Sentencia Social Nº 4292/2014, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 2034/2014 de 13 de Junio de 2014

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RM

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 13 de juny de 2014

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 4292/2014

En el recurs de suplicació interposat per Lorena i Violeta a la sentència del Jutjat Social 2 Terrassa de data 7 de febrer de 2014 dictada en el procediment núm. 149/2013, en el qual s'ha recorregut contra les parts Immobles i Mobles, S.A., Anselmo , Jose Ignacio , Fondo de Garantía Salarial i Boxes Expres RR.HH. ETT, S.L., ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

PRIMER.Va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre acomiadament en general, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 7 de febrer de 2014 , que contenia la decisió següent:

'Que estimado de oficio la caducidad de la acción de despido interpuesta, desestimo la demanda interpuesta por Lorena y Violeta , absolviendo a BOXES EXPRES RRHH ETT SL, INMOBLES I MOBLES SA, Anselmo y Jose Ignacio de todos los pedimentos de la demanda.'

SEGON.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

'PRIMERO.- La parte actora tiene los siguientes datos personales y profesionales:

Lorena , titular de DNI NUM000 , categoría de COMERCIAL, antigüedad de 02/09/1996 y salario diario de 72,72 € (incluido el prorrateo de pagas extraordinarias) según reconoce la demandada

Violeta , titular de DNI NUM001 , categoría de NIVEL III, antigüedad de 24/02/2000 y salario diario de 43,70 € (incluido el prorrateo de pagas extraordinarias) según reconoce la demandada

Prestaba servicios para la empresa BOXES EXPRES RRHH ETT SL, dedicada a la actividad de EMPRESA DE TRABAJO TEMPORAL.

SEGUNDO.- La empresa comunicó a la parte actora su despido con efectos 10/10/2013 por causas económicas (Documentos a folios 11 a 15 de la demanda acumulada que se dan por reproducido).

La indemnización que se señala en la comunicación no ha sido abonada alegando insolvencia (hecho conforme)

TERCERO.- La parte actora alega haber sufrido despido verbal por no atender requerimiento de reincorporación en fecha 27/12/2012 (autos 149/2013).

CUARTO.- La parte actora presentó papeleta de conciliación administrativa respecto al alegado despido verbal de 27/12/2012 el 09/01/2013, siendo las partes citadas al acto de conciliación el 11/03/2013. La demanda se presentó ante el Juzgado de lo Social de Terrassa el 08/02/2013.

Respecto al despido expreso la parte actora presentó papeleta de conciliación administrativa el 05/02/2013, siendo las partes citadas al acto de conciliación el 08/04/2013. La demanda se presentó ante el Juzgado de lo Social de Terrassa el 15/02/2013.'

TERCER.Contra aquesta sentència les parts actores, Lorena i Violeta , van interposar un recurs de suplicació, que van formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a les parts contràries, les quals el van impugnar, Boxes Expres RR.HH. ETT S.L., Immobles i Mobles S.A., Anselmo i Jose Ignacio . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.Enfront la sentència d'instància, que, sense entrar a examinar el fons de l'assumpte, desestimà les demandes interposades per la part actora, impugnant el seu acomiadament, per entendre d'ofici que l'acció havia caducat, s'interposa per aquesta Recurs de Suplicació.

Cal dir que el magistrat d'instància va estimar d'ofici la caducitat de l'acció argumentant que en el moment en que es van presentar les peticions de conciliació administrativa (els dies 9.1.2013 i 5.2.2013) i la citació per la celebració de l'acte de conciliació (pels dies 11.3.2013 i 8.4.2013, respectivament), transcorren més de 30 dies hàbils, i en conseqüència, d'acord amb l' art. 65.2. de la LRJS en aquella mateixa data de presentació de la petició de conciliació administrativa el tràmit de conciliació ja s'havia de donar per finalitzat i, en conseqüència, es tornava a reprendre el còmput de la caducitat, afirmant, també, que la suspensió dels terminis de caducitat, que tenen caràcter peremptori, és de caràcter excepcional, per la qual cosa la seva interpretació ha de ser restrictiva, i, en conseqüència, quan es van presentar les demandes acumulades, els dies 8 i 15 de febrer de 2013, ja s'havien superat els 20 dies hàbils del termini de caducitat, tenint en compte que el dia de presentació de les paperetes de conciliació, ja s'havien consumit 6 i 17 dies, respectivament, del dit termini.

SEGON.El recurs es fonamenta en dos motius. En el primer, que es troba correctament emparat en l'apartat b) de l' article 193 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , es demana la modificació del fet provat segon, únicament pel que fa a la data de comunicació de l'acomiadament a la part actora, atès que no va ser el dia 10.10.2013, tal com consta en el dit fet, sinó el dia 10.1.2013, com es pot veure en el document que es troba als folis 11 a 15 de les actuacions.

La pretensió ha de ser estimada, perquè és cert el que es vol modificar, ja que la data d'acomiadament no ha estat controvertida i es tracta d'un mer error mecanogràfic, però que s'ha de modificar amb l'objectiu de que els fets quedin correctament consignats en el relat fàctic de la sentència.

TERCER.El segon motiu del recurs, es troba emparat en l'apartat a) del mateix article 193 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social i argumenta que la resolució impugnada li ha produït una evident indefensió en estimar d'ofici que l'acció d'acomiadament havia caducat, infringint el que disposa l' art. 65.1 de la Llei abans citada, en relació amb l ' art. 103.1, l ' art. 54.3 de l'Estatut dels Treballadors i l ' art. 24.1. de la Constitució i argumenta, en síntesi, que el magistrat d'instància no ha tingut en compte el que disposa l'apartat 1 de l' art. 65 de la LRJS , el qual ha de ser interpretat amb total independència del que disposa el punt segon i en el primer apartat s'estableix que la presentació de la sol.licitud de conciliació o de mediació suspén els terminis de caducitat i que aquest termini es reprendrà el dia següent de l'intent de conciliació mediació o transcorreguts quinze dies hàbils, excloent del còmput els dissabtes, des la seva presentació sense que s'hagi celebrat, per la qual cosa, aplicant la dita norma, ambdós procediments es trobaven dins de termini. Cita en recolzament de la seva tesi la STS de data 3.6.2013 (R. 2301/12 ).

En l'escrit d'impugnació del recurs la part demandada afirma que en el procediment de d'impugnació d'un acomiadament per causes objectives la via prèvia de conciliació administrativa no té caràcter suspensiu, tal com disposa l' article 121.1 de la LRJS i això pel caràcter d'urgència del procediment i l'especialitat del dit acomiadament i que els articles 64.1, 70.1 estableix que les decisions extintives col.lectives i la impugnació individual no exigeixen cap forma d'evitació del procés, atès que l'art. 124.5 i 6 el que es diu és que la demanda s'haurà de presentar en el termini de caducitat de vint dies des la data de l'acord aconseguit en el període de consultes o de la notificació als representants dels treballadors de la decisió empresarial de l'acomiadament col.lectiu i que l'única suspensió pels acomiadaments objectius, tant si són col.lectius com individuals es la que disposa el dit article quan es presenti demanda pels representants dels treballadors o pel empresari, que suspendrà el termini de caducitat de l'acció individual de l'acomiadament. Argumenta que la STS no és d'aplicació al present cas, atès que fa referència a un acomiadament anterior a la vigència de la Llei 3/2012 .

QUART.El recurs fa referència a l'apartat a) de l' article 193 de la LRJS , però és clar que no pretén la nul litat de la sentència, sinó que es revisi el dret aplicat i, en definitiva, s'ha d'entendre interposat per la via de l'apartat c) de l' article 193 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Tal com va posar de relleu aquesta Sala en la sentència de data 6 d'abril de 1999 , citada en la de 22 de juliol de 2.005 , en la de 10.5.2006 ( R. 9827/05 ) i la més recent de 7.4.14 (R. 209/14), la institució de la caducitat, nascuda per a donar seguretat jurídica a les relacions jurídiques que neixen amb un termini inexorable de vida per al seu exercici, no pot ser objecte, ni en el seu contingut ni en el seu conjunt, d'interpretacions extensives, al contrari del que argumenta el magistrat d'instància, atès que, tal com afirma el Tribunal Suprem en la seva sentència de data 22 d'octubre de 1990 , el més elemental principi de seguretat jurídica impedeix relativitzar el caràcter preclusiu dels terminis. Transcorregut un d'ells, desapareix la possibilitat d'exercitar vàlidament els drets que, necessàriament, han d'exercitar-se durant la seva vigència, qualsevol que sigui la major o menor proximitat del moment del pretès exercici amb el de l'extinció del període; màxim quan es tracta del fixat per a la caducitat que no és, de cap manera, un mer formalisme o element de forma, atès que es refereix al propi dret i no només a la possibilitat d'exercitar-lo.

El Tribunal Constitucional, en la seva sentència 104/97, de 2 de juny , amb cita d'altres sentències anteriors núms. 87/1986 , 118/1987 , 216/1987 , 154/1992 y 55/1995 ha assenyalat que

'El control constitucional de las decisiones de inadmisión se realiza de forma especialmente intensa cuando aquéllas determinan la imposibilidad de obtener una primera respuesta judicial a fin de impedir que ciertas interpretaciones relativas a los requisitos legalmente establecidos para acceder al proceso, eliminen u obstaculicen injustificadamente el derecho del ciudadano a que el órgano judicial conozca y se pronuncie sobre la cuestión a él sometida'. Ara bé, no és menys cert que també ha afirmat en la mateixa sentència que 'para valorar si la decisión recurrida en amparo vulnera el art. 24.1 CE , es preciso partir de la consolidada doctrina de este Tribunal, según la cual el derecho a la obtención de una respuesta sobre el fondo de la pretensión como parte del derecho a la tutela judicial efectiva, se satisface también con una respuesta de inadmisión fundada en una causa legal, que haya sido apreciada razonablemente por el órgano judicial (así y entre otras muchas, SSTC 11/1982 , 69/1984 , 200/1988 , 159/1990 , 18/1994 )'.

D'altra banda, en la més recent sentència del TC 220/2012, de 26 de novembre , s'afirma el següent: '... en relación con la aplicación de los plazos de prescripción y de caducidad ... en lo relativo a la interpretación de la actuación procesal de las partes con relevancia para el adecuado cumplimiento de los requisitos de admisibilidad de una acción ... los órganos jurisdiccionales ordinarios han de llevar a cabo una ponderación de los defectos que adviertan en los actos procesales de las partes, guardando la debida proporcionalidad entre el defecto cometido y la sanción que debe acarrear, procurando siempre que sea posible la subsanación del defecto, favoreciendo la conservación de la eficacia de los actos procesales y del proceso como instrumento para alcanzar la efectividad de la tutela judicial (por todas, STC 194/2009, de 28 de septiembre , FJ 1), ello sin perjuicio, claro está, de la indudable importancia de las instituciones de la prescripción y de la caducidad para la seguridad jurídica'.

És a dir, en aquestes sentències queda clar que: a) El control de la constitucionalitat de les decisions d'inadmissió s'ha de realitzar de forma especialment intensa quan aquelles determinen la impossibilitat d'obtenir una primera resposta judicial, com seria en el cas d'estimació de l'excepció de caducitat i b) Que no obstant això, el dret a l'obtenció d'una resposta sobre el fons de la pretensió, com a part del dret a la tutela judicial efectiva, es satisfà també amb una resposta d'inadmissió fonamentada en una causa legal, quan aquesta hagi estat apreciada raonadament per l'òrgan judicial.

CINQUÈ.Doncs be, tenint en compte la citada doctrina i les normes d'aplicació, el motiu s'ha d'estimar. En efecte, cal dir, en primer lloc que el núm. 1 de l'art. 59 de l'Estatut dels treballadors estableix:

' El ejercicio de la acción contra el despido o resolución de contratos temporales, caducará a los veinte días siguientes a aquél en que se hubiera producido, los días serán hábiles y el plazo de caducidad a todos los efectos.

El plazo de caducidad quedará interrumpido por la presentación de la solicitud de conciliación ante el órgano público de mediación, arbitraje y conciliación competente' .

Per la seva banda, l' art. 103.1 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , disposa igualment que:

'El trabajador podrá reclamar contra el despido dentro de los veinte días siguientes a aquél en que se hubiera producido. Dicho plazo será de caducidad a todos los efectos y no se computarán los sábados, domingos y los festivos en la sede del órgano jurisdiccional'

Com es diu en la sentència de la Sala de data 25.3.13 (R. 7314/2012 ), es tracta doncs d'un veritable termini de caducitat i la caducitat per la seva pròpia naturalesa i a diferència de la prescripció, es produeix automàticament i necessàriament pel simple transcurs del temps, en que extingeix l'acció o el dret de manera directa i necessària i no admet altres causes de suspensió que no siguin les excepcionalment previstes a les lleis.

Pel que fa a l'acció d'acomiadament, les úniques causes de suspensió del còmput del termini previstes legalment són: a) la presentació de la papereta de conciliació administrativa prèvia, per temps de 15 dies (excloent dissabtes) o fins el dia següent de l'intent de conciliació ( paràgraf 2n de l'art. 59.3 ET , art. 65.1 LRJS ) i b) la interposició de la reclamació prèvia administrativa (quan correspongui), fins el dia següent al de notificació de la resolució o del transcurs del termini per que s'entengui desatesa ( art. 73 LRJS ). En els demés casos, llevat que hi hagi norma legal específica, l'institut de la caducitat implica un termini fatal i necessari imposat per la seguretat del tràfic jurídic.

I, en tot cas, segons el nº 2 de l'article 65, estableix: 'transcurridos treinta días, computados en la forma indicada en el número anterior, sin haberse celebrado el acto de conciliación o sin haberse iniciado mediación o alcanzado acuerdo en la misma se tendrá por terminado el procedimiento y cumplido el trámite'. És a dir, el que fa la norma citada és establir un termini màxim per tal de tenir per complimentat el tràmit administratiu, amb l'objectiu d'evitar que per problemes administratius, el judici per l'acomiadament s'endarrereixi de forma injustificada.

Així doncs, tal com correctament afirma la part actora, l' article 65.1 de la llei processal laboral estableix que en el moment en que es presenta la papereta de conciliació administrativa prèvia, es suspèn el termini de caducitat de l'acció d'acomiadament, i el còmput de la caducitat no es reprendrà fins el dia següent d'intentada la conciliació o mediació o transcorreguts quinze dies hàbils, excloent del còmput els dissabtes, des de la seva presentació, sense que s'hagi celebrat, per la qual cosa, no és d'aplicació el segon apartat de l' article 65 de la LRJS , en la interpretació que li ha donat el magistrat d'instància, entenent que des del moment de presentació de la papereta demanant la conciliació obligatòria prèvia administrativa, ja era d'aplicació el citat article perquè en aquell moment les actores ja sabien que la dita conciliació s'havia fixat pels dies 11 de març i 8 d'abril de 2013, és a dir, que es superaria el termini de 30 dies, que estableix l'apartat segon del dit article 65 de la llei processal laboral i no existia cap tipus d'impediment perquè presentessin la demanda corresponent, perquè no és aquesta la finalitat de la dita norma.

Cal tenir en compte que segons el que disposa l' article 3.1 del Codi Civil , les normes s'han d'interpretar en primer lloc segons el sentit propi de les seves paraules i en el cas present la dicció literal de la norma és ben clar i no admet cap tipus de dubte sobre la interpretació que se li ha de donar, en el sentit de que s'ordena clarament que la presentació de la papereta sol.licitant la conciliació administrativa, suposa la interrupció del termini de caducitat, el qual començarà a comptar-se de nou a partir del dia següent d'intentada la conciliació o mediació o bé, si transcorren quinze dies hàbils, excloent del còmput els dissabtes, des de la presentació sense que aquesta s'hagi celebrat.

El nº 2 del mateix article és subsidiari de l'anterior, atès que la seva funció és aclarir que en tot cas, si transcorren trenta dies, computats en la forma indicada en el número anterior, sense que s'hagi celebrat l'acte de conciliació o sense haver-se iniciat mediació o arribat a cap acord, es tindrà per acabat el procediment i complert el tràmit, però en cap cas es pot entendre que pel fet de que la conciliació es fixi en un termini que excedeix dels dits 30 dies, aquest fet deixi sense efecte l'apartat anterior, i, en conseqüència, no tingui ja operativitat la suspensió del 15 dies del termini de caducitat.

SISÈ.Pel que fa a les al.legacions que fa la part impugnant del recurs tampoc es poden acceptar, perquè una cosa és que l' article 64 de la LRJS exclogui de l'intent de conciliació als acomiadaments col.lectius -cosa totalment raonable perquè cal tenir en compte que en el procediment que regula els dits acomiadaments, ja es regula l'obligació de negociar de bona fe en el període de consultes, per tal d'intentar arribar a un acord, per la qual cosa obligar a les parts a anar a una nova conciliació administrativa no tindria cap sentit- i una altra ben diferent és el procediment que regula els acomiadaments col.lectius, que en cap cas estan exclosos de l'intent de conciliació administrativa.

Segons l'article 121 de la llei abans citada, el termini per l'exercici de l'acció per impugnar els acomiadaments objectius és de 20 dies, exactament igual que el dels acomiadaments disciplinaris. És cert que el dit article permet que el treballador pugui anticipar l'exercici de l'acció d'impugnació de la decisió extintiva a partir del moment en que rebi la comunicació empresarial de preavís, perquè aquest fet no modifica de cap manera el règim establert per la impugnació dels acomiadaments, atès que l'art. 120 assenyala que els dits acomiadament s'ajustaran a les normes relatives als processos per acomiadament i els processos d'acomiadament no estan exceptuats de la conciliació prèvia administrativa.

En conseqüència, doncs, el recurs ha de ser estimat, perquè en cap dels dos procediments acumulats es va excedir el termini d'impugnació dels acomiadaments denunciats. Pel que fa al procediment 149/2003, entre la data de l'acomiadament, fixat el dia 27.12.12 i fins el dia 9 de gener de 2013 (data de presentació de la papereta de conciliació havien transcorregut 9 dies hàbils, quedant suspès el termini de caducitat durant 15 dies, per la qual cosa es reprèn a partir del dia 30 de gener de 2013 i la demanda es va presentar davant el Jutjat Social el dia 8 de febrer de 2013, quan únicament havien transcorregut 7 dies hàbils, que sumats als 8 anteriors, fan un total de 15 dies hàbil.

En relació amb el procediment 174/2013, la data de l'acomiadament va ser el 10.1.2013, la presentació de la conciliació administrativa el 5.2.13, quan ja havien transcorregut 18 dies hàbils i una vegada s'aplica el termini de suspensió de 15 dies, el termini es va reprendre el dia 26 de febrer de 2013, però la demanda ja va ser presentada davant el Jutjat Social el dia 15 de febrer, per la qual cosa també es va presentar dins del termini de 20 dies que estableix la llei.

L'estimació del recurs suposa que s'hagin de retornar les actuacions al jutjat d'instància amb l'objectiu de que dicti nova sentència, en la qual, desestimant l'excepció de caducitat, i amb plena llibertat de criteri, s'entri a examinar el fons de l'assumpte.

VISTOS els preceptes legals citats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem d'estimar i estimem el Recurs de Suplicació interposat per Doña. Lorena i Violeta contra la Sentència dictada pel Jutjat Social nº 2 de Terrassa, en data 7 de febrer de 2014 , recaiguda en les actuacions nº 149/2013, en virtut de demanda presentada per les dites Sres., contra BOXES EXPRÉS RR.HH. ETT, S.L., IMMOBLES Y MOBLES, S.A., els Don. Anselmo i Don. Jose Ignacio . i el FONS DE GARANTIA SALARIAL, en reclamació per acomiadament, i hem de revocar i revoquem la sentència citada, i, en conseqüència, cal retornar les actuacions el jutge d'instància a fi de que aquest, una vegada desestimada l'excepció de caducitat, amb plena llibertat de criteri, entri a resoldre el fons de l'assumpte.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.