Sentencia Social Nº 2159/2012, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 7869/2011 de 19 de Marzo de 2012

Encabezamiento

Procedimiento: Recurso de suplicación

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

MM

IL·LM. SR. MIGUEL ÁNGEL SÁNCHEZ BURRIEL

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

IL·LM. SR. JOAN AGUSTI MARAGALL

Barcelona, 19 de març de 2012

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 2159/2012

En el recurs de suplicació interposat per Alstom Transporte, S.A. a la sentència del Jutjat Social 2 Sabadell de data 20/06/2011 dictada en el procediment núm. 47/2011 , en el qual s'ha recorregut contra la part Sabino , ha actuat com a ponent Il·lm. Sr. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ.

Antecedentes

Primer.En data 20/01/2011 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre extinció a instància del treballador, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 20/06/2011 , que contenia la decició següent:

' ESTIMO la demanda interpuesta por DON Sabino contra ALSTOM TRANSPORTE, S.A., DECLARO extinguido, a fecha de hoy (20/06/2011), el contrato de trabajo que unía al actor con la empresa demandada, CONDENO a ésta estar y pasar por tal declaración y a abonar al actor292.178'46 euros,en concepto de indemnización legal por la extinción. '

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

PRIMERO. DON Sabino (demandante) viene prestando servicios retribuidos por cuenta ajena bajo la dependencia de la empresa demandada (ALSTOM TRANSPORTE, S.A.), con antigüedad de 19/05/1970, categoría profesional de Adjunto al Vicepresidente de Proyectos para España, Portugal e Hispanoamérica y retribución bruta anual de 84.639'00 euros, incluidos todos los conceptos.

SEGUNDO. En fecha 4 de agosto de 2010 se resolvió el ERE 1346/2010, autorizando la suspensión de los contratos de los 126 trabajadores de su plantilla que se relacionan en documento adjunto por un período de 720 días; el actor figura en el documento adjunto, en el número 33 de la lista.

TERCERO. Al amparo de la referida resolución, mediante escrito de fecha 26 de noviembre de 2010, la empresa comunicó al trabajador la suspensión temporal de su contrato de trabajo durante 720 días, con fecha efectos 15/12/2010.

CUARTO. Mediante documento fechado el 9/12/2010 y enviado a la empresa mediante burofax de fecha 16/12/2010, el demandante, en el que afirma, entre otras cosas, que no le fue notificada la resolución del ERE y que 'Desde el mes de Septiembre de 2010 estoy a la espera de un nuevo puesto de trabajo, acorde con mi experiencia, dedicación y resultados mostrados en cuantas áreas e intervenciones he participado'.

QUINTO. DON Sabino presentó el 24 de diciembre de 2010 papeleta de conciliación por extinció de contracte ante el órgano correspondiente del Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya y, en fecha 5 de mayo de 2010, tuvo lugar el preceptivo acto de conciliación ante el referido órgano, con el resultado de 'SENSE AVINENÇA'.

Tercer.Contra aquesta sentència la part demandada va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.Denuncia la part demandada, com primer motiu de suplicació i per la via de l'apartat c) de l' art. 191 TRLPL , la infracció d'allò previst als articles 45.2 , 47.1 c) i d) TRLET en relació a l'art. 50 del mateix cos legal. La tesi del recurs, succintament narrada, passa per la consideració que, en realitat allò que l'actor està impugnant és l'ERO de suspensió de contractes, sense que a aquest respecte s'hagi formulat recurs administratiu; i, d'altra banda, s'indica que concorre una falta d'acció, atès que en el moment d'interposar la demanda -i de celebració del judici- el vincle laboral no estava viu -en els termes reclamats habitualment per la doctrina judicial- atès que el contracte estava suspès per la via de l' art. 47 TRLET .

Hem de descartar d'entrada que pugui prosperar la primera de les tesis sostingudes en el recurs. En efecte, per bé que és cert que a la demanda substancialment allò que s'al legava era l'afectació del demandant per una resolució administrativa que circumscrivia els seus efectes a una delegació territorial en la què l'actor no prestava serveis, escau observar que en el fet provat cinquè de la demanda es feia constar en forma expressa -i respecte la causa d'extinció- que des del mes de setembre el demandant no havia tingut feina efectiva, essent aquest el motiu pel que, en definitiva, la sentència ha estat estimada pel jutjador del primer grau. Així, doncs, atès que l'objecte de la litis és l'expressat és del tot evident que -sense que se'ns al legui incongruència ultra petitum- la pretensió processal del demandant no passa, per tant, per la impugnació de l'ERO, sinó per la causa extintiva, ex article 50 TRLET , abans citada.

D'altra banda, en quant la tesi que la relació laboral no estava viva, caldrà indicar que, efectivament, és aquest un requeriment constant i antic en la doctrina judicial d'aplicació de l' art. 50 ET , atès que l'èxit d'aquesta via extintiva té efectes constitutius en la sentència del primer grau, per la qual cosa no existeix acció si en el dit moment el vincle laboral ha finalitzat (entre moltes d'altres, SSTS 14.02.1983 , 23.06.1983 , 12.12.1984 , 28.02.1985 , 02.04.1985 , 02.07.1985 , 18.11.1985 , 04.02.1986 , 22.10.1986 , 18.07.1990 , 22.05.2000 , 05.04.2001 , etc). I també haurem de compartir amb el recorrent que la doctrina cassacional ve considerant que si existeix un ERO extintiu posterior a la demanda, però anterior al judici, s'aplica l'esmentada doctrina per falta d'acció, per bé que si l'extinció encara no ha estat acordada en el dit moment no existeix cap impediment per a que el jutge del social entri a valorar les causes extintives de l' art. 50 TRLET (entre d'altres, SSTS UD 05.04.2001 , 26.10.2010 , etc.)

Ara bé, escau referir que aquí en el present cas no ens trobem davant de cap supòsit extintiu, sinó de suspensió contractual. I és del tot evident que per bé que suspès, el contracte laboral, estava en vigor. No existeix cap precepte legal que en el dit supòsit exclogui la possibilitat d'accés a la figura extintiva de l' art. 50 TRLET : no consta cap límit al respecte en la redacció dels articles 45 a 48 TRLET , ni en l'esmentat article 50, ni tampoc en el RD 801/2011 . Ben al contrari, l'art. 45.2 en regular el marc contractual aplicable a les suspensions contractuals indica en forma expressa que la suspensió contractual exonera de les obligacions recíproques de treballar i remunerar el treball, pel què caldrà limitar els efectes legals als expressats (en sentit similar, SSTSJ Castella i Lleó -Valladolid- de 13.02.2006 , 20.02.2006 , etc.) La interpretació contrària comportaria l'absurd que, per exemple, que en cas d'incapacitat temporal o maternitat o paternitat -també regulats a l' art. 45 TRLET - els treballadors no poguessin accedir a l'extinció contractual de l' art. 50 TRLET . I no enerva aquesta conclusió la doctrina continguda a la STSJ País Basc de 22.07.1997, atès que en el supòsit allà analitzat per bé que és cert que en el moment de presentació de la demanda el contracte estava sospès per un ERO, en el moment de celebració del judici els contractes dels treballadors estaven ja extingits per fallida de l'empresa.

En conseqüència, aquest motiu ha de ser desestimat.

SEGON.Per la mateixa via anterior es denuncia per la demandada la infracció de l' art. 50.1 c) TRLET , enrelació a l'art. 4.2 a) del mateix cos legal, en entendre que no concorre l'element de gravetat en l'incompliment empresarial, atès que l'actor estava inclòs en l'ERO de suspensions contractuals, el que comportaria un greuge comparatiu amb la resta d'afectats que no podrien accedir a la via extintiva.

Volem observar que del relat fàctic de la sentència se'n deriven els següents aspectes fàctics: a) que en data 4 d'agost de 2010 s'aprovà l'ERO de suspensió contractual, en el què es trobava inclòs el demandant; b) des del mes de setembre l'empresa no oferí cap treball al demandant; c) en data 26.11.2010 se li notificà que amb efectes del 15 de desembre següent, s'iniciaria la suspensió contractual al llarg de 720 dies. El jutjador del primer grau ha estimat la demanda en considerar que efectivament existí una falta d'ocupació efectiva des de principis de setembre fins al 15 de desembre, en relació a la missiva adreçada pel treballador a la recorrent que consta en el fet provat quart.

Volem observar que la doctrina cassacional ha vingut observant com causa d'extinció per voluntat del treballador la falta d'ocupació efectiva (entre moltes d'altres, SSTS 30.09.1987 , 12.12.1989 , 07.03.1990 , 17.09.1990 , 10.10.1990 , etc.), encara que existeixi pagament dels salaris (com sembla ser el cas present)

No obstant, no ha estat sempre pacífic el tipus extintintiu aplicable. Així, trobarem pronunciaments que engloben el dit supòsit en el marc del tipus obert de l'apartat c) de l' art. 50 TRLET , com la STS 24.09.1985 en la què s'afirma:'En definitiva todo el problema se centra como queda expresado en los antecedentes, en valorar la extensión e intensidad del incumplimiento por parte del empresario al no dar ocupación efectiva al trabajador durante más de un año y por consiguiente en la determinación de sus efectos, estimando al juez «a quo» que teniendo en cuenta, entre otras, las circunstancias de que la empresa mantiene al actor dentro de su categoría profesional y sin merma alguna de su retribución, tal incumplimiento no puede merecer el calificativo de grave que es el que faculta al trabajador para pedir la extinción del contrato, criterio éste del Magistrado de instancia que no puede mantenerse en función de las siguientes y fundamentales consideraciones: 1) En el contrato de trabajo subyace siempre el trasfondo de un reconocimiento de la dignidad del trabajador, principio esencial que no puede ni debe mantenerse en una simple expresión programática; así elartículo 4 en su párrafo 2 letra a) del Estatuto de los Trabajadoresal dar a aquél el derecho a la ocupación efectiva y el apartado e) al reconocerle el derecho al respeto a su intimidad y a la consideración debida a su dignidad, lo que supone, por tanto, e inequívocamente situar, para todos los efectos, en el primer plano del contenido contractual los valores morales o espirituales cuales son el haz de derechos, no evaluables directamente en dinero que corresponden a la persona humana por el hecho de serlo con independencia de cualquier otra consideración o circunstancias. 2) No asignar a un trabajador servicio o actividad alguna supone, pues, en principio, y salvo excepciones que por serlo confirman la regla, un claro agravio y menosprecio a su dignidad, cuya gravedad se eleva en progresión geométrica en función del tiempo que transcurra en tal situación, (y en el supuesto objeto de este proceso había transcurrido un año) porque el trabajo es una obligación pero es al mismo tiempo un inseparable derecho, de acuerdo con nuestraConstitución (artículo 35.1). 3) Como dice con acierto el Ministerio Fiscal, con esta forma de actuar el empresario se destruye el natural deseo de superar y mejorar y se ocasiona un perjuicio psíquico y profesional al trabajador ya que ofensivo es claramente recibir un salario sin trabajar y sin que en ello exista una razonable justificación. 4) Siendo por tanto la prestación de servicios elemento básico de la relación laboral por ser el trabajo causa y resultado objeto del contrato, considerando como derecho-deber según acaba de decirse -artículos 4.2.a),5.a) y18 del Estatuto de los Trabajadoresysentencia de 5 de marzo de 1985- la carencia de trabajo o la asignación de tareas que no se correspondan con su categoría profesional, da lugar, como regla general, a la presencia de los efectos resolutorios delartículo 50.1 del Estatuto de los Trabajadores-sentencias 7y10 de marzo de 1984- y a la correspondiente condena indemnizatoria'. També la STS 22.10.1983 : 'el rechazo de los motivos precedentemente mencionados, impone el del formulado en 5.º lugar, que al amparo del art. 167-1 de la L. Pro. Lab., sostiene se ha interpretado erróneamente el art. 50 c) del Estatuto de los Trabajadores , porque entiende no se da la gravedad requerida ya que habiendo ofrecido un traslado de puesto, no fue aceptado, con olvido que fue la Autoridad Laboral la que denegó tal petición y por tanto subsistió para la empresa la obligación de mantener al demandante en ocupación efectiva, como derecho inherente a la relación laboral según el art. 4.2.a) del Estatuto de los Trabajadores y al no proporcionarle la posibilidad de desempeñar la función de su categoría de Titulado Superior (Químico), desconoció un derecho básico y esencial del contrato de trabajo, sin haber demostrado la existencia de una causa impediente, fuerza mayor, que hiciere cesar tal obligación; por ello no se ha incurrido en la vulneración acusada y conforme con el dictamen del Ministerio Fiscal, se desestima este motivo'.

No obstant, en altres casos, la via extintiva aplicada ha estat la de l'apartat a) de l' art. 50 TRLET com ocorre en la STS 16.12.1982 -per bé que aquí concorria una readmissió amb canvi de lloc de treball i enquadrament-. Tanmateix, la STS UD 28.04.2010 afirma (en relació a un esportista professional):'Hay que constatar que elart. 50 ETno establece, en forma literal, que la falta de ocupación efectiva sea motivo justo para que el trabajador pueda solicitar la extinción del contrato. Este precepto, en su apartado a), se refiere 'a las modificaciones sustanciales en las condiciones de trabajo que redunden en perjuicio de su formación profesional o el menoscabo de su dignidad'. Sin embargo, la Sala entiende que debe incluirse en dicho apartado la falta de ocupación efectiva en cuanto el repetidoartículo 4 E.T. reconoce a todos los trabajadores el derecho a la ocupación efectiva'.

Però més enllà del tipus extintiu, caldrà indicar que en els supòsits de falta d'ocupació efectiva no és pacífic si es poden fer valoracions efectives sobre la gravetat de la conducta empresarial. Així, trobarem pronunciaments que ho deneguen específicament, com la STS 21.03.1988 :'El derecho del trabajador a la ocupación efectiva y el correlativo deber empresarial de proporcionar dicha ocupación, deducible de lo dispuesto por elartículo 4.2 a) del Estatuto de los Trabajadores, no encuentra en la citada norma los límites que fijaba la legislación precedente (art. 75.2 de la Ley de Contrato de Trabajo), situados en que la falta de aquélla no perjudicare considerablemente la formación o perfeccionamiento del trabajador afectado. Significa lo expuesto que los indicados derechos y deber presentan en la legalidad vigente un valor absoluto y quela no satisfacción del primero, cualquiera que sea la incidencia en los citados aspectos, supone incumplimiento contractual que ampara normalmente la resolución del contrato por voluntad del trabajador, mediante la consiguiente indemnización, dado que tal incumplimiento, por afectar a deber tan trascendente, ha de considerarse que alcanza la cota de gravedad que exige el párrafo c), del apartado 1, del mencionado art. 50'; per prosseguir:'no desvirtúa la conclusión últimamente expuesta que el párrafo a), del expresado artículo 50.1, contenga alusión al perjuicio de la formación profesional y al menoscabo de la dignidad del trabajador; y ello por que la falta de ocupación efectiva, además de incidir siempre de manera negativa en la capacitación y dignidad profesional, encuentra su más correcto encuadre, a los efectos resolutorios, en la causa que tipifica el párrafo c) del repetido art. 50.1, que no contiene mención a las circunstancias antes aludidas'

Tanmateix, però, aquesta lògica categòrica no ha estat l'observada per la darrera doctrina cassacional. Així, la STS UD 17.01.1991 :

'No es posible en el presente caso entender que ha existido ese voluntario y grave incumplimiento por la mera y ocasional inactividad durante un corto espacio de tiempo, en expectativa además de ubicar al actor en el centro de trabajo a tal fin previsto en el momento de su desplazamiento al extranjero. Porque tampoco cabe entender que esa corta inactividad, debida a la dificultad de acoplar de inmediato, y en un puesto de trabajo adecuado a su categoría y circunstancias, a un trabajador que regresa de un largo desplazamiento al extranjero, pueda redundar en perjuicio de su formación profesional o en menoscabo de su dignidad, cuando en definitiva, y una vez transcurrido ese corto espacio de tiempo, se le ha respetado su categoría, y cuando en todo momento se le han respetado sus emolumentos'. I trobarem també altres pronunciaments en els què incidien en el raonament cassacional aspectes sobre la gravetat de l'incompliment, com es de veure a la STS 17.03.1988 , en la què es té en compte la situació de crisis que travessa l'empresa. I caldrà recordar que alguns pronunciaments d'aquesta Sala han vingut aplicant aquesta valoració gradualista per falta d'ocupació efectiva, especialment en aquells supòsits en els què concorre una crisis econòmica, com és de veure a les nostres Sentències 7110/2010, de 4 de novembre , 3002/2011, de 2 de maig , etc. O quan la durada de la falta d'ocupació efectiva no ha estat de llarga durada ( Sentències 2540/2006, de 23 de mar ç, 6279/2010, d'1 d'octubre , etc)

Per tant, d'aquest repàs doctrinal allò que clarament es deriva és que la més recent doctrina tendeix a integrar la falta d'ocupació efectiva dins el tipus de l'apartat a) de l' art. 50 TRLET i permet, també, un judici de proporcionalitat o finalista. I caldrà indicar que és aquesta una evolució lògica, atès que durant molts anys la inclusió dins l' art. 50 ET de la falta d'ocupació efectiva va ser el mecanisme jurídic de tutela d'aquelles persones a les què l'empresa relegava amb intenció d'apartar-les, figura que avui té cabdal recer en l'assetjament moral i les variades tuteles que la llei i, especialment, la jurisprudència ha anat creant al respecte.

Doncs bé, caldrà indicar que en el present supòsit -en relació al tipus de l'apartat a) de l'art.50- no consta cap element fàctic que ens pugui dur a la conclusió que ha existit una afectació a la formació professional del treballador. I tampoc resulta clar que concorri una afectació a la seva dignitat personal, atès que a la demanda l'actor es limitava a invocar una infracció del dret a la no discriminació per raó de l'edat. Al què, en tot cas -i respecte al judici de proporcionalitat- sembla evident que si l'empresa està incursa en un expedient de regulació d'ocupació aprovat per l'autoritat laboral el 4 d'agost i en el què consta el nom de l'actor, previ acord amb els representants dels treballadors; i el demandant s'integrà a la plantilla al mes de setembre -després de determinats viatges en missió professional, als què es fa esment en el fonament jurídic cinquè-, notificant-li l'empresa l'inici de la suspensió contractual en data 26 de novembre amb efectes del 15 de desembre, no es pot qualificar com un incompliment grau, tenint present les circumstàncies econòmiques descrites, el lògic procés de reestructuració, les funcions específiques del demandant i el temps transcorregut. Conclusió que es reforça si es valora que al llarg d'aquest període no consta que el demandant formulés cap objecció a la seva situació -i per bé que ni la sentència, ni la demanda no ho diuen en forma expressa, no s'imputa l'impagament de salaris- i no és fins al mes de desembre de 2010, és a dir, en forma coetània amb l'inici de la suspensió autoritzada, quan la part actora fa esment a que des de tres mesos endarrere està a l'espera d'un nou lloc de treball. No es per tant apreciable, tenint presents les circumstàncies concorrent la imprescindible nota de gravetat que reclama l' art. 50 TRLET , el què ens ha de dur a l'estimació del motiu.

TERCER.Escau, en conseqüència, estimar el recurs formulat per la demandada i, en conseqüència, revocar la sentència recorreguda, amb la conseqüent desestimació de la demanda i absolució d'aquella de les peticions en ella contingudes, amb devolució a la recurrent del dipòsit efectuat i, en el seu cas, de les consignacions en metàl lic efectuades o la cancel lació de l'assegurament prestat de la quantitat objecte de condemna, un cop aquesta sentència sigui ferma

Atesos els preceptes legals esmentats, els seus concordants i demès disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem d'estimar i estimen el recurs de suplicació interposat per ALSTOM TRANSPORTE, SA contra la sentència dictada pel jutjat del social número 2 dels de Sabadell en data 20 de juny de 2011 , recaiguda en actuacions 47/2011 i, en conseqüència, hem de revocar i revoquem la dita resolució i, amb desestimació de la demanda formulada per Sabino contra la dita ocupadora, desestimem la demanda i absolem al recorrent de les peticions en ella contingudes, amb devolució del dipòsit efectuat i, en el seu cas, de les consignacions en metàl lic efectuades o la cancel lació de l'assegurament prestat de la quantitat objecte de condemna, un cop aquesta sentència sigui ferma.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdició Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclós pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdició Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el Banc Espanyol de Crèdit -BANESTO-, en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdició Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquestaSala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.