Sentencia Social Nº 275/2006, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 8741/2004 de 16 de Enero de 2006

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

MDT

IL·LM. SR. MIGUEL ÁNGEL SÁNCHEZ BURRIEL

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

IL·LM. SR. ÁNGEL DE PRADA MENDOZA

Barcelona, 16 de gener de 2006

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 275/2006

En el recurs de suplicació interposat per Guillermo a la sentència del Jutjat Social 8 Barcelona de data 15 de juny de 2004 dictada en el procediment núm. 838/2003 en el qual s'ha

recorregut contra la part Encofrados Paredes S.L., ha actuat com a ponent Il·lm. Sr. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ.

Antecedentes

Primer. En data 30.10.03 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Indemnització danys i perjudicis, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 15 de juny de 2004 , que contenia la decisió següent:

"Que desestimando la demanda promovida por Guillermo debo absolver y absuelvo a Encofrados Paredes SL de las pretensiones de la demanda."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

Primero.- Que la parte actora ha venido prestando servicios para la empresa demandada con la antigüedad, categoría profesional y salario que se especifican en la demanda.- hecho no controvertido-.

Segundo.- Que el actor estuvo en situación de incapacidad temporal por accidente de trabajo de 17- 9-2001 a 13-11-2002.-hecho no controvertido-, folios 12 y siguientes.

Tercero.- Que requerida a la inspección de trabajo, a ésta no le constan antecedentes sobre el accidente de trabajo del actor.

Cuarto.- Que el parte de accidente de trabajo no discutido, obrante en el folio n- 74, recoge que el accidente de trabajo de 17-9-2001 se produjo cuando el actor bajando una montaña se torció el tobillo. No se acredita que el accidente se produjera como se relata en la demanda y que se debiera como se indica en el informe pericial obrante en la documental de la parte actora al perder el equilibrio el actor y cayendo de una altura de tres metros al interior del rebaje del terreno. No resulta acreditada cual era la montaña ni en que condiciones se hallaba ésta y sus alrededores, ni en su caso, por tanto, con omisión de las medidas de señalamiento y seguridad.

Quinto.- Que las limitaciones y dolencias padecidas por la parte actora son aquellas que se reflejan en su total concreción y extensión en el informe del médico forense del que se ha dado traslado a las parte y al que íntegramente me remito.

Sexto.- Que el actor fue declarado en situación de incapacidad permanente parcial por resolución administrativa de 27-5-2003.- folio 57 y siguientes-

Séptimo.- Que interpuesta la preceptiva demanda de conciliación ante el SCI el acto de conciliación se llevó a cabo con el resultado de sin avenencia.

Octavo.- Que en fecha 10 de mayo de 2004 y una vez cumplimentados todos los trámites pertinentes quedan los autos conclusos para sentencia

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.- La sentència d'instància ha desestimat la pretensió del demandant de que se'l rescalabi en quantia inicial de 80.117 euros amb 93 cèntims com conseqüència de l'accident de treball descrit en l'ordinal quart dels fets provats -que, com veurem, és atacat en el recurs-, per entendre que l'accident de treball no es produí en la forma descrita a la demanda -una caiguda des d'una altura de tres metres i mig en un terraplè d'excavació per indeguda subjecció del mateix sense protecció-, sinó -el que es planteja en forma hipotètica- en baixar el demandant pel dit terraplè per pròpia i directa voluntat per fer drecera, sense que s'hagi acreditat la inexistència de tanca de protecció, sense que tampoc s'hagin provat les característiques del dit terraplè.

SEGON.- Postula la part demandant com a primer motiu de suplicació, amb empara en l'apartat b) de l' art. 191 LPL , la revisió de fets provats de la sentència, sol·licitant-se el canvi en el redactat de l'ordinal quart, amb el següent text alternatiu: "El actor sufre un accidente de trabajo en fecha 17-9- 01 al regresar de comer en las casetas habilitadas en la obra, cayendo por un terraplén de la obra desde unos 3 metros de altura. No consta la existencia de vallas o barandillas que impidieran la caída y la colocación de otros elementos de seguridad por parte de la demandada"; la dita pretensió s'empara en allò que consta en els folis 4, 34, 72, 74, 87 i 88 de les presents actuacions.

Escau tenir present que conforme constant doctrina jurisprudencial per a que prosperi aquesta causa de suplicació, en base al caràcter extraordinari d'aquest recurs, és necessària la concurrència dels següents elements: a) l'existència d'un error en el jutjador en la valoració de la prova, de forma clara i palesa, no basat en conjectures o raonaments; b) que aquest error es basi en documents o perícies que constin en les actuacions que ho posin en evidència; c) que el recurrent assenyali els paràgrafs a modificar, tot proposant una redacció alternativa que concreti la seva pretensió revisòria; d) que els resultats que es postulen, encara que es basin en els dits mitjans de prova, no quedin desvirtuats per altres proves practicades al llarg del judici, atès que en cas de contracció ha de prevaler el criteri del jutge d'instància, en tant que la llei li reserva la funció de valoració de les proves; i e) que les modificacions sol·licitades siguin rellevants i transcendents per a la resolució de les qüestions plantejades.

L'aplicació dels dits criteris hermenèutics ha de comportar la desestimació d'aquest motiu, atès que la Sala es troba orfe de qualsevol document o perícia que acrediti que el sinistre es produí en les circumstàncies descrites. En efecte, val a dir , d'entrada, que atès el caràcter excepcional del recurs de suplicació -que no és una doble instància- no ens pertoca a nosaltres tornar a valorar una prova testifical, la valoració de la qual correspon exclusivament al magistrat "a quo". Al què ha d'afegir-se que el document 74 -part d'accident- l'únic que fa es corroborar la tesi de la sentència -en tractar-se, precisament d'allò que es declara provat-, essent allò que s'expressa en el dit document bàsicament coincident amb el què consta en el foli 72, sense que dels folis 87 i 88 -un simple pressupost- es pugui derivar la inexistència de protecció.

Cal afegir a aquestes reflexions dues mes. La primera, que per obvis motius la prova pericial no pot servir d'element documental sobre el què basar elements fàctics atenyents al moment de l'accident, atès que l'objecte de la perícia no és determinar les circumstàncies concretes de l'accident, sinó els elements tècnics concurrents, sense que les apreciacions fàctiques allà contingudes puguin tenir més valor que la simple testifical, en el seu cas -i essent, per tant, instrument inútil a efectes de suplicació-. I, en segon lloc, val a dir que la no aportació al judici de determinats documents ha de ser atacada, en el seu cas, per la via de l' apartat a) de l'art. 191 TRLPL , no per la via utilitzada de la revisió fàctica.

En conseqüència, aquest motiu ha de ser desestimat.

TERCER.- A través del segon dels motius del recurs, emparat en l' apartat c) de l'article 191 de la Llei foral es denúncia pel recorrent la infracció de l'art. 127 LGSS i 42 LPRL . Cal destacar, d'entrada, la incorrecta cita legal, atès que les dites normes allò que preveuen és la responsabilitat administrativa i de Seguretat Social, en matèria d'accidents de treball, mentre que aquí allò que s'està postulant és un rescabalament per danys i perjudicis com conseqüència del dit accident

L'acció exercitada és, en definitiva, una pretensió indemnitzatòria derivada de culpa contractual ( article 1101 del Codi Civil ) i relacionada amb la responsabilitat de l'empresari pels danys i perjudicis produïts per la seva negligència en l'execució de les obligacions derivades del contracte de treball. La obligació empresarial de vetllar pel dret del treballador a la seva integritat física en l'exercici de les obligacions pròpies del contracte de treball deriva dels articles 4.2d) i 19 de l'Estatut dels Treballadors i la seva responsabilitat es determina a l'article 42.1 de la Llei de Prevenció de Riscos Laborals .

La responsabilitat per culpa contractual o aquiliana té un doble fonament: d'una banda, l' obligació que té tot culpable de reparar el dany causat i, d'altra, el deure que es té de complir les obligacions i pactes d'acord amb les regles de la bona fe. Molta jurisprudència funda aquesta responsabilitat en el principi "alterum non laedere" (entre moltes altres, SSTS 3.2.89, 10.6.91, 26.12.95, 20.5 y 8.7.96, 22.4 y 16.12.97 ).

També és pressupost indispensable per a que existeixi responsabilitat contractual que una de las parts incorri en culpa o en dol civil.

La dita responsabilitat és individual, per la qual cosa opera la barrera de l' art. 1107 CC en el sentit de què és invocable únicament en el marc d'allò que resulta previsible, essent, però, les preceptives mesures de seguretat enquadrables dins d'allò que és previsible. lo previsible.

Als dits efectes, la concurrència de la responsabilitat empresarial requereix dels següents requisits:

a)Que l'empresa hagi incomplert alguna mesura de seguretat general o especial i que això resti degudament acreditat, havent-se d'acreditar l'existència expressa de culpa o negligència, si bé -com indica la doctrina més recent- l'estricta noció de culpa civilista ha de ser aquí apaivagada, de tal forma que, d'existir un incompliment contractual i uns efectes posteriors, correspon a l'empresa acreditar que ha actuat de bona fe.

b)Que existeixi nexe causal entre la infracció de la normativa de salut laboral i el resultat danyós, el què ha de quedar perfectament acreditat, sense que sigui possible una presumpció al respecte.

c)Que la dita culpa o negligència sigui apreciable de conformitat amb la diligència exigible a un bon empresari, atenent raons de normalitat i raonabilitat.

L'element de culpabilitat de l'ocupador -central i determinant a l'hora de determinar la seva responsabilitat, com indiquen, entre moltes d'altres, les nostres sentències de 10.02.2000, 11.05.2000, 04.09.2000 , etc, ha d'incardinar-se, doncs, en el concret marc d'un incompliment, voluntari o dolós, d'una norma reguladora de la prevenció i la salut laborals.

Com fèiem esment en la nostra sentència de 06.07.1999 : "Respecto a los presupuestos necesarios para que surja la responsabilidad: si es contractual se precisa que se haya ocasionado un daño, que se haya producido en el desarrollo de la relación contractual y que exista un nexo causal entre el daño y la conducta incumplidora del agentes; mientras que si es extracontractual se precisaría que el daño se hubiera ocasionado como consecuencia de la conducta antijurídica por culposa del agente; precisándose en ambos casos que entre la conducta del agente y del daño producido exista un nexo causal, lo que se denomina una relación de causalidad adecuada".

Tanmateix, però, com s'indica en l'esmentada sentència, en aplicació de la doctrina de cassació: "Sabido es que el deber de seguridad exigible al empresario es un deber inherente al contrato y que por tanto su incumplimiento viola el contenido del contrato dando lugar a una acción de responsabilidad de carácter contractual y no extracontractual. Por otro lado, para la doctrina civilista, como reiteradamente ha recordado esta Sala, la distinción entre la responsabilidad por daños contractual y extracontractual parte de que aquella presupone la existencia previa de una relación jurídica de la que surge la obligación, mientras que la responsabilidad extracontractual carece de vinculación jurídica previa entre las partes, distinción asumida por la doctrina jurisprudencial (entre otras, la STS 10.6.91 ) según la cual "la culpa extracontractual se diferencia de la contractual en que aquella presupone un daño con independencia de cualquier relación jurídica precedente entre las partes, salvo el deber genérico común a todos los hombres de alterum non laedere (no dañar a los demás); y la segunda presupone una relación preexistente, generalmente un contrato, de ahí su calificativo de contractual entre el responsable y la víctima del daño".

Resta evident que en el present cas ni consta l'existència d'un incompliment empresarial en matèria de prevenció de riscos, ni és observable un nexe causal entre l'accident laboral i aquest incompliment, ni tant sols el vincle específic del fet puntual amb un requeriment laboral, el que ha de comportar la desestimació d'aquest motiu.

QUART.- Les anteriors consideracions, doncs, han de comportar la desestimació del recurs, en tant que el jutjador d'instància ha valorat adequadament els elements jurídics concurrents en relació a l'inalterat relat fàctic, amb la conseqüència de la plena confirmació del decideixo de la sentència.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de suplicació interposat per Guillermo contra la sentència dictada pel jutjat del social número 8 dels de Barcelona en data 15 de juny de 2004, recaiguda en les actuacions 838/2003 , en virtut de demanda deduïda per la dita part actora contra ENCOFRADOS PAREDES, SL en reclamació de quantitat (indemnització de danys i perjudicis per accident de treball) i, en conseqüència, hem de confirmar i confirmem íntegrament la dita resolució.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de la doctrina, que haurà de preparar-se davant aquesta Sala en els deu dies següents a la seva notificació, amb els requisits previstos en els números 2 i 3 de l'art. 219 de la Llei de Procediment Laboral

Notifiqueu aquesta sentència a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i lliuris testimoni que restarà unit al rotllo corresponent, incorporant-se l'original al corresponent llibre de sentències.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.