Sentencia SOCIAL Nº 3436/2018, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 2226/2018 de 11 de Junio de 2018

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

NIG : 08113 - 44 - 4 - 2017 - 0000404

RM

Recurs de Suplicació: 2226/2018

IL LM. SR. MIGUEL ÁNGEL SÁNCHEZ BURRIEL

IL LM. SR. FÉLIX V. AZÓN VILAS

IL LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

Barcelona, 11 de juny de 2018

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 3436/2018

En el recurs de suplicació interposat per DEPARTAMENT D'ENSENYAMENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA a la sentència del Jutjat Social 1 Manresa de data 22 de desembre de 2017 dictada en el procediment núm. 162/2017, en el qual s'ha recorregut contra la part María Cristina , ha actuat com a ponent Il lm. Sr. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ.

Antecedentes

PRIMER.Va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre reclamació quantitat, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 22 de desembre de 2017 , que contenia la decisió següent:

'Que desestimando las excepciones de inadecuación de procedimiento y, en consecuencia la de caducidad y estimando la demanda interpuesta Dª María Cristina frente a la empresa DEPARTAMENT D'ENSENYAMENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA en reclamación de cantidad, debo condenar y condeno a la citada empresa a que abone a la parte actora la cantidad de 1.194,07 euros.'

SEGON.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

'PRIMERO.- La parte actora Dª María Cristina , mayor de edad, con DNI núm. NUM000 ha venido prestando servicios por cuenta y orden de la empresa demandada, con antigüedad desde el 14/09/15, categoría profesional de grupo profesional de educadora de llars d'ifants, grupo B, a jornada completa y salario de 2.032,15 euros mensuales brutos, con inclusión de prorrata de pagas extraordinarias.

SEGUNDO.- La actora venía prestando servicios mediante un contrato de interinidad, con inicio el 14/09/15 y cese el 09/10/15, el día 10 era sábado, el 11 domingo y el 12 festivo y, de forma consecutiva se le formaliza, el 13/10/15 otro contrato de interinidad hasta el 31/07/16.

TERCERO.-Mediante carta de fecha 01/03/17 la empresa le comunicó la extinción del contrato de trabajo con efectos desde el 15/03/17, por disminución de volumen de producción y, por lo tanto, de trabajo y le abonó la indemnización de doce días de salario por año de servicios, en cuantía de 843,55 euros.

CUARTO.-Tras la finalización del contrato no se le abonó indemnización alguna.

QUINTO.- Presentada papeleta de conciliación ante la SC el día 28/04/17, se celebró acto de conciliación en fecha 19/05/17, resultando sin avenencia entre las partes.

SEXTO.-En caso de estimarse la demanda la parte demandada adeudaría a la actora la cantidad de 1.194,07 euros.'

TERCER.En data 11 de gener de 2018 es va dictar interlocutòria d'aclaració de la sentència anterior, la part dispositiva de la qual diu:

'Dispongo que deben aclararse el hecho probado segundo debe quedar redactado como sigue: 'SEGUNDO.- La actora venía prestando servicios mediante un contrato de interinidad, con inicio el 14/09/15 y cese el 09/10/15, el día 10 era sábado, el 11 domingo y el 12 festivo y, de forma consecutiva se le formaliza, el 13/10/15 otro contrato de interinidad hasta el 31/08/16. El 01/09/16 la actora formalizó un nuevo contrato de interinidad.'

Asimismo deben ser eliminados los hechos tercero y quinto, manteniendo el resto de pronunciamientos.'

QUART.Contra aquesta sentència la part demandada va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària la qual el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.Per la via de la lletra c) de l'art. 193 LRJS denuncia l'Administració demandada la infracció d'allò previst a l' art. 59.3 ET i 121 LRJS ; en entendre que la modalitat processal adequada als efectes pretesos és la d'acomiadament, per la qual cosa se'n deriva la caducitat de l'acció.

És cert que la doctrina cassacional ha vingut observat que en determinats casos si el treballador està disconforme amb la indemnització posada a disposició per l'empresari ha d'instar acció a través de la modalitat processal d'acomiadament i no mitjançant el procés ordinari (entre d'altres: STS UD 04.05.2012 -Rec. 2645/2011 -), llevat que es tracti d'una quantitat no controvertida o concorri una discrepància en el càlcul. Ara bé, la dita línia doctrinal s'ha aplicat únicament en aquells casos en els que el pagament de la indemnització té efectes sobre la qualificació de l'acomiadament, com ocorre amb les extincions objectives dels arts. 52 i 53 ET i com passava fins a l'entrada en vigor del RDL 3/2012 amb el denominat 'acomiadament exprés'. En aquests supòsits si el treballador afirma que la indemnització no ha estat posada a disposició -llevat acomiadaments per motius estrictament econòmics que compleixen els requisits legals- o està disconforme amb la seva quantia concorrent un error inexcusable seria possible en principi una doble acció: la reclamació de quantitat o bé la d'acomiadament. I la jurisprudència ha volgut imposar un efecte arrossegada d'aquesta segona possibilitat atès que les referides insuficiències tenen efecte directa sobre la qualificació de l'acomiadament.

Ara bé, en el cas d'impagament de la indemnització per finalització de contracte temporal de la lletra c) de l'apartat 1 de l'article 49 ET no concorre cap efecte legal sobre la qualificació de l'acomiadament si existeix frau de llei o extinció ante tempus. I, alhora, caldrà observar que és evident que si el treballador considera que la relació a termini s'adequa a legalitat no se'l pot exigir que acudeixi a una demanda d'acomiadament que sentit tindria.

Doncs bé, en el present supòsit la demandant no discuteix ni la causalitat del contracte temporal, ni les circumstàncies de la seva extinció, limitant-se a reclamar el pagament de les diferències indemnitzatòries entre la indemnització legalment fixada i la d'extinció del contracte de l' art. 53 ET conforme a la doctrina TJUE en el famós assumpte de Diego Porras. D'aquí que aquest motiu hagi de ser desestimat.

SEGON.Per la mateixa via anterior denuncia la recorrent la infracció d'allò previst a l' art. 49 ET , en entendre que la doctrina comunitària esmentada a l'anterior apartat no és aplicable, en concórrer una diferència de fet amb el supòsit allà analitzat i inexistència de terme de comparació.

No obstant, abans de fer una anàlisi del motiu hem de fer una reflexió prèvia en relació a la nostra competència funcional, atès que la quantitat reclamada no assoleix la summa gravaminis dels 3000 euros que contempla l' art. 191.2 g) LRJS . Val a dir que resulta ara el moment adequat per situar aquesta qüestió a la nostra sentència, atès que en el motiu anterior seria possible considerar que ens trobem davant un error en les formes processals (caducitat en relació a inadequació de procediment), pel que respecte a aquesta concreta qüestió resta sempre obert l'accés a la suplicació, conforme a la lletra d) de l'apartat 3 del citat art. 191 LRJS .

En conseqüència, l'única possibilitat d'accés al recurs en supòsits com el present rau en la declaració d'existència d'afectació general, regulada a la lletra b) de l'art. 193 LRJS . Val a dir que la sentència del primer grau considera en la seva fonamentació jurídica que existeix afectació general per raó de l'existència de múltiples afectats.

En aquesta tessitura caldrà recordar que encara que inicialment la voluntat del legislador exclogui de recurs determinats tipus de plets, amb l'afectació general es deixa la porta oberta a jutges i tribunals a fi i efecte de poder entrar excepcionalment en específics supòsits individuals d'escassa significació econòmica en els quals 'pueden trascender esta dimensión al multiplicarse o extenderse a numerosos supuestos de hecho idénticos y requerir, por ello, una actividad uniformadora de los Tribunales de rango superior' ( STC 79/1985 ); o, com s'afirma a la STC 108/1992 , la seva finalitat respon a 'un interés abstracto: la defensa del 'ius constitucionis' y la garantía de la uniformidad de la doctrina legal en todo el territorio nacional como principal expresión del principio constitucional de igualdad en la aplicación de la Ley'.

D'aquesta manera l' article 193.3 b) LRJS està conformat per una sèrie d'elements constitutius: a) en primer lloc, el seu àmbit objectiu, per tant, és possible en demandes individuals o plurals que afectin a l'esfera contractual o de Seguretat Social; b) en segon lloc: els límits de la 'afectació general', tant pel que fa al seu àmbit objectiu, com a subjectiu, que es correspon amb l'afectació 'a tots o a un gran nombre de treballadors', sense que, com pot comprovar-se, la llei reguli la referència espacial d'aplicació; c) a continuació, l'acreditació de la generalitat de l'afectació, exigint-se per la llei que aquesta sigui notòria o hagi estat al legada i provada o 'o posseeixi clarament un contingut de generalitat no posat en dubte per cap de les parts'; i d) finalment, encara que la Llei res digui sobre aquest tema, apareix també una qüestió accessòria, encara que essencial: la determinació de si l'apreciació de la concurrència d'afectació general ha de fixar-se per l'òrgan judicial 'a quo' i/o el que analitza el recurs.

En el present cas és evident que les nostres reflexions s'han de limitar al subtipus de 'notorietat', atès que no consta cap al legació i prova, ni tampoc conformitat de les parts; essent la sala competent per analitzar d'ofici la seva competència funcional, en relació a la dita notorietat (entre moltes d'altres: STS UD 02.06.2008, Rec. 546/2007 -).

En aquest sentit escau referir que és probablement en els límits de l'afectació general on rau a la pràctica la màxima problemàtica aplicativa. Així, l'afectació general es basa en una noció jurídica indeterminada 'que sobre un substrat fàctic sotmès a les regles generals de la prova, requereix una valoració jurídica sobre la seva concurrència en cada cas concret' ( SSTC 142/1992 , 144/1992 , 162/1992 , 58/1993 , etc.). Ens trobem, per tant, davant una valoració estrictament judicial. Però denoti's que en aquesta valoració poden concórrer dos elements conformadors: el 'quant' (això és: el nombre d'afectats) i el 'quin' (això és: la norma a interpretar i la seva litigiositat). Això comporta que el problema pugui analitzar-se des d'una perspectiva subjectiva o objectiva.

Des de la perspectiva subjectiva cal observar que el marc legal es situa en un marc essencialment quantitatiu ('tots o a un gran nombre de treballadors'). No obstant és en la perspectiva objectiva del límit (el 'quin') os es situa en el present cas el problema. Trobarem en aquest sentit una certa tendència de la doctrina de cassació que sembla apuntar més a una valoració determinant de l'àmbit objectiu, situant els límits de l'afectació general no tant en la concurrència d'una litigiositat 'en massa', sinó valorant-se també les 'característiques intrínseques' del debat entre les parts, sense que hagi de confondre's amb l'àmbit personal de les normes jurídiques ( SSTS UD 03.10.2003 (2) -Rec. 1422/2003 y 1011/2003 -, 12.11.2005 -Rec. 565/2003 -, 27.12.2005 -Rec. 3962/2004 -, 03.01.2006 -Rec. 5414/2004 -, 05.02.2006 -Rec. 1111/2005 -, 30.02.2006 -Rec. 4678/2004 -, 23.03.2006 -Rec. 436/2005 -, 29.06.2006 -Rec. 1147/2005 -, 13.10.2006 -Rec. 2980/2005 -, 18.10.2006 -Rec. 2533/2005 -, 30.01.2007 -Rec. 4980/2005 -, 30.01. 2007 -Rec. 3455/2005 -, 16.01.2008 -Rec. 483/2007 -, 20.01.2009 -Rec. 636/2008 -, 23.01.2009 -Rec. 250/2008 -, 28.01.2009 -Rec. 2747/2007 -, 08.04.2009 -Rec. 1108/2008 -, 20.01.2010 -Rec. 3540/2008 -, 02.02.2010 -Rec. 4368/2008 -, 03.02.2010 -Rec. 136/20095 -, 25.01.2011 -Rec. 1418/2010 -, 25.01.2011 -Rec. 1280/2010 -, 15.02.2011 -Rec. 1269/2010 -, etc.). Des d'aquesta perspectiva no es tracta tant que puguin concórrer molts afectats, sinó si la qüestió plantejada és susceptible potencialment d'afectar a molts justiciables. Com s'afirma a la STS UD 15.04.1999 - Rec. 1942/1998 -: 'Se exige, por tanto, la existencia de una situación real de litigio sobre la cuestión debatida por parte de todos o un gran número de los trabajadores o beneficiarios comprendidos en el campo de aplicación de la norma, es decir, que es necesario que la interpretación se perciba como controvertida por un grupo significativo de personas y de ahí que la afectación general no puede confundirse con la circunstancia de que la norma sea susceptible de una aplicación en masa, pues en ese caso todos los conflictos de Seguridad Social o, en general , los relativos a prestaciones públicas, como lo es la que aquí se debate, tendrían, sin más, abierto el recurso extraordinario siempre que se cuestionara la interpretación de una norma. La afectación general se distingue también de la importancia o transcendencia que pueda tener la cuestión debatida, que es un atributo cualitativo independiente de la relación cuantitativa en que se concreta la afectación personal del conflicto'. O en la STC 108/1992 : 'se razona por el T.C.T. que la pluralidad de demandantes no llega a erigirse en 'un gran número' que signifique una magnitud elevada, tanto por sí mismo, como en relación con el total de asalariados de la gran empresa o sección productiva de que se trate. De este modo, pone su acento exclusivamente en el elemento cuantitativo sin reparar en la naturaleza jurídica o transcendencia del asunto debatido, lo cual, implica no valorar el fundamento con que el legislador ha querido instituir esta posibilidad excepcional de recurso, que no es otro, en sintonía con la propia función del recurso de casación -de cuya naturaleza participa el de suplicación-, que asegurar la igualdad en la aplicación de la ley, especialmente cuando con abstracción de cualquier efecto se busca la certeza sobre una situación jurídica controvertida. La relevancia de la afectación hay que situarla, por tanto, en la naturaleza jurídica de la cuestión controvertida, que ha de poseer objetiva y claramente el contenido de generalidad, más que en la mera magnitud cuantitativa, de suerte que los datos numéricos concretos han de tomarse en cuenta únicamente como expresión de un interés abstracto: la defensa del ius constitucionis y la garantía de la uniformidad de la doctrina legal en todo el territorio nacional como principal expresión del principio constitucional de igualdad en la aplicación de la Ley, funciones casacionales ambas a las que estaba llamado a desempeñar el T.C.T'.

Per tant, bé pot afirmar-se que la qualificació de l'afectació general és més objectiva que subjectiva (encara que l'element subjectiu no és descartable). I no se situa només en un àmbit temporal passat/present (en definitiva, nombre de demandes formulades) sinó també de futurs (possibles nous plets).

Doncs bé, en el present cas és clar a judici de la sala que la 'possibilitat d'afectació' és notòria tenint present que és perfectament conegut l'alt número de contractes temporals imperant a l'estat espanyol i, més en concret, els d'interinitat en l'àmbit de les Administracions públiques.

TERCER.Entrant ara en el fons de l'assumpte caldrà recordar que en la STJUE de 14 de setembre de 2016, en l'assumpte de Diego Porras, s'afirma en forma textual que 'la cláusula 4 del Acuerdo marco sobre el trabajo de duración determinada, que figura en el anexo de la Directiva 1999/70, debe interpretarse en el sentido de que se opone a una normativa nacional, como la controvertida en el litigio principal, que deniega cualquier indemnización por finalización de contrato al trabajador con contrato de interinidad, mientras que permite la concesión de tal indemnización, en particular, a los trabajadores fijos comparables. El mero hecho de que este trabajador haya prestado sus servicios en virtud de un contrato de interinidad no puede constituir una razón objetiva que permita justificar la negativa a que dicho trabajador tenga derecho a la mencionada indemnización', la qual cosa es vincula amb el principi de no discriminació entre contractes indefinits i contractes de durada determinada que consagra el precepte comunitari citat.

En aquesta tessitura resta evident que en principi en el cas dels contractes d'interinitat -que és la modalitat contractual que s'analitza en el dit pronunciament i és també la que aquí concorre- la indemnització de dotze -o, en el seu cas, vuit- dies per any de servei de l' art. 49.1 c) és discriminatòria en relació a la de vint dies per any de l ' art. 53 ET .

En aquesta tessitura és obvi el punt de partida: l'absoluta primacia de la norma comunitària sobre la nacional, en especial quan existeix una sentència que interpreta aquella per part del TJUE ( art. 4 bis 1 LOPJ ). Tanmateix, caldrà recordar que les sentències del TJUE en relació a la interpretació d'una Directiva poden tenir (a diferència d'un Reglament) un efecte vertical o horitzontal quan d'elles es deriva una possible contradicció amb la legislació de cada país. En el primer cas, la doctrina del TJUE és directament aplicable quan la part demandada és una Administració pública; en el segon, correspon als jutges nacionals intentar interpretar la legislació del país en base a la Directiva i als criteris hermenèutics del TJUE (entre d'altres: SSTJUE 07.04.2006, assumpte Adenelerotros, 05.10.2014, assumpte Pfeiffer, etc), en allò que es coneix com a la tècnica de la 'interpretació conforme'. No obstant, si no és possible fer una interpretació integradora escau l'aplicació de la llei nacional, sense perjudici d'oferir al justiciable la possibilitat d'acudir a la via de reclamació patrimonial a l'Estat per no transposició o transposició incorrecta d'una Directiva (SSTJUE 24.01.2012, assumpte Domínguez, 15.01.2014, assumpte Association de Médiation Sociale, etc.). Des d'aquest punt de vista caldrà observar que és impossible fer cap interpretació conforme de l' art. 49.1 c) ET , en relació a l' art. 53 ET , atès que els contractes d'interinitat estan allà expressament exclosos de cap tipus d'indemnització.

Ara bé la regla general d'aplicació subsidiària del dret de cada Estat membre té una evident excepció: aquells casos en els què la Directiva en qüestió està desenvolupant principis del Dret comunitari (SSTJUE 19.01.2010, assumpte Kücükdeveci, 20.03.2003, assumpte Kutz-Bauer, 22.11.2005, assumpte Mangold, 14.04.2016 , assumpte Gdansk Industri, etc.). En aquesta tessitura escau indagar si el principi de no discriminació dels contractes a termini en relació als indefinits té o no recer en l'art. 21 de la Carta de Drets Fonamentals de la Unió Europea, atès que entre els col lectius allà protegits pel dret a la no discriminació no trobarem als contractats a termini. La resposta ens la dóna el propi TJUE a la seva sentència de 13 de maig de 2015 (assumpte Todorova), en la que s'afirma que 'los principios de no discriminación y de igualdad de trato, de los que la cláusula 4, apartado 1, del Acuerdo marco constituye una aplicación, son principios generales del ordenamiento jurídico de la Unión'.

Això determinaria que, com hem fet a altres sentències anteriors, com ara la de 31 de juliol de 2017 (Rec. 2190/2017, en relació a una empresa privada ) i de 13 de novembre del mateix anys (Rec. 5724/2017 , respecte una Universitat pública) el recurs hagués de ser desestimat, en concórrer una eficàcia horitzontal -atès que la part demandada és 'Estat', en sentit comunitari del terme-; i també concórrer una eficàcia horitzontal, per raó de les prèvies reflexions.

QUART.No obstant, escau indicar que la doctrina en l'assumpte de Diego Porras ha estat modificada en data molt recent pel TJUE en les seves sentències del passat cinc de juny en els assumptes Grupo Norte Faciliy, SA i Montero Mateos. Per bé que les reflexions contingudes en els dits pronunciaments són bàsicament coincidents, escau fer una especial èmfasi en el contingut d'aquesta darrera, atès que també aquí es tracta d'un contracte d'interinitat, tot i que per cobertura de vacant.

En ambdues sentències el TJUE reitera la seva argumentació tradicional respecte a que les indemnitzacions extintives s'integren dins la tutela antidiscriminatòria atenyent a les condicions d'ocupació i la concurrència d'un judici de comparació amb una persona que tingui una relació indefinida. Ara bé, alhora de determinar si existeix una causa objectiva explicativa, s'afirma a la sentència Montero Mateos -com també a l'altra esmentada- el següent: 'se deduce de la definición del concepto de trabajador con contrato de duración determinada que figura en la cláusula 3, apartado 1, del Acuerdo Marco que un contrato de este tipo deja de producir efectos para el futuro cuando vence el término que se le ha asignado, pudiendo constituir dicho término la finalización de una tarea determinada, una fecha precisa o, como en el caso de autos, el advenimiento de un acontecimiento concreto. De este modo, las partes de un contrato de trabajo temporal conocen, desde el momento de su celebración, la fecha o el acontecimiento que determinan su término. Este término limita la duración de la relación laboral, sin que las partes deban manifestar su voluntad a este respecto tras la conclusión de dicho contrato'; per contra, respecte les extincions de l' art. 52 ET s'indica que tenen lloc 'al producirse circunstancias que no estaban previstas en el momento de su celebración y que suponen un cambio radical en el desarrollo normal de la relación laboral. Como se deduce de las explicaciones del Gobierno español, recordadas en el apartado 58 de la presente sentencia y como subrayó, en esencia, la Abogado General en el punto 55 de sus conclusiones, el artículo 53, apartado 1, letra b), del Estatuto de los Trabajadores requiere que se abone a dicho trabajador despedido una indemnización equivalente a veinte días de salario por año de servicio, precisamente a fin de compensar el carácter imprevisto de la ruptura de la relación de trabajo por una causa de esta índole, y, por lo tanto, la frustración de las expectativas legítimas que el trabajador podría albergar, en la fecha en que se produce la ruptura, en lo que respecta a la estabilidad de dicha relación'. D'aquí es difereix que 'La cláusula 4, apartado 1, del Acuerdo Marco sobre el trabajo de duración determinada, celebrado el 18 de marzo de 1999, que figura en el anexo de la Directiva 1999/70/CE del Consejo, de 28 de junio de 1999, relativa al Acuerdo Marco de la CES, la UNICE y el CEEP sobre el trabajo de duración determinada, debe interpretarse en el sentido de que no se opone a una normativa nacional que no prevé el abono de indemnización alguna a los trabajadores con contratos de duración determinada celebrados para cubrir temporalmente un puesto de trabajo durante el proceso de selección o promoción para la cobertura definitiva del mencionado puesto, como el contrato de interinidad de que se trata en el litigio principal, al vencer el término por el que estos contratos se celebraron, mientras que se concede indemnización a los trabajadores fijos con motivo de la extinción de su contrato de trabajo por una causa objetiva'.

En conseqüència, és clar que s'ha produït una rectificació implícita en la doctrina del TJUE, que ens ha de dur a l'estimació del motiu i, per tant, del recurs en la seva integritat.

Atesos els preceptes legals citats, els concordants amb els mateixos i les demés disposicions de general i pertinent aplicació

Fallo

Que hem d'estimar i estimem el recurs de suplicació interposat pel DEPARTAMENT D'ENSENYAMENT DE LA GENERALITAT DE CATALUNYA contra la sentència dictada pel jutjat del social número 1 dels de Manresa en data 22 de desembre de 2017 , recaiguda en actuacions 162/2017, en virtut de la demanda instada per María Cristina contra el dit recorrent en reclamació de quantitat i, en conseqüència, hem de revocar el dit pronunciament, per la qual cosa desestimem la demanda i absolem a la recorrent de les pretensions allà contingudes.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Un cop sigui ferma la sentència caldrà remetre al Jutjat d'instància les seves actuacions ja que és l'òrgan judicial competent per executar-la.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social,o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com a dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER, n° 0965 0000 66, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, cal acreditar-la al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria i s'efectuarà en el compte de la Sala, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació sis dígits. Els quatre primers són els corresponents al número de rotlle de suplicació i els altres dos els dos últims números de l'any del rotlle esmentat. Per tant, el compte consta de setze dígits.

També és possible substituir la consignació en metàl lic per l'assegurament de la condemna mitjançant un aval bancari emès per una entitat de crèdit. El document haurà de ser de duració indefinida i a pagar a primer requeriment.

Si el dipòsit o la consignació no és fan de forma presencial sinó mitjançant transferència bancària o per procediments telemàtics, a les dites operacions hauran de constar les següents dades:

El compte bancari al que es remetrà la quantitat és IBAN ES 55 0049 3569 920005001274. A la dada de 'ordenant' caldrà indicar el nom de la persona física o jurídica que fa l'ingrés i el seu NIF o CIF. Com a 'beneficiari' ha de constar la Sala Social del TSJ de Catalunya. Finalment, a 'observacions o concepte de la transferència' cal introduir els 16 dígits que consten en els paràgrafs precedents respecte al dipòsit i la consignació fets de forma presencial.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, el Magistrat ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.