Sentencia Social Nº 2730/2010, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 7275/2009 de 16 de Abril de 2010

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

MDT

IL·LM. SR. MIGUEL ÁNGEL SÁNCHEZ BURRIEL

IL·LM. SR. AMADOR GARCIA ROS

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

Barcelona, 16 d'abril de 2010

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 2730/2010

En el recurs de suplicació interposat per Universitat Politécnica de Catalunya a la sentència del Jutjat Social 33 Barcelona de data 1 de setembre de 2009 dictada

en el procediment núm. 351/2009 en el qual s'ha recorregut contra la part Tomás , ha actuat com a ponent Il·lm. Sr. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ.

Antecedentes

Primer. En data 02.04.09 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Conflicte col·lectiu, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 1 de setembre de 2009, que contenia la decisió següent:

"Estimar la demanda interposada per COMITÉ D'EMPRESA contra UNIVERSITAT POLITÈCNINCA DE CATALUNYA i declarar el dret del personal docent i investigador de l'UPC amb relació laboral temporal al complement d'antiguitat establert a l'art. 24 del Conveni col.lectiu per al personal docent i investigador de les universitats públiques catalanes ha de ser amb efectes econòmics de 1.1.04.."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1.- L'art. 24 del Conveni col.lectiu per al personal docent i investigador de les universitats públiques catalanes per al període del 10.10.2006 al 31.12.09 (DOGC 14.2.07), signat el 9.10.06, disposa que "Al personal afectat pel present conveni se li reconeixerà l'antiguitat en els mateixos termes i quantitats que al personal funcionari equivalent", afegint que "El personal contractat en règim de dedicació a temps parcial percebrà , en el cas, la part proporcional corresponent a la duració de la seva jornada".

A l'art. 5 s'estableix que "aquest conveni entra en vigor l'endemà de la seva signatura.....No obstant i això les taules retributives seran d'aplicació des del dia 1.1.04 en els termes previstos a l'art. 30".

L'art. 30, a la seva vegada, preveu que "les retribucions corresponents a l'any 2004, 2005 i 2005 són les determinades als annexes 1,2 i 3", annexos que especifiquen l'import del trienni per antiguitat per cada un d'aquests anys.

2.- La Comissió Paritària de l'esmentat conveni, amb les funcions que es preveuen a l'art. 10 del mateix, es reuní en dada 1.10.07 i en relació al informe jurídic respecte del reconeixement i pagament de triennis als temporals, prengué l'acord "que el reconeixement sigui a data 1.6.07 i el pagament es faci efectiu durant el primer trimestre de 2008, depenent de les possibilitats tècniques de cada universitat (això sense perjudici dels acord a què hagi arribat o pugui arribar alguna universitat i que millorin allò acordat)". El personal docent i investigar de l'UPC, amb relació laboral i temporal, començà a percebre els triennis des de l'esmentada data.

3.- Prèviament, però, el Consell de Direcció de l'UPC -representat pel Virector de Personal Acadèmic, Argimiro , David i Ezequias , amb assistència de Alejandra , responsable de RRLL- i el Comitè d'Empresa, en data 7.3.07, havien arribat a l'acord "que el personal temporal a temps complert cobri els triennis i endarreriments en la nòmina de juliol o setembre amb efectes de 1.1.04"(doc. 1 de la part actora, punt núm. 4). En una posterior reunió de data 26.4.07, el vice-rector, informà que el triennis als personal temporal a temps parcial "es pagaran amb els mateixos efectes que el personal a temps complert", reiterant la data de 1.1.04 com la d'efectes (doc. 2 part actora, al dors).

4.- A la reunió entre les mateixes parts de data 12.3.08, Leon , nou Vicerector de Personal Acadèmic, davant la sol.licitud del Comité respecte dels triennis "des de 2004", es comprometé a fer-los arribar una proposta alternativa.

5.- L'increment de la massa salarial experimentada per l'any 2007 esgotà el límit màxim previst a la Llei 4/2007 de Pressupostos de la Generalitat de Catalunya i a la Llei 46/2006 de 28.12.07 de la Llei de Pressupostos Generals de l'Estat (doc. 1 de la dda .).

6.- L'abonament dels triennis per al personal docent i investigador que postula el Comitè demandant amb efectes 1.1.04 i fins 31.5.07 (data en la que s'endegà el seu abonament) es valora en 690.272 euros, i hauria comportat per si sol un increment de la massa salarial d'un 1,95% a l'exercici de 2007.

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandada va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. 1. Denuncia la Universitat demandada, com primer motiu de suplicació i per la via de l'apartat c) de l'art. 191 TRLPL , la infracció de l'art. 25.2 EBEP , en relació a l'art. 24 del conveni rector i els arts. 4 i 5 del RD 1096/1989 .

Abans de donar resposta a aquest motiu volem observar d'entrada que després de la Llei Orgànica 6/2001, de 21 de desembre, d'Universitats -en part modificada posteriorment per la Llei Orgànica 4/2007, de 12 d'abril -. comportà un canvi significatiu en el règim contractual del personal docent i investigador -i més en concret pel que fa al col lectiu denominat des d'aleshores "contractat"-, atès que permeté que una part passés a veure regulades les seves condicions contractuals per dret laboral -el què, fins el dit moment i llevat concretes excepcions, era exclusiu de bona part del personal d'administració i serveis-. Així es contempla en forma expressa als arts. 48 i següents de la dita norma i en especial pel que fa la present litis a l'art. 55, conforme al qual les Comunitats Autònomes regularan el seu règim retributiu.

Val a dir que la dita regulació no deixa de comportar variats problemes en relació a la fixació del salari -com s'ha destacat des de la doctrina científica-, atès que poden concórrer variades fonts iuslaboralistes, com ara la normativa autonòmica que la llei regula en forma expressa, la Llei Estatut dels Treballadors i el conveni col lectiu. Tanmateix, la possible concurrència de fonts no és, en el fonamental, l'objecte de la present litis, pel que cap consideració -més enllà de la necessària per a la solució del recurs- farem al respecte.

És en aquest marc en el què es signa el Conveni col lectiu del personal docent i investigador de les Universitats públiques de Catalunya, publicat al DOGC del 14 de febrer de 2007, que té com àmbit personal "tot el personal docent i investigador contractat que, amb relació jurídico-laboral, presta o presti serveis retribuïts en qualsevol de les universitats públiques de Catalunya" (art. 3), clarament diferenciat, per tant, de l'únic conveni fins aleshores vigent a les Universitats públiques catalanes. No deixa de ser significatiu que en aquest darrer marc convencional, en la versió publicada al DOGC d'11 de maig de 2001 -i pel període 01.01.1999 a 12.12.2003, per tant anterior a la LOU de 2001- es preveiés com àmbit personal "totes les persones que tenen la qualitat de treballadors per compte de les universitats indicades anteriorment, així com el personal laboral temporal contractat amb càrrec a projectes d'investigació i transferència tecnològica i el personal contractat amb càrrec a subvencions públiques". Tanmateix, el següent conveni (el Vè, publicat al DOGC de 15.01.2009) passà a afectar a "totes les persones que tenen la qualitat de personal d'administració i serveis contractats en règim laboral per compte de les universitats indicades anteriorment, així com el personal de suport a la recerca contractat en règim laboral amb càrrec a projectes d'investigació i transferència tecnològica o a subvencions públiques".

És obvi, per tant, que l'impacte de la LOU 2001 determinà que el conveni únic del personal laboral de les Universitats públiques de Catalunya es fraccionés, passant de fet a un doble nivell convencional: el PAS i el personal de suport en projectes de recerca i el PDI contractat.

I és en relació a aquest darrer conveni en el què allò que es pacta és el complement d'antiguitat del què es discuteix els seus efectes pel personal temporal. En concret, el seu article 24 contempla: "Al personal afectat pel present conveni se li reconeixerà l'antiguitat en els mateixos termes i quantitats que al personal funcionari equivalent. El personal contractat en règim de dedicació a temps parcial percebrà, en el cas, la part proporcional corresponent a la duració de la seva jornada". I és obvi que al personal funcionari d'Universitats -com ocorre respecte al PAD- els dit plus es realitza per triennis. I allò que es nega per la demandada és la plena eficàcia des del moment de la signatura del pagament de l'antiguitat al personal temporal (que, de fet, per la pròpia figura del PDI contractat, és la immensa majoria dels assalariats afectats per l'esmentada norma convencional), més enllà del dia 1 de juny de 2007 -com a "dies ad quem"-, de conformitat amb els criteris assolits per la comissió paritària del conveni (fet provat segon, sense que aquí es discuteixi els efectes del dit acord), per bé que permetent un acord específic diferent a cada Universitat.

2. Entrant ja en aquest primer motiu volem destacar d'entrada la recorrent realitza una lectura malapta del pronunciament del primer grau. El jutjador no afirma que l'art. 25.2 de l'EBEP sigui contrari a la Directiva 1999/70/CE -car, si així fos, el què correspondria seria la interposició d'una qüestió prejudicial davant el TJUE, atès que els jutges i tribunal no tenim competències de control de la legalitat, sinó estrictament dels reglaments, ex art. 6 LOPJ -; allò que s'indica és que la lectura del dit precepte que conforma la pretensió processal de la demandada és contrari al principi d'igualtat entre fixes i temporals que es deriva del marc comunitari, així com de la pròpia doctrina cassacional en la matèria, i la seva coneguda evolució al respecte.

En efecte, i pel que fa a la jurisprudència espanyola, caldrà recordar que és criteri general consolidat en el terreny del Dret del Treball, que els treballadors temporals no poden ser salarialment tractats en forma diferenciada, sense causa justificadora, respecte als assalariats fixes de plantilla, doncs les esmentades conductes han de ser considerades com contràries al dret constitucional a la igualtat ex art. 14 CE -entre molts d'altres pronunciaments, SSTC 57/1987, 136/1987, 177/1993, etc.-

Ara bé, no ha d'oblidar-se que la doctrina unificada -com també la d'aquesta Sala- havia vingut considerant tradicionalment que en el cas dels treballadors temporals i el plus d'antiguitat no es superava el judici d'identitat (propi de qualsevol qüestió d'igualtat), ateses les circumstàncies específiques i concretes del dit col lectiu assalariat en l'àmbit de les Administracions Públiques. Així es desprèn, entre d'altres de les SSTS 31.10.1997, 02.10.2000, 09.02.2001, 02.10.2000, 25.04.2001, etc., tot afirmant: "claro que no cabe apreciar la infracción del artículo 14 de la Constitución ", pues no es contrario al principio de igualdad que el Convenio Colectivo -que es la norma que introduce y regula este complemento- solamente prevea su abono a los trabajadores fijos y no a los temporales, dadas las diferencias entre ambos colectivos; no pudiéndose olvidar que este complemento -que ya no tiene el carácter de "ius cogens"- trata de premiar la vinculación del trabajador con la empresa, y en principio, por su propia naturaleza, sólo es aplicable a los trabajadores por tiempo indefinido salvo que por pacto o convenio colectivo se disponga expresamente lo contrario". Per a continuar, tot seguit, afirmant que, a més, en aquest cas sí es supera el test de casualitat: "es notoriamente sabido -según se desprende de la doctrina del Tribunal Constitucional y de esta Sala del Tribunal Supremo- que no toda desigualdad de trato en la ley supone discriminación, sino solamente aquella que ante iguales supuestos de hecho establece diferentes efectos, que resultan artificiosos o injustificados por no venir fundado en criterios objetivos suficientemente razonables, de acuerdo con criterios jurídicos de valor generalmente aceptado. Y no parece ser contrario a estos criterios la desigualdad concretada en el reconocimiento de la antigüedad, que tiene causa en la existencia de un vínculo permanente o temporal con el empleador".

Tanmateix, però, aquest criteri hermenèutic ha estat revisat posteriorment, precisament pels efectes que en la legislació espanyola té la vigència de la Directiva i la seva translació estatal arran la Llei 12/2001, de 9 de juliol . Canvi jurisprudencial que és apreciable, entre moltes d'altres, en la STS UD de 07.10.2002, de Sala General, i posteriorment -a banda de la citada a la sentència del primer grau- a les SSTS UD 23.10.2002, 19.11.2002, 17.05.2004 o 28.05.2004, etc. Com afirma aquell primer pronunciament: "no parece inadecuado consagrar, en unificación de doctrina, una jurisprudencia acorde con una de las finalidades que inspira la regulación del citado Acuerdo Marco, cual es garantizar el principio de no discriminación del trabajador temporal respecto del trabajador con contrato de duración indefinida comparable, siendo de señalar que la citada Ley 12/2001 siguiendo las reglas de la cláusula 4ª de la Directiva 1999/1970 y, -haciendo uso, también de las excepciones de la cláusula 2ª- establece en su artículo 15.6 la norma general igualitaria expresiva de que «los trabajadores con contratos temporales y con duración determinada tendrán los mismos derechos que los trabajadores con contratos de duración indefinida», con las excepciones derivadas de: a) las singularidades específicas de cada una de las modalidades de contratación en materia de extinción; b) las expresamente previstas por la Ley en relación con los contratos formativos y de inserción"

En conseqüència, difícilment podem compartir -amb plena validació de les reflexions del jutjador del primer grau- els arguments del recurs, atès que la interpretació en què es basa és susceptible d'afectació al dret a la igualtat i al marc comunitari.

3. Però, és més, escau indicar que tampoc podem acceptar el pressupost de base, en el sentit que l'art. 25.2 EBEP sigui aquí aplicable i, per tant, que el pagament dels endarreriments per aquest concepte es limiti al moment de l'entrada en vigor de l'esmentada norma. En efecte, com hem vist, la laboralització del PDI contractat no neix de l'EBEP, sinó que és força anterior. El legislador optà a la LOU 2001 per estendre al personal docent de les universitats públiques el règim dual pràcticament imperant a tota la resta d'Administracions públiques. Per tant, a partir del dit moment el col lectiu docent que fou contractat en règim laboral es regia pel Dret del Treball (amb la singularitat de la capacitat d'intervenció, de llindars pocs clars, de les Comunitats Autònomes)

És cert que amb anterioritat a la dita laboralització el personal que actualment conforma el PDI contractat era equiparable al personal d'ocupació interí, com s'afirma per la recorrent. Ara bé, aquesta evolució en cap forma comporta que el dit règim regulador continuï essent-li d'aplicació, ni tant sols referencial, atès que s'ha produït una novació legislativa en la naturalesa jurídica del vincle contractual. Per tant, difícilment podem compartir que l'esmentat art. 25.2 EBEP sigui aquí invocable (com també ocorre amb el RD 1096/1989 , que només regula el règim de retribucions del personal funcionari o administratiu) atès que el règim retributiu que allà es regula és el del personal funcionari interí. I resta evident que l'àmbit d'afectació del present conflicte col lectiu no és tal, sinó estrictament el laboral, com ja ho era amb anterioritat a l'EBEP. En conseqüència, el model de retribucions del PDI contractat no es regeix per l'art. 25 EBEP, sinó per l'art. 27 del mateix cos legal , que en forma expressa remet a la legislació laboral i, molt especialment, al conveni col lectiu. No podem deixar de constatar, d'altra banda, que el conveni col lectiu, la interpretació del qual es postula, és també anterior al propi EBEP.

Allò que no es pot pretendre és que les Universitat públiques puguin contractar en règim laboral a efectes de guanyar flexibilitat en la gestió de mà d'obra, però que alhora a les persones afectades per aquesta laboralització se'ls hi apliquin limitacions que només tenen els funcionaris o el personal contractat administratiu per raó del seu singular règim regulador.

Per tant, cap norma administrativista resulta aquí postulable, pel que haurem d'estar a l'estricte aplicació del Dret del Treball. I en aquest terreny resta fora de qualsevol dubte raonable que un conveni col lectiu que preveu una equiparació en matèria d'antiguitat idèntica al personal funcionari -per tant, sobre triennis-, tot i les singularitats dels treballadors i treballadores que presten serveis per compte de les Administracions públiques, no sigui d'aplicació al personal temporal des del moment de la data d'efectes, precisament per aplicació de la doctrina cassacional que el jutjador del primer grau esmenta. Màxim en relació a un conveni que té un àmbit personal de persones assalariades que, per la pròpia lògica de les diferents figures legals, és bàsicament temporal. D'aquesta manera, sembla ser que ningú discuteix que al personal laboral indefinit sí li resulta d'aplicació la data d'efectes postulada a la demanda, però, en canvi, es nega als temporals per una equiparació "històrica" al personal administratiu, que no té cap sentit pels motius exposats, màxim quan en cap moment s'ha acreditat que amb anterioritat a l'EBEP el dit personal temporal no tingués un vincle laboral i sense que s'hagi aportat l'informe jurídic que donà lloc a tant singular decisió.

4. A les anteriors consideracions en volem afegir una altra, de naturalesa teleològica. Volem recordar, en aquest sentit, que en definitiva el plus d'antiguitat allò que cerca és essencialment un premi a la persona assalariada per tal de mantenir el vincle contractual, per obvis interessos empresarials d'aprofitar els seus coneixements i per rendibilitzar l'esmerç formatiu i pràctic efectuat. Això és especialment significatiu en el sector públic, en la mesura en que l'estret ventall retributiu i les limitacions salarials són més estrictes que en el sector privat. No de bades, l'Exposició de Motius de la LOU 2001 -com també fa la Llei 1/2003 , del Parlament de Catalunya, d'Universitats- en allò que insisteix és en la necessitat de millorar la qualitat de les Universitats, així com la millora de la formació del personal docent i investigador i el foment de la recerca. No podem deixar de cridar l'atenció que mentre en el sector privat el complement d'antiguitat es troba en franca remissió -com es palesa en el conegut debat sobre els sistemes duals en la matèria i la coneguda doctrina cassacional i constitucional al respecte-, el Conveni analitzat vingui a reivindicar-lo: es tracta, lògicament, d'introduir un incentiu econòmic a efectes de contractació de personal amb més experiència i de manteniment de les persones ja contractades. És aquesta clarament la voluntat intrínseca de la norma convencional. Voluntat que, d'altra banda, es troba més o menys generalitzada en varis dels convenis que respecte al PDI contractat s'han signat en diferents territoris des de la LOU 2001 (així, els d'Andalusia, A Coruña, Santiago i Vigo, Comunitat de Madrid, UPB/EHU, Castellà i Lleó, La Rioja, UNED, Extremadura -excepte professors associats-) Certament, altres convenis territorials han limitat l'antiguitat únicament al personal indefinit (Castella-La Manxa, Saragossa, Navarra o Illes Balears), però això només posa de manifest - polítiques de contractació i adequació a legalitat a banda- que quan la voluntat de les parts ha estat excloent així s'ha palesat en la norma col lectiva, el què, per la contundència del redactat, no concorre en el present supòsit.

SEGON. Dins el mateix motiu es denuncia -en allò que analitzarem per obvis motius en forma diferenciada- la infracció per inaplicació de l'art. 14.3 LOU 2001 , la Llei catalana 1/2003 i els arts. 124, 126 i 133 dels Estatuts de la UPC . En aquest motiu s'insisteix -com es feu en la pretensió processal de la recorrent en el primer grau- que les manifestacions fetes pel Vicerrector del Personal Acadèmic no poden tenir força vinculant.

També aquest motiu està condemnat al fracàs. I això per varis motius. En primer lloc perquè l'actuació del càrrec governatiu-acadèmic referenciat no es limità a simples "manifestacions", atès que ex el fet provat tercer -que no s'ha atacat i és per tant pacífic- el pagament des de la data d'efectes econòmics del conveni s'assolí mitjançant acords en una reunió entre la representació de l'empresa i la representació dels treballadors, al què expressament es referia la resolució de la comissió paritària del conveni i que constitueix, per tant, una manifestació de l'autonomia col lectiva. No obstant, resta evident que aquest acord -tenint present que es tracta d'una Administració pública- està lògicament subordinat a la seva validació pels organismes interns corresponents. Ara bé, hem d'observar que, en definitiva i contra la lògica del recurs, no ens trobem aquí davant cap acte constitutiu, atès que allò que aquí pertoca analitzar és si l'art. 24 del conveni, en relació al seu article 5, tenia o no plena eficàcia des de la data d'efectes postulada. Volem fer esment, en aquest punt, que no consta en cap moment que la recorrent hagi negat l'eficàcia retroactiva al 2004 del pagament del complement d'antiguitat -és més i com hem dit, sembla que sí s'abona al personal indefinit laboral-, la qual cosa determina que la Sala no pugui entrar en el dit debat, per raons de simple congruència.

Doncs bé, encara que compartíssim els motius formals adduïts, hem d'indicar -en línia amb les reflexions del jutjador del primer grau- que el dit compromís -i la seva naturalesa- és del tot irrellevant, atès que com hem indicat l'obligació de pagament neix del propi conveni. Per tant, encara que la dita reunió no hagués tingut lloc i res s'hagués pactat, el conflicte es podria haver plantejat en idèntics termes, doncs l'autèntic centre del debat rau en si els efectes econòmics que es deriven de la interpretació convencional és el postulat o el de l'aplicació de l'EBEP en relació al personal administratiu interí. I és per això que aquesta falta de capacitat de la persona que actuà en nom de la Universitat en la dita reunió és del tot irrellevant, doncs haurem d'estar al contingut del conveni i no a aquests actes.

En conseqüència, també aquest motiu ha de decaure.

TERCER. I, finalment, s'addueix la infracció de la Llei de Pressupostos de la Generalitat de Catalunya, en relació a l'art. 24 de la Llei de Pressupostos Generals de l'Estat -ambdues del 2007 -, en afirmar-se que el pagament d'endarreriments per triennis comporta, a la pràctica, una superació dels límits en la massa salarial que ambdues normes contemplen.

I també aquest motiu està condemnat al fracàs. En efecte, com encertadament senyala el jutjador del primer grau, no ens trobem aquí en puritat davant cap increment salarial -la qual cosa comportaria el sotmetiment als límits pressupostaris- sinó davant el pagament d'endarreriments salarials.

És cert, no obstant, que el pagament d'aquests endarreriment pot tenir una eficàcia significativa en relació a la determinació de la massa salarial del 2007, com es palesa del document que consta al foli 41. I, així mateix, no podem obviar que conforme l'art. 46 de la Llei 47/2003, de 26 de novembre , General Pressupostària, cap Administració pública pot adquirir compromisos de despeses, ni adquirir obligacions, per import superior als crèdits autoritzats en els estats de despeses, preveient-ne cas contrari la nul litat de ple dret. I des d'aquest punt de vista és evident que el contingut de l'art. 15,1 de la Llei 4/2007, del Parlament de Catalunya, de 4 de juliol, contempla en forma expressa que "Durant l'exercici del 2007 el Govern i tots els titulars de centres de despesa estan obligats a no prendre cap iniciativa legislativa o administrativa que comporti creixement de la despesa pública pressupostada, si no proposen alhora els recursos addicionals necessaris o les reduccions proporcionals de despesa amb l'especificació pressupostària corresponent. Són nuls de ple dret les resolucions i els acords que s'adoptin en incompliment d'aquest precepte", tenint present que de conformitat amb l'art. 14.1 de la mateixa llei: "Les universitats públiques catalanes han d'elaborar, aprovar i executar llurs pressupostos en una situació d'equilibri pressupostari". Al què escau afegir el redactat de l'art. 24.1 en relació al sistema retributiu del personal laboral, conforme al qual: "la massa salarial del personal laboral no pot experimentar un augment global superior al 2% respecte a la corresponent per a l'exercici del 2006, en termes d'homogeneïtat per als dos períodes objecte de comparació, tant pel que fa a efectius de personal i antiguitat com al règim de treball, jornada, hores extraordinàries i altres condicions laborals"; i especificant a l'apartat 2 que "S'entén per massa salarial, a l'efecte del que estableix l'apartat 1, el conjunt de crèdits aprovats destinats a retribucions, sense considerar l'increment general fixat per a l'any 2007 ni les despeses d'acció social meritades". I és notori que, en tot cas, en el nostre model regeix el principi de jerarquia normativa, de tal manera que de conformitat amb allò contemplat a l'art. 9.3 CE en relació a l'art. 3.1 TRLET , no pot l'autonomia col lectiva anar en contra de les previsions legals (per totes, STC 01.07.1991)

En conseqüència, haurem de compartir amb la recorrent que no podia abonar, d'entrada, els endarreriments salarials discutits al llarg de l'exercici 2007. Ara bé, el fet que en el dit exercici no pogués fer front inicialment al pagament no exclou l'exoneració de responsabilitats que es postula. I això, en primer lloc, perquè el propi art. 24 de la Llei de Pressupostos 2007 permet l'autorització de modificació, conforme les previsions contemplades a l'apartat 3, el què no consta s'hagi aquí produït; en segon lloc perquè la Llei General Pressupostària en el seu art. 47 permet els compromisos de despesa plurianuals, que tampoc consta ofertat; i, finalment, perquè res impedia a la recorrent la inclusió de la despesa derivada dels endarreriments en els pressupostos de la Universitat del 2008 o el 2009, màxim si es té present que conforme al fet provat quart, la representació de la Universitat i dels treballadors tornaren a plantejar el debat sobre els endarreriments.

I és aquí on erra la recorrent i on de nou hem de tornar a validar les reflexions de la sentència. En efecte, no estem aquí analitzant un supòsit -com és freqüent- en el que el conveni col lectiu preveu un increment retributiu general superior als límits pressupostaris. En aquests supòsits és conegut que la doctrina cassacional i constitucional han vingut considerant -per la jerarquia normativa abans esmentada- que les diferències entre la norma col lectiva i la legal han de ser interpretades en favor d'aquesta darrera (per totes, STS 22 de desembre de 2008) Per contra, l'obligació aquí discutida prové d'un conveni col lectiu, del què no consta petició de nul litat de la clàusula específica, que regula la quantificació d'un determinat complement (que la demandada s'avé a abonar amb efectes 1 de juny de 2007, en el mes següent a l'entrada en vigor de l'EBEP, sense que per cert consti que aquí operi cap limitació pressupostària). I hem d'observar que el procediment aquí analitzat és un conflicte col lectiu, que té com objecte el reconeixement amb efectes d'1 de gener de 2004 a la percepció del complement d'antiguitat pel personal docent i investigador temporal. En conseqüència, el fet que pel 2007 existís una possible limitació pressupostària -sense perjudici de la possibilitat de modificació ja referida- l'únic que palesa és la impossibilitat de pagament al llarg del dit exercici, però en cap cas que el dret no existeixi, atès que res impedia a la demandant un acord de despesa que superés el dit llindar temporal i/o la inclusió de la partida corresponent en els següents pressupostos.

QUART. Les anteriors consideracions, doncs, han de comportar la desestimació del recurs, en tant que el jutjador d'instància ha valorat adequadament la qüestió jurídica plantejada, amb la conseqüència de la plena confirmació del decideixo de la sentència recorreguda, així com la pèrdua de les consignacions efectuades a les que es donarà la destinació legal, amb imposició de les costes d'impugnació del recurs interposat per la recorrent inclosos els honoraris de lletrat de la part demandada actuant en el recurs, que la Sala fixarà en la part dispositiva d'aquest pronunciament, tot això atès el disposat en els arts. 202 i 233.1 de la Llei de Procediment Laboral i atès el principi de venciment.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de suplicació interposat per la UNIVERSITAT POLITÈCNICA contra la sentència dictada pel jutjat del social número 33 dels de Barcelona en data 1 de setembre de 2009 , recaiguda en actuacions 351/2009, en virtut de la demanda instada pel comitè d'empresa de la dita demandada en demanda de conflicte col lectiu i, en conseqüència, hem de confirmar i confirmem la dita resolució, amb pèrdua dels dipòsits i consignacions constituïts per recórrer, imposant-li les costes produïdes pel seu recurs, i fixant en concepte d'honoraris del lletrat de la impugnant la quantitat de tres-cents (300.-) euros, que li hauran de ser abonats per la dita recorrent.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de la doctrina, que haurà de preparar-se davant aquesta Sala en els deu dies següents a la seva notificació, amb els requisits previstos en els números 2 i 3 de l'art. 219 de la Llei de Procediment Laboral

Notifiqueu aquesta sentència a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i lliuris testimoni que restarà unit al rotllo corresponent, incorporant-se l'original al corresponent llibre de sentències.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.