Sentencia Social Nº 4205/2012, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 2027/2011 de 06 de Junio de 2012

Encabezamiento

Procedimiento: Recurso de suplicación

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

AM

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

Barcelona, 6 de juny de 2012

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 4205/2012

En el recurs de suplicació interposat per Securitas Seguridad España, SA a la sentència del Jutjat Social 3 Barcelona de data 8- 11-2010 dictada en el procediment núm. 1233/2009, en el qual s'ha recorregut contra la part Santiago , ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer.En data 9-12-2009 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre reclamació quantitat, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 8-11-2010 , que contenia la decisió següent:

'Estimo en part la demanda promoguda per Santiago , contra SECURITAS SEGURIDAD ESPAÑA, S.A., sobre Quantitat, i condemno a l'empresa demandada a abonar a la part demandant la quantitat de suma de 570, 38 euros. '

Aixi mateix en date 17 de desembre 2010 es va dictar Interlocutòria d'aclariment amb el tenor literal següent : ' Que procedeix rectificar la Sentència de data 08.11.10 dictada en aquest procediment en el sentit que s'ha indicat en el fomament jurídic segon d'aquesta resolució. '

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

Primer.- La part demandant Santiago , amb DNI NUM000 , presta els seus serveis per l'empresa demandada SECURITAS SEGURIDAD ESPAÑA, S.A., amb una antiguitat de 01.03.05, categoria professional de Vigilant de seguretat, i un salari mensual mig de 1.151,87 euros, amb inclusió de la prorrata de pagues extres.

Segon.- El demandant ha fet durant l'any 2008 un total de 213,63 hores extres que han estat retribuïdes a raó de 7,41 euros cadascuna, el mes de gener, 7,66 euros el mes de febrer, i a raó de 7,30 euros a partir del mes d'abril.

Tercer.- El plus de nocturnitat i de festius es retribuïa a part, independentment de si es tractava d'hora extra o ordinària.

Quart.- El demandant ha percebut durant l'any 2008 les següents quantitats en els conceptes que apareixen en les fulles de salari:

mes sal.base festius p.perill p.noct p.trans p.vest P.canino P.TMB P.form pro.pag total

ene-08 867,74 78,60 18,00 21,00 75,18 74,53 220,00 180,00 221,44 1.756,49

feb-08 867,74 29,88 18,00 11,70 75,18 74,53 290,00 180,00 14,82 221,44 1.783,29

mar-08 867,74 47,31 18,00 16,64 75,18 74,53 287,30 178,16 221,44 1.786,30

abr-08 867,74 54,78 18,00 16,38 75,18 74,53 290,00 180,00 221,44 1.798,05

may-08 867,74 29,88 18,00 16,64 75,18 74,53 220,00 180,00 221,44 1.703,41

jun-08 867,74 44,82 18,00 44,16 75,18 74,53 220,00 180,00 221,44 1.745,87

jul-08 867,74 24,47 18,00 8,32 75,18 74,53 290,00 180,00 221,44 1.759,68

ago-08 867,74 44,82 18,00 17,68 75,18 74,53 290,00 180,00 221,44 1.789,39

sep-08 867,74 44,82 18,00 17,68 75,18 74,53 290,00 180,00 221,44 1.789,39

oct-08 867,74 47,86 18,00 17,68 75,18 74,53 280,44 173,90 214,05 1.769,38

nov-08 867,74 44,82 18,00 17,68 75,18 74,53 290,00 180,00 221,44 1.789,39

dic-08 867,74 14,94 18,00 5,20 75,18 74,53 290,00 180,00 221,44 1.747,03

10.412,88 507,00 216,00 210,76 902,16 894,36 3.257,74 2.152,06 14,82 2.649,89 21.217,67

total (menys festius i nocturnitat) 20.499,91

Cinquè.- Si es computen totes les retribucions percebudes pel demandant, durant l'any 2008, el preu de les hores extres seria de 11,50 euros

Sisè.- El Tribunal Suprem, en sentència de data 21.02.07 , va declarar el següent: 'Estimamos el recurso de CASACION interpuesto por ... ALTERNATIVA SINDICAL DE TRABAJADORES DE EMPRESAS DE SEGURIDAD PRIVADA Y DE SERVICIOS AFINES y por ... SINDICAT INDEPENDENT PROFESSIONAL DE VIGILANCIA I SERVEIS DE CATALUNYA, contra la sentencia dictada en fecha 6 de febrero de 2006, por la Sala de lo Social de la Audiencia Nacionalen el proceso de Conflicto Colectivo Núm. 121/2005, instado por los ahora recurrentes. Casamos y anulamos la sentencia impugnada y estimando íntegramente la pretensión actora declaramos la nulidad, correspondiente, del ' apartado 1.a) del artículo 42 del Convenio Colectivo Estatal de las empresas de seguridad para los años que fija el valor de las horas extraordinarias laborables y festivas para los vigilantes de seguridad'; del art. 42, apartado b), únicamente en cuanto a las horas extraordinarias laborales para el resto de las categorías profesionales y elpunto 2 del artículo 42, que fija un valor de la hora ordinaria a efectos de garantizar el importe mínimo de las horas extraordinarias inferior al que corresponde legalmente.'

Setè.- El Tribunal Suprem, en sentència de data 10/11/09 , va declarar el següent: 'Estimamos los recursos interpuestos por Alternativa Sindical de Trabajadores y de Empresas de Seguridad Privadas y Servicios Afines, Sindicat Independent Professional de Vigilancia i Serveis de Catalunya, Confederación Sindical Galega (CIG), en su petición subsidiaria, Federación de Servicios de la Unión General de Trabajadores (FES-UGT) y Unión Sindical Obrera (USO) contra la sentencia de la Sala de lo Social de la Audiencia Nacional de 21 de enero de 2008 , autos 111/07, seguidos a instancia de Asociación Profesional de Empresas de Servicios de Seguridad Privada (Aproser) contra UNIÓN GENERAL DE TRABAJADORES, (FES- UGT), UNIÓN SINDICAL OBRERA (F.T.S.P.USO), CONFEDERACIÓN INTERSINDICAL GALLEGA, EL SINDICATO AA.DD.-CC.OO, FEDERACIÓN EMPRESARIAL ESPAÑOLA DE SEGURIDAD (FES), ASOCIACIÓN DE LA MEDIANA Y PEQUEÑA EMPRESA (AMPES), ASSOCIACIÓ CATALANA D'EMPRESES DE SEGURETAT (ACAES), SINDICATO ALTERATIVA SINDICAL Y SINDICATO SINDICAT INDEPENDENT PROFESSIONAL DE VIGILANCIA I SERVEIS DE CATALUNYA sobre Conflicto Colectivo. Casamos la sentencia recurrida, anulando sus pronunciamientos y desestimando la demanda formulada por la Asociación Profesional de Empresas de Servicios de Seguridad Privada (Aproser). Se desestima el recurso formulado por la Federación de Actividades diversas de Comisiones Obreras.'

Vuitè.- La Federación Empresarial Española de Seguridad va interposar demanda de conflicte col·lectiu en data 18.09.07 davant la Sala Social de la Audiència Nacional en la qual es demanava el següent: 'acepten la inaplicación de los conceptos económicos del Convenio Colectivo vigente, como consecuencia de haberse roto el equilibrio del mismo con efecto retroactivo al 31.12.04, debiéndose proceder a la renegociación de los mismos, para la recuperación del equilibrio del convenio, aplicándose mientras tanto los conceptos económicos del convenio anterior, correspondiente a los años 2002-2004, hasta que se proceda a la citada renegociación, o hasta que se negocie un convenio nuevo.'. Després de la sentència dictada pel Tribunal Suprem de data 09.12.09 , està pendent actualment de ser dictada sentència que resolgui definitivament aquest conflicte.

Novè.- En data 26.12.08 la Asociación Profesional de Empresas de Servicios de Seguridad Privada va interposar davant l'Audiència Nacional conflicte col·lectiu en el mateix sentit que l'anterior, però referit al conveni col·lectiu dels anys 2005-2007, sense que consti que s'hagi dictat sentència encara.

Desè.- S'ha intentat la conciliació prèvia no assistint la part demandada, que consta notificada, finalitzant l'acte amb el resultat de sense avinença.

Tercer.Contra aquesta sentència la part demandada va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària i el va impugnar . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.-L'objecte del recurs de l'empresa demandada condemnada contra la Sentència i Aute d'Aclariment que estima parcialment la reclamació de diferències salarials derivades del preu de l'hora extraordinària en el Convenicol lectiu estatal d'Empreses de Seguretat , és reposar les actuacions al moment anterior a haver set infringides normes del procediment que causen indefensió I a examinar les infraccions de les normes substantives o de la jurisprudència, en empara en l' article 191 a ) i c) de la Llei de Procediment Laboral , el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret Legislatiu 2/1995 de 7 d'abril.

Segon.- Denuncia en primer lloc la infracció de manca de suspensió del judici en base a l'article núm. 158.3 de la Llei de Procediment Laboral. Resumidament argumenta que el magistrat havia de suspendre el judici sobre la reclamació individual de les diferències del preu hora extra del sector de Vigilància, perquè es troba pendent de Sentència en el Tribunal Suprem un dels conflictes col lectius presentat per la Federación Empresarial Española de Seguridad i altres,derivat de la Sentència del Tribunal Suprem de 21 de febrer de 2007 que va anul lar l'apartat 1 a) i 2 de l'article núm. 42 del Conveni estatal per a les empreses de Seguretat per als anys 2005-2008 que fixava el valor hora ordinària com a import mínim de l'hora ordinària. La mateixa patronal va interposar demanda de conflicte col lectiu davant l' Audiència Nacional de data 18 de setembre de 2007 amb l'objecte de deixar sense efecte les condicions econòmiques d'aquell Conveni col lectiu estatal de les Empreses de Seguretat 2005-2008 al haver quedat trencat l'equilibri intern del conveni col lectiu estatal al quedar modificat el import obligat pel concepte del preu hores extres, de manera que demandaven tornar als valors del Conveni estatal sectorial 2002-2004. Argumenta que existia prejudicialitat suspensiva que no va acceptar el magistrat de la instància malgrat que la Sentència pendent del Tribunal Suprem en el darrer conflicte col lectiu citat incideix directament en el preu hora ordinària i conseqüentment en el preu hora extraordinària que és el motiu de la reclamació individual present. Cita doctrina i criteri jurisprudencial sobre la interpretació i aplicació de l'apartat 3 de l'article núm. 158 de la Llei de Procediment Laboral.

Sense perjudici de no entrar en les disquisicions sobre prejudicialitat suspensiva o litispendència del recurs, el cert és que l'apartat núm. 3 de l'article núm. 158 de la Llei de Procediment Laboral estableix que la sentència ferma produirà els efectes de cosa jutjada sobre els processos individuals pendents de resolució o que es puguin plantejar sobre objecte idèntic al del conflicte col lectiu. Cal dir en aquest sentit que el criteri per fixar el preu hora extraordinària en relació al preu hora ordinària del sector de Seguretat va quedar definitivament establert per la Sentència ferma del Tribunal Suprem de 21 de febrer de 2007 . Els conflictes col lectius que les associacions patronals han anat plantejant posteriorment per concretar els conceptes que conformen el preu hora ordinària i així concretar el preu hora extraordinària, i en concret l'últim conflicte col lectiu per revisar indirectament el preu hora ordinària i de retruc el preu hora extraordinària invocant el trencament de l'equilibri intern de la norma autònoma que suposa aquella Sentència de 21 de febrer de 2007 atesa la vinculació a la totalitat de l'article núm. 7 del Conveni col lectiu vigent pel període 2005-2008, no te ni repercussió formal ni material sobre la reclamació present, els primers perquè existeix sentència ferma del Tribunal Suprem i el darrer en el qual es basa l'empresa per postular la nul litat d'actuacions perquè tracta d'un objecte diferent i no idèntic a la present pretensió de reclamació de diferències del preu hores extres abonat per l'empresa i el que el treballador considera li correspon d'acord amb els paràmetres de la Sentència ferma del Tribunal Suprem de 21 de febrer de 2007 que resolia justament el mateix objecte de la reclamació individual sobre els complements salarials a tenir en compte per obtenir el preu hora ordinària i el preu mínim de l'hora extraordinària. Sense que haguem d'oblidar que les parts negociadores del conveni sectorial estatal 2005-2008 tenien obligació de respectar el dret mínim necessari relatiu de millora que disposa l'article núm. 35.1 del Estatut dels Treballadors ( RD. Legislatiu 1/1995) en el moment de pactar el preu hora extraordinària, ja molt abans dels convenis de referència des de 2002, atenent al mandat estatutari de què en cap cas els convenis col lectius podran fixar un preu d'hora extraordinària inferior al de l'hora ordinària.

Considerem que la pretensió present no te cabuda en la disposició de l'article núm. 158.3 de la Llei de Procediment Laboral que denuncia la part per insistir en la necessària suspensió del judici, i en la nul litat de la sentència de la instància dictada en aquestes actuacions per no haver-ho fet. Ens remetem a la síntesi dels precedents substantius i processals de les accions empeses per les associacions patronals des de la sentència de 21 de febrer de 2007 que recopila el 1er. Fonament de Dret de la Sentència del Tribunal Suprem de 30 de maig de 2011 ( rec. 69/10 ) que coneix en cassació ordinària la sentència de l'Audiència Nacional de 5 de març de 2010 que desestima el conflicte col lectiu referit al trencament de l'equilibri intern del conveni sectorial i la infracció de l'article núm. 7 de vinculació a la totalitat derivada de la declaració de nul litat de l'article núm. 42 del Conveni estatal sectorial sobre el preu hora extraordinària acordada en la Sentència ferma del Tribunal Suprem de febrer de 2007. La part recurrent parteix de què la Sentencia del Tribunal Suprem de 30 de maig de 2011 no és ferma. Sigui o no ferma, ja hem dit que no te relació amb la pretensió present perquè l'objecte d'aquell conflicte col lectiu i l'objecte de la reclamació de quantitat present difereix totalment, no és idèntic tal com exigeix l'apartat 3 de l'article núm. 158 de la Llei de Procediment Laboral. No podria per tant produir els efectes de cosa jutjada sobre la pretensió present.

En canvi des del punt de vista material, l'efecte de cosa jutjada de la reclamació de quantitat present es produeix en relació a la Sentència ferma del Tribunal Suprem de 21 de febrer de 2007 i de totes les posteriors i nombroses del Tribunal Suprem reiterant aquella Sentència.

Conseqüentment amb el raonat desestimem aquest primer objecte del recurs.

Tercer.- En aquest objecte del recurs denuncia la infracció de l'article núm. 7 del Conveni col lectiu estatal 2005-2008 que estableix la vinculació a la totalitat, l'article núm. 82 i 86 del Estatut dels Treballadors i l'article núm. 85.2 de la Llei de Procediment Laboral. Resumidament reprodueix la discussió plantejada en el Conflicte col lectiu estatal del sector pel període 2005-2008, i manté que el magistrat de la instància s'havia d'haver pronunciat sobre els efectes de l'article núm. 7 del Conveni de referència per concretar el preu hora ordinària als valors econòmic vigents a 31 de desembre de 2004, i al no fer-ho ha infringit els articles núm. 82 i 86 del Estatut dels Treballadors referits al concepte i eficàcia dels convenis i a la seva vigència sense especificar res mes, fent referència a l'article núm. 85.2 de la Llei de Procediment Laboral.

Fem nostra la fonamentació de la Sentència del Tribunal Suprem de 30 de maig de 2011 referida al conflicte col lectiu plantejat precisament en base al trencament de l'equilibri intern del conveni i la infracció del mandat convencional de vinculació a la totalitat , que en el 5è Fonament de Dret diu: 'En primer lugar, el alcance de las cláusulas de vinculación a la totalidad de lo pactado -que están destinadas a salvaguardar el equilibrio interno del Convenio- ha sido delimitado con mucha precisión por la doctrina de esta Sala del TS, que la sentencia recurrida aplica con total acierto. Así, laSTS de 22/09/1998 (R. 263/1997 ) dice que la doctrina que pretende salvaguardar a ultranza el equilibrio interno del Convenio Colectivo haciendo operar las cláusulas de vinculación a la totalidad de lo pactado en el sentido pretendido por la parte recurrente'entró en franco declive en la década de los años noventa, no siendo posible actualmente seguir propugnando su vigencia y aplicación'. Y añade:'Las razones que justifican el abandono de la referida tesis, son en esencia las siguientes: a) En primer lugar, no parece muy acertado mantener que el equilibrio interno del convenio se rompa por causa de la anulación de uno o varios preceptos del mismo que infrinjan normas legales de derecho necesario, toda vez que precisamente dicho equilibrio se asienta sobre la base intangible e inalterable de estas normas de derecho necesario, y ha de entenderse establecido y construido por todas aquellas cláusulas del Convenio que respeten esas normas, no pudiendo computarse a tal efecto las cláusulas que las vulneran. b) La doctrina comentada otorga al convenio una desmesurada protección, casi inmunidad,frente a las impugnaciones parciales del mismo, es decir frente a las impugnaciones de artículos o cláusulas concretos de él, por cuanto que aquellos que estimen que esos artículos o cláusulas específicos vulneran una disposición legal de derecho necesario o incluso una norma de la Constitución, ven reducidas sus posibilidades de actuación a la siguiente alternativa: o bien instan la total nulidad de tal pacto colectivo o bien se abstienen de formular impugnación alguna; dado que la impugnación de los preceptos concretos dichos si prosperase provocaría también la nulidad total del convenio, según la tesis comentada. Si a esto se añade que generalmente la declaración de nulidad total de un convenio comporta un cúmulo de perjuicios e inconvenientes para todos aquellos comprendidos en el ámbito de aplicación del mismo, en especial para los trabajadores, que pierden los derechos y ventajas que tal Convenio les había reconocido, volviéndose a aplicar unas condiciones de trabajo ya superadas y obsoletas, que correspondían a un período anterior y ya vencido; se comprende perfectamente que, de seguirse propugnando la referida doctrina del equilibrio del convenio, la inclusión en cualquiera de ellos de una cláusula de vinculación a la totalidad, constituya un verdadero blindaje o coraza frente a un buen número deposibles impugnaciones, puesto que en no pocos casos quienes estaban interesados en formular tales impugnaciones, renunciarán a ello a la vista de las muy graves consecuencias y daños que de las mismas pueden derivarse.

Por consiguiente, interpretar las cláusulas de vinculación a la totalidad de un convenio en un sentido tan literal y extremado como lo hace la doctrina del equilibrio negocial, supone abrir un amplio portillo para poder vulnerar el principio de legalidad que en nuestro ordenamiento proclama con carácter fundamental y genérico elart 9.3de la Constitución, y en relación estricta con la negociación colectiva lo recoge elart 85.1 del Estatuto de los Trabajadores; y además constituye un fuerte obstáculo para la plena vigencia del derecho fundamental a la tutela judicial efectiva que reconoce e instaura elart 24.1de la Constitución, dado que tal interpretación de las cláusulas de vinculación a la totalidad de los convenios colectivos, de hecho provoca un numeroso y frecuente abandono del ejercicio de acciones judiciales por parte de aquellos que tenían pleno derecho a las mismas.

Es por ello por lo que en los últimos diez años la doctrina, tanto jurisprudencial como científica, ha puesto en tela de juicio la referida tesis del equilibrio del convenio. Y así lasentencia del Tribunal Constitucional 189/1993, de 14 julio (RTC 1993, 189), manifestó que «por encima de esta situación de equilibrio interno producto del pacto están las normas de Derecho necesario»; y laSentencia de la Sala Cuarta del Tribunal Supremo de 29 octubre 1990(RJ 1990, 7937) explicó que aun cuando «es cierto que todo convenio constituye un todo unitario ...ello no significa, de ninguna forma, que por tal causa tenga que aplicarse y que se considere válido y eficaz un precepto del convenio que infringe claramente la Constitución Española».

Así pues, no puede considerarse acertado el entendimiento de las cláusulas de vinculación o sometimiento a la totalidad que propugna la tesis del equilibrio contractual del convenio, pues otorga a éstas un sentido y alcance que no se corresponden con los caracteres, conformación y fines de la negociación colectiva, ni tampoco con la verdadera naturaleza y objetivos de tales cláusulas. La interpretación adecuada de las mismas no impide, ni puede impedir las impugnaciones parciales o de preceptos concretos de un convenio colectivo, ni obliga a que las consecuencias de tales impugnaciones tengan que pasar necesariamente, si prosperan, por la nulidad de todo el correspondiente convenio; antes al contrario, aunque existan en un convenio cláusulas de vinculación a la totalidad, la estimación de las demandas de impugnación de disposiciones específicas del mismo no lleva necesariamente consigo la declaración de la nulidad total de ese convenio, puesto que la consecuencia normal o propia de tal estimación será únicamente la declaración de la nulidad o de la ineficacia del artículo o artículos concretos del convenio que fueron objeto de tal impugnación'.

Quart.-Finalment també denuncia la infracció de l'article núm. 72 del Conveni col lectiu estatal d'Empreses de Seguretat i doctrina jurisprudencial que cita. Es refereix als conceptes que han d'integrar el salari ordinari, i si el plus transport i el plus vestuari tenen caràcter salarial o indemnitzen despeses, i qüestiona la seva naturalesa salarial en relació a la retribució d'aquests conceptes en les pagues extres i vacances, i en el fet que estigui previst que s'aboni apart el quilometratge i les dietes regulades en l'article núm. 37 del Conveni. Parteix de què és clar que no es pot incloure en el salari ordinari el plus vestuari. També denuncia la infracció per interpretació errònia de l'article núm. 35.1 del Estatut dels Treballadors i la doctrina establerta pel Tribunal Suprem en la sentència tan citada de 21 de febrer de 2007 . Parteix de l'afirmació de la Sentència que va resoldre el conflicte sobre el preu de les hores extraordinàries en l'activitat del ram, partint del mandat obligat de l'article 35.1 del Estatut dels Treballadors que considera infringit respecte al mandat de que en cap cas el preu de l'hora extraordinària serà inferior al de l'hora ordinària. Fa consideracions sobre quin salari ha de ser el de l'hora ordinària, i entén que no s'han d'incloure els plusos de vestuari i transport, de la mateixa manera que no s'inclou el plus nocturn o festius, que es cobren quan es treballa en aquestes concretes circumstàncies sense distinció de si les hores són ordinàries o extraordinàries. Accepta que s'inclogui el plus de perillositat general previst en l'article núm. 69 del Conveni. Conclou que en el preu hora ordinària s'han d'incloure els conceptes retributius que es perceben pel treball dut a cap segons categoria professional, sense incloure conceptes retributius que compensen una forma especial de desplegar el treball en funció de circumstàncies determinades, i en conseqüència la diferència de salari ordinari i per tant del preu hora ordinària sense complements especials ni el transport i el vestuari als valors del conveni col lectiu vigent 2005-2008, suposa un preu hora de 7.45 euros per hora ordinària que per les 212.30 hores extres efectuades en el període reclamat suposen 1581,63 euros , inferior a la sentència i Aute d'aclariment i al import abonat en els rebuts salarials.

Respecte de les raons del càlcul de l'hora ordinària en el sector de les Empreses de Seguretat que es regeixen pel Conveni estatal, estem a les nombroses sentències del Tribunal Suprem sobre aquest tema, dictades per l'allau de reclamacions individuals en execuició de la Sentència ferma del Tribunal Suprem de 21 de febrer de 2007 que resolia el conflicte col lectiu sobre el preu hora extraordinària en el valor mínim de l'hora ordinària del conveni sectorial i els conceptes salarials que conformen el valor mínimde l'hora extraordinària. En aquesta Sentència, i d'acord amb l'article núm. 26.1 del Estatut dels Treballadors, es considera salari la totalitat de les prestacions econòmiques dels treballadors, en diner o en espècie , per la prestació professional dels serveis laborals per compte d'altre que retribueixin el treball efectiu, qualsevol que sigui la forma de remuneració o els períodes de descans computables com a treball. El punt de discussió són els plusos de transport i vestuari, perquè els complements de nocturnitat i festius queda clar que únicament es meriten quan es treballa en aquests circumstàncies. La STS. de 18 d'abril de 2012 ( rec. 2418/2011 ) reitera les SSTS. de 7 de febrer de 2012 ( ( rec.2395/2011), de 29 de febrer de 2012 ( 2) (rec. 941/2011 i 2663/2011 ), i de 1 de març de 2012 ( 2) (rec. 1881/2011 i 4481/2010 ), entre altres com la de 2 de març de 2012 ( rec. 4480/2010 ), des de la STS. de 10 de novembre de 2009 ( rec. 42/2008 ) per totes, sobre les regles de càlcul de l'hora extraordinària a les Empreses de Seguretat, la qual doctrina pacífica seguim amb remissió a la STS. de 21 de febrer de 2007 sobre l'article núm. 26.1i 2, i art. 35.1 del Estatut dels Treballadors, en fer referència a: 'El vigente artículo 26 ETreprodujo, casi literalmente, el precepto reglamentario al preceptuar(artículo 26.1) que 'se consideraran salario la totalidad de las prestaciones económicas de los trabajadores, en dinero o en especie, por la prestación profesional de los servicios laborales por cuenta ajena que retribuyan el trabajo efectivo, cualquiera que sea la forma de remuneración o los periodos de descanso computables como de trabajo'. El apartado 2 únicamente excluye de la 'consideración de salario' las indemnizaciones o suplidos, las prestaciones e indemnizaciones de seguridad social y las indemnizaciones correspondientes a traslados, suspensiones o despidos. De todas estas 'descripciones' legales del salario cabe deducir unas notas comunes, cuales son su 'función remuneratoria como contraprestación debida por la empresa al trabajo prestado; su carácter de 'totalidad', de donde deriva la presunción del carácter salarial de toda percepción económica que reciba el trabajador del empresario como remuneración directa o indirecta de sus servicios, y la 'indisponibilidad' de las partes para fijar su valor por debajo de lo establecido por el orden normativo vigente.

La especificación, que hace elartículo 35.1 ETde que 'el valor de las horas extraordinarias en ningún caso podrá ser inferior a la hora ordinaria', por su propia dicción literal no permite a la autonomía colectiva fijar ese valor en relación únicamente a uno de los elementos componentes de la estructura salarial, cuál es el salario base. De haberlo querido el legislador así lo hubiera dispuesto, como acaeció en su día, en otros preceptos hay modificaciones; así, p.ej. elartículo 25 ET, disponía, en su redacción originaria, respecto a los incrementos económicos por antigüedad que los mismos 'se calcularían sobre el salario base' e igual referencia contenía elartículo 3.4.b) que al regular la retribución por nocturnidad disponía que 'tendrán la retribución específica incrementada como mínimo en un 25 por 100 sobre el salario base'. La expresión legal 'en ningún caso' conduce al 'ius cogens' y, por tanto, el principio de jerarquía normativa o de legalidad( art. 9de la Constitución ) y el laboral de 'norma mínima' imponen el inexorable respeto a este mínimo. El valor de la hora extraordinaria, según el precepto, es el que correspondería a cada hora ordinaria, y este último valor hace relación no sólo al salario base, sino a todos aquellos complementos que deben integrarse en la estructura salarial (a estos complementos se referían los apartados A), B), D) y F) delartículo 5 del derogado Decreto de 17 de agosto de 1973 de Ordenación de Salario) incluso, aquellos como las pagas extraordinarias que se devengan en proporción al tiempo trabajado. A partir de esta premisa, es de señalar que el salario ordinario unitario y total constituye la base cuantitativa del correspondiente al de la hora extraordinaria, de modo que dividiendo el importe anual del mismo por el total de horas de trabajo anuales pactados o establecidos se obtiene la realidad de cuál sea el valor de la hora ordinaria.'

De la relació fàctica no atacada de la sentència queda constància de la totalitat dels salari percebut en el període reclamat des de gener a desembre de 2008, i els conceptes salarials que l'han composat. La sentencia de la instància considera que dintre del concepte de salari ordinari s'ha d'incloure com a complement salarial el plus transport i el plus vestuari perquè tenen un comportament de complement salarial, atès que es percep de forma periòdica, en les pagues extres i que, a part del plus transport, s'abonen dietes i quilometratge en els casos que correspon, de forma que el plus transport no te la finalitat d' indemnitzar una despesa efectuada pel treballador.

Aquesta Sala Social del Tribunal Superior de Justícia s'ha pronunciat amb anterioritat en la Sentència de 16 de març de 2012 (rec. 6406/2011 ) en cas idèntic de reclamació d'un treballador contra la mateixa recurrent les diferències del preu hora extra en base a incloure en el còmput de l'hora ordinària el plus transport i plus vestuari. Amb cita de sentències anteriors, hem dit en la nostra Sentència de 16 de desembre de 2011 ( rec. 2539/2011 ) que per al càlcul del salari de l'hora ordinària de la que deriva el preu mínim de l'hora extraordinària, s'ha d'incloure la suma de tots els conceptes percebuts pel treballadors, excloent els plusos de vestuari i transport i els plusos de nocturnitat o festius en cas de no haver treballat en aquestes dues circumstàncies, i dividir el producte de la suma entre el número d'hores anuals. Cal recordar que aquesta Sala Social va dictar Sentència de 3 de novembre de 2011 ( rec. 4068/2011 ) en Sala General en el sentit de considerar els plusos de vestuari i transport de naturalesa extra salarial de manera que no s'han de computar en el preu de l'hora extraordinària. Ens remetem a la nostra Sentència de 23 de febrer de 2012 ( rec. 4011/2011 ) en recurs de la mateixa recurrent i pels mateixos objectes de suplicació, en la qual sobre la naturalesa extrasalarial dels conceptes del plus vestuari i transport diem: 'Los pluses de transporte y de vestuario tienen, por tanto, naturaleza extrasalarial al constituir percepciones incluidas en el Art. 26.2 del Estatuto de los Trabajadores (RCL 1995, 997) y así lo declaró elTribunal Supremo en la sentencia de 15 de marzo de 1999 (RJ 1999, 2202) , rec. 2175/1998 en proceso de conflicto colectivo que examina la regulación de esos pluses en el Convenio Colectivo Estatal de empresas de seguridad suscrito en 1994 . Deben, por consiguiente, excluirse para determinar el valor de la hora ordinaria de trabajo. En suma, es el propio Convenio Colectivo el que define la razón de ser del plus de distancia y transporte, que no es otra que la de suplir los gastos irrogados al trabajador por la utilización de los medios de transporte dentro de la localidad donde esté ubicado su lugar de empleo. Y el plus de Mantenimiento de Vestuario se establece como compensación de gastos que obligatoriamente correrán a cargo del trabajador, por limpieza y conservación del vestuario, calzado, correajes, y demás prendas que componen su uniformidad, considerándose a estos efectos, como indemnización por mantenimiento de vestuario. En supuesto muy similar se pronunció la sentencia de la Sala Cuarta del Tribunal Supremo de 16 de abril de 2.010 (RJ 2010, 4661) (recurso nº 70/09 ), dictada en casación ordinaria: '(...) El objeto de la pretensión colectiva efectuada es 'que se dicte sentencia por la que se declare que el plus de Mantenimiento de Vestuario y el plus de Transporte que perciben todos los trabajadores afectados por el conflicto tienen naturaleza salarial y no extrasalarial y porlo tanto deben integrarse en su caso, en la base de cotización' . (...) Dicho Convenio Colectivo regula dos conceptos, denominados plus de transporte y plus de vestuario. El primero de ellos ya venía configurado en el anterior convenio colectivo y el segundo es un plus de nueva creación. La aludida sentencia sigue expresando que: '(...) La sentencia dictada por la Sala de lo Social de la Audiencia Nacional en fecha 5 de mayo de 2009 (JUR 2009, 218856) , ha desestimado la pretensión actora, argumentando, al efecto, que:

a) Tanto los criterios de interpretación literal e intencional, recogidos en el artículo 1.281 del Código Civil (LEG 1889, 27) , avalan el pronunciamiento de la sentencia de considerar como extrasalariales los conceptos retributivos debatidos, lo que es conforme, también, añade al criterio hermenéutico histórico en el caso del plus de transporte, ya regulado en los convenios colectivos anteriores.

b) Rechaza la versión actora de que los pluses son salariales porque se abonan en doce mensualidades, con fundamento en que su cuantía se efectúa en cómputo anual y se redistribuye en doce mensualidades y, además, porque, con cita de la sentencia de esta Sala Social del Tribunal Supremo de 15 de marzo de 1999 (RJ 1999, 2202) , la naturaleza salarial de los pluses litigiosos no puede deducirse automáticamente de la forma mensual en que son abonados (...). El primer motivo del recurso así planteado, debe ser desestimado conforme a los razonamientos que se pasan a exponer: 1. Es cierto, como alega la Federación sindical recurrente, que 'la condición jurídica de salario o de complemento extrasalarial, no depende de la calificación que efectúe el convenio colectivo sino que por imperativo legal que se impone al propio convenio colectivo, toda prestación económica que retribuye el trabajo del empleado debe ser salario puesto que el Art. 26.1 constituye una norma de derecho necesario, máxime si se tiene en cuenta que el propio Art. 26.2 del Estatuto de los Trabajadores (RCL 1995, 997) excluye los conceptos que claramente tengan como causa la compensación de los gastos realizados como consecuencia de la actividad laboral...'; pero, de esta afirmación no puede deducirse sin más y con el mero apoyo de unos 'indicios determinantes del carácter salarial', que concreta en 'su carácter regular, al devengarse de modo constante a lo largo de todo el año', 'que se cobra en vacaciones anuales y... como cantidad fija en doce mensualidades, el carácter salarial de tales pluses, sino que, en su caso, lo que habrá de averiguar es cual sea la naturaleza real de los mismos, y ello dependerá, al margen de la denominación que las partes han dado en el convenio, de si los repetidos conceptos remuneran o no de forma efectiva el gasto de transporte o de mantenimiento del vestido del trabajador ' ). Y termina así:

'(...) Constituye un dato pacífico que los pluses litigiosos han sido calificados en el convenio colectivo como retribuciones extrasalariales de carácter indemnizatorio de transporte y traje en los términos convenidos. Y ante tal calificación, que resulta evidente, conforme los cánones interpretativos de literalidad e intencionalidad establecidos en el artículo 1281 del Código Civil (LEG 1889, 27) y que han sido avaladas por la publicación del Convenio, sin que la autoridad laboral ( artículo 90 ET ) constatará motivo de ilegalidad, no cabe sostener la alegación actora basada en la presunción probatoria favorecedora de la parte demandada. Como afirma la sentencia de esta Sala del Tribunal Supremo de 15 de marzo de 1.999 , en un supuesto sustancialmente igual al presente, (en el recurso se debatía la naturaleza salarial o extrasalarial del plus de distancia y transporte y de mantenimiento de vestuario establecido en el convenio como compensación de gastos): 'Si a pesar de su colocación en el convenio y su calificación de complemento extrasalarial, el sindicato recurrente considera que tales circunstancias no son obstáculos para descubrir la verdadera naturaleza salarial de estos complementos que no compensan gastos sino que retribuyen trabajo, debería la citada entidad haber acreditado lo contrario combatiendo, en su caso, los hechos probados de la sentencia recurrida'' , agregando luego que: '(...) Como afirman las partes impugnantes del recurso, el recurrente 'fundamentalmente lo basa en una inversión de la carga de la prueba sin entrar a otros aspectos jurídicamente relevantes' y lo que 'pretende no es otra cosa que variar el criterio del tribunal de instancia por el suyo propio, sin que el primer motivo del recurso establezca ni precise de forma clara elementos que vulneren norma o criterio jurisprudencial alguno'. A su vez (...) resalta que 'El recurrente sólo habla de 'indicios' para referirse al carácter salarial de ambos conceptos: en concreto expresa que se perciben por 12 mensualidades y que no existen circunstancias justificativas de su carácter extrasalarial'. Debe señalarse respecto al abono en doce meses, que según el artículo 37 del Convenio, su cómputo es anual y no mensual pactando las partes dividirlo en 12 , de modo que cualquiera que sea el periodo de fraccionamiento la cuantía anual final del plus de transporte sería siempre la misma. Y en contestación a la alegación de que no existen circunstancias justificativas, ha de resaltarse que la cláusula del convenio indica literalmente que el plus de transporte se entrega para compensar los 'gastos que se realizan diariamente al desplazarse desde el domicilio a su puesto de trabajo'; (...) y que conforme al mentado artículo 26. ET (RCL 1995, 997) debe rechazarse el motivo porque las percepciones extrasalariales son cantidades que compensan o indemnizan al trabajador por los gastos ocasionados con motivo de la actividad laboral, tales como quebranto de moneda, desgaste de útiles y herramientas, adquisición de prendas de trabajo, gastos de locomoción y dietas de viaje o plus de distancia y transporte urbano. (...) Debe ser rechazado igualmente el segundo motivo del recurso, dado que, según hemos expuesto anteriormente, los pluses litigiosos no tienen carácter salarial, sino extrasalarial, y consecuentemente, no deben ser objeto de cotización. Debe recordarse aquí, lo anteriormente razonado, -en el sentido ( STS 15 de marzo de 1.999 ), de que los pluses debatidos no son fijos y periódicos, sino que son de cuantía anual, aunque prorrateados en doce meses-, 'sin que pueda deducirse de forma automática la pretendida naturaleza salarial de la forma de abonarlos todos los meses, incluso el de vacaciones, pues ello, no denota sin más la inexistencia de los gastos que conceptualmente remuneran tales complementos''.

La doctrina que acabamos de exponer rebate la práctica totalidad de los argumentos que esgrimen los actores en apoyo de su tesis. Por supuesto que el abono de una cantidad en cómputo anual como plus de transporte, que, además, se distribuye entre las doce mensualidades ordinarias del año, incluida la de vacaciones, y las pagas extraordinarias, puede llamar la atención, pero esto no quiere decir que su propósito no sea el de suplir los gastos efectuados por el trabajador con ocasión de su prestación de servicios en lo que atañe a los medios de transporte que debe utilizar para acudir a su lugar de empleo y regresar a su domicilio. El que la suma anual sea fija en nada empece lo anterior, habida cuenta que la pretensión de este precepto convencional no es compensar la totalidad de los gastos así producidos, de suerte que en unos casos sí lo hará e, incluso, los superará, y en otros no, y lo mismo podemos decir en cuanto al Plus de vestuario'.

En aplicació del criteri d'aquesta Sala sobre la naturalesa extrasalarial dels plusos de vestuari i transport, no procedeix incloure'ls en el preu hora ordinària ni en conseqüència en el preu mínim de l'hora extraordinària. Tampoc procedeix incloure els plusos de festius i de nocturnitat per determinar el preu hora ordinària, perquè són complements per lloc de treball que es meriten quan es treballa en aquestes circumstàncies.

Els càlculs aportats per la part demandant al acte del judici inclouen els plusos de vestuari i transport, que han estat estimats per la sentència de la instància, la qual revoquem en aplicació de la doctrina i criteris jurisprudencials esmentats.

En conseqüència estimem el recurs de la mercantil recurrent , a qui absolem de la pretensió del demandant.

Atesos els precedents fonaments de dret i els preceptes esmentats,

Fallo

Estimar el recurs presentat per l'empresa ocupadora Securitats Seguridad España, SA. contra la Sentència de 8 de novembre de 2010 dictada pel Jutjat social núm. 3 de Barcelona en el procediment núm. 1233/2009, que revoquem, amb absolució de la recurrent de la pretensió del treballador demandant Don. Santiago .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l'Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social.

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l'article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el Banc Espanyol de Crèdit -BANESTO-, en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l'art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.