Sentencia Social Nº 4688/2014, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 2074/2014 de 27 de Junio de 2014

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

F.S.

Recurs de Suplicació: 2074/2014

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

Barcelona, 27 de juny de 2014

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 4688/2014

En el recurs de suplicació interposat per Miquel Alimentació Grup, S.A. a la sentència del Jutjat Social 1 Figueres de data 11 de novembre de 2013 dictada en el procediment núm. 354/2013, en el qual s'ha recorregut contra la part Agustín , ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer.En data 10-7-13 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre acomiadament disciplinari, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 11 de noviembre de 2013 , que contenia la decisió següent:

Que estimando la demanda que da origen a estas actuaciones, debo declarar y declaro improcedente el despido de D. Agustín ocurrido el día 20-5-2013, condenando a la empresa MIQUEL ALIMENTACIO GRUP S.A a estar y pasar por esta declaración, y a que a su opción, que deberá ejercitar en el término de los cinco días siguientes a la notificación de esta resolución y por mediación del este Juzgado, readmita al trabajador reclamante en iguales condiciones a las que regían con anterioridad al despido, o bien le indemnice en la suma de VEINTISEIS MIL SETECIENTOS SETENTA Y OCHO EUROS CON VEINTINUEVE CENTIMOS (26.778,29 EUR), entendiéndose que de no efectuar dicha opción procede la readmisión. En caso de readmisión, expresa o presunta, deberá abonar al demandante los salarios dejados de percibir desde que el despido tuvo lugar y hasta la notificación de esta sentencia, a razón de un salario diario de 63,91 eur.

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

PRIMERO.- El actor D. Agustín , provisto de DNI nº NUM000 , ha venido prestando servicios por cuenta y dentro del ámbito de organización y dirección de la empresa Miquel Alimentacio Grup S.A, en virtud de contratación indefinida, con antigüedad de 22-10-2003, ostentando la categoría profesional de Conductor de vehículo con carnet clases C, D, E (nivel V), teniendo reconocida una retribución bruta diaria de 63,91 euros, incluida la parte proporcional de pagas extraordinarias, en jornada a tiempo completo. (incontrovertido)

SEGUNDO.- Es de aplicación a la relación laboral entre las partes el convenio colectivo de comercio en general de la provincia de Girona.

TERCERO.- El día 20-5-2013 la empresa notificó al trabajador, con efectos del mismo día, carta de despido por motivos disciplinarios debido a paradas prolongadas realizadas los días 8, 9 10 y 12 de abril, hechos que se consideran incumplimiento grave y culpable integrado y recogido en el art. 54.2 d) del ET , por transgresión de la buena fe contractual, así como abuso de confianza en el desempeño del trabajo. El contenido de la misiva se tiene aquí por íntegramente reproducido. (folios 362 a 366)

CUARTO.- En el seguimiento efectuado al trabajador se constata lo siguiente: (folios 238 a 250)

DIA 8 DE ABRIL DE 2013

A las 11:21 horas realiza una parada en la C/ Borrasà de Pont de Molins. Entra en su domicilio particular que hace esquina con la C/ Canigó nº10. Cuando son las 14:19 h regresa al camión e inicia la marcha, dejando la zona.

DIA 9 DE ABRIL DE 2013

A las 12:57 h estaciona el vehículo en el Polígono Industrial Pont del Princep de Santa Llogaia d'Alguema. Baja del camión y entra en el Bar Gafi Gafi, donde se toma una cerveza y lee el periódico. A las 13:40 h sale del bar y vuelve al camión para iniciar la marcha.

DIA 10 DE ABRIL DE 2013

A las 12:37 h realiza una parada en la C/ Borrasà de Pont de Molins. Entra en su domicilio. Sale a las 13:35 h y sube al camión para iniciar la marcha.

DIA 12 DE ABRIL DE 2013

A las 11:16 h estaciona el camión en las cercanías de su domicilio. Siendo las 12:40 sale del domicilio, sube al camión e inicia la marcha. Se dirige al Polígono industrial Padrosa donde lava el camión a las 12:45 h. A las 12:59 h finaliza y se marcha de la zona.

QUINTO.- Los marcajes de asistencia del actor arrojan los siguientes registros: (folios 181 a 184)

-día 8-4-2013: inicio de jornada a las 6:39 h y fin a las 14:54 h

-día 9-4-2013: inicio de jornada a las 6:32 h y fin a las 14:30 h

-día 10-4-2013: inicio de jornada a las 6:31 h y fin a las 14:23 h

-día 12-4-2013: inicio de jornada a las 6:33 h y fin a las 14:30 h

SEXTO.- En fecha 11-3-2010 el actor firmó la recepción del 'manual de normas y procedimientos chóferes y ayudantes'. Bajo la rúbrica 'De regreso al almacén' la norma séptima establece: 'Todo chófer o ayudante de transporte deberá al finalizar su ruta asignada acudir directamente a la plataforma hasta como mínimo completar las 8 horas de jornada laboral'. (folios 186 a 190)

SEPTIMO.- En fecha 20 de mayo de 2013 la empresa procedió a la externalización del servicio de transporte de la plataforma de Vilamalla, con desaparición de todos los puestos de trabajo de conductor y ayudante. La empresa reubicó a algunos de los trabajadores afectados en otros puestos. Otros fueron trasladados a otras plataformas (Burgos y Tortosa) y los que no aceptaron la modificación de sus condiciones de trabajo extinguieron su contrato con la indemnización correspondiente. Un pequeño grupo de chóferes pasó a prestar servicios para la demandada como autónomos. (folios 367 a 374 y testificales de D. Gabino y D. Hilario )

OCTAVO.- El trabajador no ostenta ni ha ostentado cargo alguno de representación del personal en la empresa en el año anterior al despido. (incontrovertido)

NOVENO.- El 30 de mayo de 2013 tuvo entrada en el CMAC papeleta de conciliación, celebrándose sin avenencia acto de conciliación el 4 de julio de 2013. (folio 7)

Tercer.Contra aquesta sentència la part demandada va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària que el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer. L'objecte del recurs de l'empresa demandada contra la Sentència que estima la demanda d'acomiadament disciplinari i el declara improcedent, és per examinar les infraccions de normes substantives en empara en l' article 193 c) de la vigent Llei 36/2011 de 10 d'octubre Reguladora de la Jurisdicció Social ( BOE 11 d'octubre).

El demandant presenta escrit d'impugnació al recurs oposant-s'hi amb els arguments que fa constar.

Segon.- L'ocupadora recurrent denuncia la infracció per aplicació indeguda de l'article núm. 14.6, i art. núm. 16.1 i 3 del Acord Laboral estatal de Comerç de 21 de març de 1996 ( BOE de 9 d'abril de 1996) sobre el règim sancionador l sector, d'aplicació segons l'article núm. 43 Del Conveni col lectiu sectorial del Comerç de la província de Girona, així com la no aplicació de l'article núm. 54.2 d) del Estatut dels Treballadors. Resumidament argumenta que la causa disciplinària de l'acomiadament de 20 de maig de 2013 consistia en prolongar els descansos reglamentaris més enllà del temps permès i no complir conseqüentment amb la normativa interna de l'empresa que obliga a tornar la plataforma logística al acabar la ruta encarregada a primera hora de la jornada abans d'esgotar -la per recollir una altra ruta per completar tota la jornada. Imputava en la carta una actuació reiterada i habitual. Combat els raonaments i motivació extensa de la sentència de la instància que considera que els càrrecs imputats en els quatre dies d'abril de 2013, desprès de que la recurrent renunciés als fets imputats dels dies 8 i 6 de març, 18, 20,25,26 i 27 de febrer de 2013 per assumir la seva prescripció, no presenten la entitat suficient per ser a justificar la màxima sanció d'acomiadament, i conclou la sentència que és d'aplicació l'article núm. 14.6 del Acord Laboral estatal per al Sector del Comerç que tipifica l'abandonament del treball sense causa justificada com a falta lleu. La recurrent manté que la conducta del treballador comporta també una desobediència a les normes internes de l'empresa i a l'ordre que l'obligava a retornar la plataforma logística en cas d'haver acabat la ruta assignada abans de finalitzar la jornada laboral fins a completar-la, de forma que aquest fet també s'havia de tenir en compte a fi d'enjudiciar de forma global la conducta del treballador . Combat l'aplicació de la denominada teoria gradualista en relació a la necessària proporció entre la infracció laboral i la sanció empresarial imposada, i cita doctrina jurisprudencial sobre aquesta teoria referida a la transgressió de la bona fe contractual prevista en l'article núm. 54.2 b) del Estatut dels Treballadors. Conclou que en aquest cas no es pot aplicar perquè el treballador tenia coneixement de les ordres concretes de retornar a la plataforma logística fins a la fi de la jornada laboral en cas d'haver acabat la ruta del dia abans, i va desobeir de forma conscient i voluntària, amb abús de confiança i trencant la bona fe contractual que sustenta tot contracte sinalagmàtic. Nega les circumstàncies concurrent al cas que pondera la magistrada de que no va incomplir cap de les rutes encomanades, ni cap de les segones rutes aplaçades, perquè considera que en cas de no cobrir la totalitat de la jornada laboral la o les rutes encarregades ho havia de posar en coneixement de l'empresa. També considera que el que el control empresarial iniciat el març abril de 2013 no fos per optimitzar la eficàcia del servei, considera que és indiferent al servei, encara que la raó de l'ocupadora per posar-lo en posés en marxa fos a partir de queixes de clients. Finalment fa referència al diferent tracte entre el demandant i tres altres treballadors acomiadats amb els mateixos càrrecs amb els qui es va conciliar l'ocupadora, i invoca la llibertat empresarials de direcció i organització per donar a cada cas el tractament que consideri convenient.

Tercer. La relació fàctica no ha set atacada, de forma que ens atenim als fets provats juntament amb els fets conformes i les afirmacions judicials amb valor de fet provat ( Sentència de la Sala Social del Tribunal Suprem de 27 de juliol de 1992 ) que consten en les 'consideracions' del cinquè paràgraf del quart Fonament de Dret de la Sentència no combatudes. En elles consta la forma de rebre les ordres al inici de la jornada laboral per servir la o les comandes dels clientes dintre de la ruta assignada pel Cap de transports, qui en cas de preveure una segona ruta li informa des del primer moment. Si sorgeix durant la jornada laboral s'avisa telefònicament al conductor. També consta provat que el treballador te dret a 45 minuts de descans , sense que consti que en els dies imputats els hagués fet a mes a mes dels temps constats pel detectiu. La conclusió d'aquest fet porta a la magistrada a entendre que la parada del dia 9 d'abril no suposa extralimitació horària. Descomptant els 45 minuts de descans diaris, els altres dies va prolongar la pausa en 2 h i ,13' el dia 8 d'abril, de 13 ' el di 10 d'abril i de 53' el dia 12 d'abril de 2013. També consta provat que és una pràctica generalitzada entre els conductors que un cop finalitzada la ruta amb el camió buit, fan parades abans de tornar a la plataforma per fitxar. També amb valor de fet provat consta que el demandant no va deixar cap ruta incomplerta ni cap segona ruta aplaçada, i que el control empresarial al col lectiu de conductors posat en marxa el març -abril de 2013, havent set sancionats pel mateix motiu sis d'ells, coincideix amb el moment en què estava plenament decidida la externalització de tota l'àrea o secció de transport.

Tampoc es pot oblidar el coneixement del Jutjat Social de Figueres de la conciliació davant el secretari judicial del acomiadament de tres conductors acomiadats amb els mateixos càrrecs, sense que aquest fet modifiqui la valoració de la gravetat de la conducta del demandant, però sí informa de la relativitat com l'ocupadora valora la mesura disciplinària que en el procediment present considera molt greu i creditora de la màxima sanció.

Quart. Fonamentalment el recurs combat que no es tipifiqui la conducta del demandant com a transgressió de la bona fe contractual, i es redueixi a la tipificació de falta lleu de l'article núm. 14.6 del Acord estatal del Sector del comerç, ' d'abandonament de treball sense causa justificada encara que sigui per temps breu'. Seguint la dicció dient que : ' Si a conseqüència d'aquest abandonament s'originés perjudici greu a l'empresa o hagués causat risc a la integritat de les persones, la falta es podrà considerar greu o molt greu segons els casos.' En el cas present el demandant no s'ha perjudicat de forma greu a l'empresa, ni menys s'ha provocat cap risc, des del moment que ha seguit les ordres de treball del Cap de conductors i va complir amb totes les rutes encomanades els tres dies en què va allargar el descans per un total de les tres de 3 hores i 19' després de complir amb la feina.

Considerem doncs que la tipificació de la conducta del treballador efectuada per la instància és correcta.

Quant a la imputació que pretén l'ocupadora recurrent de transgressió de la bona fe contractual del demandant, que impedeixi la graduació o ponderació de la sanció en aplicació de la denominada 'doctrina gradualista', ens remetem a la falta greu de l'article núm. 54.2 d) del Estatut dels Treballadors de transgressió de la bona fe contractual, que efectivament s'ha de relacionar amb l'article núm. 5, a) del Estatut i amb l'article núm. 20.2 de la mateixa norma. La jurisprudència ha entès que la bona fe és la 'disposición personal en orden a la realización del contenido propio de las prestaciones voluntariamente asumidas, por la probidad en su ejecución y por la efectiva voluntad de correspondencia a la confianza ajena' ( S.TS. 31 ene. 91 , 4 feb. 91 ). Ha dit que la bona fe constitueix 'un modelo de tipicidad de conducta exigible o, mejor aún, un principio general de derecho que impone un comportamiento arreglado a valoraciones éticas, que condiciona y limita por ello el ejercicio de los derechos subjetivos ( arts. 7.1 y 1258 del Código Civil ), con lo que el principio se convierte en un criterio de valoración de conductas con el que deben cumplirse las obligaciones, y que se traduce en directivas equivalentes a lealtad, honorabilidad, probidad y confianza' ( S.TS. 4 mar. 91 )'.

L'incomplient greu del treballador suposa la falta de confiança indispensable en l'execució del treball, que justifica la seva extinció. El dany o perjudici patrimonial causat a l'empresa no és element imprescindible sinó únicament factor a considerar per a la ponderació de la gravetat de la transgressió de la fona fe, que per altra banda no constitueix l'únic element a tenir en compte per valorar l'incompliment disciplinari perquè poden concórrer altres factors com els que cita el recurrent de confiança en dur a cap el treball o els riscos que comporta, i també, afegim, l'efecte perjudicial en l'organització productiva ( STS. 26 feb. 91 ).

En la causa d'acomiadament per transgressió de la bona fe contractual caben comportaments per falta de diligència que afecti els deures essencials del contracte de treball . La STS 14-2-90 assenyala que 'reiterada doctrina de la Sala (sentencias de 9 de diciembre de 1986 , 19 de junio , 12 de febrero y 30 de abril de 1987 , 29 de marzo y 21 de junio de 1988 , entre otras) ha declarado que la transgresión de la buena fe y el abuso de confianza puede traer causa tanto de una actuación intencional y dolosa como de una conducta culposa o negligente; todo ello en aplicación de lo prevenido en los artículos a) y 20,2 del Estatuto de los Trabajadores; diligencia que ha de exigirse con mayor rigor de acuerdo con la responsabilidad del puesto desempeñado y confianza que en el mismo depositó la empresa'. També la STS 15-6-90 ha declarat: 'Al regular el despido disciplinario , exige el art. 54.1 del Estatuto de los Trabajadores que el incumplimiento imputado al trabajador sea grave y culpable. A continuación, entre los supuestos que constituyen el incumplimiento contractual, incluye dicho precepto 'la transgresión de la buena fe contractual, así como el abuso de confianza en el desempeño del trabajo' (art. 54.2 d).

O sigui una falta greu que afecta els deures essencials del lloc de treball, constitueix transgressió de la bona fe contractual o abús de confiança i és causa d'acomiadament.

En aquest cas considerem amb la sentència de la instància, que no es pot imputar al demandant la falta disciplinària de transgressió de la bona fe contractual pretesa per l'empresa, que ignora totes les circumstàncies concurrents que es relacionen i valoren en el Quart Fonament de Dret de la sentència, i que per raó de la pràctica generalitzada dels conductors d'actuar fent parades amb el camió buit fins a tornar a la plataforma a fitxar, i per la forma d'organitzar diàriament les rutes pel Cap dels conductors, el treballador no podia ser conscient de que les parades que efectuava constituïen una desobediència clara del Manual de normes i procediment de xofers i ajudants, que un cop acabades les rutes del dia obligava a acudir a la plataforma logística i romandre-hi fins a la fi de la jornada en el seu cas. No solament per la tolerància provada de la pràctica generalitzada de prolongació de descansos, que equival al abandonament del treball per temps lleu, sinó perquè aquesta tolerància empresarial no perjudicava la organització ni reportava cap dany a l'empresa, fins el punt que no consta que davant la generalització de la seva pràctica, l'ocupadora hagués advertit de forma general o individual i requerit al compliment de la norma, amb anterioritat a imposar la màxima sanció d'acomiadament.

La desobediència al 'manual de normes i procediments de xofers i ajudants' no podia ser voluntàriament conscient, sinó que com la resta de conductors el demandant actuava d'acord amb la organització diària de les rutes. No se li pot imputar doncs cap transgressió greu de la bona fe contractual, ni la recurrent pot pretendre sorprendre el treballador com els altres acomiadats amb la sanció màxima d'acomiadament quan ha tolerat l'actuació que ara se li imputa, i que en els anteriors acomiadaments de tres conductors no ha valorat de forma tan extrema, arribant a reconèixer la seva improcedència en conciliació judicial.

El control sobtat empresarial el març -abril de 2013 coincident amb la decisió d'externalitzar l'àrea dels conductors, fa pensar que la decisió del acomiadament del demandant podria obeir a raons d'oportunitat en la política de reorganització empresarial.

Pel raonat abans, desestimem el recurs de l'ocupadora i confirmem la sentència de la instància.

Cinquè.- En aplicació de l'article núm. 235 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social, condemnem l'ocupadora recurrent a abonar el import de 800 euros en concepte d'honoraris del lletrat que signa l'escrit d'impugnació al recurs.

Atesos els raonament i fonaments legals precedents,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per la demandada condemnada Miquel Alimentació Grup, SA. contra la Sentència de 11 de novembre de 2013 dictada pel Jutjat Social de Figueres en el procediment núm. 354/2013, que confirmem.

Condemnar la recurrent a abonar el import de 800 euros en concepte d'honoraris del lletrat que signa l'escrit d'impugnació al recurs.

Donis el curs legal a l'assegurament econòmic de la condemna i al dipòsit.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el BANC SANTANDER , en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, la Magistrada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.