Encabezamiento
JDO. DE LO SOCIAL N. 3
PALMA DE MALLORCA
SENTENCIA: 00452/2021
-
TRAVESSA DE'N BALLESTER, Nº 20 1º
Tfno:971.21.94.16/17
Fax:971.21.94.18
Correo Electrónico:
Equipo/usuario: PAC
NIG:07040 44 4 2020 0003509
Modelo: N02700
DSP DESPIDO/CESES EN GENERAL 0000692 /2020
Procedimiento origen: /
Sobre: ORDINARIO
DEMANDANTE/S D/ña: Eladio
ABOGADO/A:
PROCURADOR:XIM AGUILO DE CACERES PLANAS
GRADUADO/A SOCIAL:
DEMANDADO/S D/ña:KAIZEN SECURITY SA
ABOGADO/A:
PROCURADOR:
GRADUADO/A SOCIAL:
SENTÈNCIA
A Palma de Mallorca, a 11 d'octubre de 2021.
Vistes per mi, Pedro Abrisqueta Costa, Magistrat-Jutge del Jutjat Social núm. 3 de Palma de Mallorca, les presents actuacions núm. 692/20, seguides a instància del Sr. Eladio, enfront de Kaizen Security, S.L., i amb citació del Ministeri Fiscal, sobre acomiadament, en les que consten els següents,
Antecedentes
PRIMER.En data 03/09/2020 es va presentar demanda davant de l'Oficina de Registre i Repartiment Social subscrita per l'actor en la que, després d'al·legar els fets i fonaments que va estimar pertinents al seu dret, va sol·licitar que es dictés sentència de conformitat amb el suplico contingut en aquella, per la que es declarés la nul·litat de l'acomiadament o, subsidiàriament, la improcedència del mateix.
SEGON.Assenyalats dia i hora per a la celebració dels actes de conciliació i, si escau, de judici, aquests es celebraren el dia 06/10/2021, compareixent només l'actor.
En tràmit d'al·legacions l'actor s'afirmà i es ratificà en la seva demanda, si bé, a requeriment d'aquest Magistrat-Jutge: va aclarir que el salari que postulava era el de 1.191 euros mensuals bruts amb prorrata de pagues extres, en base al Conveni col·lectiu d'aplicació, salari integrat pels següents conceptes: salari base, i plusos de perillositat, transport i vestuari; i que els dies 26 i 27 que apareixen a la demanda són del mes de juliol de 2020, postulant-se com a data d'efectes de l'acomiadament la de 26/07/2020.
Es practicaren a continuació les proves proposades i admeses. En conclusions la part actora sol·licità que es dictés sentència de conformitat amb les seves pretensions, quedant després les actuacions vistes per a sentència.
Hechos
PRIMER. El Sr. Eladio, amb DNI núm. NUM000, va prestar serveis per a l'empresa Kaizen Security, S.L., amb CIF núm. B57954919, des del dia 17/07/2020, mitjançant contracte de treball temporal a temps parcial (24 hores) per obra o servei determinat, però prestant serveis a temps complet, contracte en el que no es concretava la clàusula de temporalitat, datat a 27/07/2020 i signat pel treballador el 30/01/2020, amb la categoria professional de Vigilant de Seguretat, distribuint-se el temps de treball segons quadrant horari, establint-se un període de prova segons Conveni (doc. 42 de l'Expedient Electrònic, en endavant, EE), i salari de 1.191 euros bruts mensuals amb prorrata de pagues extres.
SEGON.El dia 26/07/2020, en finalitzar la seva jornada laboral, es va emplaçar a l'actor perquè al dia següent es personés a l'oficina de l'empresa per a rectificar el quadrant de serveis dels següents dies, en haver-se produït modificacions en el ja comunicat. Aquell mateix dia, l'actor va sofrir una indisposició i, en acudir al centre de salut, se li va donar la baixa per incapacitat temporal (comunicat de confirmació, doc. 43 EE), el que va comunicar a l'empresa, traslladant el 27/07/2020 mitjançant WhatsApp el comunicat de baixa (doc. 44 EE). Aquell mateix dia, havent efectuat les anteriors comunicacions, l'empresa va comunicar a l'actor mitjançant WhatsApp la rescissió del contracte per no superar el període de prova (doc. 44 EE). En el certificat d'empresa es feu constar com a data d'extinció la de 26/07/2020 i com a causa de la mateixa la de: 'FIN DE CONTRATO TEMPORAL' (doc. 46 EE).
TERCER.En el comunicat de confirmació d'incapacitat temporal expedit el 21/09/2020 es recull que el tipus de procés és llarg, amb una duració estimada de 61 dies (doc. 43 EE).
QUART.No consta que l'actor ostenti, ni hagi ostentat durant l'any anterior a l'acomiadament, la qualitat de representant legal o sindical dels treballadors.
CINQUÈ.S'intentà la conciliació administrativa prèvia amb el resultat d'intentat sense efecte per incompareixença de la part interessada no sol·licitant, fent-se constar en la corresponent acta que no constava la recepció de la cèdula de citació, havent-se registrat la papereta de conciliació en data 17/08/2020, i havent-se celebrat el dit acte el 31/08/2020 (acta de conciliació, doc. 3 EE), sense haver comparegut l'empresa a l'acte de conciliació davant la Lletrada de l'Administració de Justícia del Jutjat, tot i estar degudament citada.
Fundamentos
PRIMER.En compliment de l'exigit a l' art. 97.2 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social (en endavant LRJS), s'ha de fer constar que l'anterior declaració de fets provats es resultat de la crítica valoració de la prova practicada en l'acte del judici, singularment de la documental que s'ha consignat entre parèntesis en cadascun dels fets provats, per a major claredat expositiva.
En quant a la jornadade treball, tot i que en el contracte es va fer constar a temps parcial (24 hores), s'ha de considerar efectuada a temps complet, en haver-ho al·legat així la part actora, doncs en aquest tipus de contractes s'ha d'estar al que s'estableix a l' art. 12 de l'Estatut dels Treballadors (en endavant ET), el qual disposa en els tres darrers paràgrafs del seu apartat 4.c) que: ' A estos efectos, la jornada de los trabajadores a tiempo parcial se registrará día a día y se totalizará mensualmente, entregando copia al trabajador, junto con el recibo de salarios, del resumen de todas las horas realizadas en cada mes, tanto las ordinarias como las complementarias a que se refiere el apartado 5.
El empresario deberá conservar los resúmenes mensuales de los registros de jornada durante un periodo mínimo de cuatro años.
En caso de incumplimiento de las referidas obligaciones de registro, el contrato se presumirá celebrado a jornada completa, salvo prueba en contrario que acredite el carácter parcial de los servicios.' Per tant, en aquest cas varia la càrrega de la prova (com s'explicita, per exemple, a la STSJ AND (Sevilla), núm. 1802/2019, de 03/07, FD 2n), amb el que, en atenció al manifestat per l'actor i en aplicació de la citada presumpció, s'ha de concloure que va prestar serveis a jornada completa. En quant alsalari, l'actor va postular a l'acte de judici el de 1.191 euros mensuals bruts amb prorrata de pagues extres, en base al Conveni col·lectiu d'aplicació, salari integrat pels següents conceptes: salari base, i plusos de perillositat, transport i vestuari. El contracte de treball es remet en quant a la retribució al Conveni, distribuint la mateixa en: 'SB+PPE+PLUSES CONVENIO'. Per la seva banda, en el certificat d'empresa es fixa, pels 10 dies cotitzats, una base de 350 euros, quantitat inferior a la postulada per l'actor. Ara bé, cal afegir que el salari no pot ser inferior a l'establert en el Conveni col·lectiu aplicable ( STS 27/12/2010), tenint en compte que la indemnització s'ha de calcular sobre el salari real en el moment de l'acomiadament, sense que pugui sofrir variacions pels increments posteriors que es puguin establir per llei o Conveni col·lectiu encara que tinguin efectes retroactius ( STS de 07/12/1990). En aquest cas, en el mateix contracte es fa referència al Conveni Col·lectiu d'Empreses de Seguretat, resultant d'aplicació el Convenio colectivo estatal de las empresas de seguridad (Código de convenio nº 99004615011982, BOE de 01/02/2018), que regula en el seu Capítol VII les retribucions, establint en el seu l'Annex I, per a l'any 2020 i per als Vigilants de Seguretat, una retribució total de 1.191,39 euros, integrada per: salari base de 963,83 euros + plus perillositat de 19,99 euros + plus transport de 114,38 euros + plus vestuari de 93,19 euros. Altrament, l'art. 40 del dit Conveni regula l'estructura salarial i altres retribucions, en la que s'inclou els citats salari base, el complement de lloc de treball de perillositat, i les indemnitzacions o 'suplidos' relatius al plus de Distància i Transport i el plus de Manteniment de Vestuari; aquests dos darrers conceptes es fixen per a compensar '[...]los gastos de desplazamiento y medios de transporte dentro de la localidad, así como desde el domicilio a los centros de trabajo y su regreso' (art. 46.a) del Conveni) i '[...]gastos que obligatoriamente correrán a cargo del trabajador, por limpieza y conservación del vestuario, calzado, correajes, y demás prendas que componen su uniformidad, considerándose a estos efectos, como indemnización por mantenimiento de vestuario' (art. 46.b) del Conveni). Per tant, de la literalitat dels citats preceptes es deriva clarament que els susdits plusos tenen una naturalesa extrasalarial, en compensar unes despeses, pel que no es poden prendre en consideració a l'hora de fixar el salari a computar. Ara bé, el que sí s'ha de tenir en compte són les pagues extraordinàries, relacionant-se en el citat art. 40 les gratificacions de Nadal, juliol i març, les quals es regulen a l'art. 45, establint-se en una mensualitat de la columna de 'total' corresponent a l'Annex Salarial. De l'anterior es deriva que, afegint la quantitat prorratejada de les citades pagues extraordinàries als citats salari base i plus perillositat, resulta un salari a computar superior al postulat per l'actor, pel que, en base al principi dispositiu, s'estarà a aquest últim.
SEGON. Qualificació de l'extinció: nul·litat de l'acomiadament.A la demanda es postula, amb caràcter principal, la nul·litat de l'acomiadament, en entendre que s'estava vulnerant el dret fonamental a la salut del demandant. Per tant, s'ha d'examinar si l'actuació de l'empresa va vulnerar els arts. 14 i 15 de la CE, posant-la en relació amb el principi d'igualtat de tracte i amb la regulació al respecte establerta als arts. 1 a 3 de la Directiva 2000/78, de 17/11, i amb la incidència que les successives resolucions del TJUE han tingut en la interpretació del mateix, existint sobre aquesta qüestió doctrina jurisprudencial recollida, per exemple, a la STS 306/2018, de 15/03. Aquesta doctrina ha analitzat les SSTJUE de 11/07/2006 (assumpte Chacón Navas), de 11/04/2013 (assumptes Ring acumulats), de 01/12/2016 (assumpte Daouidi), i de 18/01/2018 (assumpte Ruiz Conejero). L'art. 2 de la citada Directiva defineix el concepte de discriminació, establint en el seu apartat 2.a) que: 'existirá discriminación directa cuando una persona sea, haya sido o pudiera ser tratada de manera menos favorable que otra en situación análoga por alguno de los motivos mencionados en el artículo 1;' establint-se en l'art. 1 entre aquells motius el de 'discapacitat'. És en aquest marc normatiu en que la citada STJUE de 11/07/2006 va intentar delimitar el concepte de discapacitat; constatant que aquest no bé definit a la mencionada directiva ni es remet la seva definició al dret nacional. En aquest sentit va explicitar que no es pot equiparar pura i simplement el concepte de discapacitat amb el de malaltia, indicant que és necessari que la probabilitat de la limitació al treball sigui de llarga evolució, sense que la Directiva contingui cap indicació en relació a que els treballadors es trobin protegits per motiu de discapacitat tant bon punt com aparegui qualsevol malaltia; d'aquesta forma, una persona acomiadada per raó de malaltia (que no de discapacitat), no està inclosa en el marc de la repetida Directiva. Per tant, només la malaltia que comporti una discapacitat a llarg termini està protegida per aquella norma. Fou en la també citada STJUE de 11/04/2013 en la que es va realitzar una interpretació de la mencionada Directiva en consonància amb l'establert a la Convenció de la ONU de 13/12/2006, ratificada per la UE mitjançant decisió de 26/11/2009. Concretament el considerant e) del Preàmbul de la susdita Convenció estableix que: 'Reconociendo que la discapacidad es un concepto que evoluciona y que resulta de la interacción entre las personas con deficiencias y las barreras debidas a la actitud y al entorno que evitan su participación plena y efectiva en la sociedad, en igualdad de condiciones con las demás', considerant que cal posar en relació amb el segon paràgraf de l'art. 1 de la citada Convenció, segons el qual: 'Las personas con discapacidad incluyen a aquellas que tengan deficiencias físicas, mentales, intelectuales o sensoriales a largo plazo que, al interactuar con diversas barreras, puedan impedir su participación plena y efectiva en la sociedad, en igualdad de condiciones con las demás.' En la referida STJUE de 11/04/2013 es va reiterar que el concepte de discapacitat ha d'incloure una limitació de llarga duració, cas en que la corresponent malaltia pot ser inclosa en el concepte de 'discapacitat' en el sentit de la Directiva 2000/78, sense que la malaltia, com a tal, pugui considerar-se com un dels motius en els que aquesta norma prohibeix tota discriminació. A la citada STJUE de 01/12/2016 es va dir que la duració que havia de tenir una situació d'IT per a ser considerada discapacitat depenia de les concretes circumstàncies, destacant la interacció entre els patiments de la persona treballadora amb les barreres existents.
Partint de l'anterior, i als efectes de determinar com s'han perfilat per la Sala IV del nostre TS els límits entre 'malaltia' i de 'discapacitat', resulta útil portar a col·lació la també citada STS 306/2018, de 15/03, en la que s'analitzà un cas en que la IT de l'actora s'havia prolongat del 13/10/2014 al 12/10/2015, per esgotament del termini, amb diagnòstic de: 'trastorno depresivo grave, EPI. Recurrente.' En aquella sentència es va argumentar que: 'La situación de incapacidad temporal en la que se hallaba la trabajadora al ser despedida, fecha en la que ni siquiera había agotado el periodo máximo y mucho menos existía resolución alguna acerca de una situación duradera de futuro no permite identificarla con la noción de 'discapacidad' distinta de 'la enfermedad en cuanto tal' en la que apoya la discriminación la interpretación dada por el TSJUE en las resoluciones a las que se ha hecho mérito, anteriores al enjuiciamiento de los hechos e inclusive posterior como sucede en el C- 270/16 (asunto Ruiz Conejero) en donde vuelve a insistir en que la Directiva 2000/78 del Consejo se opone a la normativa nacional cuando las ausencias sean debidas a 'enfermedades atribuidas a la discapacidad de ese trabajador' sin alterar la noción de discapacidad elaborada en anteriores resoluciones. Con base en dicha interpretación no es posible incardinar la baja temporal de la demandante en un supuesto de discriminación gravado con la calificación de nulidad sino mantener la de improcedencia derivada de la falta de justificación como despido disciplinario que en todo caso exige un componente intencional, ausente en la actuación de la trabajadora.' (FD 1r, en realitat, únic).
Projectant l'anterior doctrina jurisprudencial sobre aquest cas, en el que l'actor va causar baixa d'IT el dia 26/07/2020, i en el que es va emetre comunicat mèdic de confirmació de la mencionada IT el dia 21/09/2020, fixant-se en aquest com a tipus de procés: 'Largo', amb una durada estimada de 61 dies, es conclou que aquestes concretes circumstàncies estan allunyades del concepte de 'discapacitat' que exigeix la dictada jurisprudència, doncs és clar que la situació d'IT de l'actor en el moment de ser acomiadat (26/07/2020) no estava pròxima a l'esgotament del període màxim de la mateixa -doncs va ser acomiadat el mateix dia de la baixa-, ni s'ha acreditat cap indici que aquella s'hauria de prolongar de tal forma que es pogués arribar a identificar com una 'discapacitat' en els termes requerits legal i jurisprudencialment. Per tant, en aquest cas, no resulta ni tant sols d'aplicació l'establert a l' art. 96.1 de la LRJS, en no haver-se aportat un indici de la infracció d'un dret fonamental, sense que estigui de més recordar que, inclús no considerant-se que la causa al·legada per l'empresa fos suficient com per a justificar el corresponent acomiadament, i aquest es revoqués, no per això s'hauria de considerar necessàriament com una represàlia empresarial (per totes, STC 7/1993, de 18/01, FJ 4t).
En conseqüència, no es pot apreciar l'existència de vulneració de drets fonamentals derivada de l'actuació de l'empresa envers el treballador, ni estimar la pretensió formulada amb caràcter principal a la demanda de que es declari la nul·litat de l'acomiadament.
TERCER. Qualificació de l'extinció: improcedència de l'acomiadament.De forma subsidiària, la part actora sol·licita que es declari la improcedència de l'acomiadament. L'empresa va comunicar a l'actor mitjançant WhatsApp la rescissió del contracte per no superar el període de prova. En el contracte s'estableix un període de prova segons Conveni, establint-se a l'art. 13 d'aquest un termini màxim de dos mesos pel Personal Operatiu, entre el que estan els Vigilants de Seguretat (art. 32 del Conveni), i disposant-se que la rescissió del contracte es farà per escrit.
Sobre aquesta qüestió resulta interessant portar a col·lació el següent fragment de la STS de 27/12/1989: ' La facultad de desistimiento que deriva de la existencia de un período de prueba válidamente pactado, no supone despido sino causa distinta de extinción del contrato de trabajo, que encuentra amparo tanto en el art. 14.2.º como en el 49.2.°, ambos del Estatuto de los Trabajadores. Es cierto, desde luego, que la libertad de desistimiento consagrada por el citado art. 14.2.º no ha de entenderse en términos absolutos, puesto que no ampara la que fuera ejercitada con motivación torpe, por vulneración de derechos fundamentales ( Sentencia del Tribunal Constitucional núm. 94/1984, de 16 de octubre ), así como a la calificable de fraudulenta en tanto que descansara en consideración ajena a las experiencias que constituyen el objeto de la prueba.' (FD Únic). En aquest cas resulta clar que hi ha una il·lícita motivació en el desistiment efectuat per l'empresa demandada, ja que és clara la relació temporal existent entre la IT del treballador i el dit desistiment, amb el que aquest descansa en una consideració aliena a les experiències que constitueixen l'objecte de prova.
L'anteriorment exposat determina que l'extinció ha de ser qualificada com un acomiadament improcedent, doncs es tracta d'un supòsit d'abús de dret, contrari a l'ordenament jurídic i prohibit pel Codi Civil (en aquest sentit, per exemple, STSJ MU núm. 574/2002, de 15/05, FD 3r).
Finalment, i per estar relacionat amb els efectes de l'acomiadament, cal recordar que l' art. 15.1.a) de l'ET regula els contractes per a la realització d'una obra o servei determinats, recaient sobre l'empresari la càrrega de provar la naturalesa temporal o definitiva del contracte, havent d'acreditar tant la voluntat de les parts sobre aquest extrem com les circumstàncies que el justifiquen, establint-se a l' art. 2.2.a) del RD 2720/1998 que: ' El contrato deberá especificar e identificar suficientemente, con precisión y claridad, la obra o el servicio que constituya su objeto.' En aquest punt convé rememorar la jurisprudència assentada pel TS i recollida, entre d'altres, a la STS de 05/05/2004 (núm. recurs 4063/2003), quan va exposar que: ' Con reiteración hemos venido proclamando que la contratación temporal en nuestro sistema es causal, es decir, si la temporalidad no trae su origen de alguna de las modalidades contractuales prevista en el artículo 15 del Estatuto de los Trabajadores, la relación es indefinida. Para la validez de los contratos temporales no solamente es necesario que concurra la causa que los legitima, sino que ha de explicitarse en el propio contrato y, puesto que la temporalidad no se presume, si no se acredita su concurrencia, opera la presunción a favor de la contratación indefinida, pues así se deduce de lo dispuesto en los artículos 15.3 del Estatuto de los Trabajadoresy 9.1 del Real Decreto 2720/1998, de 18 de diciembre . Por esa razón los artículos 2, 3 y 4 del Real Decreto de referencia exigen que en el texto de los contratos escritos se expresen, con claridad y precisión, todos los datos aplicables que justifican la temporalidad, es decir, deben quedar suficientemente identificados la obra o el servicio, las circunstancias de la producción o el nombre del trabajador sustituido en el contrato de interinidad, y si bien la omisión de tales datos no es motivo de nulidad del contrato, la presunción de indefinidad de la relación opera con todas sus consecuencias, si no queda desvirtuada con la prueba que en contrario se practique.' (FD 4t). En aquest cas, la part demandada no ha acreditat la concurrència de la temporalitat exigida, doncs ni tant sols es concreta en el contracte la clàusula de temporalitat, en no especificar-s'hi l'obra o el servei objecte del mateix, pel que el contracte ha de ser considerar celebrat en frau de llei, procedint aplicar el disposat a l' art. 15.3 de l'ET que estableix que: ' Se presumirán por tiempo indefinido los contratos temporales celebrados en fraude de ley.'
QUART. Efectes de l'acomiadament improcedent.La qualificació de l'acomiadament improcedent comporta les conseqüències que regula l' art. 56 de l'ET, en quins tres primers punts estableix que:
' 1. Cuando el despido sea declarado improcedente, el empresario, en el plazo de cinco días desde la notificación de la sentencia, podrá optar entre la readmisión del trabajador o el abono de una indemnización equivalente a treinta y tres días de salario por año de servicio, prorrateándose por meses los periodos de tiempo inferiores a un año, hasta un máximo de veinticuatro mensualidades. La opción por la indemnización determinará la extinción del contrato de trabajo, que se entenderá producida en la fecha del cese efectivo en el trabajo.
2. En caso de que se opte por la readmisión, el trabajador tendrá derecho a los salarios de tramitación. Estos equivaldrán a una cantidad igual a la suma de los salarios dejados de percibir desde la fecha de despido hasta la notificación de la sentencia que declarase la improcedencia o hasta que hubiera encontrado otro empleo, si tal colocación fuera anterior a dicha sentencia y se probase por el empresario lo percibido, para su descuento de los salarios de tramitación.
3. En el supuesto de no optar el empresario por la readmisión o la indemnización, se entiende que procede la primera.'
Per tant, s'ha de reconèixer a l'empresa el dret d'opció.
CINQUÈ.Procedeix també, a la vista de l'expressat en el fet provat 5è, fer aplicació de l' art. 66LRJS per a l'empresa demandada doncs, conforme l'apartat 3r d'aquesta norma, la falta de compareixença de la part no sol·licitant, degudament citada, a l'acte de conciliació comporta que es tingui '[...]la conciliación o la mediación por intentada sin efecto, y el juez o tribunal impondrán las costas del proceso a la parte que no hubiere comparecido sin causa justificada, incluidos honorarios, hasta el límite de seiscientos euros, del letrado o graduado social colegiado de la parte contraria que hubieren intervenido, si la sentencia que en su día dicte coincidiera esencialmente con la pretensión contenida en la papeleta de conciliación o en la solicitud de mediación.' Precepte que s'ha de posar en relació amb el que es disposa en el segon paràgraf de l' art. 97.3LRJS, que estableix que: '[...] En el caso de incomparecencia a los actos de conciliación o de mediación, incluida la conciliación ante el secretario judicial, sin causa justificada, se aplicarán por el juez o tribunal las medidas previstas en el apartado 3 del artículo 66.' En el present cas, entenent que la jurisprudència reiterada i unificada del TS (per exemple, STS de 07/05/2010), ha de seguir sent vàlida després de la modificació normativa, ja que el legislador ha establert de forma expressa i clara en l' art. 66.3LRJS la conseqüència sancionadora en cas d'incompareixença, reforçant així l'obligatorietat d'assistència a la conciliació, la falta de compareixença de l'empresa demandada a les mencionades conciliacions, unida a la falta de justificació de la mateixa, han de comportar la seva condemna al pagament de les costes del procés. En aquest cas, atenent al supòsit i a l'acompliment, s'entén adequada, la imposició dels honoraris de la direcció lletrada de l'actor en 200 euros més IVA.
SISÈ. En virtut del que es disposa a l' art. 191 de la LRJS, contra aquesta sentència es pot interposar recurs de suplicació, del que s'advertirà a les parts.
Vistos els articles citats i demés de general i pertinent aplicació,
Fallo
ESTIMO LA PRETENSIÓ SUBSIDIÀRIAde la demanda promoguda pel Sr. Eladio, enfront de Kaizen Security, S.L., i amb citació del Ministeri Fiscal, sobre acomiadament, DECLAROIMPROCEDENTl'acomiadament sofert per l'actor amb efectes del dia 26/07/2020, iCONDEMNOa l'empresa Kaizen Security, S.L., aOPTARen el termini de cinc diesper una de les següents alternatives:
1) Readmetreal demandant en el seu lloc de treball i en les mateixes condicions que regien amb anterioritat a l'acomiadament, abonant-li només en aquest cas els salaris deixats de percebre des del dia de l'acomiadament fins la notificació d'aquesta sentència a la empresa, a raó de39,16 euros diaris, amb els descomptes legalment previstos.
2) Extingirla relació laboral indemnitzanta l'actor en la quantitat de107,68 euros, sense salaris de tramitació.
Si, en el termini de cinc dies a comptar des de la notificació d'aquesta sentència, l'empresari presenta un escrit manifestant que opta per l'apartat 2), l'extinció del contracte, o bé simplement compareix en el Jutjat manifestant-ho,no es generaran salaris de tramitació i només haurà d'abonar-se la indemnització. Cas de no fer-ho, i si el demandant ho sol·licita al·legant no haver estat readmès, es citarà a les parts a una altra vista després de la qual, si s'hagués acreditat la falta de readmissió, s'ampliarà la indemnització i es fixaran salaris de tramitació, per tot el període des de l'acomiadament fins la data de la resolució, a raó del salari diari abans indicat,el pagament del qual la part demandada podrà evitar simplement presentant el citat escrit, que no requereix el pagament immediat de la indemnització.
També CONDEMNOa Kaizen Security, S.L., al pagament de les costes del procés, inclosos els honoraris, de 200 eurosmés IVA, de la direcció lletrada del demandant.
Notifiqueu aquesta resolució a les parts i al Ministeri Fiscal.
MODE D'IMPUGNACIÓ:S'adverteix a les parts que contra la present resolució podrà interposar-se recurs de suplicació davant la Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears que haurà de ser anunciat per compareixença, o mitjançant escrit presentat en l'Oficina Judicial dins delscinc diessegüents a la notificació d'aquesta sentència, o per simple manifestació en el moment en que se li practiqui la notificació. Advertiu igualment al recurrent que no fos treballador o beneficiari del Règim públic de Seguretat Social, o drethavent seus, o no tingués reconegut el benefici de justícia gratuïta, que haurà de depositar la quantitat de 300 euros en el compte obert al BANC SANTANDER a nom d'aquesta Oficina Judicial amb el núm. 0466, havent d'indicar en el camp concepte 'recurs' seguit del codi '34 Social Suplicació', acreditant mitjançant la presentació del justificant d'ingrés en el període comprès fins la formalització del recurs així com; en el cas d'haver estat condemnat en sentència al pagament d'alguna quantitat, haurà de consignar en el compte de Dipòsits i Consignacions obert la quantitat objecte de condemna, o formalitzar aval bancari a primer requeriment indefinit per dita quantitat en el que es faci constar la responsabilitat solidària de l'avalista, incorporant-los a aquesta Oficina Judicial amb l'anunci de recurs. En tot cas, el recurrent haurà de designar lletrat o graduat social col·legiat per a la tramitació del recurs, al moment d'anunciar-lo.
De no anunciar-se recurs contra la present, ferma que sigui, procedeixi's a l'arxiu de les actuacions, prèvia baixa en el llibre corresponent.
Així ho pronuncio, ho mano i ho signo.
PUBLICACIÓN. -Leída y publicada la anterior resolución, en el día de su fecha, por el Juez que la ha dictado, estando celebrando audiencia pública, doy fe.
La difusión del texto de esta resolución a partes no interesadas en el proceso en el que ha sido dictada sólo podrá llevarse a cabo previa disociación de los datos de carácter personal que los mismos contuvieran y con pleno respeto al derecho a la intimidad, a los derechos de las personas que requieran un especial deber de tutelar o a la garantía del anonimato de las víctimas o perjudicados, cuando proceda.
Los datos personales incluidos en esta resolución no podrán ser cedidos, ni comunicados con fines contrarios a las leyes.
