Sentencia Social Nº 2466/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 1670/2006 de 03 de Abril de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LM. SR. FÉLIX V. AZÓN VILAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 3 d'abril de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 2466/2007

En el recurs de suplicació interposat per I.N.S.S. a la sentència del Jutjat Social 1 Girona de data 9 de novembre de 2005

dictada en el procediment núm. 582/2005 en el qual s'ha recorregut contra la part María Luisa , ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

Primer. En data 5 d'agost de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 9 de novembre de 2005, que contenia la decisió següent:

"Estimar la demanda interpuesta por María Luisa contra el INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL, y declarar al actor en situación de Invalidez Permanente en grado de Absoluta, condenando a la entidad demandada a acatar la presente declaración y a abonarle las cantidades estipuladas legal y reglamentariamente, teniendo en cuenta la base reguladores de 2.097,80 Euros."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- DOÑA María Luisa , con D.N.I. nº NUM000 , nacida el día 20 de febrero de 1966 y profesión habitual Interventora de entidad bancaria, se encuentra afiliada en el Régimen General de la Seguridad Social..(Incontrovertido).

SEGUNDO.- Inició proceso de IT sin que consten las fechas del mismo.

TERCERO.- Instada la vía ante la Dirección Provincial del INSS, se dictó resolución de fecha 2/6/05, en la que se reconocían las secuelas de "Síndrome de Fatiga Crónica", pero se denegaba la prestación de Incapacidad Permanente por no alcanzar las lesiones que padece un grado suficiente de disminución de su capacidad laboral para ser constitutiva de una Incapacidad Permanente. Presentada la correspondiente reclamación previa se dictó de fecha 8/7/05, confirmando el pronunciamiento inicial.

CUARTO.- Las secuelas citadas provocan en la actora una astenia importante, álgias, náuseas musculares. parestesias, pérdida de memoria y concentración, malestar general, inestabilidad motora, dificultades de relación con las personas de su entorno.

Dictamen del ICAM y pericial de la parte actora con documentos acompañados.

QUINTO.- La base reguladora para la Invalidez Permanente Parcial asciende a la cantidad de BR, siendo la fecha a partir de la cual desplegaría efectos DATA EFECTES. (Incontrovertido).

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandada va interposar recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que el va impugnar en forma María Luisa . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.- Enfront la sentència d'instància, que estimà la demanda interposada per la part actora en reclamació per Incapacitat Permanent Absoluta, s'interposa per l'Institut Nacional de la Seguretat Social Recurs de Suplicació, el qual té per objecte examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència que s'hi han comès; L'esmentat recurs ha estat objecte d'impugnació per la demandant.

En l'únic motiu del recurs, emparat correctament en l' apartat c) de l'article 191 de la Llei de Procediment Laboral , la part recorrent denuncia la infracció de l' article 137.5 de la Llei General de la Seguretat Social , que defineix la Incapacitat Permanent Absoluta-, i al.lega, en síntesi, que les lesions que pateix la part actora no la incapaciten de manera absoluta per a tota professió u ofici, perquè el síndrome de fatiga crònica és de grau III, és a dir, no és el més greu i a més, es tracta d'una malaltia que actualment es pot tractar amb medicacions de tipus pal liatiu i que cursa a brots, per la qual cosa no és invalidant.

SEGON.- La Disposició Transitòria 5ª bis del Text Refós de la Llei General de la Seguretat Social, aprovat pel R.D.L. 1/1994, de 20 de juny, en la redacció que li va donar la Llei 24/1997 , de consolidació i racionalització del Sistema de la Seguretat Social, estableix que el que disposa l' article 137 de la mateixa Llei només serà aplicable a partir de la data en que entrin en vigor les disposicions reglamentàries a que es refereix l'apartat tercer de l'esmentat article 137 i que, mentrestant, es continuarà aplicant la legislació anterior. Atès que les disposicions reglamentaries abans citades encara no s'han dictat, segueix en vigor l'article 137 de la legislació anterior.

El dit article defineix en l'apartat 5è la incapacitat permanent absoluta com la situació del treballador que es troba incapacitat per la realització de qualsevol tipus de treball. La situació d'incapacitat permanent absoluta no té relació directa amb la professió del treballador, atès que en aquest supòsit el treballador està incapacitat per executar qualsevol treball retribuït en les mateixes condicions de rendiment, professionalitat i eficàcia que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball (sentències del Tribunal Suprem de 22 de setembre, 21 d'octubre i 7 de novembre de 1988, 9 i 17 de març, 13 de juny i 27 de juliol de 1989, i 23 i 27 de febrer i 14 de juny de 1990, entre d'altres).

Tenint en compte l'anterior doctrina, el motiu s'ha de desestimar. En primer lloc cal dir que si l'Institut recorrent entén que les lesions que pateix l'actora no són les que es recullen en el fet provat cinquè, l'hauria d'haver impugnat per la via de l'apartat b) de l'article 191 de la LGSS , és a dir sol.licitant la modificació dels fets provats i no per la via de l'apartat c) que només permet la denúncia de la infracció de normes jurídiques. És per això que en no haver-se modificat l'esmentat fet provat, les lesions que pateix actualment la part actora, i de les quals s'ha de partir per constatar la seva situació mèdica, son les que es recullen en aquest.

I aquestes lesions, a judici de la Sala, anul.len totalment la seva capacitat laboral, impossibilitant-la per a qualsevol tipus de treball, perquè tal com consta en l'esmentat fet provat, la malaltia que pateix, i que el propi Institut reconeix, comporta una sèrie de seqüeles com son astènia important, àlgies, nàusees, espasmes musculars, parestèsies, pèrdua de memòria i concentració, malestar general, inestabilitat motora i dificultats de relació amb les persones del seu entorn, per la qual cosa és evident que no pot realitzar cap tipus de feina retribuïda.

En aquest sentit cal recordar la jurisprudència del Tribunal Suprem -Sentència de data 24 de març de 1987, en la qual s'assenyala que cal tenir present que la realització d'un treball remunerat implica, no tan sols la possibilitat de desenvolupar-lo, sinó de fer-ho amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, i també "la necesidad de consumarlo en régimen de dependencia de un empresario durante la jornada laboral, sujetándose a un horario, actuando consecuentemente con las exigencias que comporta la integración en una empresa, dentro de un orden preestablecido y en interrelación con los quehaceres de otros compañeros, en cuanto no es posible pensar -concretan las sentencias de 3 de febrero, 20 y 24 de marzo, 12 de julio y 30 de septiembre, todas de 1986, entre las recientes-, que, en el amplio campo de las actividades laborales, existe alguna en la que no sean exigibles esos mínimos de dedicación, diligencia y atención, indispensables incluso en el más simple de los oficios y en la última de las categorías profesionales, salvo que se den un verdadero afán de sacrificio por parte del trabajador y un grado intenso de tolerancia en el empresario, pues, de no coincidir ambos, no cabe mantener como relaciones de trabajo normales aquéllas en las que resalten tales carencias, en cuanto es incuestionable que la persona en el ámbito empresarial ha de ofrecer unos rendimientos socialmente aceptables (sentencia de 30 de septiembre de 1986), desempeñados con la dignidad inherente a la persona".

Per tant, s'imposa la desestimació del motiu, i conseqüentment, del recurs, la qual cosa comporta la confirmació de la resolució recorreguda.

VISTOS els preceptes legals citats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat per l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 1 de Girona, en data 9 de novembre de 2.005 , que va recaure en les Actuacions 582/2005, en virtut de demanda presentada per Doña. María Luisa , contra l'esmentat Institut, en reclamació per Invalidesa Permanent Absoluta, derivada de malaltia comú i, per tant, hem de confirmar i confirmem l'esmentada resolució.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.