Sentencia Social Nº 41/2015, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 5796/2014 de 09 de Enero de 2015

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RM

Recurs de Suplicació: 5796/2014

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 9 de gener de 2015

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 41/2015

En el recurs de suplicació interposat per I.N.S.S (Girona) a la sentència del Jutjat Social 1 Girona (UPSD social 1) de data 27 de juny de 2014 dictada en el procediment núm. 1026/2012, en el qual s'ha recorregut contra la part T.G.S.S. (Girona), Fidel i Segundo , ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

PRIMER.Va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre invalidesa general, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 27 de juny de 2014 , que contenia la decisió següent:

'Que ESTIMO la demanda origen de las presentes actuaciones, promovida por Fidel frente al INSS, TGSS y Segundo y, en consecuencia, declaro al referido demandante en situación de incapacidad permanente total derivada de accidente de trabajo, con derecho a percibir una pensión mensual equivalente al 55 % de su base reguladora de 1.211,20 €, más sus mejoras y revalorizaciones legales con efectos desde el 20/07/2012 con posibilidad de revisión a partir del 12/07/2013, condenando al INSS a estar y pasar por la anterior declaración y al pago de la referida prestación, con responsabilidad subsidiaria de la TGSS.'

SEGON.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

' PRIMERO.-El demandante, Fidel , nacido el NUM000 /1971, se encuentra afiliado a la Seguridad Social, adscrito al Régimen Especial Agrario. Su profesión habitual es la de peón forestal (expediente administrativo).

SEGUNDO.-En fecha 29/07/2011 el actor sufrió un accidente en tiempo y lugar de trabajo mientras prestaba servicios por cuenta del empresario Segundo , al rozarle una rama el ojo izquierdo, produciéndole una erosión corneal traumática, causando baja médica el 29/07/2011 y alta el 12/07/2012 con propuesta de incapacidad permanente (parte de accidente de trabajo, obrante en el expediente administrativo que obra en CD-Rom incorporado a las actuaciones).

La cobertura de las contingencias profesionales de los trabajadores del empresario codemandado, que estaba al corriente del pago de las cotizaciones de seguridad social, corresponde al INSS (no controvertido).

TERCERO.-Tramitado el correspondiente expediente administrativo para la valoración del estado residual del actor, se reconoció por parte del INSS en fecha 20/07/2012 una incapacidad permanente parcial sobre la base del siguiente cuadro residual: 'úlcera corneal ojo izquierdo, postrauma', habiendo sido notificada dicha resolución el 3/08/2012 (expediente administrativo obrante en CD-Rom incorporado a las actuaciones).

CUARTO.-En fecha 28/09/2012 el demandante presentó frente a dicha resolución, reclamación administrativa previa, que fue desestimada el 3/10/2012 por haberse presentado fuera del plazo legalmente establecido (expediente administrativo obrante en CD-Rom incorporado a las actuaciones).

QUINTO.-La base reguladora en caso de prosperar la pretensión del demandante asciende a 1.211,20 € mensuales, siendo la fecha de efectos de 20/07/2012 (expediente administrativo).

SEXTO.-El demandante como consecuencia del referido accidente de trabajo fue intervenido de perforación ocular en el ojo izquierdo secundaria a absceso corneal. Después de tratamiento antibiótico sistémico y tópico se realizó queratoplastia penetrantes que posteriormente se complicó con un rechazo agudo, presentando en la actualidad la siguiente agudeza visual: OI: 0,1 y OD: 1 (dictamen del ICAM, periciales de parte y documentación médica complementaria destacando el informe del Centro de Oftalmología Barraquer obrante en el expediente administrativo y los de la sanidad pública que constan en folios 38 a 47).'

TERCER.Contra aquesta sentència la part demandada, I.N.S.S. (Girona), va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, la qual el va impugnar, Fidel . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.Enfront la sentència d'instància, que estimà la demanda interposada per la part actora en reclamació per Incapacitat Permanent Total, s'interposa per l'Entitat Gestora Recurs de Suplicació, que consta de dos motius.

En el primer motiu del recurs, correctament emparat en l'apartat c) de l' article 193 de la LRJS , es denuncia la infracció de l'article 71 de la llei adjectiva laboral i de la jurisprudència, denunciant que s'ha produït la caducitat de la instància, per la qual cosa no es podia entrar a examinar el fons de l'assumpte, atès que en haver- se presentat la reclamació prèvia de forma extemporània, la conseqüència és que la resolució administrativa impugnada havia quedat ferma.

SEGON.Censura jurídica que s'haurà de desestimar. Tal com va posar de relleu aquesta Sala en la sentència de data 3 de novembre de 2005 (R 7401/04), amb cita de la sentència del Tribunal Suprem de data 26 de maig de 1997, en la que el tema que es va resoldre es referia a la data d'efectes de la prestació concedida, quan s'ha presentat la reclamació prèvia extemporàniament, com en el cas present, l'Alt Tribunal assenyala que, en principi, quan es presenta una reclamació prèvia fora de termini, és correcte que a aquesta se li reconegui la naturalesa i funció d'una nova sol.licitud, atès que aquesta, amb l'aportació de noves dades sobre les lesions o malalties, genera, evidentment, un deure per a l'INSS de procedir a iniciar un nou expedient. Però, raona posteriorment, el nostre més alt Tribunal,

'Mas no es ésta la conclusión a que ha de llegarse en supuestos como el de autos, en que la segunda solicitud se formula muy poco tiempo después de la conclusión del primer expediente sobre la base de los mismos hechos, lesiones o dolencias que ya habían sido tenidas en cuenta para la resolución recaída en el expediente anterior. La función de esta segunda solicitud, no atendida por el INSS, no es otra que, dando ocasión a la formulación de la demanda, servir de referencia para la fijación de la fecha de efectos económicos de la prestación, si la demanda llega a ser estimada por resolución judicial'.En el mateix sentit les STS de dates 18.3.1997 i 28.11.1997 .

És a dir, si un treballador formula reclamació prèvia contra una resolució de l'INSS, fora de termini, en el cas que hagi transcorregut un temps llarg des la resolució de l'INSS, aquesta reclamació té el valor d'una nova sol.licitud, el que no succeeix en el supòsit que la reclamació prèvia es presenti dins de pocs dies després d'acabat el termini de 30 dies que fixa l' article 71 de la LPL .

En aquest mateix ja s'ha pronunciat aquesta Sala en la sentència nº 651 de data 25 de gener de 2007 , en la qual es raonava el següent:

'Cal recordar, d'entrada, que tant la doctrina unificada com la doctrina de suplicació d'aquesta Sala han matisat, en determinats supòsits, una interpretació rígida i estricta de l'actual redactat de l' art. 71 LPL .

'Aquesta doctrina flexibilitzadora ha tingut vàries expressions concretes. Així, des d'antuvi, s'ha temperat l'element cronològic que aquesta norma contempla, tot assenyalant-se que la interposició ante tempus de la demanda no impedeix l'acció sempre que el judici es celebri un cop transcorreguts els terminis legals observats actualment a l'apartat cinquè de l'esmentat art. 71 (SSTSUD 30.05.1991, 30.03.1992 etc. i sentències d'aquesta Sala d' 11.03.1999 . També en relació amb el còmput del termini, s'ha indicat que si s'han traspassat els terminis legals per silenci, res no impedeix la interposició de la demandada contra la resolució expressa denegatòria, encara que aquesta sigui extemporània (SSTS 30.03, 1992, 30.10.1995 i d'aquesta Sala de 26.10.1999 , 11.02.2003. És coneguda, així mateix, la constant tendència cassacional a considerar el mes d'agost inhàbil a efectes de còmput del termini d'interposició de la demanda després de la resolució administrativa denegatòria de la reclamació prèvia (SSTSUD 19.10.1996, 21.07.1997, etc.).

D'altra banda, s'ha rebutjat una hermenèutica formalista, en afirmar-se que -concorrent determinats requisits- qualsevol escrit d'oposició a una resolució administrativa, encara que en un pla simplement formal no s'hagi qualificat com a reclamació prèvia, és susceptible de ser considerada com a tal, si del seu contingut es mostra una discrepància essencialment coincident amb la posterior demanda (entre d'altres, STSUD 18.03.1997, ó TSJ de Catalunya de 26.10.1999 i 04.12.2001, entre moltes d'altres). S'ha indicat també -en relació amb el debat de la necessitat d'interposar reclamació prèvia en supòsits d'accident de treball, en els què no existeix una responsabilitat directa, generalment, de les entitats gestores- que l'omissió de la reclamació prèvia no impedia el coneixement judicial del plet, sempre i quan des de l'admissió de la demanda fins al moment de celebració del judici hagi transcorregut un termini suficient per a que l'INSS. pugui articular la seva defensa (STSUD 18.03.1997).

Aquesta flexibilització té suport en la pròpia doctrina constitucional i cassacional, atès que el TC i el TS han vingut declarant amb reiteració que l'exigència legal de reclamació prèvia ha de posar-se en directe relació amb la seva finalitat, dins dels límits que tot seguit es diran. És per això que la dita doctrina ve observant que aquest requisit preprocessal té una doble finalitat: a) la compatibilitat amb el dret a la tutela judicial efectiva de l'exigència de tràmits previs al procés, el què es fonamenta, d'una banda, perquè en cap cas s'exclou el coneixement jurisdiccional de la qüestió controvertida, atès que aquells tràmits únicament suposen un ajornament de la intervenció dels òrgans judicials, i d'altra, perquè són tràmits proporcionats i justificats, doncs la seva finalitat no és una altra que procurar una solució extraprocessal de la controvèrsia, la qual cosa resulta beneficiosa tant per a les parts (que poden així resoldre d'una manera més ràpida i còmoda per als seus propis interessos el problema), com per al desenvolupament del sistema judicial en la seva globalitat que veu alleugerida la seva càrrega de feina ( STC 217/1991 ); i b) respecte la pròpia reclamació prèvia, per se, es ve afirmant per la doctrina constitucional ( SSTC, 162/1989 , 217/1991 , 120/1993 , etc.) que és un legítim requisit exigit pel legislador, no contrari a allò previst a l' art. 24.1 CE , afegint-se, però, que la seva finalitat es posar en coneixement de l'òrgan administratiu el contingut i fonament de la pretensió formulada i donar-li ocasió de resoldre directament el litigi, evitant així la necessitat d'acudir a la jurisdicció ( SSTC, 120/1993 , 122/1993 , 144/1993 , 191/1993 , etc.) o, en altres termes, que la reclamació administrativa prèvia troba la seva justificació en la conveniència de donar a l'Administració les oportunitat de conèixer les pretensions dels recurrents abans que aquests acudeixin als tribunals, evitant així conflictes davants d'aquests ( STC 122/1993 ).

En aquest sentit, la doctrina cassacional (per totes, STS 09.06.1988 , 05.12.1988 , 30.05.1991 , etc.) ha mantingut que la reclamació prèvia, evident privilegi de l'Administració que obstaculitza el lliure accés jurisdiccional, respon a la finalitat d'oferir a aquella un coneixement anticipat de la pretensió que un particular tingui decidit interposar davant d'ella, facilitant així l'emissió d'una declaració de voluntat que eviti el procés o que marqui per aquest la seva línia de defensa, afegint-se, a més, que la funció assignada a la reclamació prèvia administrativa és la proporcionar a la part. davant la què s'adreça l'oportunitat d'una major reflexió sobre els fets que originen l'acció, evitant-se potser així possibles processos i donant-se també la possibilitat de preparar adequadament la seva oposició davant jutges i tribunals.

És per això que la doctrina unificada ( STSUD 18.03.1997) ha afirmat que l'exigència legal de reclamació prèvia no ha de comportar un excessiu rigor formal en la concreció dels seus específics requisits, sempre que efectivament la seva irregularitat o absència no hagi produït indefensió'.

Doncs bé, aplicant l'esmentada doctrina al present litigi, la Sala comparteix el raonament que es fa en la sentència d'instància per desestimar la dita al.legació, en aplicació de la doctrina abans citada, especialment tenint en compte que la resolució de l'INSS, de data 20 de juliol de 2012, va ser notificada a l'actor el dia 3 d'agost de 2012, és a dir, en un període considerat inhàbil per Tribunal Suprem a aquest efecte, tal com s'afirma en les SS de dates 19.10.1996 , 21.7.1997 , entre d'altres.

TERCER.En el segon motiu del recurs el recorrent denuncia la infracció de l' art. 137.4 de la LGSS i correlativa inaplicació de l' art. 137.3 de la Llei General de la Seguretat Social i argumenta que el raonament de la sentència és totalment contrari a la doctrina jurisprudencial, que aplica l'antic Reglament d'Accidents de Treball de 1956 i que ha decidit que la privació o disminució de visió en un ull, quan l'altre conserva plenes i bones condicions, no es pot qualificar com incapacitat permanent total, sinó com incapacitat parcial.

La Disposició Transitòria 5ª bis del Text Refós de la Llei General de la Seguretat Social , aprovat pel R.D.L. 1/1994, de 20 de juny, en la redacció que li va donar la Llei 24/1997, de consolidació i racionalització del Sistema de la Seguretat Social, estableix que el que disposa l'article 137 de la mateixa Llei només serà aplicable a partir de la data en que entrin en vigor les disposicions reglamentàries a que es refereix l'apartat tercer de l'esmentat article 137 i que, mentrestant, se continuarà aplicant la legislació anterior. Atès que les disposicions reglamentaries abans citades encara no s'han dictat, segueix en vigor l'article 137.3 i 4 de la legislació anterior.

L'esmentat article 137.4 defineix la incapacitat permanent total com la situació del treballador que, per malaltia o accident es troba incapacitat amb caràcter permanent, per desenvolupar la totalitat o les fonamentals tasques de la seva professió. Cal observar que, segons l'esmentat article, el que realment es valora és la importància que tenen les limitacions que afecten definitivament el treballador en relació amb el seu rendiment professional en l'ofici que desenvolupa habitualment, sense que tingui importància la incidència que les esmentades limitacions li puguin produir en els altres aspectes de la seva vida o, fins hi tot, en la seva capacitat per exercir d'altres professions. Cal tenir en compte, de la mateixa manera, per aquesta relació entre la limitació definitiva i la professió habitual, que una mateixa seqüela pot constituir una incapacitat permanent per una persona i no pas per una altra. En aquest sentit la jurisprudència ha declarat reiteradament - Sentències de la Sala Social del Tribunal Suprem de 12 de juny i 24 de juliol de 1986 , entre moltes d'altres- el caràcter essencial i determinant de la professió.

En el cas aquí examinat, tenint en compte que les lesions que pateix la part actora són les que consten en el fet provat sisè, d'acord amb la doctrina abans esmentada, no és possible considerar que en el moment actual la seva situació sigui la d'Incapacitat Permanent Total per la seva professió habitual de peó forestal, atès que encara que és cert que a l'ull dret esquerre té una visió nul.la, consta que té una visió total en el dret.

Té raó l'entitat gestora quan afirma que aquest tipus de lesió és una de les poques que el Tribunal Suprem ha objectivat, atès que utilitza com a orientació l'antic Reglament d'Accidents de Treball de 22 de juny de 1956 (articles 37 i 38 ), com es diu en la sentència de 21 de maig de 2.005 'Criterio que, además, cabe sostener aplicando como orientación los parámetros contenidos en los hoy derogados artículos 37 y 38 del antiguo Reglamento de Accidentes de Trabajo de 22 de junio de 1956 ( RCL 19561048, 1294) , con arreglo a los que la pérdida de la visión completa de un ojo y de menos del 50% en el otro determinaba el reconocimiento de la incapacidad permanente total'.

Ara bé, també és cert que aquesta doctrina ha estat matisada per aquesta Sala en aquells casos en que s'acredita que la persona que sol.licita la declaració d'incapacitat permanent realitza una professió que es pot considerar perillosa o be quan la dita professió requereix una visió perfecte en els dos ulls.

Doncs bé, en el cas present, el treballador demandant pateix la pèrdua total en l'ull esquerre, però conserva una visió complerta en l'ull dret, per la qual cosa, en aplicació de la citada doctrina, no es pot declarar en situació d'incapacitat permanent total, atès que la professió acreditada no és pot qualificar com a perillosa ni requereix una perfecte visió binocular.

L'estimació del motiu comporta la del recurs i la revocació de la sentència d'instància.

VISTOS els preceptes legals citats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem d'estimar i estimem el Recurs de Suplicació interposat per l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL contra la Sentència dictada pel Jutjat Social nº 1 de Girona, en data 27 de juny de 2014 que va recaure en les actuacions 1026/2012, en virtut de demanda presentada pel Don. Fidel contra l'esmentat Institut i la TRESORERIA GENERAL DE LA SEGURETAT SOCIAL en reclamació per Incapacitat Permanent Total i, per tant, hem de revocar i revoquem l'esmentada resolució, absolent a l'Entitat Gestora de les pretensions de la demanda.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.