Sentencia Social Nº 505/2010, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 6980/2008 de 26 de Enero de 2010

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LM. SR. SEBASTIÁN MORALO GALLEGO

IL·LM. SR. FRANCISCO BOSCH SALAS

IL·LMA. SRA. LIDIA CASTELL VALLDOSERA

Barcelona, 26 de gener de 2010

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 505/2010

En el recurs de suplicació interposat per Diagnosticos y Tratamientos Medicos, S.A. a la sentència del Jutjat Social 3 Barcelona de data 3 de juny de 2008

dictada en el procediment núm. 907/2007 en el qual s'ha recorregut contra la part Estrella , ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. LIDIA CASTELL VALLDOSERA.

Antecedentes

Primer. En data 18 de desembre de 2007 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Reclamacio drets contracte treball, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 3 de juny de 2008, que contenia la decisió següent:

"Desestimo l'excepció d'incompetència jurisdiccional de l'ordre social, i estimo en part la demanda promoguda per Estrella , contra DIAGNÓSTICOS Y TRATAMIENTOS MÉDICOS, S.A., sobre Reconeixement de Relació Laboral i Quantitat, i declaro que la relació contractual mantinguda entre la demandant i l'empresa demandada és laboral, i condemno a DIAGNÓSTICOS Y TRATAMIENTOS MÉDICOS, S.A., a abonar a Sra. Estrella la quantitat de 1.145,35 euros"

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

Primer.- La part demandant Estrella , DNI núm. NUM000 , va prestar els seus serveis per l'empresa demandada DIAGNÓSTICOS Y TRATAMIENTOS MÉDICOS, S.A., des del 01.04.99, sense subscriure cap contracte. El treball per a la que estava contractava era de Metgessa Radiòloga.

Segon.- L'empresa DIAGNÓSTICOS Y TRATAMIENTOS MÉDICOS, S.A., gestiona la coneguda com Clínica Dexeus.

Tercer.- La retribució percebuda per la demandant consistia en una part fixa i una part variable en funció de les guàrdies mèdiques que realitzava, que fins el mes de febrer de 2004 es feien constar en dos documents, i a partir del mes de març de 2004 es feia en una sol document. Durant l'any 2006 la retribució fixa era de 1.372,65 euros mensuals, i a partir de l'any 2007 era de 1.409,71 euros mensuals

Quart.- Els pacients assignats a la demandant eren de la institució sanitària, i realitzava les proves establertes per la mateixa empresa, seguint instruccions del Cap de Servei i de la Direcció Mèdica.

Cinquè.- La demandant realitzava la prestació de serveis en les consultes de l'empresa i utilitzava els seus serveis administratius per a l'elaboració dels informes i per gestionar les proves que havia de realitzar.

Sisè.- En data 30.11.07 va cessar en la prestació de serveis.

Setè.- La part demandant reclama la paga extra de juny de 2007 per import de 1.409,71 euros, així com la liquidació de parts proporcionals de pagues extres de juny 08, Nadal 07 i vacances de 2007.

Vuitè.- L'acte preceptiu de conciliació administrativa es va esgotar amb el resultat següent: sense avinença.

Tercer. Contra aquesta sentència la part demandada va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que el va impugnar en forma . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER. Contra la sentència d'instància, que estimà en part la demanda presentada per la part actora, en reclamació de quantitat, declarant prèviament la competència d'aquesta Jurisdicció per entendre del present plet, interposa la part demandada Recurs de Suplicació, que consta de dos motius, tots dos correctament emparats en l'apartat c) de l'article 191 de la Llei de Procediment Laboral .

SEGON. En el primer motiu del recurs, la recurrent denuncia que la sentència ha infringit els articles 1 i 8 de l'Estatut dels Treballadors , i al.lega que a la vista dels fets provats s'acredita que la relació que unia a ambdues parts era de caràcter mercantil i no laboral, atès que la voluntat de l'actora va ser sempre que la relació que lligava a les parts fos de caràcter autònom i ara no pot anar en contra dels seus propis actes. D'altra banda també afirma que com es diu en el fonament jurídic tercer, l'actora només prestava serveis per la demandada durant el 32,55% de la jornada laboral, la qual cosa acredita que podia prestar serveis per altres empreses, prova clara de que la seva relació jurídica tenia un caràcter residual en relació amb la resta d'activitats de la demandant.

Censura jurídica clarament condemnada al fracàs. En efecte, tal com correctament raona el jutge d'instància, la jurisprudència i la doctrina s'han ocupat, reiteradament, de cercar i especificar les circumstàncies que delimiten la prestació laboral i la diferencien d'altres prestacions amb les quals de vegades es pot confondre, com son l'arrendament de serveis, el contracte d'agència, etc.

El Tribunal Suprem ha posat de relleu constantment i només cal citar la Sentència de 9 de desembre de 2.004, que cita les d'11 de desembre de 1989 i de 29 de desembre de 1999, que la qualificació dels contractes no depèn de com hagin estat denominats per les parts contractants, sinó de la configuració efectiva de les obligacions assumides en l'acord contractual i en les prestacions que constitueixen el seu objecte.

S'ha de tenir en compte en segon lloc la història de la normativa legal en la matèria. Com apunta la sentència del TS de data 7 de juny de 1986, la configuració de les obligacions i prestacions del contracte d'arrendament de serveis regulat en el Codi Civil no és incompatible amb la del contracte de treball propiament dit, «al haberse desplazado su regulación, por evolución legislativa, del referido Código a la legislación laboral actualmente vigente». En efecte, en el contracte d'arrendament de serveis, l'esquema de la relació contractual és un genèric intercanvi d'obligacions i prestacions de treball amb la contrapartida d'un "preu" o remuneració dels serveis. I el contracte de treball és una mena del mateix gènere que consisteix en l'intercanvi de d'obligacions i prestacions de treball depenent per compte aliena a canvi d'una retribució garantida. Així, doncs, quan concorren, juntament amb les notes genèriques de treball i retribució, les notes específiques d'alienitat del treball i de dependència en el règim d'execució d'aquest, ens troben davant d'un contracte de treball, sotmès a la legislació laboral.

Tal com posa de relleu la sentència abans citada, tant la dependència com el treball per compte d'un tercer son conceptes d'un nivell d'abstracció bastant elevat, que es poden manifestar de diferent manera segons les activitats i les maneres de producció i que, a més, encara que els seus contorns no coincideixin exactament, guarden entre si una estreta relació. És per això que en la resolució dels casos litigiosos s'hagi d'acudir força sovint, per identificar aquestes notes del contracte de treball, a un conjunt d'indicis o fets indiciaris d'una i altra. Aquests indicis son algunes vegades comuns a tots els treballs en general i d'altres vegades específics de certes activitats laborals o professionals.

Els indicis comuns de dependència més habituals en la doctrina jurisprudencial son segurament l'assistència al centre de treball de l'empresari o al lloc de treball designat per aquest i l'estar sotmès a un horari concret. També s'utilitzen com a fets indiciaris de dependència, entre altres, el desenvolupament personal del treball (STS de 23 d'octubre de 1989), compatible en determinats serveis amb un règim excepcional de suplències o substitucions (STS de 20 de setembre de 1995); la inserció del treballador en l'organització de treball de l'empresari, que s'encarrega de programar la seva activitat (STS de 8 d'octubre de 1992, STS de 22 de abril de 1996 i) i per contra, l'absència d'organització empresarial pròpia del treballador.

La jurisprudència ha anat posant de relleu diferent indicis relatius a la nota del treball per compte aliè com son, entre altres, el lliurament o posar a disposició de l'empresari, per part del treballador, els productes elaborats o els serveis realitzats (STS de 31 de març de 1997); l'adopció, per part de l'empresari i no del treballador de les decisions relatives a les relacions de mercat o de les relacions amb el públic com son fixar els preus o tarifes, selecció de clientela, indicació de persones a atendre (STS d'11 d'abril de 1990 i 29 de desembre del mateix any); el caràcter fix o periòdic de la remuneració del treball (STS de 20 de setembre de 1995); i el càlcul de la retribució o dels principals conceptes d'aquesta d'acord a un criteri que guardi una certa proporció amb l'activitat prestada, sense el risc i sense el lucre especial que caracteritzen l'activitat de l'empresari o l'exercici lliure de les professions (STS de 23 d'octubre de 1989).

TERCER.Doncs bé, tenint en compte la doctrina anterior i aplicant-la al supòsit que ens ocupa, el resultat no pot ser més que desestimar el motiu i això perquè la prestació de serveis de l'actora envers la demandada clarament reuneix les característiques abans esmentades. En efecte, del relat fàctic de la sentència tenim les dades següents:

1) L'actora realitzava la seva feina de metge radiòloga, en la Clínica de la demandada, d'acord amb l'horari fixat per aquesta (dilluns i dimarts de 26 a 21 h. i divendres alterns).

2) Els pacients assignats a la demandant eren de la institució sanitària demandada i realitzava les proves establertes per la mateixa empresa, seguint instruccions del Cap de Servei i de la Direcció Mèdica.

3) Les seves funcions les desenvolupava en les consultes de l'empresa i utilitzava els seus serveis administratius per a l'elaboració dels informes i per gestionar les proves que havia de realitzar.

4) Tenia una retribució fixa i una part variable en funció de les guàrdies mèdiques que realitzava.

És a dir, l'actora treballava per compte aliena -per la demandada- la seva feina era retribuïda i, per últim, tenia una clara dependència d'aquesta, atès que la seva feina la realitzava seguint les instruccions del Cap de Servei i de la Direcció Mèdica. D'altra banda, també cal tenir en compte que els clients eren de la demandada, que els mitjans que utilitzava també ho eren i així mateix eren treballadors de la recurrent els que l'ajudaven per realitzar tota la feina administrativa. Es reuneixen, en conseqüència, tots i cadascun dels requisits que configuren la relació jurídica entre les parts com una relació laboral, sense que el fet que la prestació de serveis fos reduïda en relació a una jornada laboral complerta, incideixi de cap manera en la qualificació de la citada relació, atès que la normativa laboral reconeix la possibilitat de prestar serveis en jornada a temps parcial.

QUART. En el segon motiu del recurs s'al.lega la infracció de la Disposició final 6ª i els articles 1,11 i 12 de la Llei 20/2007, d'11 de juliol de l'Estatut del Treballador Autònom , per la seva manca d'aplicació i s'afirma que s'hauria d'haver aplicat la norma citada, atès que en el moment en que va cessar la prestació de serveis de l'actora, la Llei esmentada ja havia entrat en vigor atès que aquesta amb una prestació de serveis del 32,55% de temps, generava el 75% o més dels seus ingressos i el legislador amb la publicació de la llei citada ha volgut apartat de l'esfera laboral l'existència de relacions entre clients i treballadors autònoms, malgrat de tenir caràcter continuat, constant, habitual i de dependència.

Censura jurídica totalment condemnada al fracàs. En primer lloc cal dir que en cap lloc de la sentència recorreguda consta que l'actora generés amb la seva prestació de serveis a la demandada, el 75% o més dels seus ingressos habituals, tal com afirma el recurrent, per la qual cosa ja no es compleix amb un dels requisits essencials que la Llei citada estableix perquè la prestació de serveis es pugui considerar com una relació de treball autònoma dependent. Però és que, a més, cal recordar que l'article 11 de la referida Llei estableix també que per tenir aquesta condició, entre d'altres requisits, el treballador no ha d'executar la seva activitat de forma indiferenciada amb els treballadors que presten serveis per l'empresa, que ha de disposar d'infraestructura productiva i material propis necessaris per a l'exercici de l'activitat i independents dels del seu client, que ha de desenvolupar la seva activitat amb criteris organitzatius propis, sens perjudici de les indicacions tècniques que pogués rebre del seu client i, per últim, que ha de percebre una contraprestació econòmica en funció del resultat de la seva activitat, d'acord amb el que s'hagi pactat amb el seu client i assumint el risc i ventura d'aquella.

Doncs bé, en el present supòsit cap d'aquests requisits els compleix l'actora, atès que com abans s'ha dit, no consta que el 75% o més dels ingressos de l'actora els generés amb el seu treball per la demandada, tampoc executava el seu treball de forma indiferenciada amb la resta de treballadors que presten serveis per l'empresa, sinó que, pel contrari, treballava com la resta de treballadors dins de l'àmbit d'organització d'aquella, no disposava de cap tipus d'infraestructura i mitjans materials propis per desenvolupar la seva activitat, sinó que utilitzava tot el material de l'empresa i treballava en els seus locals i el pagament que rebia era idèntic tots els mesos de l'any, pel que fa a una quantitat fixa i la variable ho era únicament en funció de les guàrdies que realitzés, sense que assumís el risc i ventura de la seva activitat. Així, doncs, no és estrany que el magistrat d'instància no hagi fet referència a la citada Llei, que en cap cas és d'aplicació a la relació jurídica que lligava a les parts del present litigi.

CINQUÈ. La desestimació del recurs comporta la ratificació de la sentència d'instància així com, d'acord amb el que estableix l'article 233.1. de la Llei de Procediment Laboral , imposar les costes processals a l'empresa recorrent, inclosa la minuta del Lletrat impugnant del recurs, que es fixa en la quantitat de 400?. Així mateix procedeix acordar la pèrdua del dipòsit efectuat en el moment de recórrer i de la quantitat consignada, a les quals es donarà el destí previst legalment, tal com disposa l'article 202.1 de la mateixa llei.

VISTOS els preceptes legals esmentats, els concordants i la resta de disposicions de general i pertinent aplicació,

Fallo

Que hem de desestimar i desestimem el Recurs de Suplicació interposat per DIAGNÓSTICOS Y TRATAMIENTOS MÉDICOS, S.A. contra la Sentència dictada pel Jutjat Social núm. 3 de Barcelona, en data 3 de juny de 2.008 , que va recaure en les Actuacions núm. 907/2007, en virtut de la demanda presentada per Sra. Estrella contra la mercantil citada, en reclamació de quantitat, i per tant hem de confirmar i confirmen l'esmentada resolució. S'acorda imposar les costes processals a l'empresa recorrent, inclosa la minuta del Lletrat impugnant del recurs, que es fixa en la quantitat de 400?. Així mateix procedeix acordar la pèrdua del dipòsit efectuat en el moment de recórrer i de la quantitat consignada, a les quals es donarà el destí previst legalment.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral .

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.