Sentencia Social Nº 2682/2010, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 7807/2009 de 14 de Abril de 2010

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 14 d'abril de 2010

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 2682/2010

En el recurs de suplicació interposat per Marco Antonio a la sentència del Jutjat Social 1 Tortosa de data 8 d'octubre de 2009 dictada en el

procediment núm. 505/2009 en el qual s'ha recorregut contra la part PAVO Y DERIVADOS, S.A., ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

Primer. En data 12 de juny de 2009 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Acomiadament disciplinari, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 8 d'octubre de 2009, que contenia la decisió següent:

"Que desestimando la demanda formulada por D. Marco Antonio contra la empresa "Pavo y Derivados, S.A. (Padesa)", debo declarar y declaro procedente el despido efectuado respecto de dicho demandante por la mencionada sociedad, y por tanto sin derecho a percibir indemnización ni salarios de tramitación, por lo que en consecuencia absuelvo a la referida entidad de las pretensiones deducidas en su contra en la referida demanda".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1)- El demandante ha venido prestando sus servicios por cuenta y orden de la empresa demandada con la categoría de encargado de zona y una antigüedad desde el 14-12-1998, percibiendo un salario de 1.841,02 ? mensuales con prorrateo de pagas extras. El actor no ostenta cargo sindical ni representativo alguno, ni lo ha ostentado en el último año (hechos no controvertidos por las partes).

2)- En fecha 30-4-2009 la entidad demandada procedió a despedir al trabajador demandante con efectos de ese día en base a los hechos descritos en la carta de despido notificada en la misma fecha, y que obra como documento nº 3 en el ramo de prueba de la parte demandante, cuyo contenido se da aquí por reproducido.

3)- Respecto a los hechos imputados al trabajador en la mencionada carta de despido ha quedado acreditado que desde finales del pasado año 2008 hasta el 15- 4-2009 las trabajadoras de la empresa demandada "Pavesa", Dª Adolfina y Dª Ángeles , vinieron apropiándose de una cantidad indeterminada de huevos de gallina propiedad de la empleadora, que se repartían entre ellas y el actor, quien, en su condición de encargado y jefe inmediato de dichas empleadas, fue el organizador de las operaciones de sustracción, que consistían en trasladar por las operarias los huevos desde el matadero de pollos a la sala de pavo, donde se hallaban destinadas, para su depósito y su posterior reparto entre los tres trabajadores mencionados.

4)- El pertinente acto de conciliación se celebró con el resultado de sin avenencia.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que el va impugnar en forma. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Enfront la Sentència d'instància, que desestimà la demanda presentada per la part actora, i declarà procedent el seu acomiadament, amb les conseqüències legals inherents a aquesta declaració, s'interposa per aquest Recurs de Suplicació que s'estructura en dos motius, el primer destinat a revisat els fets declarats provats i el segon a examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència que s'hi han comès.

Abans d'entrar a examinar el primer motiu d'impugnació, correctament emparat en l'apartat b) de l'article 191 de la Llei de Procediment Laboral , en el qual es sol.licita la revisió dels fets declarats provats, cal posar de relleu, com ho ha fet aquesta Sala en multitud d'ocasions, que el legislador ha configurat el procés laboral com un procés al qual es consubstancial la regla de l'única instància, la qual cosa significa que no existeix un doble grau de jurisdicció, i ha construït el recurs de suplicació com un recurs extraordinari, que no constitueix una segona instància i que participa d'una certa naturalesa cassacional, tal com afirma la Sentència del Tribunal Constitucional 3/1983, de 25 de gener. Aquesta naturalesa es manifesta, fonamentalment, en la limitació de la impugnació de la resolució d'instància, en el sentit que aquesta només es pot impugnar per alguna de les causes establertes per la Llei.

Concretament, la Llei de Procediment Laboral, estableix els motius d'impugnació en l'article 191. L'apartat b ) d'aquest article disposa que es podran revisar els fets declarats provats a la vista de les proves documentals i pericials practicades. En la interpretació d'aquest article, el Tribunal Suprem exigeix, perquè pugui tenir èxit la revisió, els següents requisits: a) La concreció exacta del que s'hagi de revisar, especificant la supressió, modificació o addició que es proposi, especificant la nova redacció que es proposa, sempre que no es demani la seva supressió total i b) Es requereix també que la revisió sigui transcendent per modificar la decisió.

D'altra banda, i pel que fa a la forma de realitzar-ne la revisió, s'ha de tenir en compte el següent: a) Es limiten els mitjans, de tal manera que només són idonis la prova documental i la pericial aportats a les actuacions, b) S'ha d'assenyalar específicament el document o perícia objecte de l'esmentada revisió; cal que l'errada del jutge sigui evident del document o perícia assenyalats, de tal manera que es demostri aquesta sense que el recorrent realitzi hipòtesis, raonaments o deduccions més o menys lògics, per la qual cosa no es poden incloure afirmacions, valoracions o judicis crítics sobre la prova practicada i c) no poden ser combatuts els fets provats, si aquests han estat obtinguts pel magistrat en el mateix document en que la part pretén l'emparament del recurs.

SEGON.Tenint en compte els anteriors principis, cal ara examinar el motiu en el qual es demana la modificació del fet provat tercer, en el sentit de que es tregui la frase "ha quedado acreditado......", referida als fets imputats a l'actor per la frase següent: "recogen las manifestaciones hechas por Dña. Adolfina y Dña Ángeles contra el que actor i que afirman.......", mantenint la resta del redactat. Aquesta modificació es fonamenta en que tota la prova que l'empresa va presentar contra l'actor es fonamenta en el testimoni d'aquestes dues treballadores, així com en les actes notarials que ambdues van signar i que es van aportar com a prova documental a l'acte del judici oral i en afirmar que hi ha divergències entre la carta d'acomiadament i les actes notarials citades i conclou que l'empresa no ha aconseguit acreditar els fets imputats a l'actor.

És evident que el motiu ha de ser desestimat amb tota contundència. En primer lloc, tal com assenyala l'empresa en el seu escrit d'impugnació del recurs, perquè el citat fet el fonamenta el magistrat d'instància en la prova testifical de les treballadores citades, per la qual cosa es tracta d'un mitjà de prova que no es idoni per a sol.licitar la modificació dels fets provats, tal com estableix l'article 191 de la LPL i, de l'altra banda, perquè qui té la facultat de valoració de la prova és el citat jutge "a quo", d'acord amb les facultats que li confereix l'article 97.2 de la LPL i aquest, en el fonament de dret tercer assenyala que van quedar acreditats els fets imputats a l'actor per "las claras, firmes y congruentes declaraciones prestadas por las testigos Dña. Adolfina y Dª Ángeles , en el acto del juicio, corroborando sus manifestaciones ante Notario, de que el actor era el organizador y uno de los beneficiarios, junto a dichas empleadas, de la sustracción de huevos de la empresa.......". És a dir, la certesa del fets no l'extreu el magistrat de les actes notarials signades per les citades treballadores, sinó de la prova testifical realitzada a l'acte del judici oral.

TERCER. Els el segon motiu del recurs, correctament emparat en l'apartat c) del mateix l'article 191 de la Llei de Procediment Laboral , denuncia la recurrent, la infracció dels articles 54.2 d) de l'Estatut dels Treballadors i l'art. 49.1.5.4 del Conveni col.lectiu nacional de mataderos de aves y conejos, en relació amb els arts. 1054 i 114.3 de la Llei de Procediment Laboral i amb l'article 24.2 de la Constitució Espanyola .

El citat article permet, en el seu nº 1 que l'empresari pugui acomiadar els treballadors quan aquests incorrin en un incompliment greu i culpable de les seves obligacions contractuals. Entre els esmentats incompliments, l'apartat d) del nº 2 del mateix article inclou "La transgressió de la buena fe contractual, así como el abuso de confianza en el desempeño del trabajo". Aquesta conducta es considera també com a falta molt greu per l'article 49.1.5.4 del Conveni col.lectiu d'aplicació a les parts.

La sentència d'aquesta Sala de data 23 de desembre de 2004, amb cita de la sentència del Tribunal Suprem de data 4 de març de 2001, assenyala que la bona fe contractual que el precepte legal té cura de guardar, és la que deriva dels deures de conducta i del comportament que l'article 5 a), en relació amb l'article 20.2, tots dos de l'Estatut dels Treballadors , imposa al treballador, bona fe en el seu sentit objectiu, que, com declarà la sentència de la mateixa Sala de 22 de maig de 1986, després seguida per d'altres, «constituye un modelo de tipicidad de conducta exigible o, mejor aún, un principio general de derecho que impone un comportamiento arreglado a valoraciones éticas, que condiciona y limita por ello el ejercicio de los derechos subjetivos ( arts. 7.1 y 1258 del Código Civil ), con lo que el principio se convierte en un criterio de valoración de conductas con el que deben cumplirse las obligaciones, y que se traduce en directivas equivalentes a lealtad, honorabilidad, probidad y confianza». i com recorda l'esmentada sentència no qualsevol transgressió de la bona fe contractual justifica l'acomiadament, sinó només aquella que per ser greu i culpable «suponga la violación trascendente de un deber de conducta del trabajador, esto es la que tenga calidad bastante para que sea lícita y ajustada la resolución contractual basada en el incumplimiento del trabajador ( art. 1124 del Código Civil )».

D'altra banda també va assenyalar la Sala en l'esmentada sentència que cal tenir en compte la doctrina del Tribunal Suprem relativa a que l'enjudiciament de l'acomiadament s'ha d'abordar de forma gradualista, buscant la necessària proporció entre la infracció i la sanció. Així en la sentència de data 24 de setembre de 1990, s'afirma que: "Esta Sala en aplicación de la llamada teoría gradualista ha declarado que por ser la sanción de despido la última por su trascendencia y gravedad de entre todas las que puede imponer el empresario, en virtud de su poder disciplinario, ha de responder a las exigencias de proporcionalidad y adecuación entre el hecho cometido y la sanción impuesta, teniendo en cuenta todas las circunstancias concurrentes, llevando a cabo una tarea individualizadora de la conducta del trabajador a fin de determinar si procede o no mantener la sanción impuesta.", doctrina reiterada en la sentència de data 16 de maig de 1992. I pel que fa a aplicar la màxima sanció, com és l'acomiadament, les Sentències de dates 23 de setembre de 1986 i 31 de març de 1987 afirmen s'ha de reservar "para aquellos incumplimientos dotados de una especial significación por su carácter grave, trascendente e injustificado y siempre que la culpabilidad -sea a título de dolo o de negligencia inexcusable- resalte de un modo patente, no cuando resulte atenuada o atemperada en virtud de las circunstancias concurrentes".

El recurrent imputa a la Sentència d'instància la infracció dels articles abans esmentats, i basa aquesta al.legació en que s'hagi acceptat la revisió dels fets provats que proposava en l'anterior motiu i reitera que la demandada no va acreditar els fets imputats a l'actor. Com es pot comprovar per aquestes al.legacions, es tracta d'un clar problema de no conformitat del recurrent amb la valoració de la prova que ha realitzat el jutge d'instància. Doncs bé, en no haver-se modificat el relat fàctic de la sentència és evident que aquesta pretensió també s'haurà de desestimar, perquè el jutge, valorant la prova practicada en l'acte del judici, raona en el fonament de dret tercer de la sentència, com abans s'ha dit, per quines raons estima que es van acreditar en el procés les infraccions imputades a l'actor en la carta d'acomiadament i assenyala que han quedat provades les imputacions fetes en la carta d'acomiadament.

I davant d'aquesta afirmació la Sala no pot més que compartir la decisió de la sentència, atès que els fets imputats a l'actor i acreditats són greus, perquè no es pot qualificar d'una altra manera el fet de que l'actor s'hagués posat d'acord amb dues altres treballadores de l'empresa per sostreure d'aquesta cada dia una quantitat d'ous no determinada, atès que aquesta conducta no es pot més que qualificar com una greu transgressió de la bona fe contractual recollida com a causa d'acomiadament en els articles abans citats, sense que s'hagi conculcat tampoc l'article 24.2 de la Constitució Espanyola, atès que el demandant ha pogut exercir el seu dret a la tutela judicial efectiva, ja que ha interposat una demanda en defensa dels seus drets, ha obtingut un judici públic i ha pogut defensar- se amb tots els mitjans de prova, sense que se li hagi causat cap tipus d'indefensió. El motiu, doncs, ha de ser desestimat.

La desestimació del motiu comporta la del recurs i la ratificació de la sentència d'instància.

VISTOS els preceptes legals citats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat pel Don. Marco Antonio contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 1 de Tortosa, en data 8 d'octubre de 2.009 , que va recaure en les Actuacions 505/2009, en virtut de demanda presentada per l'esmentat Sr. contra PAVO Y DERIVADOS, S.A., en reclamació per acomiadament i, per tant, hem de confirmar i confirmem l'esmentada resolució.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.