Sentencia Social Nº 3674/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 395/2007 de 17 de Mayo de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 17 de maig de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats

més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 3674/2007

En el recurs de suplicació interposat per Rodrigo a la sentència del Jutjat Social 1 Terrassa de data 18 d'octubre de 2006 dictada en el procediment núm. 295/2006 en el qual s'ha

recorregut contra la part FONDO DE GARANTÍA SALARIAL i CONSTRUCCIONES Y REFORMAS MARTIVÍ, S L, ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

Primer. En data 1 de juny de 2006 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Acomiadament en general, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 18 d'octubre de 2006 , que contenia la decisió següent:

"Que, desestimando íntegramente la demanda interpuesta por Rodrigo contra CONSTRUCCIONES Y REFORMAS MARTIVI SL con citación del Fondo de Garantía Salarial , absuelvo a la demandada de las pretensiones de la demanda."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1. El actor ha prestado servicios por cuenta y dependencia de la sociedad demandada, del ramo de la construcción y las obras públicas, desde el 19 de octubre de 2005, con una categoría profesional de peón ordinario y un salario de 1.362,95 euros al mes con prorrata de pagas extra.

2. El actor no ostenta cargos de representación legal o sindical de los trabajadores, ni los ha representado en el año anterior.

3. la anterior relación surgió a raíz de. un contrato que se decía de duración determinada por obra o servicio determinado y en el que hizo constar que se suscribía para la realización de la obra o servicio "en calle Infant Martí, 72 de Terrassa".

4. El actor ha prestado servicios en varias obras.

5. El 19 de abril de 2006 el actor remitió a la demandada el telegrama aportado como documento n° 2 del actor, que se da por reproducido y que ha sido recibido por la sociedad demandada.

6. El 24 de abril de 2006 la sociedad demandada remitió al demandante, al domicilio señalado por éste en el contrato, el burofax aportado como documento n° 21 de la demandada que se da por reproducido y cuya recepción por el actor no consta.

7. El actor figura dado de baja en la Seguridad Social en la sociedad demandada con efectos de 28 de abril de 2006.

8. El actor ha prestado servicios por cuenta y dependencia de Tabiquería y cerramientos expósito compañía S.L. entre el 2 y el 29 de mayo de 2006, sin que conste el importe preciso de las retribuciones percibidas.

9. Se ha intentado sin avenencia la conciliación previa.

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que el va impugnar en forma. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.- La part actora interposa recurs de suplicació contra la sentència dictada pel Jutjat d'instància, que desestimà la seva pretensió de que es declarés improcedent el seu acomiadament, el qual té per objecte revisar els fets declarats provats i examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència que s'hi han comès; L'esmentat recurs ha estat impugnat per la demandada.

SEGON.- En els dos primers motius del recurs i amb emparament processal correcte en l'apartat b) de l' article 191 de la Llei de Procediment Laboral , interessa el recorrent la revisió dels fets provats cinquè i sisè, en el sentit de que consti la redacció íntegra del telegrama enviat per l'actor a l'empresa i la carta que aquesta última li va remetre a aquell. Es fonamenta la revisió en els esmentats documents que consten a les actuacions.

El motiu ha de ser desestimat perquè no té cap transcendència per a modificar la decisió de la sentència el que consti en el relat fàctic d'aquesta la redacció literal dels documents citats, atès que el jutge d'instància es remet a aquests que consten a les actuacions, documents que ambdues parts han reconegut i que no demostren cap error del jutge en la valoració de la prova.

TERCER.- En el tercer i quart motius del recurs, també emparats correctament, ara en l'apartat c) de l'esmentat article 191 de la Llei de Procediment Laboral , la part recurrent denuncia la infracció de l'article 49.1 d) de l'Estatut dels Treballadors , al.legant, en síntesi, que davant de situacions com la que ens ocupa, la jurisprudència ha interpretat l'esmentat article de forma restrictiva, citant a l'efecte diverses sentències del Tribunal Suprem i assenyala que en el present litigi no es pot parlar de baixa voluntària del treballador perquè l'empresa nega el fet citat en la comunicació de data 24.4.06 que va enviar al treballador, en el qual no parla de baixa voluntària, sinó que li demana que justifiqui les seves absències al treball.

Així mateix en el motiu quart al.lega la infracció de l' article 55.1 de l'ET perquè en relació amb la prova, hauria de ser la demandada la que provés que no ha existit acomiadament i en el supòsit que s'entengués que va ser el dia 28.4.2006 el dia en que l'actor va cessar voluntàriament en el treball, també s'hauria d'haver provat la voluntat del treballador.

Censura jurídica clarament condemnada al fracàs, L' article 49.1 d) de l'Estatut dels Treballadors estableix com una de les causes d'extinció del contracte de treball la "dimisión del trabajador". En la interpretació d'aquest article la doctrina jurisprudencial ha afirmat que la voluntat del treballador d'extingir la relació laboral es pot exterioritzar tant de forma expressa, per manifestació verbal o escrita, com de forma tàcita, deduïda d'actes o fets demostratius del seu propòsit d'extingir el contracte. Ara bé, perquè un determinat comportament del treballador pugui ser considerat com intenció tàcita d'abandonament del lloc de treball, és imprescindible que aquesta voluntat resulti inequívoca i indiscutible d'aquells actes, sense deixar lloc a dubtes sobre quin és el seu real i efectiu significat i s'ha d'acceptar molt restrictivament aquesta possibilitat quan no quedi clarament explicitada, encara que no cal una declaració formal, i n'hi ha prou que es dedueixi la seva voluntat per la conducta que ha seguit.

En aquest sentit s'ha pronunciat reiteradament aquesta Sala, concretament en la sentencia de data 24 de febrer de 2.003, en la qual, amb cita de la sentencia de 10 de maig de 1997, dictada en interpretació de l' article 49.1 d) de l'Estatut dels Treballador , va assenyalar que: "...la doctrina jurisprudencial ha venido a sentar el criterio de que la voluntad del trabajador extintiva de la relación laboral puede exteriorizarse tanto de forma expresa, por manifestación verbal o escrita, como de modo tácito, deducida de actos o hechos demostrativos del inequívoco propósito de resolver la relación laboral (Sentencias del Tribunal Supremo de 16 diciembre 1980 y 27 junio 1983, entre otras). Para que un determinado comportamiento del trabajador pueda ser considerado como intención tácita de abandono del puesto de trabajo, es imprescindible que esta voluntad resulte inequívoca e indiscutible de aquellos actos, sin dejar lugar a dudas sobre cuál es su real y efectivo significado, debiendo aceptarse muy restrictivamente esta posibilidad cuando no quede claramente evidenciada."Ara bé, en aquest cas no s'ha infringit l'esmentat article perquè està acreditat que l'actor va manifestar el seu desig d'anar-se'n de l'empresa i per tant va dimitir el dia 18 d'abril de 2.006, tal com consta en el fonament de dret tercer de la sentència, amb valor de fet provat, tal com reiteradament ha posat de relleu la jurisprudència. Cal dir, a més, que el jutge d'instància reconeix aquest fet indicant que es desprèn de la prova de testimonis i del burofax tramès per l'empresa demandada al treballador, el qual va ser enviat per l'empresa al domicili d'aquell que constava en el contracte de treball.

No es pot entendre, tal com sosté el treballador que en enviar aquesta carta l'empresa anava contra els seus propis actes, atès que si el treballador ja hagués comunicat la seva intenció de deixar la feina el dia 18 d'abril, ja no calia que aquesta li enviés una carta requerint-lo perquè es reincorporés al seu lloc de treball, perquè en haver dit el treballador que se n'anava i abandonar seguidament el seu lloc de treball, l'empresa tenia el dubte de que aquesta manifestació fos realment una dimissió, per la qual cosa i en aplicació de la doctrina abans esmentada, fou correcte la seva actuació de requerir-lo dies després perquè justifiqués la seva conducta d'inassistència al treball.

Doncs bé, tenint en compte aquests fets, tota les al.legacions del recurrent es centren en que s'hagin modificat els fets declarats provats i en afirmar que la càrrega de la prova recau en la demandada, és a dir, el que en realitat censura la sentència és la valoració que de la prova ha realitzat el jutge d'instància, perquè torna a afirmar que no hi ha haver dimissió, en contra del que es declara provat en el fonament de dret abans citat, però com s'ha dit anteriorment, aquest argument no es pot estimar perquè la valoració de la prova correspon al Magistrat d'instància i en el cas present aquest explicita clarament en el fonament de dret tercer els motius que l'han portar a la declaració de fets provats, així com la manca de detall en la demanda o en la prova de confessió, del moment i circumstàncies del presumpte acomiadament.

Per la qual cosa el motiu s'ha de desestimar i amb ell la totalitat del recurs, el que comporta la confirmació de la sentència recorreguda.

VISTOS els preceptes legals esmentats, els que hi concorden i demés disposicions d'aplicació general,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat pel Sr. Rodrigo contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 1 de Terrassa, en data 18 d'octubre de 2.006, que va recaure en les Actuacions núm. 295/2006 , en virtut de demanda presentada per l'esmentat Sr. contra l'empresa CONSTRUCCIONES Y REFORMAS MARTIVÍ,S.L. i FONS DE GARANTIA SALARIAL, en reclamació per acomiadament, i per tant hem de confirmar i confirmem l'esmentada resolució.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.