d'aquest processos vasculars, així com el seu desenvolupament, no ha estat simple la determinació del moment concret en què ha de determinar-se l'adveniment del fet causant. Tanmateix, ha d'observar-se que la pròpia doctrina unificada ha vingut acceptant implícitament que hem d'entendre per moment concret aquell en què el treballador comença a sentir-se malament, encara que el traspàs es produeixi posteriorment en el seu domicili, com s'indica en la ja citada STS UD 06.10.2003 . I, com s'assenyala en el dit pronunciament, aquesta situació ha d'esdevenir en el lloc i temps de treball, de tal manera que si es produeix en els vestidors de l'empresa abans de començar la jornada laboral, ja no juga la presumpció legal.

Ara bé, és també cert, com s'indica en ambdós recursos, que per a que operi la presumpció legal de l' art. 115.3 TRLGSS és del tot precís que l'accident ocorri en temps i lloc de treball. Pel que s'ha vingut considerant que no és accident aquella situació que esdevé en els vestuaris de l'empresa, quan la jornada laboral -en els termes indicats a l' art. 34.5 TRLET - no s'ha iniciat (entre d'altres, SSTS UD 20.12.2005, 14.07.2006 o 22.11.2006 )

D'altra banda, volem recordar que la recent STS UD 22.01.2007 ha vingut a aclarir que en el cas de crisis o episodis successius d'una malaltia cardíaca, no opera la presumpció legal de l' art. 115.3 LGSS , si no es dóna en el supòsit concret la nota locativa i temporal laboral, encara que en episodis anteriors sí s'hagi considerat que existia un accident de treball.

"Una detenida lectura del precepto comentado obliga, en nuestra opinión, a concluir que la presunción que el mismo establece, sólo puede extender sus efectos al episodio concreto o a la crisis específica de la enfermedad en que se cumplieron los requisitos o elementos que esta norma impone. Téngase en cuenta que cada nueva crisis o nueva manifestación de la dolencia en que concurren las circunstancias previstas en el párrafo segundo del art. 9 de la Orden Ministerial de 13 de octubre de 1967 (es decir, que se manifiesta después de un período de actividad laboral de más de seis meses) constituye una nueva y diferente situación de IT, que es objeto de protección de la Seguridad Social de forma propia e independiente de otras situaciones anteriores, lo que conduce forzosamente a entender que para que esa específica situación de IT pueda ser considerada como derivada de accidente de trabajo, es necesario que en ella (y sólo en ella) se hayan cumplido tales requisitos. Es obvio que este art. 115-3 de la LGSS pone en conexión la presunción que en él se instituye con cada situación protegida concreta que se produzca en la realidad; y es incuestionable que cada episodio o período de IT que se presenta después de haber trabajado el interesado durante "un tiempo superior a seis meses" constituye una situación distinta e independiente de otros episodios semejantes, como se deduce del citado art. 9 de la Orden de 13 de octubre de 1967. A lo que se añade que en el referido art. 115-3 , no aparece dato ni elemento de clase alguna que permita extender la calificación de siniestro laboral aplicada al primer episodio de IT, o a uno de los primeros, a otros episodios de IT posteriores. Por ello, debe mantenerse, como regla general derivada del mandato establecido por el art. 115-3 de la LGSS , que la presunción que el mismo estatuye, sólo se aplica a cada concreto período de IT en que se cumplen las exigencias ordenadas por él, ésto es el período concreto de IT en que la dolencia haya aparecido o se haya manifestado "durante el tiempo y en el lugar del trabajo".

Pero esta conclusión constituye una regla general que puede tener distintas excepciones, lo que determina la necesidad de examinar en cada caso con detalle las circunstancias que en él concurren para averiguar si procede aplicar esa regla general o si aparecen datos o elementos evidenciadores de que nos encontramos ante una de las excepciones que impiden la aplicación de la misma. Siendo claro que si no se detectan estos especiales datos o elementos, necesariamente se ha de mantener la solución que se desprende de esta regla general. Más aún, cuando la calificación como derivado de accidente de trabajo que se reconoció al primer período de IT (o a uno de los primeros), se debió únicamente a la aplicación de la presunción del art. 115-3 de la LGSS , difícilmente puede mantenerse esa misma calificación en posteriores períodos de IT en cuyo inicio la dolencia no se presentó ni manifestó durante el tiempo ni en el lugar del trabajo; habida cuenta que la razón que justificaba esa calificación en aquel o aquellos primeros supuestos, no concurre en estos posteriores"

Doncs bé, aplicant els dits criteris hermenèutics al supòsit analitzat hem d'arribar a la dita conclusió estimatòria, atès que l'atac no tingué lloc en temps de treball -en trobar-se el demandant a l'aparcament de l'empresa abans d'iniciar la jornada de treball- i sense que pugui considerar-se (a la llum de la doctrina transcrita) que aquesta manifestació cardíaca té un nexe causal amb els anteriors.

L'estimació d'aquest motiu, a banda de les conseqüències processals que tot seguit es diran, ha de comportar deixar sense resposta l'al legació relativa al règim de responsabilitats de les mútues que postula una de les recurrents, en derivar-se'n la desestimació de la demanda i la fixació com a contingència -com consta a la resolució administrativa- una malaltia comuna.

TERCER. Escau, en conseqüència, estimar el recurs formulat per les demandants i, en conseqüència, revocar la sentència recorreguda, amb la conseqüent desestimació de la demanda i absolució d'aquelles de les peticions en ella contingudes, amb devolució a les recurrents del dipòsit efectuat i, en el seu cas, de les consignacions en metàl lic efectuades o la cancel lació de l'assegurament prestat de la quantitat objecte de condemna, un cop aquesta sentència sigui ferma

Vistos els preceptes legals esmentats, els seus concordants i demés disposicions

Fallo

Que hem d'estimar i estimen els recursos de suplicació interposats per ASEPEYO, Mútua d'Accidents de Treball de la Seguretat Social número 151 i MIDAT MUTUA, Mútua d'Accidents de Treball i Malalties Professionals de la Seguretat Social número 4 contra la sentència dictada pel Jutjat Social número 16 de Barcelona en data 26 de juliol de 2005 , recaiguda en les actuacions 900/2004, en virtut de demanda deduïda per Darío contra les dites recorrents, l'INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, la TESORERIA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL i EUROHUECO, SA en reclamació per incapacitat temporal (determinació de contingència) i, en conseqüència, hem de revocar i revoquem la dita resolució i, amb desestimació de la demanda formulada desestimem la dita demanda, confirmem la resolució impugnada i absolem a les recurrents de les peticions en ella contingudes, amb devolució del dipòsit efectuat i, en el seu cas, de les consignacions en metàl lic efectuades o la cancel lació de l'assegurament prestat de la quantitat objecte de condemna, un cop aquesta sentència sigui ferma

.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de la doctrina, que haurà de preparar-se davant aquesta Sala en els deu dies següents a la seva notificació, amb els requisits previstos en els números 2 i 3 de l'art. 219 de la Llei de Procediment Laboral

Notifiqueu aquesta sentència a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i lliuris testimoni que restarà unit al rotllo corresponent, incorporant-se l'original al corresponent llibre de sentències.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.