Sentencia Social Nº 3611/2008, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 7495/2006 de 29 de Abril de 2008

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 29 d'abril de 2008

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 3611/2008

En el recurs de suplicació interposat per Rosendo a la sentència del Jutjat Social 6 Barcelona de data 26 de maig de 2006 dictada en el procediment núm. 857/2005 en el qual s'ha recorregut contra la part Eurobank del Mediterraneo, S.A., ha

Antecedentes

Primer. En data 30 de novembre de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Reclamació quantitat, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 26 de maig de 2006, que contenia la decisió següent:

"Que desestimo la demanda interpuesta por ARTURO SILVA CABALEIRO, Abogado actuando en representación de Rosendo contra EUROBANK DEL MEDITERRÁNEO,S.A. EN LIQUIDACIÓN en reclamación de cantidad y por ello absuelvo a la demandada de las pretensiones en aquella contenidas".

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

PRIMERO.- En fecha 01-12-2005 tuvo entrada en este Juzgado demanda interpuesta por Rosendo (y en su nombre y representación por el letrado Sr. Silva Cabaleiro) contra EUROBANCK DEL MEDITERRANEO, S.A. EN LIQUIDACIÓN en reclamación de cantidad por importe de 31.092,30 euros en concepto de preaviso de tres meses del art. 11.1 del RD1382/85 tras despido declarado improcedente.

SEGUNDO.- Por sentencia de fecha 26 de julio de 2006 del Juzgado de lo Social núm. 4 de Barcelona autos 407/2004 se declaró el despido del actor de fecha 14-04-04. Dicha sentencia recurrida en suplicación fue confirmada parcialmente por la del T.S.J.Catalunya de 07-07-2005 en cuanto a la declaración de improcedencia del despido del actor.

TERCERO.- Por el actor se intento conciliación previa.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que el va impugnar en forma. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.- Enfront la Sentència d'instància, que desestimà la demanda presentada per la part actora, en reclamació de que se li reconegués el dret a percebre la indemnització de 3 mesos per manca de preavís en el seu acomiadament, s'interposa per aquesta Recurs de Suplicació que s'estructura en un sol motiu, dedicat a examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència que s'hi han comès. L'esmentat recurs ha estat objecte d'impugnació per la part contrària.

La qüestió controvertida en el present recurs és si l'actor, la relació laboral del qual amb l'empresa fou qualificada de relació especial d'alta direcció, regulada per R.D. 1382/1985, d '1 d'agost, té dret a cobrar la indemnització de tres mesos que estableix l' article 11.1 del citat Reial Decret , per manca de preavís quan l'extinció del contracte és dóna per desestiment de l'empresari en un supòsit, com el present, en que l'extinció del contracte no fou deguda a desestiment, sinó a acomiadament declarat improcedent per la sentència del Jutjat Social nº 4 de Barcelona, confirmada, pel que fa a l'acomiadament, per la sentència d'aquesta Sala de data 7 de juliol de 2.005.

Cal dir que la sentència d'instància va desestimar la demanda de l'actor en entendre que l'article abans citat distingeix com forma d'extinció del contracte, el desestiment de l'acomiadament i només reconeix aquesta indemnització quan l'extinció del contracte es deu a desestiment, argumentant que la redacció de l'article és clara i no deixa marge a dubte i, a més, que és lògic que no calgui preavís en cas d'un acomiadament disciplinari, com és el que l'empresa va decidir en el cas de l'actor.

SEGON.- En l'únic motiu del recurs, correctament emparat en l'apartat c) de l'article 191 de la Llei de Procediment Laboral , el recurrent afirma que la sentència ha infringit l' article 11. 1 i 2 del RD 1382/85 d'1 d'agost , per interpretació errònia i al.lega, en síntesi, que en no haver-se demostrat que existís cap motiu perquè l'empresa pogués acomiadar-lo, s'ha d'entendre que la decisió del Banc d'acomiadar-lo ha de ser considerada com un simple desistiment, als efectes de l' article 11.1 del RD 1382/1985 , per la qual cosa s'ha d'aplicar el segon paràgraf de l'esmentat article, que contempla una indemnització equivalent als salaris corresponents als mesos de preavís, quan l'empresa incompleixi el termini de tres mesos de preavís que estableix l'article citat, atès que qualsevol altra solució suposaria emparat un autèntic frau de llei utilitzat per l'empresari, el qual pot resoldre la relació especial de la forma més convenient pels seus interessos, utilitzant el camí més barat per desprendre-se'n i això amb el simple formalisme d'utilitzar una expressió (acomiadament), enlloc del que seria realment procedent (desistiment unilateral). En el present cas la indemnització per acomiadament improcedent, atesa la poca antiguitat de l'actor a l'empresa, era únicament de 6.474 Euros i, per contra, els tres mesos de salaris de preavís pugen a la quantitat de 33.413,86 Euros.

L' article 11.1 del RD 1382/1985 , d'1 d'agost disposa, efectivament, que l'empresari podrà extingir el contracte de treball per desistiment, comunicant-lo al treballador per escrit amb un preavís mínim de tres mesos -preavís que és el mateix que la llei exigeix al treballador, quan és ell el que decideix unilateralment extingir el seu contracte laboral especial (article 10.1). Així mateix estableix que en cas de desestiment l'alt directiu tindrà dret a una indemnització que serà equivalent a set dies de salari en metàl.lic per any de servei amb el límit de sis mensualitats.

Per la seva part, el nº 2 del mateix article regula l'acomiadament disciplinari de l'alt directiu el qual, en el supòsit de ser declarat improcedent, genera l'obligació d'indemnitzar-lo amb una quantitat que, en defecte de pacte, serà de 20 dies de salari en metal.lic per any de servei i fins a un màxim de 12 mensualitat. En aquesta relació especial no es meriten salaris de tramitació, tal com de manera reiterada ha posat de relleu el Tribunal Suprem, perquè la norma no els contempla i no és d'aplicació l'article 56.2 de l'Estatut dels Treballadors.

Pel que fa a la interpretació que s'ha de donar a l' article 11.1 del R.D. citat, aquesta Sala va posar de relleu, en les sentències de data 12 de juny de 2.001 i 9 de maig de 2.002, que no es pot entendre que la utilització del terme "acomiadament" impliqui exclusivament una remissió als preceptes de l'Estatut dels Treballadors, sinó que abasta necessàriament, els supòsits en que la ruptura del contracte no obeeixi a una decisió o conducta del treballador. En la primera d'aquestes sentències es deia que "conviene plantearse en qué medida puede aceptarse que se eluda al pacto (es refereix a un pacte en què es regulava el pagament d'una quantitat en supòsit de desestiment), cuando, acudiendo a una fórmula de despido netalmente ilícita, se consiga un efecto económico sustancialmente inferior por no alcanzar la indemnización el importe de la que se señala para el desistimiento".

Aquesta interpretació va ser acollida pel Tribunal Suprem i només cal citar les sentències de data 6 de juny de 1996 i 19 d'octubre de 2.006. En aquesta última s'assenyala que:

"No cabe duda de que en el contrato especial de Alta Dirección a la empresa le cabe la facultad de ejercer el desistimiento en cuyo caso debería ajustarse a las normas que rigen el mismo. También resulta obvio que entre sus atribuciones se encuentra la de despedir al trabajador en cualquiera de las modalidades legalmente contempladas. Pero también en ese caso deberá ajustar el acto extintivo a unas fórmulas que permitan, sin duda alguna atribuir la naturaleza de despido a la ruptura del vínculo.

Cuando en una relación como es la especial de Alta Dirección cabe cuestionar no sólo el cumplimiento de las formalidades del despido, lo que en la relación laboral ordinaria sólo redundaría ciertamente en una declaración de improcedencia en el caso de un despido carente de requisitos formales, sino también la diversa naturaleza de la extinción en relación a la voluntad subjetiva del empresario, es exigible un mayor rigor en la expresión de voluntad. Esa falta de rigor no puede, en su ambigüedad, amparar una elección caprichosa en favor de la fórmula económicamente más favorable, por cuanto ello significaría el uso fraudulento de la norma. La empresa consignó en el Juzgado el 11 de noviembre de 2003 la suma de 1.681,59 euros en concepto de despido improcedente.

A falta de cláusula específica sobre indemnización en caso de desistimiento, el artículo 11-1º del Real Decreto 1382/1985 de 1 de agosto contempla una indemnización de siete días por año, con el límite de seis mensualidades. Establecidos en el relato de hechos probados un salario anual de 60.000 euros y una antigüedad comprendida entre el 15 de septiembre de 2003 y el 19 de noviembre del mismo año, la indemnización derivada de la antigüedad asciende a 197,60 euros y el preaviso omitido, a tenor de lo dispuesto en el artículo 11.1º párrafos primero y segundo en relación con el artículo 10-1º, ambos del Real Decreto 1382/1985 de 1 de agosto , a 14.787 euros.

Es obvio lo menos ventajoso del desistimiento, en su repercusión económica, lo que puesto en relación con la fórmula adoptada en el despido, sin una mínima base fáctica, sirve de apoyo a la aplicación de la doctrina antes expuesta, a la que se acomoda la doctrina de contraste, procediendo unificar lo resuelto con arreglo a la misma".

TERCER.- Ara bé aquestes sentències van ser dictades en supòsits en que el treballador va impugnar la decisió empresarial d'acomiadar-lo al.legant en la demanda que no es tractava d'un acomiadament, sinó que aquesta figura s'havia utilitzat per l'empresa única i exclusivament per amagar la veritable decisió de desistir del seu contracte de treball, amb la finalitat d'evitar el pagament del preavís dels tres mesos que regula el R.D. esmentat i, a més, el pagament de la indemnització pactada. És a dir, que des del primer moment les sentències van entrar a examinar si hi havia hagut realment un acomiadament o bé en realitat es tractava d'un desestiment i la decisió d'utilitzar la institució de l'acomiadament era un frau de llei.

Doncs bé, aquesta és la diferència substancial amb el litigi que s'està examinant, perquè en cap cas consta que en la demanda que va presentar l'actor contra l'empresa per acomiadament s'hagués fet aquesta al.legació. En la sentència d'instància, es raona únicament sobre l'acomiadament, i s'examina tant la incompetència de jurisdicció al.legada per l'empresa, com, entrant al fons de l'assumpte, si s'havien provat les faltes imputades a l'actor. En la d'aquesta Sala, que va resoldre el Recurs presentat per l'empresa, només es va tractar sobre la competència d'aquesta jurisdicció i el pagament dels salaris de tràmit i la indemnització de 45 dies per any de servei, desestimant la primera al.legació i estimant la segona.

Certament en aquesta última sentència hi ha un paràgraf que fa referència a que l'actor, en el seu escrit d'impugnació del recurs, sol.licitava una indemnització per preavís i la sentència raona que no es pot resoldre aquesta petició en aquelles actuacions, en no ser l'acció d'acomiadament acumulable a altres, tal com estableix l' art. 27.2 de la Llei de Procediment Laboral . És a dir, l'única qüestió estudiada i resolta fou l'acomiadament de l'actor.

La doctrina citada anteriorment, a la qual fa referència l'actor, no és, doncs, d'aplicació al present supòsit. Ens trobem en aquest litigi en que l'actor únicament va presentar demanda per acomiadament, sense al.legar en cap cas que en realitat es tractava d'un desestiment, per la qual cosa en aquell moment no es va entrar a examinar aquesta qüestió. Existeix, doncs, clarament, una sentència ferma que va declarar improcedent l'acomiadament, per la qual cosa no es pot discutir posteriorment si enlloc d'un acomiadament es tractava en realitat d'un desestiment, perquè s'oposa a aquesta pretensió la institució de la cosa jutjada i la conseqüència d'aquest acomiadament és el pagament de la indemnització a que es refereix l' article 11.2 del R.D. 1382/1985 , d'1 d'agost, sense que l'actor tingui dret al preavís de 3 mesos que només està previst pel supòsit d'un desestiment.

La desestimació del motiu comporta la del recurs i la ratificació de la sentència d'instància.

VISTOS els preceptes legals citats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat pel Don. Rosendo contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 6 de Barcelona, en data 26 de maig de 2.006, que va recaure en les Actuacions 857/2005 , en virtut de demanda presentada per l'esmentat Sr. contra l'empresa EUROBANK DEL MEDITERRÁNEO, S.A. (en liquidació), en matèria de quantitat i, per tant, hem de ratificar i ratifiquem l'esmentada resolució.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.