Sentencia Social Nº 6209/2013, Tribunal Superior de Justicia de Cataluña, Sala de lo Social, Sección 1, Rec 2473/2013 de 02 de Octubre de 2013

Encabezamiento

TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA

CATALUNYA

SALA SOCIAL

EL

IL·LM. SR. DANIEL BARTOMEUS PLANA

IL·LM. SR. AMADOR GARCIA ROS

IL·LM. SR. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ

Barcelona, 2 d'octubre de 2013

La Sala Social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, formada pels magistrats esmentats més amunt,

EN NOM DEL REI

ha dictat la següent

SENTÈNCIA NÚM. 6209/2013

En el recurs de suplicació interposat per Sony Europe Limited, Sucursal en España a la sentència del Jutjat Social 2 Terrassa de data 28 de setembre de 2012 , dictada en el procediment núm. 717/2011, en el qual s'ha recorregut contra la part Sony Supply Chain Solutions, Sucursal en España ,S L, Rita , Jesús María , Cesar , Jaime , Dulce , Paulina , Belinda , Luz , Eva María , Gabriela , Valentina , Elvira , Victorio , Salome , Consuelo , Otilia , Bibiana , Joaquina , Benjamín , Aurora , Higinio , Marina , Ficosa Electronics,S.L., Romeo i Fondo de Garantia Salarial, ha actuat com a ponent Il· lm. Sr. MIGUEL ANGEL FALGUERA BARÓ.

Antecedentes

Primer.En data 9 de setembre de 2011, va arribar al Jutjat Social esmentat una demanda sobre reclamació quantitat, la qual l'actor al.lega els fets i fonaments de dret que va considerar procedents i acabava demanant que es dictés una sentència d'acord amb el que es demanava. Admesa la demanda a tràmit i celebrat el judici, es va dictar la sentència en data 28 de setembre de 2012 , , que contenia la decisió següent:

'ESTIMO la demanda interpuesta por Rita , Cesar , Jesús María , Jaime , Dulce , Paulina , Romeo , Belinda , Luz , Eva María , Gabriela , Valentina , Elvira , Victorio , Salome , Consuelo , Otilia , Bibiana , Joaquina , Benjamín , Aurora , Higinio y Marina a SONY EUROPE LIMITED, SUCURSAL EN ESPAÑA y en consecuencia, condeno a la empresa demandada a abonar a los actores las siguientes cantidades brutas, que devengarán los intereses prevenidos en el art. 29.3 del Estatuto de los Trabajadores , a computar desde el 25/07/2011:

Rita 4.487,54 €.

Cesar 5.340,79 €.

Jesús María 5.233,41 €.

Jaime 5.339,88 €.

Dulce 3.581,89 €.

Paulina 5.127,85 €.

Romeo 5.383,56 €.

Belinda 5.217,03 €.

Luz 4.930,17 €.

Eva María 5.159,70 €.

Gabriela 5.175,17 €.

Valentina 5.207,93 €.

Elvira 5.042,31 €.

Victorio 5.771,22 €.

Salome 3.809,52 €

Consuelo 5.296,20 €.

Otilia 4.203,55 €.

Bibiana 4.927,52 €.

Joaquina 5.139,90 €.

Benjamín 5.245,24 €.

Aurora 5.495,49 €.

Higinio 5.567,38 €.

Marina 5.198,30 €.

TOTAL 115.881,55 €.'

Segon.En aquesta sentència es declaran com a provats els fets següents:

' PRIMERO.- Los demandantes han prestado servicios para la mercantil Sony España S.A., posteriormente absorbida por SONY EUROPE LIMITED, con las antigüedades, categorías profesionales y salarios especificados en el escrito de demanda, datos que se tienen aquí por reproducidos.

Todos los demandantes habían concertado contratos de trabajo de la modalidad fijo discontinuo. Según tales contratos de trabajo, la prestación de servicios para la demandada tendría una duración mínima estimada de tres meses anuales.

SEGUNDO.-El 21/12/2006 empleadora y representantes de los trabajadores alcanzaron los acuerdos que son de ver a los folios 169 a 173 y entre los cuales, al respecto de la contratación de trabajadores fijos discontinuos, se pactó un número máximo de tres llamamientos anuales por trabajador, la posibilidad del trabajador de rechazar por una vez uno de tales llamamientos previa justificación de prestación de servicios para otra empresa en virtud de contrato de duración superior a tres meses o por enfermedad. Asimismo se acordó que el tiempo mínimo de prestación de servicios en virtud de un primer llamamiento sería de tres meses, la prioridad en el llamamiento de aquéllos trabajadores que no hubieran alcanzado al año los seis meses de prestación de servicios en el año natural y que la prestación de servicios anual sería por un máximo de nueve meses.

TERCERO.-El 28/01/2009, empresa y representantes de los trabajadores alcanzaron los pactos que obran en autos a los folios 174 a 178 y que se tienen aquí por reproducidos. Entre tales pactos, al número 8, se acordó considerar desarrollado y cumplido el acuerdo de 21/12/2006 y adecuar los restantes acuerdos internos que regían en la empresa a las condiciones de los pactos de 28/01/2009 durante la vigencia de los mismos, prevista para los años 2009 y 2010.

CUARTO.-Los demandantes, que no habían sido llamados por la empleadora para prestar servicios durante el año 2009, recibieron en septiembre de tal año una comunicación empresarial en la que se les participaba en resumen que, por reducción del consumo, la plantilla fija a tiempo completo de la empresa podía asumir la fabricación objeto de demanda por los consumidores, por lo que no se procedería al llamamiento de los demandantes para prestar servicios durante el año 2009.

Asimismo se indicaba a los actores que, si bien las previsiones para el año 2010 presuponían el llamamiento a personal fijo discontinuo, sería tras el período de ventas navideñas cuando determinarían con mayor precisión las cargas productivas y períodos de llamamiento de trabajadores fijos discontinuos para el año 2010.

QUINTO.-Los actores formularon el 30/10/2009 demandas por despido frente a la mercantil empleadora por no haber sido llamados para prestar servicios durante un mínimo de tres meses y un máximo de nueve meses durante el año 2009.

Tales demandas, que fijaron la fecha de efectos del alegado despido en el 30/09/2009, fueron tramitadas por el Juzgado de lo Social número 1 de Terrassa, a los números de autos 1023/2009 y 1024/2009 . El indicado Juzgado dictó sentencias de 01/07/2010 , estimatorias en parte de la acción por despido, resoluciones que fueron revocadas por sentencias del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña números 4269/2011 y 4936/2011, de 15/06/2011 y 12/07/2011 respectivamente, en las que se consideró que no se había verificado el despido tácito de los demandantes.

El Tribunal Supremo, en sentencia de 24/04/2012 (recurso 3340/2011 ), confirmó la sentencia del Tribunal Superior de Justicia de Cataluña de 15/06/2011 .

SEXTO.-Los actores fueron despedidos con efectos 03/08/2011, decisión que la propia mercantil reconoció improcedente.

SÉPTIMO.-En caso de estimación de la demanda, las sumas a abonar a los actores serían las especificadas en el escrito rector de la parte demandante, salvo en el caso de los siguientes demandantes, a los que corresponderían las cantidades que a continuación se indican:

- A doña Rita , 4.487,54 €

- A doña Dulce , 3.581,89 €

- A doña Luz , 4.930,17 €

- A doña Salome , 3.809,52 €

- A doña Otilia , 4.203,55 €

- A doña Bibiana , 4.927,52 €.

OCTAVO.-El 05/09/2011 se intentó, sin efecto, la preceptiva conciliación previa, derivada de la solicitud formulada por la parte actora el 25/07/2011.

La demanda origen del presente procedimiento se presentó en los Juzgados de Terrassa el 07/09/2011.'

Tercer.Contra aquesta sentència la part demandada va interposar un recurs de suplicació, que va formalitzar dins del termini. Es va donar trasllat a la part contrària, que el va impugnar. Es van elevar les actuacions a aquest Tribunal i es va formar aquest rotlle.

Fundamentos

PRIMER.-Val a dir amb caràcter previ que, com es deriva dels fets provats, els actors havien interposat prèviament demandes per acomiadament, que foren estimades pel primer grau jurisdiccional. No obstant, la Sala las revocà i desestimà la demanda, per entendre que no havia existit cap voluntat extintiva per part de l'empresa. Tanmateix, en els dits pronunciaments s'incloïen les següents reflexions obiter dictum: 'absolem l'empresa, sense perjudici de les accions judicials diferents que puguin plantejar els treballadors demandants, no respecte de salaris de tramitació que reclamen en el seu recurs, que desestimem per les raons exposades, sinó respecte dels efectes de la no crida l'any 2009 en relació amb el salari del període mínim de temporada compromés de tres mesos a que puguin tenir dret, més la conservació de l'antiguitat reconeguda des de 2007' ( Sentència 4269/2011, de 15 de juny ) i 'Ante esa situación al trabajador no le queda mas que el derecho a la reclamación de cantidad por el importe de los salarios dejados de percibir por tal incumplimiento empresarial o presentar demanda de extinción indemnizada del contrato al amparo del art. 50 c) del E.T ., pero no accionar por un despido inexistente' ( Sentència 4936/2011, de 12 de juliol )

L'objecte del present recurs és precisament les demandes de quantitat instades amb posterioritat, en acció que ha tingut una resposta positiva per part del jutjat, contra la que la demandada s'alça ara en suplicació.

SEGON.-Per la via de l'apartat c) de l' art. 193 LRJS es denuncia la infracció d'allò previst a l' art. 59 TRLET i l' art. 1973 CC , en entendre que atès que s'estan reclamant els salaris corresponent a la falta de crida de l'any 2009 i la reclamació s'efectuà en data 25 de juliol de 2011, el dret està prescrit pel decurs de l'any previst en aquella primera norma.

Volem recordar que la prescripció, per definició, no és una altra cosa que la determinació legal del principi constitucional de seguretat jurídica, a fi i efecte de concreció d'un termini temporal en el què els creditors poden exigir es seu dret, actuant amb la diligència del bon pater familias;de tal manera que un cop ha transcorregut el plaç legal sió s'ha efectuat cap reclamació, judicial o extrajudicial, el dret reclamat venç. Aquesta lògica hermenèutica, però, esdevé més complexa en aquells casos en els que la reclamació pot efectuar-se per vàries vies processals o quan concorren varis drets més o menys relacionats.

Caldrà indicar que la doctrina cassacional ha vingut entenent, per exemple, que en matèria de diferències salarials o d'enquadrament deficient, la interposició prèvia d'una demanda per acomiadament en la què es discutien aquests aspectes no interromp la prescripció. Així, entre d'altres, la STS UD 20.10.2011 -rec. 252/2011 -, descartà cap efecte suspensiu de la prescripció per concurrència de litispendència: 'la situación de litispendencia sólo se impone directamente por ministerio de la Ley entre las acciones de conflicto colectivo y las individuales conectadas a la reclamación colectiva con la sola diferencia de sus respectivas naturalezas declarativa y condenatoria, no cabe, en consecuencia, extrapolar dicha institución de modo idéntico al supuesto que aquí se debate por cuanto, la reclamación limitada a la condena al pago de cantidades pudo plantearse sin sujeción a la pendencia del pleito sobre despido. Ello no obsta a que lo resuelto en dichas actuaciones goce del efecto de cosa juzgada, razón por la cual, de no mediar prescripción, las cantidades a satisfacer serían las que corresponden conforme a la categoría y salario declarados por la sentencia de despido'.

Alhora, haurem de recordar que és criteri cassacional consolidat des de fa molts anys que la interposició d'una acció declarativa d'un dret (sempre que no es tracti d'un conflicte col lectiu) no interromp la prescripció de les quantitats periòdiques que es puguin meritar pel mateix concepte (entre moltes d'altres, STS UD 14.12.2009, rec. 1546/2009 , etc.) O, en sentit similar, s'ha considerat que si allò que es discutia era l'existència o no d'una relació laboral, la interposició de la corresponent demanda al respecte no tenia tampoc efectes interruptors de la prescripció en quant la reclamació de pagues extraordinàries, encara que aquella primera reclamació hagi tingut èxit, com és de veure a la STS UD 24.11.2003 -rec. 6369/2003 -: 'no puede afirmarse que la Sentencia recurrida haya vulnerado los arts. 59.2 ET y 1973 CC . Este último porque no hay identidad entre la acción ahora ejercitada (acción de condena de reclamación de cantidad) y la previa acción declarativa sobre la naturaleza laboral de la relación jurídica, por más que haya conexión entre ambas, por ser esta última presupuesto de la primera. Y el art. 59 porque, en efecto, ha transcurrido más de un año (la supuesta deuda más reciente, de entre las reclamadas, se remonta al verano de 2000) desde que la acción pudo ejercitarse hasta la fecha de su efectivo ejercicio (diciembre de 2002)'

No obstant,trobarem algun pronunciament del TS en què, per exemple, es considera que la demanda instada per un acomiadament objectiu interromp el termini de prescripció de reclamació de la quantitat indemnitzatòria, si l'empresa no l'ha pagada. Així, la STS UD 20.01.2010 -rec.1276/2009 - : 'En principio, la acción por despido no sería necesaria para crear el título que habilita para reclamar las cantidades derivadas de despido objetivo pues dicho título lo constituye la oferta de las cantidades. Sin embargo ello no significa que el ejercicio de la acción por despido sea por completo irrelevante. El artículo 53.1º .b), permite al empresario, en el caso del despido fundado en el artículo 52.c) del Estatuto de los Trabajadores hacer constar que no pondrá la indemnización ofrecida, sin perjuicio del derecho del trabajador de exigir de aquél su abono cuando tenga efectividad la decisión extintiva. Con ello se da paso a una situación que solamente culmina en el momento en que se alcance la certeza de esa decisión extintiva. Con la interposición de la demanda por despido se abre un campo de posibilidades que van desde la consolidación de la indemnización ofrecida, si el despido se declara procedente al incremento de aquella y la concesión al empresario de la opción de indemnizar o readmitir, y en su caso, a la nulidad con lo que tampoco sería efectiva la decisión extintiva. En consecuencia es esa efectividad la que supedita el ejercicio de la acción de reclamación de cantidad aun cuando el título para ello sea la oferta de las cantidades, siendo voluntad manifiesta del legislador conceder al trabajador el margen de discusión acerca de la decisión extintiva sin que ello perjudique su derecho a reclamar las indemnizaciones lo que persigue al mismo tiempo una finalidad de garantía para ambas partes ante la posibilidad de rectificación de las decisiones de cualquiera de ellas'.

És obvi, per tant, que de la referida doctrina cassacional escau extreure és la conclusió que en el supòsit d'accions succesives allò que escau esbrinar essencialment és si la interposició de la primera pot tenir algun efecte en quant la segona, això és: si la posterior reclamació es pot veure condicionada per la inicial. Si així fos, és clar que l'acció inicial interromp la prescripció, per simple aplicació d'allò previst a l' article 1969 CC .

Doncs bé, en el present supòsit haurem de ressenyar, d'entrada, que res impedia als actors interposar la corresponent demanda de quantitat en el moment en el què no foren cridats, amb caràcter cautelar. Ara bé, no podem oblidar que si la demanda d'acomiadament hagués prosperat aquesta segona demanda de quantitat cap sentit tindria, atès que els salaris que es reclamen s'haguessin meritat -en aquells moments- com salaris de tramitació (de fet, les sentències del primer grau que estimaren les sengles demandes, revocades per la Sala, condemnaven al pagament) No estem aquí parlant d'accions declaratives i de posteriors acció de condemna; ni tampoc, d'aspectes accessoris que es puguin abordar amb caràcter incidental però amb efecte de cosa jutjada positiva en el procés d'acomiadament en relació a demandes de quantitat posteriors. La connexió entre l'èxit de la demanda d'acomiadament i la reclamació de quantitat és evident. Una cosa és la diligència que és exigible al creditor; una altra molt diferent, que la dita diligència hagi de comportar la interposició de reclamacions vinculades, preveient la fortuna o el fracàs de les diferents accions.

Per tant, els indubtables efectes que sobre la reclamació de quantitat aquí analitzada tenien les prèvies demandes per acomiadament determinen que, com encertadament raona el jutjador del primer grau, no hagi existit cap dexació de la reclamació per part dels demandants, pel que no resulta apreciable la prescripció invocada.

TERCER.-Per la mateixa via anterior es denuncia la infracció d'allò previst als pactes col lectius de 28 de gener de 2006 i de 21 de desembre de 2006.

Volem destacar, d'entrada, que és obvi que en el present supòsit ens trobem davant un dels múltiples dubtes hermenèutics que es deriven de la regulació contractual dels treballadors fixes discontinus, atesa la limitada manca de regulació legal. Dubtes que (a banda de la problemàtica de Seguretat Social) abasten tant la pròpia determinació de la figura -en relació a altres similars-, la pràctica de la crida -en relació a l'omissió, els seus efectes i els criteris a seguir- i els supòsits d'acomiadament -tant en l'àmbit del dret substantiu, com processal-. Caldrà indicar, en aquest sentit, que l' art. 15.8 TRLET remet en bona part dels seus continguts a la negociació col lectiva, sense que aquesta, en general, hagi desenvolupat el mandat legal. D'aquí que en gran mesura tota aquesta problemàtica interpretativa hagi estat abordada per la doctrina judicial, no sempre amb criteris homogenis.

És obvi -per efecte positiu de cosa jutjada- que en el present cas no ens trobem davant cap acomiadament (en relació a la falta de crida del 2009): per bé que l'empresa no procedí a cridar als actors en el seu moment, comunicà al mes de setembre la impossibilitat de fer-ho, mostrant la seva voluntat de continuar amb el contracte. D'aquí que la Sala en els dos pronunciaments citats hagi arribat a la conclusió que no existí acomiadament. I val a dir que, òbviament, les consideracions que amb caràcter obiter dictum es contenien en les sentències respecte la possible reclamació de quantitat no poden tenir efecte vinculant en aquest pronunciament.

Doncs bé, dins aquesta problemàtica interpretativa general de l' art. 15.8 TRLET trobarem variades tendències doctrinals respecte supòsits com el present, això és: què ocorre quan l'empresa no crida als treballadors fixes discontinus per falta de feina efectiva. Cal recordar que el derogat Decret 3090/1972 exigia que en aquests casos l'autorització de l'Autoritat laboral, com també ho feren altres normes posteriors fins al RD 2104/1984. No obstant, l'eliminació de la dita intervenció heterònoma a partir de la reforma laboral del 1994, comporta que aquesta problemàtica ragui en seu d'autonomia individual o, en el seu cas, col lectiva. D'aquesta forma alguns sectors doctrinals s'inclinen per considerar que sempre s'ha d'actuar per la via de l'acomiadament -tendència que, òbviament, no es correspon al criteri de la Sala, atesos els antecedents-; altres consideren que escau acudir a la via de l' article 47 TRLET ; i, finalment, una part de la doctrina apunta la tesi que és suficient amb una comunicació raonada de la falta de crida per la referida motivació. I això cal afegir-hi el problema addicional aquí analitzat: per tant si, en el cas de la dita falta de crida per raons productives escau o no el rescabalament econòmic respecte els salaris corresponents.

Caldrà referir que la darrera regulació normativa sobre la descrita situació fou el ja citat RD 2104/1084, que en el seu article 13 contemplava que si no es produïa la crida a l'inici de l'activitat era necessària l'autorització de l'Administració laboral. Val a dir que si es cerca la dita norma en les bases de dates normatives es podrà comprovar com se la dóna per derogada, atès que així ho fou en forma expressa per la Disposició Derogatòria Única 3 del RD 2317/1993, que desenvolupava el RDL 18/1993. No obstant, dit l'anterior, hem d'indicar que la Disposició Transitòria Tercera de la Llei 10/1994 'ressuscità' la seva vigència. I per bé que és cert que la Disposició Derogatòria Única j) del R Decret Legislatiu 1/1995, pel que s'aprovà el text refós de la Llei Estatut dels Treballadors derogà, alhora, la Llei 10/1994 no ha existit des d'aleshores cap desenvolupament reglamentari de la figura dels contractes fixes discontinus -excepte en el terreny de la Seguretat Social-, la qual cosa comporta evidents dubtes en relació a si l'esmentat R Decret es troba o no en vigor, si més no com antecedent històric ex art. 3.1 CC . Òbviament no ho està en quant l'autorització de l'Autoritat Laboral, tenint present que aquest marc d'actuació heterònom en les relacions laboral ha desaparegut. Però resulta discutible que la lògica de fons no pugui ser readaptada en funció de la nova regulació, la qual cosa podria derivar la qüestió a la possible aplicació de l' art. 47 TRLET . Certament aquesta norma, en la legislació aplicable al present supòsit, exigia la intervenció de l'Autoritat laboral, el què aquí no s'ha produït. Ara bé, hem d'observar que en aquests casos no ens trobem en puritat davant una suspensió del contracte de treball, atès que el contracte fix discontinu perviu i la prestació laboral es troba suspesa per definició al llarg dels períodes de no activitat. D'aquí que tampoc la dita norma resulti plenament i cabdal d'aplicació, màxim quan la lògica finalista de l'autorització administrativa raïa essencialment en els efectes sobre la prestació de desocupació, que aquí no concorre, per la lògica diferenciada dels treballadors fixes discontinus.

Però una altra cosa, molt diferent -i reiterem que respecte al marc normatiu anterior que exigia l'autorització administrativa- és que quan concorrin causes tècniques, organitzatives o productives o, especialment, econòmiques -extrem aquest últim que ningú discuteix en el present supòsit- la falta de crida no comporti la necessitat d'un període de consultes amb els representants dels treballadors, tenint present la lògica general que es deriva de qualsevol novació impròpia o extinció contractual dels articles 40 , 41 , 47 i 51 -tant en la redacció anterior, com en la present-, així com del dret de consulta en matèria d'ocupació i situació dels contractes de l ' art. 64.5 TRLET .. D'aquesta manera, si s'ha realitzat efectivament una consulta amb els representats dels treballadors en relació a les causes, sembla lògic arribar a la conclusió que res impedeix que l'empresa -amb independència de si concorre o no acord- pugui deixar de cridar als treballadors fixes discontinus. I aquests podran impugnar la seva decisió no tant per la via de l'acomiadament (doncs no ha existit cap voluntat extintiva per l'empresa) sinó posant en tela de judici la causalitat i reclamant, per tant, el rescabalament dels salaris meritats i no abonats. O, en el seu cas, acudint a la via de l' art. 50 TRLET per manca d'ocupació efectiva. És aquesta òbviament la interpretació que cal fer respecte les dues Sentències prèvies de la Sala a les que abans s'ha fet esment.

Doncs bé, en el present cas en cap moment els demandants han posat en tela judici que no existeixi causa. Però és que encara que així fos, és obvi i clar que la causa econòmica i productiva existia, tenint present l'acord subscrit a principis de l'any 2009 per empresa i representants dels treballadors, en els què es pactaven dures mesures de reestructuració, entre les què es trobava la menció al desenvolupament i compliment del pacte de contractació anterior.

Des d'aquest punt de vista no podem acceptar l'aplicació analògica que fa el jutjador del primer grau de l' art. 30 TRLET : allò que la dita norma contempla és la falta d'ocupació per causes imputables a l'empresari. I és obvi que, en el context de crisi productiva de l'empresa, no ens trobem aquí davant cap element subjectiu imputable a l'empresa.

Per tant, si concorria causa i existí consulta amb els representants dels treballadors és obvi a judici de la Sala que difícilment hom pot pretendre el pagament de salaris pel període en què no es produí la crida. Tot i la deficient normativa aplicable, és clar que la falta de crida obeïa a una causa, acceptada explícitament pels representats dels treballadors, que donà lloc a un pacte de reestructuració de les condicions laborals.

No obstant, del contingut general de la demanda així com clarament de la sentència del primer grau i de la impugnació del recurs, se'n deriva una tesi addicional: la consideració que per raó del pacte del 2006 i dels continguts individuals dels contractes se'n derivava l'obligació contractual de concreció al llarg d'un període de tres mesos mínims cada any de la prestació laboral.

Certament haurem de compartir amb el recorrent que del pacte del 2006 no es deriva en cap moment una durada mínima de tres mesos de prestació de serveis: allò que s'indica és que el primer contracte de cada any tindrà la dita durada, la qual cosa en cap moment significa un període mínim anual concertat. Ara bé, dit l'anterior, resta evident que del contingut del fet provat primer, que no ha estat atacat per la via de l'apartat b) de l' art. 193 LRJS i és, per tant, pacífic, els contractes individuals que signaren els demandants feien constar que 'la prestació de serveis per a la demandada tindrien una durada mínima estimada de tres mesos anuals'. Un redactat similar és apreciable en el relat de fets provats que es conté transcrit en les nostres prèvies sentències. Existí, en conseqüència, un acord entre les parts de determinar un concret període mínim. Doncs bé, és clar que en aquest cas ens trobem davant un pacte en seu d'autonomia individual, que no pot ser disposat en forma unilateral per la recorrent. I per bé que pot resultar discutible si un acord d'aquesta mena -que òbviament afecta al contingut patrimonialístic del contracte- pot ser disposable en seu d'autonomia col lectiva, caldrà ressenyar que en el pacte del 2009 no es fa cap menció expressa a aquest respecte, més enllà de la genèrica referència al desenvolupament i compliment del pacte del 2006.

Per tant, per bé que existí causa, l'empresa no podia ometre sense més la durada mínima anual que havia voluntàriament signat en els contractes individuals. Podem acceptar que, hipotèticament pogués acudir al respecte a la via de l' article 41 TRLET , per tal de modificar la jornada (doncs la durada anual dels contractes fixes discontinus no és una altra cosa que jornada), però no consta cap element fàctic ni en el present supòsit ni en els antecedents que ens pugui dur a la dita conclusió. Per bé que dels antecedents es deriva que existí una comunicació, ni s'acudí en forma expressa a l' article 41 TRLET , ni consta l'existència de negociació, com tampoc el nombre de treballadors afectats en relació a la plantilla, el què impossibilita a la Sala entrar en aquesta qüestió, màxim quan cap reflexió al respecte es conté en el recurs.

En conseqüència, també aquest motiu ha de ser desestimat.

QUART.-Per la mateixa via anterior es denuncia la infracció de l' art. 29.3 TRLET , per entendre la recorrent que en el present cas no escau la condemna per mora.

És criteri cassacional consolidat des d'antic que el recàrrec per mora contemplat en la dita norma no resulta d'aplicació quan la qüestió de fons és controvertida i no es tracta d'un simple incompliment empresarial. Així, per exemple, les SSTS UD 17.10.2006 -rec. 2668/2005 -, 29.04.2013 -rec. 2554/2012 -. En el present cas el caràcter controvertit, per la complexitat del cas, és evident, de tal manera que el motiu ha de ser estimat, amb els efectes que es diran a la part dispositiva.

Atesos els preceptes legals esmentats, els seus concordants i demés disposicions

Fallo

Que hem d'estimar i estimen en part el recurs de suplicació interposat per SONY EUROPE LIMITAD SUCURSAL EN ESPAÑA contra la sentència dictada pel jutjat del social número 2 dels de Terrassa en data 28 de setembre de 2012 , recaiguda en actuacions 717/2011, en actuacions seguides a instància de Rita , Cesar , Jesús María , Jaime , Dulce , Paulina , Romeo , Belinda , Luz , Eva María , Gabriela , Valentina , Elvira , Victorio , Salome , Consuelo , Otilia , Bibiana , Joaquina , Benjamín , Aurora , Higinio i Marina en reclamació de quantitat i, en conseqüència, la hem de revocar i la revoquem en part, únicament als efectes d'eliminar de la part dispositiva la condemna al deu per cent per mora, mantenint la resta de pronunciaments i condemnes en els seus termes, amb devolució del dipòsit efectuat i, en el seu cas, de les diferències de les consignacions en metàl lic efectuades o la cancel lació parcial de l'assegurament prestat de la quantitat objecte de condemna, un cop aquesta sentència sigui ferma.

Notifiqueu aquesta resolució a les parts i a la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i expediu-ne un testimoniatge que quedarà unit al rotlle. Incorporeu l'original al llibre de sentències corresponent.

Aquesta resolució no és ferma i es pot interposar en contra recurs de cassació per a la unificació de doctrina, davant la Sala Social del Tribunal Suprem. El dit recurs s'haurà de preparar mitjançant escrit amb signatura d'Advocat i adreçat a aquesta Sala, on s'haurà de presentar en el termini dels deu dies següents a la notificació, amb els requisits establerts a l' Art.221 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social .

Així mateix, de conformitat amb allò disposat l'article 229 del text processal laboral, tothom que no ostenti la condició de treballador o drethavent o beneficiari del règim públic de la Seguretat Social, o no gaudeixi dels beneficis de justícia gratuïta legalment o administrativa reconeguts, o no es trobi exclòs pel que disposa l' article 229.4 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , consignarà com dipòsit al moment de preparar el recurs de cassació per unificació de doctrina la quantitat de 600 euros en el compte de consignacions que la Sala té obert en el Banc Espanyol de Crèdit -BANESTO-, en l'Oficina núm 2015 situada a la Ronda de Sant Pere, núm. 47 de Barcelona, n° 0965 0000 66, afegint a continuació els números indicatius del recurs en aquest Tribunal.

La consignació de l'import de la condemna, d'acord amb el que disposa l' art. 230 de la Llei Reguladora de la Jurisdicció Social , quan així procedeixi, s'efectuarà en el compte que aquesta Sala té obert en l'oficina bancària esmentada al paràgraf anterior, amb el núm. 0965 0000 80, afegint a continuació els números indicatius del Recurs en aquest Tribunal, i havent d'acreditar que s'ha fet efectiva al temps de preparar el recurs en aquesta Secretaria.

Així ho pronunciem, ho manem i ho signem.

PUBLICACIÓ.Avui, el/la Magistrat/ada ponent ha llegit i publicat la sentència. En dono fe.