Sentencia Social Nº 224/2006, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 7738/2004 de 12 de Enero de 2006

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

MDT

IL·LMA. SRA. ÁNGELES VIVAS LARRUY

IL·LM. SR. MIGUEL ÁNGEL SÁNCHEZ BURRIEL

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

Barcelona, 12 de gener de 2006

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 224/2006

En el recurs de suplicació interposat per Carlos Francisco a la sentència del Jutjat Social 33 Barcelona de data 19 de maig de 2004 dictada en el procediment núm. 110/2004 en el qual s'ha

recorregut contra la part Construcciones Carbonell Freixas, S.L., -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social) i -T.G.S.S.- (Tesorería Gral. Seguridad Social), ha actuat com a ponent Il·lm. Sr. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ.

Antecedentes

Primer. En data 23.02.04 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Accident de treball, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 19 de maig de 2004 , que contenia la decisió següent:

"Estimar la demanda interposada per CONSTRUCCIONES CARBONELL FREIXAS, SL contra INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, TGSS i Carlos Francisco en matèria d'impugnació de recàrrec per manca de mesures de seguretat i i declarar la nul.litat d'ambdues resolucions administratives impugnades, i la retroacció del expedient administratiu a fi que l'INSS torni a dictar nova resolució inicial donant adequada resposta a totes les al.legacions formulades per la demandant i la resta de les parts comparegudes a l'esmentat expedient."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1.- Per resolució del INSS de 29.9.03 es declara l'existència de responsabilitat empresarial de la demandant per manca de mesures de seguretat e higiene a l'accident patit per Carlos Francisco en data 30.7.02, i la procedència d'un increment del 30%, al seu càrrec, en les prestacions de seguretat social del esmentat treballador.

2.- L'accident de treball patit pel treballador accidentat es produí en data 30.7.02 en la següent forma: "El operario se encontraba cortando un tablero de madera rectangular con una sierra circular de mesa. Las medidas del tablero, según la empresa, eran de aproximadamente 60 cm. de largo, 15 cm. de ancho y 2 cm. de grueso. El trabajador comenzó a cortar el tablero, empujándolo con las manos por la superficie horizontal de la mesa. Cuando había hecho un corte longitudinal, la sierra se enganchó con el tablero (por cualquier circunstancia como un nudo en la madera) y desestabilizó la mano izquierda del operario que, con la presión que ejercía sobre la madera, rué empujada directamente hacia la sierra, produciéndose herida inciso-contusa en la palma de la mano izquierda con sección de tendones flexores del índice y sección de paquetes neurovasculares del dedo índice y medio de dicha mano" (Acta d'lnfracció aixecada per la Inspecció del Treball, foli 40 i "Informe de análisis de accidente", elaborat per la demandant, foli 734).

3.- La serra circular, en el moment del accident, no disposava del protector. Havia estat traslladada des d'una altre obra propera el dia anterior, i un company de l'actor, Eduardo, va anar-lo a buscar just després de l' accident.

4.- Carlos Francisco desenvolupava habitualment la funció de "manobre" i ja havia utilitzat la serra circular de taula en altres ocasions, tot i no rebre una formació específica en el seu us. L'empresa demandant no va gestionar fins al mes d'octubre de 2002, produït ja l'accident, la impartició d'un curs bàsic de formació preventiva (declaració de la demandant i Acta de la Inspecció del Treball, ja esmentada).

5.- Alguns operaris, en ocasions, prescindien del protector en l'ús de la serra circular, si els destorbava pel algun tall en concret (declaració testimonial Sr. Bruno).

6- Al inici de la relació laboral rebé de l'empresa l'equip de protecció individual (foli 100).

7.- La Inspecció del Treball, que no visita el lloc del accident fins el 18.3.03. aixeca data 30.6.03, núm. 5145-03, que aprecia infracció greu, en apreciar dues infraccions. un per falta de protecció ala serra i, a la segona. falta de formació en prevenció de riscos.

8.- La resolució inicial del INSS de data 11.3.03, seguint el criteri del informe de la Inspecció de Treball que inicia les actuacions administratives, considera que la causa del accident rau en els dos motius ja esmentats, així com "en la falta de algun elemento auxiliar que sirviera para manipular la madera".

9.- Aquesta resolució fou impugnada en via administrativa, essent desestimada per 8.3.04.

10.- Prèviament a ser dictada aquella resolució inicial, l'empresa demandant, en data 10.9.03, formula el corresponent escrit d'al.legacions (folis 747 a 752, que es dona aquí per integrament reproduït), en el que s'al.legava: 1) manca de presumpció de certesa del acta d'infracció; 2) la imprudència del treballador com a causa del accident; 3) inexistència de relació de causalitat. Aquestes al.legacions no foren explícitament resoltes, de forma diferenciada i motivada, a l'esmentada resolució inicial, malgrat fer-ne referencia en el seu fet 5é.

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandada Carlos Francisco interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.- La sentència d'instància ha estimat la demanda formulada per l'empresa contra la resolució de l'INSS que declarà la seva responsabilitat per manca de mesures de seguretat i li imposava un recàrrec en prestacions del trenta per cent. El magistrat d'instància ha arribat a la dita disposició per entendre que en l'escrit d'al·legacions anterior a la reclamació prèvia, la mercantil actora havia formulat tres argumentacions, atenyents a la manca de presumpció de certesa de l'acta d'Inspecció de Treball i Seguretat Social, a la possible existència d'una imprudència per part de l'afectat i a la inexistència de relació de causalitat, mentre que en la resolució final només es donà resposta a la primera de les expressades al·legacions, ometent qualsevol resposta en vers la respecte. D'aquí que es declari la nul·litat de les resolucions administratives impugnades i la retroacció de l'expedient administratiu a fi de que l'entitat gestora torni a dictar nova resolució inicial donant adequada resposta a les dites al·legacions

Contra el dit pronunciament s'alça ara en suplicació el treballador afectat, codemandat en el present procediment

SEGON.- Postula la part recorrent com a primer motiu de suplicació, amb empara en l' apartat b) de l'art. 191 LPL , la revisió de fets provats de la sentència, sol·licitant-se la supressió de ordinal desè, en considerar que es tracta d'un judici de valor que no es correspon a la prova documental practicada.

Escau tenir present que conforme constant doctrina jurisprudencial per a que prosperi aquesta causa de suplicació, en base al caràcter extraordinari d'aquest recurs, és necessària la concurrència dels següents elements: a) l'existència d'un error en el jutjador en la valoració de la prova, de forma clara i palesa, no basat en conjectures o raonaments; b) que aquest error es basi en documents o perícies que constin en les actuacions que ho posin en evidència; c) que el recurrent assenyali els paràgrafs a modificar, tot proposant una redacció alternativa que concreti la seva pretensió revisòria; d) que els resultats que es postulen, encara que es basin en els dits mitjans de prova, no quedin desvirtuats per altres proves practicades al llarg del judici, atès que en cas de contracció ha de prevaler el criteri del jutge d'instància, en tant que la llei li reserva la funció de valoració de les proves; i e) que les modificacions sol·licitades siguin rellevants i transcendents per a la resolució de les qüestions plantejades.

Més enllà de les consideracions relatives al fons de l'assumpte que es plantegen en aquest motiu en el recurs, escau observar que no pot la Sala estimar la dita al·legació. En efecte, la constatació de que l'escrit d'al·legacions contenia tres motius es difereix clarament del propi expedient administratiu (folis 747 i següents), com també és constatable que la resolució inicial i la posterior (folis 12 i 13 i 50 i 51) només existeix un esment a l'existència de nexe causal. Es tracta, per tant, d'una constatació fàctica que és important en la present litis -més enllà de les reflexions jurídiques que després farem- atès que el magistrat d'instància arriba a la conclusió desestimatòria expressada en base a les dites omissions.

Per tant, aquest motiu ha de ser desestimat.

TERCER.- Per la via de l' apartat c) de l'art. 191 TRLPL es denuncia per la recorrent que el pronunciament d'instància infringeix per inaplicació el RD 1215/1997, de 18 de juliol (art. 4 ), l'art. 19 de la Llei 41/1995 i l'art. 123 LGSS , així com la jurisprudència que esmenta.

Val a dir que en el mateix motiu s'invoquen normes relatives a si ha existit o no infracció substantiva per part de l'actora -el què no es valorat a la instància-, juntament amb pronunciaments judicials atenyents a la inexistència d'un vici en el procediment administratiu, fent-se esment de retruc als arts. 62 o 63 de la Llei 30/1992 . Cal aclarir, respecte a aquesta darrera afirmació, que, com ja s'ha dit, allò que fa la sentència d'instància és anul·lar les resolucions posteriors a les al·legacions de l'empresa, per tal de que l'entitat gestora dicti nova resolució, el que no deixa de ser perfectament congruent amb les normes administrativistes invocades. Escau recordar que en cap cas el magistrat d'instància ha estimat la demanda respecte el fons, sinó que ha anul·lat l'acte administratiu en el què s'imposa el recàrrec, per tal de que se'n dicti un de nou donant resposta a les argumentacions empresarials.

A partir d'aquí, el recurs fa una sèrie de consideracions doctrinalment errònies, atès que barreja la doctrina constitucional i cassacional relativa a la reclamació prèvia o la doctrina d'aquesta Sala en matèria de declaració de nul·litats d'actuacions en pronunciaments d'instància, amb allò que és, en definitiva, el debat processal de fons. És a dir, si el fet de que la resolució administrativa hagi deixat sense resposta dues de les tres al·legacions fetes en el previ tràmit d'audiència per l'actora és o no causa d'anul·lació d'aquella. És aquest l'autèntic debat processal en aquest recurs, atesos els termes de la sentència d'instància, el què ens obliga a limitar les nostres reflexions a aquest punt.

Doncs bé, escau referir, d'entrada, que aquesta jurisdicció és competent per tal de conèixer els vicis administratiu de les resolucions recaigudes en matèria de recàrrecs en matèria de Seguretat Social. Tot i el caràcter sancionador de la dita mesura -al què posteriorment es farà esment- resta fora de cap dubte raonable que, en connexió amb l' art. 123 LGSS , es tracta de "matèria de Seguretat Social", el que ha de comportar la inclusió en el nostre ordre jurisdiccional conforme l'art. 2 b) TRLPL i l'art. 9.5 LOPJ . Certament, no tot acte administratiu relatiu a la dita mesura és de la nostra competència: no ocorre així respecte les actes prèvies de la Inspecció de Treball o les sancions administratives coetànies -mentre no es desenvolupi allò previst a l'art. 3.3 TRLPL - o pel que fa als problemes que puguin sorgir arrel la determinació del capital cost fixat en via administrativa si la sanció esdevé ferma, tal i com s'ha afirma -entre d'altres- en la Sentència del Tribunal Suprem (Sala Tercera) d'01.02.2002 , on s'indica: "Las cuestiones relativas al recargo de prestaciones impuestas a los empresarios como consecuencia de accidentes de trabajo por incumplimientos en materia de seguridad e higiene, aun siendo de naturaleza compleja, se atribuyen al conocimiento del orden social"

La dita competència material respecte aspectes d'índole administrativa ha estat recollida en forma expressa per la més recent doctrina unificada, com ho palesa la STS e 19.11.2002 , citada a la demanda, o implícitament la STS 17.06.2004 -en relació a l'adequació a legalitat de l'expedient administratiu per seguir-se actuacions penals-

Doncs bé, tot i que tradicionalment la doctrina ha vingut considerant que els recàrrecs analitzats tenen una naturalesa sancionadora, en puritat no regeixen aquí els criteris generals del dret administratiu sancionador. Així, com indicàvem en la nostra sentència 1836/2004, de 3 de març , el procediment administratiu per a la imposició del recàrrec de prestacions, essent el destinatari de l'import del citat recàrrec el treballador accidentat (o els seus beneficiaris), ve regulat en l'Ordre Ministerial de 18 de gener de 1996 . I el dit procediment no té naturalesa de procediment administratiu sancionador pròpiament dit. En efecte aquest procediment no reuneix les garanties que ha de reunir tot procediment sancionador, sent la principal d'elles la intervenció de diferents autoritats administratives en les fases d'iniciació, instrucció i resolució del procediment. En el procediment d'imposició del recàrrec, la competència en totes aquestes fases -llevat en la d'iniciació- recau en l'INSS (article 1 del RD 1300/1995, de 21 de juliol ), sent un procediment molt semblant al previst per al reconeixement de prestacions de la Seguretat Social, quant als recursos que cap interposar enfront de la resolució dictada, no segueixen les regles generals dels procediments administratius sancionadors -recurs d'alçada davant al superior jeràrquic- substituint- se aquells per l'obligada reclamació administrativa (davant el mateix INSS, que va resoldre el procediment) prèvia la presentació de la demanda davant l'òrgan jurisdiccional social.

D'altra banda cal destacar que mentre les sancions administratives són susceptibles d'impugnació, una vegada esgotats els recursos administratius oportuns, davant la jurisdicció Contenciós- Administrativa, la resolució definitiva de l'INSS es finalitza per la jurisdicció social, el que es justifica en la vinculació del recàrrec a la materia prestacional de la Seguretat Social. A l'anterior cal afegir, que l'INSS, que té competència en aquesta matèria ( article 1 RD 1300/95 ) no és una autoritat administrativa, sinó un organisme administratiu (o entitat gestora encarregada d'administrar les prestacions econòmiques del sistema de la Seguretat Social) freturosa d' "autoritctas", el que impossibilita o dificulta, en puritat de concepte, la imposició de sancions. La jurisprudència, en aquest punt, afirma que és indubtable que recàrrec de prestacions i sanció administrativa no contemplen el fet des de la mateixa perspectiva de defensa social i doncs mentre el recàrrec crea una relació indemnitzatòria empresari-perjudicat, la sanció administrativa s'incardina en la potestat estatal d'imposar la protecció als treballadors (STS 2 d'octubre de 2000 )

Quant a la tramitació del procediment, una vegada incoat regeix l'impuls d'ofici ( art. 6 OM 18-1-1996 ). L'INSS, ha de posar en coneixement dels interessats la iniciació del procediment donant-los audiència -aquest tràmit és especialment rellevant per a l'empresari infractor- a fi que formulin al· legacions en un termini de deu dies, sense perjudici del dret que assisteix a tot interessat en els procediments administratius a al·legar -en tot moment- els defectes de tramitació (paralització, incompliment dels terminis, omissió de tràmits...) que poden ser resolts abans de la resolució definitiva de l'assumpte. Posteriorment l'INSS, sol·licita informe a la Inspecció de Treball i a l'Equip de Valoració d'Incapacitats abans de dictar resolució disposant que haurà d'haurà de dictar una vegada finalitza la fase d'instrucció, en termini de 135 dies hàbils des de la data de l'acord d'iniciació del procediment, o des de la recepció de la sol·licitud d'iniciació a instància de l'interessat per a emetre resolució. Aquest termini no pot veure's ampliat com a conseqüència de l'aplicació de les regles generals que regeixen en els procediments administratius quan les circumstàncies ho aconsellin i d'això no es derivin perjudicis per a tercers (art. 49.1 Llei 30/1992 ). L'ampliació no podrà ser en cap cas superior al termini establert per a la tramitació del procediment (article 42 de la Llei 30/1992 )

Tanmateix, però, resta evident que el fet de que no es tracti d'un mecanisme sancionador -des d'una perspectiva administrativa-, en cap cas pot suposar que la dita tramitació es trobi orfe de regles que limiten la discrecionalitat administrativa, susceptibles de crear indefensió a les parts. Resta evident, així, que la dita gestió administrativa està sotmesa a les regles constitucionals i, més en concret, a allò disposat a l' art. 35 i següents de la Llei 30/1992 .

La conclusió de que la figura contemplada a l' art. 123 LGSS no és una sanció administrativa en sentit estricte, però, no pot comportar, sense més, la lògica habitual en els procediments de Seguretat social. En efecte, és comú que les al·legacions de vicis de procediment en els procediments prestacionals es solucionin, per la inmediatesa, en via judicial, encara que s'al·leguin pel beneficiari o proto-beneficiari. És significatiu, en aquest sentit, que la doctrina unificada hagi vingut a consagrar que els actes de simple gestió en prestacions no són impugnables, en funció dels principis laborals de concentració, celeritat i economia (per totes, STS UD 09.07.2003 ). Ara bé, no pot obviar-se que en la matèria aquí analitzada regeixen normes específiques, ja citades, de naturalesa clarament garantista, com ara l'específic tràmit d'audiència previ a la resolució (inexistent en matèria prestacional). Ens trobem, per tant, davant un procediment certament qualificat, atesa la naturalesa singular dels recàrrecs. En tant que s'està imputant responsabilitats, d'indubtables efectes patrimonials, resta evident la necessitat d'incrementar les tuteles judicials, a fi i efecte d'evitar discrecionalitats o conductes arbitràries, incompatibles amb el mandat constitucional, ex art. 9.3 CE . Cal recordar, en aquest sentit, que el recàrrec de prestacions es contempla, també, en l'art. 42.3 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals , dins del capítol referit a responsabilitats.

Doncs bé, conforme l' art. 54 de Llei 30/1992 , determina la necessària motivació de les resolucions administratives i, més en concret l'art. 89,1 es fa esment que la resolució que posi fi al procediment administratiu ha de decidir respecte totes les qüestions que han estat plantejades i de les què se'n derivin. I, d'aquesta manera, ex art. 63 de la mateixa norma , són anul·lables els actes administratius que no compleixin amb els requisits formals.

En el present cas, és pacífic i indiscutit que l'actora formulà les al·legacions referides, que no obtingueren resposta en via administrativa i que, posteriorment, a l'hora de formular la reclamació prèvia tornà a insistir en les dites al·legacions, amb nou silenci per resposta. És evident, per tant, que els arguments allà continguts en relació a la falta de presumpció de certesa de l'actuació de la Inspecció de Treball i Seguretat Social i, en especial, l'al·legada existència d'una imprudència temerària per part de l'afectat restaren orfes de resposta administrativa. Certament podria considerar-se que el debat jurídic plantejat a la instància ve a solucionar aquestes carències. No cal oblidar, però, que també és missió de jutges i magistrats vetllar per l'adequació a la legalitat de les actuacions de les Administracions públiques, per tal d'evitar arbitrarietats, tant en el cas del què es tracti, com amb caràcter general. Al què s'ha d'afegir l'evident indefensió processal que es causa a l'afectat actor en el present cas, atès que una argumentació concreta que no ha obtingut resposta administrativa, pot ser rebatuda en fase judicial per l'Administració corresponent (coneixent-la d'avant mà) en base a arguments que no consten en el procediment, trencant-se, així, la paritat de normes processals, que és, en definitiva, allò que es consagra -per bé que en relació a altres aspectes- en els arts. 72 i 142.2 TRLPL .

Les dites motivacions, doncs, han de comportar aquest motiu i, amb ell, el del recurs en la seva integritat, confirmant el seu pronunciament en tots els seus aspectes, per tal de que l'entitat gestora dicti nova resolució donant resposta als arguments exposats en l'escrit d'al·legacions i en la reclamació prèvia per la part actora.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de suplicació interposat per Carlos Francisco contra la sentència dictada pel jutjat del social número 33 dels de Barcelona en data 19 de maig de 2004, recaiguda en les actuacions 110/2004 , en virtut de demanda deduïda per CONSTRUCCIONES CARBONELL FREIXAS, SL contra el dit recorrent, l'INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL i la TRESOSERIA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL en reclamació d'impugnació de recàrrec per manca de mesures de seguretat i, en conseqüència, hem de confirmar i confirmem íntegrament la dita resolució.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de la doctrina, que haurà de preparar-se davant aquesta Sala en els deu dies següents a la seva notificació, amb els requisits previstos en els números 2 i 3 de l'art. 219 de la Llei de Procediment Laboral

Notifiqueu aquesta sentència a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i lliuris testimoni que restarà unit al rotllo corresponent, incorporant-se l'original al corresponent llibre de sentències.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.