Sentencia SOCIAL Nº 3349/2017, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 1561/2017 de 23 de Mayo de 2017

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

NIG : 08019 - 44 - 4 - 2015 - 8031491

RM

Recurs de Suplicació: 1561/2017

IL LM. SR. ANDREU ENFEDAQUE MARCO

IL LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 23 de maig de 2017

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 3349/2017

En el recurs de suplicació interposat per Catering Arcasa, S.L. a la sentència del Jutjat Social 3 Barcelona de data 29 d'abril de 2016 dictada en el procediment núm. 498/2015, en el qual s'ha recorregut contra la part Covadonga , Ministerio Fiscal i Fondo de Garantia Salarial, ha actuat com a ponent Il lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

PRIMER.Va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre acomiadament disciplinari, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 29 d'abril de 2016 , que contenia la decisió següent:

'Estimo la demanda presentada per Covadonga , contra CATERING ARCASA, S.L., i FONS DE GARANTIA SALARIAL, sent part el MINISTERI FISCAL, sobre acomiadament, declaro la NUL LITAT de l'acomiadament de la demandant realitzat amb efectes del dia 15.07.15, i condemno a la societat demandada a que readmeti a l'actora en el seu lloc de treball, amb condemna al pagament dels salaris de tramitació des del dia de l'acomiadament, fins la data de la reincorporació al seu lloc de treball a raó del salari declarat provat.'

SEGON.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

'Primer.- La part demandant Sra. Covadonga , DNI NUM000 , va prestar serveis efectius durant el períodes que s'indiquen a continuació, subscrivint els contractes de treball eventuals que s'indiquen:

- 22.01.09 a 08.02.09. Obra i servei: 'realizar las tareas propias de su categoria, com motivo de completar y ajustar los puestos de trabajo establecidos en el actual cuadrante horario del cedntro y de esta forma realizar de forma efectiva un nuevo cuadrante y condiciones laborales'.

- 17.02.09 a 23.02.09. Interinitat: substituir a Macarena .

- 24.02.09 a 01.03.09

- 02.03.09 a 17.03.09: Interinitat: substituir a Sacramento .

- 01.04.09 a 01.04.09

- 04.05.09 a 10.05.09

- 14.05.09 a 15.05.09

- 19.05.09 a 21.03.10: Obra i servei: 'realizar las tareas propias de su categoria, com motivo de completar y ajustar los puestos de trabajo establecidos en el actual cuadrante horario del cedntro y de esta forma realizar de forma efectiva un nuevo cuadrante y condiciones laborales'.

- 20.05.10 en endavant: indefinit

La categoria professional en tots els contractes era d'Auxiliar de servei, i el salari en el moment de l'acomiadament de 1.559,10 euros mensuals, amb prorrata de pagues extres (admès expressament per la demandada).

Segon.- L'empresa va notificar a l'actora carta d'acomiadament de data 15.07.15, i amb efectes del mateix dia, amb el següent text (foli 54):

'En los últimos meses se ha venido observando una falta de interés y de colaboración en el desempeño de su cometido, que provoca continuos retrasos en la ejecución del servici, lo que repercute negativamente en el desarrollo del mismo, lo cual supone un incumplimiento contractual grave y culplable...'

Tercer.- Les relacions laborals a l'empresa es regeixen pel que disposa el Conveni col lectiu del sector de col lectivitats de Catalunya (fet no controvertit).

Quart.- La demandant ha estat en situació d'incapacitat temporal durant els mesos de desembre 2013 a juny 2014, i febrer i març de 2015 (folis 59-67).

Cinquè.- En data 06.06.14 la demandant va donar a llum una filla i se li va reconèixer la prestació de maternitat amb efectes d'aquesta data i fins el 25.09.14 (folis 68 i 81).

Sisè.- La demandant tenia reconeguda la condició de 'treballadora sensibilitat especial' en el mes de setembre de 2013 (foli 87).

Setè.- La demandant prestava serveis en el centre de l'Hospital de Sant Pau, on hi treballen aproximadament 80 persones, la majoria dones, i la feina concreta desenvolupada per la demandant consistia en la neteja dels utensilis de cuina, on hi treballen 5 dones (testifical Sra. Andrea ).

Vuitè.- Era públic i notori la situació de la Sra. Covadonga , tant a nivell personal com en relació als problemes físics de la seva filla, com també que volia demanar la reducció de jornada per tenir a càrrec un menor (valoració conjunta de les declaracions de les Sres. Eduardo i Baltasar ).

Novè.- En la mateixa data l'empresa va acomiadar a una altra treballadora, Sra. Macarena , per idèntiques raons, que ha estat declarat nul per sentència d'aquest mateix Jutjat de data 01.04.16, dictada en el procediment núm. 499/15.

Desè.- L'acte preceptiu de conciliació administrativa es va celebrar amb el resultat de sense avinença (foli 17).'

TERCER.Contra aquesta sentència la part demandada, Catering Arcasa S.L., va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària la qual el va impugnar, Covadonga . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.La part demandada interposa recurs de suplicació contra la sentència dictada pel Jutjat d'instància, que estimà la pretensió principal de la demanda presentada per la part actora, en el que es sol licita la revisió del relat fàctic de la sentència i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència que sÂ?hi han comès; L'esmentat recurs ha estat impugnat per la demandant.

La sentència d'instància estimà la demanda argumentant que l'acomiadament de l'actora s'havia de declarar nul, tal com aquesta reclamava de forma principal, fonamentant la seva petició en que havia estat discriminada perquè l'empresa tenia coneixement de les seves limitacions físiques i les de la seva filla i que volia demanar la reducció de jornada, tot i que no ho havia fet expressament, perquè: 1) L'empresa no va aportat cap prova sobre els fets imputats a l'actora en la carta d'acomiadament. 2) Que encara que no es va acreditar que l'empresa tingués coneixement directe de la seva situació personal i de la intenció de demanar la reducció de jornada, atès que cap testimoni així ho va acreditar, dues de les persones que van declarar, van manifestar clarament que la situació física i psíquica de l'actora, com també els problemes de salut de la seva filla, eren coneguts per tots els treballadors del centre i que pretenia demanar la reducció de jornada i la fixació d'un torn de treball, per la qual cosa es pot inferir que aquestes circumstàncies eren conegudes per la direcció del centre de treball, sent aquesta una dada transcendent als efectes de constatar un indici rellevant, per la qual cosa, en aplicació de les normes internacionals que relaciona, entén que l'acomiadament ha de ser declarat nul per discriminatori, perquè va ser acomiadada per les raons al legades en la demanda, ja que el dit acomiadament no tenia cap base fàctica.

SEGON.Com a primer motiu del recurs i amb emparament processal correcte en lÂ?apartat b) de lÂ? article 193 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , sol licita la recurrent la modificació del fet provat vuitè, en el sentit de que es substitueixi per la redacció següent:'Encara que alguns treballadors coneixien la situació personal de l'actora i en relació als problemes físics de la seva filla, com també que volia demanar la reducció de jornada per tenir a càrrec un menor, la Sra. Covadonga no havia explicat directament a l'empresa la seva situació, ni havia manifestat de forma expressa el seu interès en demanar la dita reducció de jornada'. Fonamenta la pretensió en que el mateix magistrat ho reconeix en el fonament de dret tercer, apartat tretzè i també consta en el fonament de dret dotze, on es diu que no havia sol licitat de forma expressa la reducció de jornada.

És cert el que es vol afegir, però la pretensió ha de ser desestimada perquè com la mateixa recurrent assenyala, així ho reconeix el magistrat d'instància en els fonaments de dret que esmenta i aquestes afirmacions tenen valor de fet provat, tal com des d'antic ha posat de relleu la jurisprudència.

TERCER.En el segon motiu del recurs, també correctament emparat, ara en l'apartat c) de l' art.193 de la LRJS , es denuncia la infracció, per no aplicació, dels articles 55.4 i 56 de l'Estatut dels Treballadors i aplicació indeguda de l'art. 55.5 i argumenta, en síntesi, el següent: 1) Que el jutge d'instància ha equiparat els efectes de l'acomiadament sense causa, amb els d'un acomiadament discriminatori, la qual cosa no té encaix en la normativa vigent, perquè l'actora no va acreditar que existissis indicis de la dita discriminació ja que l'empresa no tenia coneixement ni de les malalties físiques de l'actora i de la seva filla, ni que volgués sol licitar la reducció de jornada, per la qual cosa és evident que no van existir indicis de la discriminació al legada. 2) Que la normativa europea a que fa referència el magistrat, tampoc no podria fonamentar la decisió de nul litat, perquè en tot cas el que reconeixen és que quan un acomiadament no està fonamentat, s'haurà de reconèixer una indemnització adequada. 3) Que la doctrina del Tribunal Suprem, citant la sentència més recent de 5.5.2015 (R. 2659/2013 ) sobre els acomiadaments denominats 'fraudulents', entenent com a tals aquells en que la causa real de l'acomiadament no es correspon amb el motiu real de la decisió extintiva, assenyala que aquest motiu fraudulent no justifica per ell mateix la qualificació de nul litat, sinó la d'improcedència.

Censura jurídica que s'haurà d'estimar. Tal com assenyala la recurrent, la doctrina del Tribunal Constitucional sobre aquesta matèria és la de que l'actora no només ha d'al legar la vulneració d'un dret fonamental, sinó que també ha d'aportar indicis de que aquest dret ha estat vulnerat. Només en aquest cas té virtualitat el que estableix l'art. 181.2 de la llei adjectiva laboral, relatiu a la inversió de la càrrega de la prova.

Així ho ha posat de relleu aquesta Sala en multitud d'ocasions i només cal citar la més recent sentència de la Sala de data 3 d'abril d'enguany (R. 7641/16 ), recaiguda en un litigi també contra l'empresa recurrent, amb cita de les anteriors de dates 13 de juliol de 2015, 10 de gener de 2.011 i 16 de juny de 2004, entre moltes d'altres, en la que s'assenyala que el Tribunal Constitucional, en una jurisprudència que s'inicià en la Sentència 38/1981 i que està totalment consolidada, ha anat perfilant la distribució de la càrrega de la prova en litigis en que es denunciava la violació d'un dret fonamental o discriminació. Així en Sentència 87/2004, de 10 de maig , amb cita de la STC 90/1997, de 6 de maig (FJ 5), s'assenyala que:

'la necesidad de garantizar que los derechos fundamentales del trabajador no sean desconocidos por el empresario bajo la cobertura formal del ejercicio por parte de éste de los derechos y facultades reconocidos por las normas laborales para organizar las prestaciones de trabajo, pasa por considerar la especial dificultad que en no pocas ocasiones ofrece la operación de desvelar en los procedimientos judiciales correspondientes la lesión constitucional, encubierta tras la legalidad sólo aparente del acto empresarial. Una necesidad tanto más fuerte cuanto mayor es el margen de discrecionalidad con que operan en el contrato de trabajo las facultades organizativas y disciplinarias del empleador'.

Ara bé, perquè tingui lloc aquesta inversió sobre les regles que ordenen la càrrega de la prova, el Tribunal Constitucional ha exigit que la part actora hagi aportat, com a mínim, una prova indiciària de que podria haver existir la discriminació al legada. Així, en la sentencia abans esmentada, continua dient:

'Precisamente, la prevalencia de los derechos fundamentales del trabajador y las especiales dificultades probatorias de su vulneración en aquellos casos constituyen las premisas bajo las que la jurisprudencia constitucional ha venido aplicando la específica distribución de la carga de la prueba en las relaciones de trabajo (hoy recogida en los arts. 96 y 179.2 LPL ; SSTC 38/1981 , 37/1986 , 47/1985 , 114/1989 , 21/1992 , 266/1993 , 180/1994 y 136/1996 , entre otras). La finalidad de la prueba indiciaria no es sino la de evitar que la imposibilidad de revelar los verdaderos motivos del acto empresarial impida declarar que éste resulta lesivo del derecho fundamental ( STC 38/1981 , FFJJ 2 y 3), finalidad en orden a la cual se articula el doble elemento de la prueba indiciaria. El primero, la necesidad por parte del trabajador de aportar un indicio razonable de que el acto empresarial lesiona su derecho fundamental ( STC 38/1986 , FJ 2), principio de prueba dirigido a poner de manifiesto, en su caso, el motivo oculto de aquél; un indicio que, como ha venido poniendo de relieve la jurisprudencia de este Tribunal, no consiste en la mera alegación de la vulneración constitucional, sino que debe permitir deducir la posibilidad de que aquélla se haya producido (así, SSTC 166/1987 , 114/1989 , 21/1992 , 266/1993 , 293/1994 , 180/1994 y 85/1995 )'. Sólo una vez cubierto este primer e inexcusable presupuesto, añadíamos, 'sobre la parte demandada recae la carga de probar que su actuación tiene causas reales absolutamente extrañas a la pretendida vulneración de derechos fundamentales, así como que aquéllas tuvieron entidad suficiente como para adoptar la decisión, único medio de destruir la apariencia lesiva creada por los indicios. Se trata de una auténtica carga probatoria y no de un mero intento de negar la vulneración de derechos fundamentales -lo que claramente dejaría inoperante la finalidad de la prueba indiciaria ( STC 114/1989 )-, que debe llevar a la convicción del juzgador que tales causas han sido las únicas que han motivado la decisión empresarial, de forma que ésta se hubiera producido verosímilmente en cualquier caso y al margen de todo propósito vulnerador de derechos fundamentales. Se trata, en definitiva, de que el empleador acredite que tales causas explican objetiva, razonable y proporcionadamente por sí mismas su decisión, eliminando toda sospecha de que aquélla ocultó la lesión de un derecho fundamental del trabajador (reflejan estos criterios las SSTC 38/1981 , 104/1987 , 114/1989 , 21/1992 , 85/1995 y 136/1996 , así como también las SSTC 38/1986 , 166/1988 , 135/1990 , 7/1993 y 17/1996 ). La ausencia de prueba trasciende de este modo el ámbito puramente procesal y determina, en último término, que los indicios aportados por el demandante despliegan toda su operatividad para declarar la lesión del propio derecho fundamental del trabajador ( SSTC 197/1990, FJ 1 ; 136/1996 , FJ 4, así como SSTC 38/1981 , 104/1987 , 166/1988 , 114/1989 , 147/1995 ó 17/1996 )'.

En aquests supòsits, doncs, l'empresari està obligat a acreditar que va observar una conducta respectuosa amb els drets fonamentals del treballador, facilitant el desenvolupament del seu treball amb plenes garanties per a la seva integritat.

En el present supòsit la Sala entén que la demandant no ha aportat indicis de que ha existit una discriminació, per raó de les seves limitacions físiques i les de la seva filla i pel fet de que volgués demanar la reducció de jornada, perquè encara que consta provat que la situació de l'actora era pública i notòria, segons consta en el fet provat vuitè, també reconeix el propi magistrat d'instància en el fonament de dret tercer, paràgraf tretzè, que l'empresa no tenia coneixement directe de la seva situació personal i de la intenció de demanar la reducció de jornada, afirmant que no ho havia acreditat cap testimoni, per la qual cosa és impossible que la seva decisió de posar fi al contracte de treball de la demandant, encara que sigui sense una causa vàlida, fos deguda a les seves possibles limitacions físiques o psíquiques o les de la seva filla (que, per altre banda, ni tan sols s'han acreditat), ni pel fet de que pensés sol licitar reducció de jornada per aquesta situació, tal com afirma la demandant.

És cert que el magistrat d'instància afirma posteriorment, en el mateix paràgraf, que les Sres. Eduardo i Baltasar , van manifestar clarament en la seva declaració que la situació física i psíquica de l'actora, així com també els problemes de salut de la seva filla, eren coneguts per tots els treballadors del centre i que pretenia demanar la reducció de jornada i la fixació d'un torn de treball, de la qual cosa infereix, el magistrat, que aquestes circumstàncies eren conegudes per la direcció del centre de treball, però aquesta deducció no es comparteix per la Sala, perquè una cosa és que els companys de treball de la demandant coneguessin els seus problemes i una altra molt diferent que els conegués l'empresa, sense que es pugui presumir aquest coneixement basant-se únicament en l'afirmació de dues companyes de treball.

Doncs bé, en aquest cas, en no haver-se acreditat per la part demandant els indicis de que existís una possible discriminació per les raons abans esmentades, no té virtualitat la inversió de la càrrega de la prova en els termes que abans s'han exposat.

QUART.És cert, tal com al lega la recurrent, que en realitat el magistrat d'instància fonamenta la seva decisió de nul litat de l'acomiadament en que l'empresa no ha acreditat, ni tan sols ho ha intentat, els fets que relaciona com a causa de l'acomiadament, en la carta en que va comunicar la seva decisió a l'actora i fonamenta aquesta decisió en l'art. 30 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, així com en l'art. 24 de la Carta Social Europea revisada, que reconeix que no ha estat ratificada per España i en l'art. 4 i 6.1 del Conveni nº 158 de la OIT.

Tampoc la Sala comparteix la decisió de la sentència per aquest motiu, perquè aquesta qüestió ja ha estat estudiada i decidida pel Tribunal Suprem en diverses sentències, entre les quals podem citar la de 29 de setembre de 2014 , amb cita de moltes altres anteriors, en sentit contrari al que assenyala el magistrat 'a quo'.

Així, en la dita sentència es raona el següent:

'En todas estas resoluciones se ha llegado invariablemente a la conclusión de que en aquellos supuestos, como los allí enjuiciados, en que la empresa no ha alegado y probado la causa justificada de extinción objetiva enunciada en el art. 52.d) del Estatuto de los Trabajadores -ET - ('faltas de asistencia al trabajo, aun justificadas pero intermitentes', que alcancen o superen determinados niveles), el despido por motivo de enfermedad o baja médica merece, en principio, la calificación de despido improcedente y no la de despido nulo.

A su vez, esta jurisprudencia sobre calificación del despido por enfermedad enlaza expresamente ( STS 29-2-2001 ) con una línea jurisprudencial anterior, según la cual la práctica empresarial de indicar una causa de despido que no se corresponde con el motivo real de la decisión de dar por terminado el contrato de Trabajo -el llamado 'despido fraudulento'- no justifica por sí misma la calificación de nulidad.

3. De acuerdo con esta doctrina, a partir del texto articulado de la Ley de Procedimiento Laboral (LPL) de 1990, no modificado en este punto en el texto refundido de 1995 ni en la vigente LRJS, el art. 108.2 ésta última disposición 'enuncia de manera cerrada los casos en que el despido ha de ser calificado como nulo', y dentro de esta relación exhaustiva no se encuentra la extinción por voluntad del empresario cuyo verdadero motivo no coincida con la causa formal expresada en la comunicación del cese.

Esta línea jurisprudencial sobre la carencia de 'apoyo o refrendo legal' de la nulidad del despido fraudulento se inicia en STS 2-11-1993 (rec. 3669/1992 ), a la que corresponden los párrafos entrecomillados, y continúa en STS 19-1-1994 (rec. 3400/1992 ), STS 23-5-1996 (rec. 2369/1995 ) y 30-12-1997 (rec. 1649/1997 ). 'Cuando no hay causa legal para la extinción del contrato de trabajo y la causa real no se encuentra entre las tipificadas como determinantes de la nulidad del despido -concluye STS 29-2-2001 (citada)- la calificación aplicable es la de improcedencia' del despido, y no la de nulidad del mismo.

4. Así pues, la cuestión debatida, como se ha anticipado, se ha resuelto ya por la Sala, entre otras, en las sentencias de 22 de enero de 2008 (R. 3995/2006 ), 27 de enero de 2009 (R. 602/2008 ) y 22 de noviembre de 2007 (R. 3907/2006 ). Esta última sentencia, igual que la más reciente, además de mantenir la doctrina jurisprudencial anterior sobre la calificación de improcedencia del despido motivado por 'bajas médicas' del trabajador, ofrecen también respuestas a la mayoría de los argumentos específicos que aparecen en el presente debate procesal. A sus razonamientos y decisión final hemos de atenernos ahora por evidentes razones de seguridad jurídica.

CUARTO .- 1. Decíamos en la precitada sentencia de 27 de enero de 2009 que 'de acuerdo con la jurisprudencia del Tribunal Constitucional ( STC 128/1987 y 166/1988 , así como otras muchas posteriores) y con la jurisprudencia de esta Sala del Tribunal Supremo STS 17-5-2000 , entre otras muchas), el art. 14 CE contiene dos normas diferenciadas. La primera, enunciada en el inciso inicial, prescribe la igualdad ante la ley y en la aplicación de la ley (o de otras disposiciones jurídicas) por parte de los poderes públicos. La segunda norma del art. 14 CE , que se extiende al ámbito de las relaciones entre particulares, establece la prohibición de discriminaciones, ordenando la eliminación de las conductas discriminatorias en función del carácter particularmente rechazable de los motivos de diferenciación que las inspiran. Estos motivos son los específicamente enunciados en el art. 14 CE ('nacimiento', 'raza', 'sexo', 'religión', 'opinión') y los que deban ser incluidos en la cláusula genérica final ('cualquier otra condición o circunstancia personal o social')'.

2. Como afirma también nuestra sentencia de 29 de enero de 2001 y reitera la de 27 de enero de 2009 , ' la cláusula final del art. 14 CE no comprende cualquier tipo de condición o circunstancia de los individuos o de los grupos sociales, 'pues en ese caso la prohibición de discriminación se confundiría con el principio de igualdad de trato afirmado de forma absoluta'. Los factores de diferenciación comprendidos en ella son aquellas condiciones o circunstancias que 'históricamente han estado ligadas a formas de opresión o de segregación de determinados grupos de personas'. En los términos de STC 166/1988 , se trata de 'determinadas diferenciaciones históricamente muy arraigadas' que han situado a 'sectores de la población en posiciones no sólo desventajosas, sino abiertamente contrarias a la dignidad de la persona que reconoce el art. 10 CE '.

Aplicant els criteris transcrits al present litigi, i tenint en compte -com abans hem raonat- que l'actora no ha aportat indicis de la seva possible discriminació, en virtut de la dita jurisprudència relativa a l'acomiadament fraudulent, la conclusió és que l'al legació de l'empresa ha de ser estimada.

CINQUÈ.Tampoc comparteix la Sala que la decisió del magistrat es pugui fonamentar en l'art. 30 de la Carta de Drets Fonamentals de la UE, que reconeix la protecció de tot treballador enfront d'un acomiadament injustificat, perquè en el cas del nostre país aquesta protecció està contemplada en l'art. 55.4 i 56 de l'Estatut dels Treballadors, en establir que si no s'ha acreditat la causa de l'acomiadament aquest serà nul, amb l'única excepció de que s'hagi realitzant vulnerant un dret fonamental o en els supòsits que posteriorment recull.

De la mateixa manera, l' art. 24 de la Carta Social Europea també té el seu encaix en els articles de l'ET abans citats, perquè per una part reconeix el dret dels treballadors a no ser acomiadats sense raons vàlides i quan això no és compleixi reconeix el dret a una indemnització adequada o a una altra reparació apropiada.

Per últim, el Conveni 158 de la OIT prohibeix l'extinció del contracte sense justa causa o quan tingui la seva causa en una malaltia o lesió, però en cap cas afirma que la dita circumstància sigui discriminatòria, sinó que en aquest supòsit l'extinció del contracte s'hauria de declarar injustificada o sense causa.

SISÈ.En conseqüència, hem d'estimar el motiu i amb ell el recurs. Ara bé, en la demanda es demanava subsidiàriament es declarés improcedent l'acomiadament de l'actora i tenint en compte que el magistrat d'instància afirma en el fonament de fet primer, tercer paràgraf, que l'empresa no va aportar absolutament cap tipus de prova per acreditar la certesa o veracitat de la causa de l'acomiadament i que en el petitum del recurs també es sol licita que es declari la improcedència del dit acomiadament, la Sala ha de declarar el dit acomiadament improcedent, d'acord amb el que estableix l' art. 56.1 de l'ET , amb les conseqüències legals corresponents.

L'estimació del recurs comporta així mateix, d'acord amb el que estableix l' article 203.1. de la Llei processal laboral , acordar la devolució del dipòsit i consignació efectuats per la demandada en el moment de recórrer.

VISTOS els preceptes legals citats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem d'estimar i estimem el Recurs de Suplicació interposat per CATERING ARCASA, S.L. contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 3 de Barcelona, en data 29 d'abril de 2016 , que va recaure en les Actuacions nº 498/2015, en virtut de demanda presentada per la Sra. Covadonga contra l'esmentada empresa i el FONS DE GARANTIA SALARIAL, en matèria d'acomiadament, al qual va ser citat el Ministeri Fiscal i per tant, hem de revocar i revoquem lÂ?esmentada resolució i declarem improcedent l'acomiadament de la demandant, condemnant l'empresa a que, en el termini de cinc dies des la notificació d'aquesta sentència, opti entre la immediata readmissió de la treballadora en les mateixes condicions anteriors a l'acomiadament o la indemnitzi amb la suma de 13.118,64€, amb pagament, en el cas de que opti per la indemnització, dels salaris deixats de percebre des la data de l'acomiadament fins la notificació de la present sentencia, o fins que hagi trobat una altre ocupació, si l'esmentada feina és anterior a aquesta i es provés per l'empresa el que ha cobrat. També s'hauran d'excloure del pagament dels esmentats salaris, si s'escau, el temps en que l'actora hagi estat en situació d'Incapacitat temporal. En el cas de que no hi hagi opció en l'esmentat termini, s'entendrà que s'opta per la readmissió. S'acorda la devolució del dipòsit i consignació efectuats en el moment de recórrer.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Un cop sigui ferma la sentència caldrà remetre al Jutjat d'instància les seves actuacions ja que és l'òrgan judicial competent per executar-la.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com a dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER, n° 0965 0000 66, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, cal acreditar-la al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria i s'efectuarà en el compte de la Sala, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

També és possible substituir la consignació en metàl lic per l'assegurament de la condemna mitjançant un aval bancari emès per una entitat de crèdit. El document haurà de ser de duració indefinida i a pagar a primer requeriment.

Si el dipòsit o la consignació no és fan de forma presencial sinó mitjançant transferència bancària o per procediments telemàtics, a les dites operacions hauran de constar les següents dades:

El compte bancari al que es remetrà la quantitat és IBAN ES 55 0049 3569 920005001274. A la dada de 'ordenant' caldrà indicar el nom de la persona física o jurídica que fa l'ingrés i el seu NIF o CIF. Com a 'beneficiari' ha de constar la Sala Social del TSJ de Catalunya. Finalment, a 'observacions o concepte de la transferència' cal introduir els 16 dígits que consten en els paràgrafs precedents respecte al dipòsit i la consignació fets de forma presencial.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.