Sentencia Social Nº 2850/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 1990/2006 de 19 de Abril de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

MDT

IL·LM. SR. MIGUEL ÁNGEL SÁNCHEZ BURRIEL

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

IL·LM. SR. EMILIO DE COSSIO BLANCO

Barcelona, 19 d'abril de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 2850/2007

En el recurs de suplicació interposat per -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social) a la sentència del Jutjat Social 13 Barcelona de data 25 d'octubre de 2005 dictada en el procediment núm. 445/2005 en el qual s'ha recorregut contra la part Jorge , -T.G.S.S.- (Tesorería Gral. Seguridad Social) i Organización Nacional de Ciegos de España, ha actuat com a ponent

Antecedentes

Primer. En data 20.06.05 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Seguretat Social en general, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 25 d'octubre de 2005, que contenia la decisió següent:

"Que estimando la demanda formulada por D. Jorge contra las demandadas ORGANIZACIÓN NACIONAL DE CIEGOS ESPAÑOLES (ONCE), INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL Y TESORERÍA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL debo declarar y declaro el derecho del actor a percibir la Pensión de JUBILACIÓN que tiene reconocida, en cantidad que resulte de aplicar el 100% sobre la Base Reguladora de 1512,62 euros mensuales y por ello debo condenar y condeno a los codemandados a estar y pasar por dicha declaración y al INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL al abono al demandante de dicha pensión de Jubilación con efectos del 30-12-2004 y con las regularizaciones que procedan, más las mejoras y revalorizaciones a que haya lugar.

Debiendo absolver y absolviéndose a la Organización Nacional de Ciegos Españoles (ONCE) y a la Tesorería General de la Seguridad Social, sin perjuicio de sus obligaciones como entidad financiera del sistema de la Seguridad Social, sin que haya lugar a conocer de las posibles responsabilidades por defecto de cotización, en cuanto al abono de cuotas por la ONCE, cuestión para la que es incompetente este Orden Jurisdiccional Social."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- El actor que se dirá en la parte dispositiva de esta resolución, prestó sus servicios por cuenta y orden de la empresa ORGANIZACIÓN NACIONAL DE CIEGOS ESPAÑOLES (ONCE), como Agente Vendedor de Cupones, hecho de conformidad por las partes.

SEGUNDO.- Le fué reconocida al actor por Resolución de fecha 15-09-1999 el derecho a percibir una pensión de Jubilación consistente en el 100 % de la Base Reguladora de 1083,94 Euros mensuales (180.353 ptas.) por 14 pagas anuales, con efectos desde el 18-09-2009, tomando como base el periodo de cotización B) de septiembre de 1988 a Agosto del 1997 y A) de septiembre de 1997 a Agosto de 1999.

TERCERO.- Se interpuso por el actor Reclamación Previa a la vía Jurisdiccional ante las Entidades demandadas en fecha 31 de Marzo del 2005, en la misma se solicitaba, por diferencias de cotización entre las Bases Máximas de cotización de los Representantes de Comercio y las que corresponderían a las Bases Máximas de cotización establecidas en las normas comunes del Régimen General de la Seguridad Social, la revalorización de la pensión conforme a las bases reguladoras reales que le correspondan con la aplicación de esas diferencias, (por el periodo de Septiembre de 1988 a Agosto de 1999 periodo computado a efectos prestación reconocido por Resoluciones de 15-09-99); siendo denegada la solicitud por Resolución de fecha 13-06-2005, en la misma se indica que las bases de cotización del periodo 04/91 a 8/99 la empresa cotizo tope máximo de los representantes de comercio, no constando la notificación al actor de la misma.

CUARTO.- Reclama en la demanda lo siguiente: "se reconozca el derecho del actor a percibir la prestación que tiene concedida de JUBILACIÓN, con arreglo a una base reguladora mensual de 1511,56 Euros, más las mejoras y revalorizaciones a que haya lugar, todo ello con efectos económicos desde el mes de Diciembre, anterior a la formalización de la presente, que corresponden a los tres meses de anticipación a la reclamación, condenando a las demandadas a que estén y pasen por tal declaración en orden a la determinación de sus responsabilidades.

QUINTO.- Se acredita que la ONCE ha venido cotizando a la Seguridad Social al actor conforme a las normas previstas para los representantes de comercio desde 1987. La Disposición Adicional Primera de la Orden Ministerial de 20 de Julio de 1987 establecen la inclusión de los Agentes Vendedores de cupón de la ONCE dentro de las normas comunes de cotización del Régimen General de la Seguridad Social, desarrollo del Real Decreto 2621/86, la Disposición Adicional primera de la Orden , indicaba la aplicación de las normas comunes del Régimen General a los Vendedores de la ONCE pudiendo establecerse un sistema especial en materia de afiliación, altas, bajas, forma de cotización y recaudación y como consta a los folios 203 y siguientes, el Ministerio de Trabajo ya el 18-09-1987 indicaba la corrección de la aplicación de los topes máximos aplicados a los representantes de comercio.

SEXTO.- Con arreglo a las cotizaciones efectuadas por la ONCE, la base reguladora de las cotizaciones que se tuvieron en cuenta del Periodo de Septiembre de 1988 a Agosto de 1999 asciende a 1083,94 Euros mensuales por 14 pagas anuales, hecho de conformidad por las partes y el expediente administrativo.

SÉPTIMO.- En el período que va de 1989 a 1999, la ONCE cotizó, por el actor, aplicando los topes máximos de cotización previstos legalmente para los trabajadores que se habían integrado en el Régimen General procedentes del Régimen Especial de Representantes de Comercio, hecho de conformidad por las partes y el expediente administrativo.

OCTAVO.- Si se tuviesen en cuenta las cotizaciones del causante sin aplicar los topes aludidos en el ordinal anterior, la base reguladora de la pensión de jubilación del actor ascendería a 1512,62 euros mensuales y los efectos de su reclamación deberían de ser tres meses anteriores a la reclamación de fecha 31 de Marzo del 2005, es decir 30-12-2004; hecho de conformidad por las partes.

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandada - I.N.S.S.- va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a les parts , el van impugnar la demandant i la codemandada ONCE. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Té objecte la present sentència la determinació del règim de responsabilitats aplicables al conegut i llarg conflicte derivat de l'incorrecte consideració dels treballadors de l'ONCE com a representants de comerç i, més en concret, els seus efectes sobre el règim de prestacions i el règim de responsabilitats que es deriven d'aquest fet.

La sentència d'instància ha estimat la demanda, condemnant l'INSS al pagament de les diferències de prestació que es deriven del període en què regí l'incorrecte enquadrament i amb absolució de l'ocupadora.

Contra el dit pronunciament s'alça ara l'entitat gestora pels motius que tot seguit analitzarem.

SEGON. Per la via de l' apartat c) de l'art. 191 TRLPL es denuncia per l'entitat gestora la infracció d'allò previst a l' art. 71.2 TRLPL , afirmant-se que la instància estava caducada per extemporaneïtat de la reclamació prèvia.

Certament hem de constatar que la resolució que reconegué a la demandat la pensió de jubilació fou dictada en data 15.09.1999, mentre que la reclamació prèvia no es presentà fins al 31.03.2005. I encara que de les dites dates es podria derivar l'existència de l'al legada caducitat, cal fer una menció al model de caducitat i la seva construcció doctrinal..

Cal recordar, d'entrada, que tant la doctrina unificada com la doctrina de suplicació d'aquesta Sala han matisat, en determinats supòsits, una interpretació rígida i estricta de l'actual redactat de l' art. 71 LPL .

Aquesta doctrina flexibilitzadora ha tingut vàries expressions concretes. Així, des d'antuvi, s'ha temperat l'element cronològic que aquesta norma contempla, tot assenyalant-se que la interposició ante tempus de la demanda no impedeix l'acció sempre que el judici es celebri un cop transcorreguts els terminis legals observats actualment a l'apartat cinquè de l'esmentat art. 71 ( SSTSUD 30.05.1991, 30.03.1992 , etc. i sentències d'aquesta Sala d'11.03.1999). També en relació amb el còmput del termini, s'ha indicat que si s'han traspassat els terminis legals per silenci, res no impedeix la interposició de la demandada contra la resolució expressa denegatòria, encara que aquesta sigui extemporània ( SSTS 30.03,1992, 30.10.1995 i d'aquesta Sala de 26.10.1999, 11.02.2003). És coneguda, així mateix, la constant tendència cassacional a considerar el mes d'agost inhàbil a efectes de còmput del termini d'interposició de la demanda després de la resolució administrativa denegatòria de la reclamació prèvia ( SSTSUD 19.10.1996,21.07.1997 , etc.)

D'altra banda, s'ha rebutjat una hermenèutica formalista, en afirmar-se que -concorrent determinats requisits- qualsevol escrit d'oposició a una resolució administrativa, encara que en un pla simplement formal no s'hagi qualificat com a reclamació prèvia, és susceptible de ser considerada com a tal, si del seu contingut es mostra una discrepància essencialment coincident amb la posterior demanda (entre d'altres, STSUD 18.03.1997, ó TSJ de Catalunya de 26.10.1999 i 04.12.2001, entre moltes d'altres). S'ha indicat també -en relació amb el debat de la necessitat d'interposar reclamació prèvia en supòsits d'accident de treball, en els què no existeix una responsabilitat directa, generalment, de les entitats gestores- que l'omissió de la reclamació prèvia no impedia el coneixement judicial del plet, sempre i quan des de l'admissió de la demanda fins al moment de celebració del judici hagi transcorregut un termini suficient per a que l'INSS pugui articular la seva defensa (STSUD 18.03.1997).

Aquesta flexibilització té suport en la pròpia doctrina constitucional i cassacional, atès que el TC i el TS han vingut declarant amb reiteració que l'exigència legal de reclamació prèvia ha de posar-se en directe relació amb la seva finalitat, dins dels límits que tot seguit es diran. És per això que la dita doctrina ve observant que aquest requisit preprocessal té una doble finalitat: a) la compatibilitat amb el dret a la tutela judicial efectiva de l'exigència de tràmits previs al procés, el què es fonamenta, d'una banda, perquè en cap cas s'exclou el coneixement jurisdiccional de la qüestió controvertida, atès que aquells tràmits únicament suposen un ajornament de la intervenció dels òrgans judicials, i d'altra, perquè són tràmits proporcionats i justificats, doncs la seva finalitat no és una altra que procurar una solució extraprocessal de la controvèrsia, la qual cosa resulta beneficiosa tant per a les parts (que poden així resoldre d'una manera més ràpida i còmoda per als seus propis interessos el problema), com per al desenvolupament del sistema judicial en la seva globalitat que veu alleugerida la seva càrrega de feina ( STC 217/1991 ); i b) respecte la pròpia reclamació prèvia, per se, es ve afirmant per la doctrina constitucional ( SSTC 21/1986, 60/1989, 162/1989, 217/1991, 120/1993 , etc.) que és un legítim requisit exigit pel legislador, no contrari a allò previst a l' art. 24.1 CE , afegint-se, però, que la seva finalitat es posar en coneixement de l'òrgan administratiu el contingut i fonament de la pretensió formulada i donar-li ocasió de resoldre directament el litigi, evitant així la necessitat d'acudir a la jurisdicció ( SSTC 60/1989, 120/1993, 122/1993, 144/1993, 191/1993, etc .) o, en altres termes, que la reclamació administrativa prèvia troba la seva justificació en la conveniència de donar a l'Administració les oportunitat de conèixer les pretensions dels recurrents abans que aquests acudeixin als tribunals, evitant així conflictes davants d'aquests ( STC 122/1993 ).

En aquest sentit, la doctrina cassacional (per totes, STS 09.06.1988, 05.12.1998, 30.05.1991 , etc.) ha mantingut que la reclamació prèvia, evident privilegi de l'Administració que obstaculitza el lliure accés jurisdiccional, respon a la finalitat d'oferir a aquella un coneixement anticipat de la pretensió que un particular tingui decidit interposar davant d'ella, facilitant així l'emissió d'una declaració de voluntat que eviti el procés o que marqui per aquest la seva línia de defensa, afegint-se, a més, que la funció assignada a la reclamació prèvia administrativa és la proporcionar a la part davant la què s'adreça l'oportunitat d'una major reflexió sobre els fets que originen l'acció, evitant-se potser així possibles processos i donant-se també la possibilitat de preparar adequadament la seva oposició davant jutges i tribunals.

És per això que la doctrina unificada ( STSUD 18.03.1997 ) ha afirmat que l'exigència legal de reclamació prèvia no ha de comportar un excessiu rigor formal en la concreció dels seus específics requisits, sempre que efectivament la seva irregularitat o absència no hagi produït indefensió.

Ve considerant la doctrina constitucional (entre moltes d'altres, STC 76/1996, de 30 d'abril ), i precisament respecte el requisits de reclamació prèvia, que en ordre a la interpretació de les normes processals "el principi d'interpretació conforme la Constitució de tota l'ordenació jurídica, reclama (...) la necessitat d'interpretar les normes processals en el sentit més favorable a l'efectivitat del dret a la tutela judicial efectiva ( STC 90/1986 ), molt especialment quan el què està en joc no és l'accés als recursos sinó a la jurisdicció ( SSTC 37/1995 i 55/1995 ) per permetre així un pronunciament judicial sobre el fons de l'assumpte, contingut propi i normal del dit dret ( STC 40/1996 ), al projectar-se sobre els actes de l'Administració, integra més específicament el dret dels administrats a que el jutge enjudiciï els actes administratius que els afecten, és a dir, el seu sotmetiment ple a la Llei i al Dret, el què constitueix la culminació del sistema de drets i garanties característic de l'Estat de Dret ( STC 294/1994 )".

L'aplicació de la dita doctrina ha de significar la desestimació del motiu, atès que les successives reclamacions prèvies tenen - en línia amb la doctrina esmentada- el valor de reclamació inicial, de tal manera que la posterior demanda i celebració del judici dins dels terminis legals serviria per a subsanar qualsevol situació d'extemporanitat, i tenint present que cap indefensió és apreciable d'aquest fet en relació a l'entitat gestora que, de conformitat amb els coneguts paràmetres assentats per la doctrina cassacional i constitucional en la matèria, ha pogut en tot moment fer valer els seus drets i ha coneguts els motius de fons adduïts per la demandant. I, així mateix, la interposició ante tempus de la demanda tampoc pot tenir l'eficàcia pretesa pel recurs, en tant que el judici tingué lloc un cop transcorreguts els terminis legals, pel que tampoc aquí és apreciable cap indefensió a l'entitat gestora.

En conseqüència, el dit motiu ha de ser desestimat.

TERCER. Idèntica sort desestimatòria ha de córrer el tercer i darrer motiu, en el què -per la mateixa via anterior- es denuncia la infracció d'allò previst a l' art. 126.2 TRLGSS en relació als arts. 94 a 96 LGSS 66 , postulant-se la responsabilitat de l'ocupadora en la matèria.

Cal recordar que la dita qüestió -en relació al règim de responsabilitats pel mateix motiu- ha estat ja abordat per la més recent doctrina unificada. Així, la STS UD 28.11.2005 , després de repassar l'evolució normativa i jurisprudencial en la matèria, indica que, la STS UD 07.10.2004 , "resolvió la cuestión relativa a si la base reguladora de una pensión (...) devengada por un vendedor del cupón pro ciegos debería fijarse en función de lo cotizado en la forma antedicha, esto es, asimilando al vendedor a un representante de comercio, o si, por el contrario, tal base reguladora debería cuantificarse de acuerdo con lo debido cotizar conforme a lo que había decidido la también citada Sentencia de esta Sala de 26 de septiembre de 2000 (Rec. 1737/99). Se adoptó la segunda de las soluciones expresadas, otorgándose eficacia «ex tunc» a la Sentencia del año 2000, con base en que tal resolución no podía considerarse como constitutiva, sino que era declarativa, como interpretadora que había sido de preceptos que resultaban aplicables desde que fueron promulgados y no meramente desde que la aludida resolución los había interpretado"; tanmateix, però: "nada pudo decidirse en aquella ocasión acerca de la posible responsabilidad de la empleadora como consecuencia de haber cotizado de la forma en que lo había hecho, siendo ahora cuando por primera vez hemos de pronunciarnos sobre esta cuestión"

Doncs bé, entrant en el fons de l'assumpte l'expressada sentència senyala:

"Esta Sala de lo Social del Tribunal Supremo (...) ha venido señalando que, si no ha existido fraude u ocultación, o si ha habido error en la base cotizada, o ha existido cualquier otra anomalía, pero se ha cotizado de forma que haya encontrado correcta la administración de la Seguridad Social, no puede alcanzar ninguna responsabilidad a la empresa, sino que es la Entidad Gestora la que debe responder. Esta doctrina ha sido seguida por varias resoluciones posteriores, siendo de citar, por todas, las Sentencias de 1 de febrero de 2000 (Rec. 694/99), 29 de febrero de 2000 (Rec. 1106/99), y 5 de abril de 2001 (Rec. 1838/00), cuya doctrina puede resumirse diciendo que la Sala ha entendido que, de conformidad con lo dispuesto en el art. 94.2.b) de la LGSS/1966 , que sigue estimándose aplicable con carácter reglamentario mientras no se desarrolle el art. 126.2 de la LGSS vigente, la responsabilidad por las prestaciones que deriven de accidente de trabajo recae sobre el empresario que de forma reiterada ha dejado de cumplir con su obligación de cotizar, distinguiendo a tal efecto los supuestos de descubierto ocasional (en los que por su intrascendencia la responsabilidad sería de la Entidad Gestora o Colaboradora), de aquellos otros reiterados, duraderos y por ello calificables de rupturistas, por encubrir un verdadero incumplimiento de la obligación de cotizar (en los que la responsabilidad recae sobre la empresa). Doctrina que debe ser aplicable también a todas las prestaciones contributivas, aunque no deriven de accidente de trabajo, pues también la cuantía de estas prestaciones se fija en función de lo cotizado.

Conforme a lo antes dicho, debe llegarse a la conclusión en el sentido de que en aquellos supuestos, como el presente, en los que la ONCE ha venido cotizando en todo momento en los términos resultantes de los sucesivos convenios colectivos y con la plena anuencia de la Administración de la Seguridad Social, no debe alcanzar a dicha empresa responsabilidad alguna en cuanto a las diferencias de pensión resultantes, sino que tal responsabilidad ha de asumirla el INSS. Ello sin perjuicio del posible derecho de éste a reclamar de aquélla las correspondientes diferencias de cuotas, en la parte no prescrita, cuestión ésta sobre la que aquí no podemos pronunciarnos, al no resultar objeto del recurso."

L'aplicació dels dits criteris, que la Sala fa seus, atès que són coincidents amb els què prèviament ja havíem mantingut, ha de comportar la desestimació d'aquest motiu i, amb ell, del recurs en la seva integritat.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el recurs de suplicació interposat per l'INSTITUTO NACIONAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL contra la sentència dictada pel Jutjat Social número 13 de Barcelona en data 25 d'octubre de 2005 , recaiguda en les actuacions 445/2005, en virtut de demanda deduïda per Jorge contra la dita entitat gestora, la TESORERIA GENERAL DE LA SEGURIDAD SOCIAL i l'ORGANIZACIÓN NACIONAL DE CIEGOS ESPAÑOLES (ONCE) en reclamació per jubilació i, en conseqüència, hem de confirmar i confirmem íntegrament la sentència.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de la doctrina, que haurà de preparar-se davant aquesta Sala en els deu dies següents a la seva notificació, amb els requisits previstos en els números 2 i 3 de l'art. 219 de la Llei de Procediment Laboral

Notifiqueu aquesta sentència a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i lliuris testimoni que restarà unit al rotllo corresponent, incorporant-se l'original al corresponent llibre de sentències.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.