Sentencia Social Nº 215/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 306/2007 de 11 de Enero de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

MDT

IL·LM. SR. FÉLIX V. AZÓN VILAS

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

IL·LM. SR. EMILIO DE COSSIO BLANCO

Barcelona, 11 de gener de 2008

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 215/2008

En el recurs de suplicació interposat per Tomás a la sentència del Jutjat Social 26 Barcelona de data 22 de juny de 2007 dictada en el procediment núm. 306/2007 en el qual s'ha recorregut contra la part UNIVERSIDAD AUTONOMA DE

Antecedentes

Primer. En data 26.04.07 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Acomiadament en general, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 22 de juny de 2007, que contenia la decisió següent:

"Que estimando en parte la demanda origen de las presentes actuaciones, promovida por D. Tomás , contra la entidad Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), sobre despido, debo declarar y declaro la improcedencia del sufrido por el demandante el 28 de febrero de 2007, condenando a la entidad Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) a que readmita al demandante en su puesto de trabajo y en las mismas condiciones que regían con anterioridad al despido; o, a su opción, que debe ejercitar en el plazo de 5 días desde la notificación de esta sentencia, a que indemnice al demandante en la cantidad de 4075,50 euros; y en todo caso, con el abono de los salarios dejados de percibir desde el día 28 de febrero de 2007 y hasta la notificación de esta sentencia, a razón de 83,60 euros diarios."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1°. El demandante, D. Tomás , mayor de edad, con N.I.E. n° NUM000 , trabajaba para la Universitat Autónoma de Barcelona (UAB), con una antigüedad de 8 de febrero de 2006, categoría profesional de técnico superior laboral, y salario mensual bruto de 2508,03 euros, con prorrata de pagas extras.

2°. La relación laboral surgió en virtud de contrato de trabajo por tiempo determinado, por obra o servicio determinado, celebrado el día 8 de febrero de 2006, con una duración aproximada de un año, que tenía por objeto: "la contractació d'un Técnic Superior Laboral amb destinado a l'Oficina d'lnnovació i Creació d'Empreses per tal de donar suport en les gestions del Trampolí Tecnológic i en els vivers d'empreses" (documento n° 1 del ramo de prueba de la parte demandada).

3°. El día 2 de junio de 2006 la entidad demandada suscribió un convenio con el Centre d'lnnovació i Desenvolupament Empresarial (CIDEM), que se da aquí por íntegramente reproducido (documento n° 2 del ramo de prueba de la parte demandada).

El mencionado convenio tenía por objeto concretar los ámbitos de colaboración específica dentro de un convenio marco firmado por ambas entidades el 2 de mayo de 2006.

La vigencia de la colaboración entre ambas entidades estaba prevista para un plazo de 3 años, desde el 1 de enero de 2006 al 31 de diciembre de 2008. El convenio firmado el 2 de junio de 2006 preveía la financiación de la primera anualidad, hasta el 31 de diciembre de 2006, contemplando la posibilidad de prórrogas anuales.

4°. El día 13 de febrero de 2007 la entidad demandada comunicó al actor por escrito la finalización del contrato de trabajo el día 28 de febrero de 2007 "ates que no ens ha estat acreditat, per part del CIDEM, el finançament de l'obra objecte del vostre contracte, condició indispensable per la continuado del Servei contractat" (documento n° 2 del ramo de prueba de la parte demandada).

5°. La actividad del actor, integrado en el llamado Trampolín Tecnológico, consistía en el asesoramiento de investigadores de la UAB en la creación de nuevas empresas.

6°. El demandante no ostentaba, ni ostentó durante el último año, la condición de representante unitario o sindical de los trabajadores (hecho no controvertido).

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Postulà l'actor a la demanda que la finalització del seu contracte temporal havia de ser considerada com un acomiadament improcedent. Als dits efectes, s'afirma en primer lloc que el contracte temporal per obra o servei incorria en frau de llei, atès que no existia formalment cap vinculació amb una subvenció del CIDEM i la no existència d'autonomia i substantivitat pròpia, atès que les funcions laborals que exercia eren les ordinàries i habituals en el centre on prestava serveis, la qual cosa es posava en relació amb el conveni d'Universitats de Catalunya i la regulació de la temporalitat allà observada. A partir de les esmentades afirmacions es concloïa que el vincle entre les parts era indefinit i que, en conseqüència, la comunicació extintiva havia de ser considerada com un acomiadament nul o, subsidiàriament, improcedent.

El magistrat d'instància ha estimat en part la demanda. Així, en primer lloc, es nega l'existència d'un frau de llei. Als dits efectes es considera que el contracte estava vinculat amb una concreta fita, el llançament del Trampolí Tecnològic, creat entre la Universitat demandada i el CIDEM. I per bé que el conveni entre ambdues institucions fou posterior al contracte, es realitzà en el marc d'una anterior conveni de col laboració, tractant-se d'un projecte dissenyat i posat a la pràctica a principis del 2006. No obstant i en paral lel, el jutjador del primer nivell jurisdiccional aprecia que l'empresa no ha provat que el finançament pel CIDEM s'hagi exhaurit, la qual cosa determina la mentada qualificació d'improcedència.

S'alça ara el treballador en suplicació pels motius que tot seguit estudiarem.

SEGON. Per la via de l'apartat a) de l'art. 191 TRLPL es denuncia l'existència d'incongruència omissiva, en relació a l' art. 97.2 TRLPL i 24 CE , en considerar que no existeix cap valoració judicial en relació a l'afirmació continguda a la demanda respecte el frau de llei per manca d'autonomia i substantivitat pròpia del lloc de treball que ocupava el recorrent.

Cal recordar, en aquest sentit, que la incongruència -de produir-se- constitueix, com afirma reiteradament la doctrina constitucional, una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva (entre moltes d'altres, SSTC 20/1982, 14/1984, 14/1985, 77/1986, 90/1988 , etc.). La dita doctrina defineix la incongruència com un vici processal consistent en un desajust entre el decideixo judicial i els termes en que es plantejaren les pretensions processals per les parts. Si es concedeix, en més, en menys o una cosa diferent del sol licitat ens trobarem davant una incongruència ultra petita, citra petita o extra petita partium, respectivament. Dins la incongruència es distingeix d'altra banda l'anomenada incongruència omissiva o ex silentio, que com s'afirma a la doctrina constitucional (entre d'altres, SSTC 118/1989, 82/2001 , etc.) només té rellevància constitucional quan es deixa imprejutjada la pretensió oportunament plantejada i l'òrgan judicial no tutela els drets o interessos legítims sotmesos a la seva jurisdicció, provocant una denegació de justícia. Denegació que es comprova examinant si existeix un desajust extern entre el decideixo judicial i les pretensions de les parts, sense que sigui possible una verificació de la lògica dels arguments emprats pel jutjat per fonamentar la seva decisió.

Tanmateix, però, la doctrina constitucional ha vingut continuadament posant en evidència ( SSTC 20/1982, 158/2000, 309/2000, 82/2001, 205/2001, 141/2002 , etc.), com també ho ha fet el Tribunal Europeu de Drets Humans (sentència Ruiz Torija c. Espanya i sentència Hiro Balani c. Espanya, entre d'altres), que no tota manca de resposta a les qüestions plantejades per les parts produeix una vulneració del dret a la tutela judicial efectiva. En aquests casos -s'afirma en la doctrina esmentada- no es pot estar a una resposta genèrica, sinó que és necessari ponderar les circumstàncies concurrents en cada cas per determinar, primer, si la qüestió fou suscitada realment en el moment oportú, i, en segon lloc, si el silenci de la resolució judicial representa una autèntica lesió a l' art. 24.1 CE o, pel contrari, ens trobem davant una desestimació tàcita que dóna satisfacció a les exigències de la tutela judicial efectiva. Per això, en aquests casos, s'ha de diferenciar entre allò que no deixen de ser simples al legacions o arguments aportades per les parts en defensa de les seves pretensions i aquestes ultimes en si mateix considerades. D'aquesta manera no es precís que en tots els casos es doni resposta explícita i expressa a totes elles, essent suficient, en el seu cas i en funció de les circumstàncies concurrents, amb una resposta global o genèrica, encara que s'ometin aspectes no substancial o simples al legacions. Pel contrari, és respecte les pretensions de les parts on és exigible el màxim rigor, sense més excepció que les desestimacions tàcites, en tot cas extraordinàries.

És evident que en el present cas la sentència no ha caigut en incongruència omissiva, com es pretén pel recorrent. En efecte, per bé que la pretensió relativa a la manca d'autonomia i substantivitat pròpia no es contesta en forma expressa, resta fora de qualsevol dubte raonable que les afirmacions que la sentència conté respecte el projecte del Trampolí Tecnològic creat en el conveni subscrit per ambdues entitats i els seus efectes determina una reflexió implícita sobre la inexistència del frau de llei que amb aquesta argumentació es denuncia a la demanda. Si, com s'indica a la sentència, la finalitat del contracte era posar a la pràctica l'esmentat projecte en base a un conveni de col laboració i un finançament aliè, és clar que difícilment es pot pretendre que la feina exercida no tingui les dites característiques diferenciadores de l'activitat normal i ordinària de la demandada, per bé que aquesta conclusió no s'esmenti en forma directa.

En conseqüència, el dit motiu ha de decaure.

TERCER. Per la via de l'apartat c) de l'art. 191 TRLPL es denuncia la infracció d'allò previst en els apartats primer i tercer de l'art. 15 TRLET . La tesi del recurs passa en aquest punt per la consideració que la causa del contracte no s'ha identificat amb suficient claredat, sense que les activitats exercides puguin ser considerades com a mereixedores de la concurrència dels requisits d'autonomia i substantivitat pròpies. D'aquí que es consideri que el vincle del demandant i l'empresa era, com s'indicava a a demanda, indefinit. Volem destacar en aquest punt, i abans de donar resposta al motiu específic, que el recurs conté una sèrie d'afirmacions -com la realització de tasques alienes al Trampolí Tecnològic o l'existència del projecte des del 2001- que no consten en el relat fàctic de la sentència, sense que al respecte s'hagi intenta la modificació fàctica, la qual cosa impedeix a la Sala entrar en qualsevol valoració dels expressats elements de fet.

Com s'indica a la STS UD 22.04.2002 - RJ 20027796 -: "el contrato para obra o servicio determinado se caracteriza porque la actividad a realizar por la empresa consiste en la ejecución de una determinada actividad que necesariamente tiene una duración limitada en el tiempo y responde a necesidades autónomas y no permanentes de la producción, por lo que no cabe el recurso a esta modalidad contractual para ejecutar tareas de carácter permanente y duración indefinida en el tiempo, que han de mantenerse y perdurar por no responder a circunstancias excepcionales que pudieran conllevar su limitada duración, sino que forman parte del proceso productivo ordinario". De esta manera, "sólo puede acudirse a este tipo de contratos cuando la obra o servicio tenga autonomía o sustantividad propia dentro de la actividad de la empresa, pero no cuando se trate de la realización habitual y ordinaria de las tareas que constituyen la actividad empresarial, que es lo que ocurre en el caso de autos, en el que el origen del contrato tenía por objeto la realización de un servicio de tal carácter permanente"

És nota característica d'aquesta modalitat contractual són, com ha vingut recollint la jurisprudència tradicionalment (SSTS 10.12.1996 -RJ 19969139-, 30.12.1996 -RJ 19969864-, 07.07.1997 -RJ 19976250-, 20.01.1998 -RJ 19984-, 19.03.2002 -RJ 20025989-, 21.03.2002 -RJ 20025990-, etc) la concurrència de dos requisits: a) un e de temporal, atès que la durada de l'obra ha de ser limitada i incerta; i b) i un altre material, l'autonomia i substantivitat pròpia de l'objecte contractual dintre de l'activitat normal de l'empresa. Aquesta tendència doctrinal ha estat, posteriorment, recollida pel propi legislador, després del seu pas per l'àmbit reglamentari

En tot cas, la doctrina legal ve exigint tradicionalment en aquesta modalitat contractual no només la determinació de la causalitat, sinó també la concreta identificació de l'obra que es va prestar els serveis (així es contempla, a més en l' art. 2 del RD 2720/1998, de 18 de desembre ). De tal manera que de no complir-se amb aquest requisit formal ens trobarem, en principi i excepte prova en contrari davant un supòsit de frau de llei (SSTS 02.03.1990 - RJ 19901749-, 22.06.1990 -RJ 19905507-, 26.09.1992 -RJ 19926816-, 21.09.1993 -RJ 19936892-, 26.03.1996 - RJ 19962494-, etc)

Un supòsit que ha donat lloc a continus debats en la doctrina legal i la jurisprudència és el relatiu a si justifica l'ús de la contractació temporal la dependència d'un determinat servei, sense dotació econòmica estable, de subvencions públiques finalistes, singularment en el cas d'Administracions públiques o entitats sense ànim de lucre. Els més recents pronunciaments del TS en cassació per a la unificació de la doctrina vénen negant que, a priori, aquesta dependència determini, "per se", la temporalitat, singularment després dels canvis experimentats en l' art. 52 TRLET per la Llei 12/2001 . Així es ve afirmant pel TS des de la sentència UD de 25.11.2002 (RJ 20031922).

Com ja s'ha indicat, la raó d'aquest canvi de criteri doctrinal té com raó fonamental l'entrada en vigor del nou supòsit d'extinció objectiva ex art. 52.i) TRLET , després de l'entrada en vigor de la Llei 12/2001 I així, si bé no s'abandona en forma absoluta el cert criteri de dependència de l'element de la subvenció o la partida pressupostària com element valoratiu, s'indica que "la admisión de la aplicación de esta modalidad contractual en tales supuestos no es absoluta y está condicionada a que la actividad en sí misma no sea permanente o no pueda adquirir este carácter en virtud de condicionamientos derivados de su propia configuración como servicio público, entre ellos, en su caso, la financiación cuando ésta opera como elemento determinante de esa configuración". Es difereix, doncs, que quan existeix continuïtat i periodicitat en la prestació, han de prevaler aquestes en la valoració del frau de llei, per damunt fins i tot de la dependència d'una subvenció. De tal manera que si aquesta finalitza o desapareix, l'Administració o l'entitat sense ànim de lucre "ad hoc" haurà de recórrer a l'extinció contractual de l' art. 52 i) TRLET ( SSTS UD 16.03.2002 - RJ 20025989-, 21.03.2002 - RJ 20025990-, 10.04.2002 -RJ 20026006-, 25.11.2002 - RJ 20031922-, 07.07.2003 - RJ 20044953-, 25.11.2003 - RJ 20039115-, 22.03.2004 - RJ 20042942-, 31.05.2004 - RJ 20044894-, 22.06.2004 - RJ 20047472 -, etc)

I, finalment, pel que fa al repàs doctrinal, és conegut, com s'esmenta en el recurs, que en l'àmbit de les Administracions públiques -com és el cas- no regeix el caràcter fix del vincle laboral que es deriva ex art. 15.3 TRLET dels supòsits de frau de llei en contractació temporal, en existir una col lisió entre la dita norma legal i les previsions de l' art. 103.3 CE . D'aquí que es parli en aquests supòsits del caràcter indefinit del contracte -que no fix- o, fins i tots, del contracte "temporalment fix". Des de la STS UD 20.01.1998 - RJ 19981000- el nostre més alt organisme judicial ve afirmant que "el carácter indefinido del contrato implica desde una perspectiva temporal que éste no está sometido, directa o indirectamente a un término. Pero esto no supone que el trabajador consolide, sin superar los procedimientos de selección, una condición de fijeza en plantilla que no sería compatible con las normas legales sobre selección de personal fijo en las Administraciones Públicas. En virtud de estas normas el organismo afectado no puede atribuir la pretendida fijeza en plantilla con una adscripción definitiva del puesto de trabajo, sino que, por el contrario, está obligado a adoptar las medidas necesarias para la provisión regular del mismo y, producida esa provisión en la forma legalmente procedente, existirá una causa lícita para extinguir el contrato" (amb posterioritat, i entre d'altres, SSTS UD 21.01.1998 - RJ 19981138-, de 27.03.1998 -RJ 19983159-, 12.06.1998 -RJ 19985203-, 22.09.1998 -RJ 19987423-, 26.10.1998 -RJ 19987875-, 10.11.1998 -RJ 19989542 y RJ 19989543-, 18.11.1998 -RJ 19989994-, 21.12.1998 -RJ 1999313-, 28.12.1998 -RJ 1999386-, 19.01.1999 -RJ 19992474-, 15.03.1999 -RJ 19992920-, 25.03.1999 -RJ 19993516-, 30.03.1999 -RJ 19993775-, 23.04.1999 - RJ 19994435-, 05.07.1999 -RJ 19996443-, 10.11.1999 - RJ 19997843-, 29.11.2000 - RJ 20011440 -, etc)

Escau observar que en la present litis el motiu que consta en el contracte en forma expressa és la contractació de la plaça "amb destinació a l'Oficina d'Informació i Creació d'Empreses per tal de donar suport en les gestions del "Trampolí Tecnològic" (CIDEM GdC) i en els vivers d'empresa". És clar, per tant, el nexe causal entre la dita contractació i el dit "Trampolí Tecnològic". Certament, com consta a les actuacions, el conveni final entre la UAB i el CIDEM fou posterior al contracte. No obstant, s'afirma a la sentència amb valor fàctic que existia un previ conveni de col laboració entre ambdues institucions i que la vigència de l'acord era d'1 de gener de 2006 -signant-se el contracte laboral el 8 de febrer-. Ens trobem, per tant, davant un programa comú entre dues administracions públiques, de caràcter finalista i instrumental, el que permet en aplicació dels criteris exposats concloure que existia una autonomia i substantivitat pròpia clares que justifica l'utilització de la modalitat d'obra o servei, màxim quan la Universitat, en definitiva, era la receptora d'una subvenció pública. D'altra banda, no consta que aquesta activitat es perllongués al llarg d'un temps significatiu que determini l'aplicació de la doctrina cassacional a la què s'ha fet esment. L'actor fou contractat en el marc d'un concret programa i la relació laboral es mantingué al llarg d'un any. No es pot parlar, en conseqüència, d'una activitat permanent, la qual cosa exclou una conclusió estimatòria d'aquest motiu i, per tant, la declaració d'existència de frau de llei. Si el dit frau de llei no existí és clar que les pretensions annexes sobre el caràcter indefinit que no fix de la relació entre les parts han de decaure, en no operar aquí allò previst a l' art. 15.3 TRLET i, per tant, tampoc la doctrina unificada relativa a la seva aplicació a les Administracions públiques.

QUART. Per la mateixa via anterior es denuncia la infracció d'allò previst a l' art. 55.5 TRLET en relació als articles 14, 23.2 i 103.3 CE .

És clar, en aquest sentit, que la desestimació del motiu anterior ha de fer decaure aquest altre.

No obstant, volem observar que en relació a la qualificació "per se" no pot la Sala més que compartir els arguments de la instància, atès que l'actual redactat legal ( arts. 55.5 TRLET i 108.2 TRLPL ) la nul litat queda reservada en la nostra ordenació a aquells supòsits en els què l'extinció sigui discriminatòria o vulneri drets fonamentals o llibertats públiques dels treballador o, per una altra banda, es produeixi al llarg de l'exercici d'algun dels drets legals per motiu de filiació i família. Des d'aquest punt de vista, cal observar que l' art. 103.3 CE es situa fora de l'àmbit de cobertura de l'esmentada qualificació (per bé que algun autor, per exemple, SALA FRANCO, s'inclina lege ferenda per la dita possibilitat). És per això que les particularitats de l'Administració pública com a ocupadora en res afecten a la qualificació de l'acomiadament. Així ho ha entès la doctrina cassacional. A tall d'exemple, la STS 07.10.1996, entre d'altres vingué a afirmar que "los preceptos sobre los efectos legales del despido improcedente (y la misma conclusión debe valer para el despido nulo) se aplican en su integridad a los despidos acordados por las Administraciones públicas, sin que los principios de mérito y capacidad establecidos en el artículo 103.3 de la Constitución sean obstáculo para la imposición a la Administración empleadora de deberes de indemnización o de readmisión"

D'altra banda, com encertadament indica el jutjador del primer nivell, el marc jurídic aplicable a la present litis -anterior al nou Estatut Bàsic dels Empleats Públics- cap singularitat establia en matèria de dret d'opció en favor dels treballadors.

I, finalment, tampoc és apreciable una infracció de l' art. 14 CE , atès que no consta aquí que concorri cap altre col lectiu respecte el què es pugui realitzar un judici d'igualtat, imprescindible com a punt de sortida d'aquells casos en els què es denuncia la vulneració de l'esmentat precepte constitucional.

Per tant, també aquest motiu ha decaure i, amb ell, el recurs en la seva integritat.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de suplicació interposat per Tomás contra la sentència dictada pel Jutjat Social número 26 de Barcelona en data 22 de juny de 2007, recaiguda en les actuacions 306/2007 , en virtut de demanda deduïda per la dita part actora contra la UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA (UAB) en reclamació per acomiadament i, en conseqüència, hem de confirmar i confirmem íntegrament la dita resolució.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de la doctrina, que haurà de preparar-se davant aquesta Sala en els deu dies següents a la seva notificació, amb els requisits previstos en els números 2 i 3 de l'art. 219 de la Llei de Procediment Laboral

Notifiqueu aquesta sentència a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i lliuris testimoni que restarà unit al rotllo corresponent, incorporant-se l'original al corresponent llibre de sentències.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.