Sentencia Social Nº 5756/2007, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 3374/2006 de 03 de Septiembre de 2007

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

RU

IL·LMA. SRA. Mª LOURDES ARASTEY SAHÚN

IL·LMA. SRA. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG

IL·LM. SR. FÉLIX V. AZÓN VILAS

Barcelona, 3 de setembre de 2007

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 5756/2007

En el recurs de suplicació interposat per -I.N.S.S.- (Instituto Nacional de la Seguridad Social) i Marí Jose a la

sentència del Jutjat Social 33 Barcelona de data 15 DE DESEMBRE DE 2005 dictada en el procediment núm. 725/2005 en el qual ha actuat com a ponent Il·lma. Sra. ASCENSIÓ SOLÉ PUIG.

Antecedentes

Primer. En data 17 d'octubre de 2005 va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre Invalidesa grau, en la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 15 de desembre de 2005, que contenia la decisió següent:

"Estimar parcialment la demanda presentada per Marí Jose contra l'INSTITUT NACIONAL DE LA SEGURETAT SOCIAL i declaro l'actora en situación d'Invalidesa Permanent Total per malaltia comuna i el dret a rebre la prestació per import del 55 % de la base reguladora de 2.061,17 Euros al mes sa partir de la data d'efectes 19-07-05, conseqüentment condemno l'ens gestor a pagar a l'esmentada part actora aquesta prestació, amb els mínims, les millores i les revaloritzacions legalment procedents."

Segon. En aquesta sentència es declaren com a provats els fets següents:

1.-. La demandant Marí Jose , nascuda el dia 08.04.56 i amb DNI núm. NUM000 , figura afiliat a la Seguretat social i en situació assimilada a la d' alta, per atur subsidiat, en el règim general per a la seva activitat professional habitual corn a oficial cadena montatge i acredita el període de cotització necessari per tenir dret a les prestacions d'invalidesa.

2n. La dernandant va sol.licitar la prestació en data 01.07.05.

3r. Després de ser examinada per la Unitat de Valoració Mèdica d'Incapacitats el dia 19.07.05 , per resolució de l'Institut Nacional de la Seguretat Social del dia 04.08.05 , es va declarar la part actora no afecta a cap grau d'invalidesa permanent. Les lesions reconegudes foren " Fibromialgia sin limitación funcional. Trastorno adaptativo con ánimo depresivo"

4t. Contra aquesta resolució es va ìnterposar una reclamació prèvia, amb què s'exhauria la via administrativa, que va ser desestimada.

5è. La base reguladora de la prestació és de 2.061,17 euros al mes per a la invalidesa i la data d'efectes 19.07.05.

6é. La demandant pateix : "Fibromialgia amb afectació vital severa. Discopatia vertebral múltiple, cervical C6-C7 i lumbar L4-L5 i L5-S1. Contraindicació d'esforços físics. Trastorn depressiu major, de grau moderat, sense símptomes psicòtics".

Tercer. Contra aquesta sentència la part actora i demandada van interposar recurs de suplicació, que van formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, i el va impugnar en forma la Sra. Marí Jose respecte de l'interposat per l'INSS . Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

Primer.- La part demandant planteja recurs de suplicació contra la Sentència que la declara en situació d'incapacitat permanent total derivada de malaltia comuna, perquè considera que es troba afectada per una incapacitat permanent absoluta.

L'Institut Nacional de la Seguretat Social també planteja recurs contra la sentència a fi de què es confirmi la seva resolució administrativa que declarava que la demandant no es troba en cap grau d'incapacitat permanent.

L'objecte dels dos recursos és examinar les infraccions de normes substantives o de la jurisprudència en empara en l'article 191, c) de la vigent Llei de Procediment laboral, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 2/1995 de set d'abril.

Segon.- L'objecte dels dos recursos és per a denunciar respectivament la infracció per no aplicació de l'article 137, núm. 5, o la infracció per aplicació indeguda de l'article núm. 137.4 de la Llei general de la Seguretat Social, el Text Refós de la qual va ser aprovat pel Reial Decret legislatiu 1/1994 de 20 de juny i de la jurisprudència, d'acord amb la Disposició Transitòria cinquena bis que manté la definició dels graus d'incapacitat permanent segons l'anterior normativa. La demandant recurrent considera que la patologia establerta com a provada en el fet sisè de la relació fàctica és determinant de la incapacitat absoluta que postual degut a la severitat de la síndrome fibromiàlgica amb afectació vital severa juntament amb la síndrome depressiva major i el quadre cervical i lumbar que dificulta no sols fer activitat que requereixin esforços físics mantinguts com raona la sentència de la instància, sino tota classe d'activitat pr compte d'altre que exigeix un mínim de rendibilitat perquè el conjunt de seqüeles impedeixen una capacitat real de treball. Cita doctrina jurisprudencial.

L'Institut Nacional de la Seguretat Social manté que la fibromiàlgia comporta la mobilitat conservada i la síndrome depressiva és de caràcter moderat, de manera que no existeix cap patologia que la incapaciti per a la seva professió habitual d'operària de cadena.

Tercer.- La Sala ha d'estar a la relació fàctica que no ha sigut atacada i als raonaments judicials de la valoració de les proves mèdiques practicades i en concret del informe de la Unitat de fibromiàlgia del Hospital Clínica Provincial de Barcelona, que considera un dels centres de referència respecte d'aquesta patologia, com afirma i coincidim.

L'article 136 de la vigent Llei General de la Seguretat Social estableix que per a declarar una incapacitat permanent ha de concórrer l'existència de lesions psíquiques o físiques que per elles mateixes comportin determinades limitacions funcionals a qui les pateix, i també en relació amb el treball que ha de dur a terme en connexió amb l'article 137 i la Disposició Transitòria 5ena. bis de la Llei General de la Seguretat social, que estableix els diferents graus. La doctrina de la Sala del Social del Tribunal Suprem ( SSTS. de 23 i 27 de febrer i de 14 de juny de 1990, de 10 i 6 de gener de 1991 per totes) manté que la qualificació d'incapacitat total o absoluta suposa la impossibilitat relativa d'executar el propi treball habitual o un treball retribuït encara que sigui sedentari, i entén que encara que funcionalment pugui dur-se a terme, ha d'existir limitació per a la seva realització en les mateixes condicions de rendibilitat que qualsevol altre treballador en el mateix lloc de treball, ja que el treball assalariat comporta no solament la possibilitat d'efectuar qualsevol tasca, sinó la de dur-la a terme amb un mínim de professionalitat, rendiment i eficàcia, en règim de dependència d'un empresari durant la jornada laboral, amb subjecció a l'horari i les demés exigències que comporta la integració en l'àmbit organitzatiu d'una empresa, dintre de l'ordre preestablert i en interrelació amb les tasques dels altres treballadors, atès que no es pot pensar que dintre del camp ampli de les relacions laborals n'existeixi alguna que no exigeixi aquests mínims de dedicació, diligencia i atenció indispensables també en l'ofici més simple i en l'última de les categories professionals a no ser que es produeixi un vertader afany de sacrifici per part del treballador i un grau intens de tolerància per part de l'empresari, ja què en cas de no ser coincidents, no es poden considerar relacions normals laborals les que adoleixin d'aquestes carències, atès que és inqüestionable que el treballador ha d'oferir uns rendiments socialment acceptables. De manera que la inhabilitació per al treball, també el sedentari, és absoluta quan la possibilitat de dur- lo a terme amb les exigències mínimes d'eficàcia, continuïtat i disciplina que exigeix qualsevol activitat laboral productiva son utòpiques.

En el cas present, el conjunt de les lesions que pateix la demandant recurrent de "fibromiàlgia amb afectació vital severa" entenem que és suficient lesió neurològica per a reconèixer la incapacitat permanent absoluta que postula, atès el que consta en l'informe mèdic de referència per al magistrat de la instància recollit en el segon fonament de dret de la sentència, de què aquest quadre ofereix un grau baix de tolerància a qualsevol activitat que requereixi esforç físic mantingut, i està contraindicat en tasques de càrregues de pes constants o de motricitat fina o en posicions estàtiques i mantingudes en sedestació o bipedestació amb mobilitat de les extremitats superiors. Així ho hem declarat en la Sentència de data 29 de maig de 2007 i recurs nº 2277/2006 en cas de fibromiàlgia amb afectació vital severa. Per altra banda el conjunt amb la patologia del raquis i depressiva comporten una entitat greu i seria que compromet de manera absoluta la capacitat de treball rendible de la demandant.

Quart.- Per tant el conjunt de les patologies neurològica, psíquica i física fan que ara per ara i sense perjudici de la evolució de millora que és pugui produir en un futur, es trobi limitada també per a dur a terme activitats de tipus sedentari o posicions estàtiques, i per tant tenen entitat invalidant de forma absoluta. Considerem doncs d'aplicació l'article núm. 137.5 de la Llei general de la Seguretat Social i la doctrina jurisprudencial esmentada, raó per la qual s'haurà de desestimar el recurs de l'Institut Nacional de la Seguretat Social i estimar el de la demandant, devent revocar la sentència i declarar la treballadora en situació d'incapacitat permanent absoluta derivada de malaltia comuna, amb dret a percebre la prestació del cent per cent de la base reguladora de 2.061,17 euros mensuals amb efectes de 19 de juliol de 2007, i condemnar l'Institut Nacional de la Seguretat Social a estar i passar per aquesta declaració i a pagar l'esmentada prestació amb les millores i revaloritzacions que corresponguin.

Atesos els fonaments de dret precedents i els preceptes d'especial i general aplicació,

Fallo

Desestimar el recurs de suplicació presentat per l'Institut Nacional de la Seguretat Social. Estimar el recurs de la part demandant Doña. Marí Jose contra la Sentència de 15 de desembre de 2005 dictada pel Jutjat Social núm. 33 de Barcelona en el procediment núm. 725/2005, la qual revoquem. Declarar la treballadora en situació d'incapacitat permanent absoluta derivada de malaltia comuna, amb dret a percebre la prestació del cent per cent de la base reguladora de 2.061,17 euros mensuals amb efectes de 19 de juliol de 2005, i condemnar l'Institut Nacional de la Seguretat Social a estar i passar per aquesta declaració i a pagar l'esmentada prestació amb les millores i revaloritzacions que corresponguin.

Contra aquesta sentència es pot interposar recurs de cassació per a la unificació de doctrina, que s'ha de preparar en aquesta Sala en els deu dies següents a la notificació, amb els requisits previstos als números 2 i 3 de l'article 219 de la Llei de procediment laboral.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ. Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.